El sud mana

Han estat uns quarts de final apassionants. Més emoció que bon rugbi, però un espectacle sensacional. El mundial s’ha quedat sense representants europeus a les semifinals; primer cop que passa.

Sudàfrica, 23 – Gal·les, 19

A la primera part els galesos van manar i es van avançar al marcador. Amb convicció però sense poder obrir el joc i per tant sense ensenyar si encara conserven aquella creativitat que els ha fet llegendaris. Això si, aguantant molt bé contra la primera i la segona línia dels Springboks, en teoria molt superiors.

En canvi els segons quaranta minuts van ser pràcticament un monòleg sudafricà. Gràcies als cops de càstig transformats per Biggar, Gal·les va poder mantenir l’avantatge, però a manca de cinc minuts i gràcies a un offload sensacional de Vermeulen (i què serà una de les jugades destacades del torneig) els bokke van aconseguir el seu únic assaig, que els va posar per endavant ja de manera definitiva.

Tots dos equips van exhibir un rugbi contundent però poc brillant. A Sudàfrica li ha valgut per arribar al quadre d’honor, però m’imagino que a Cardiff algú es començarà a plantejar si Warren Gatland és l’home adient per a gestionar tant de talent com tenen, després de quatre anys de només ensenyar-lo molt de tant en tant. Tenien baixes molt serioses, però el joc pla i l’eliminació no em semblen conseqüència només de la baixa de Rhys i Halfpenny.

Nova Zelanda, 62 – França, 13

Agincourt, Pavia, Berézina… i el que va passar dissabte. En aquest cas ja sabiem abans de començar el partit que Philip Saint André deixarà a l’acabar el Mundial de dirigir els galls. I sabiem que les darreres quatre temporades han estat molt decebedores. Però recordant els dos cops que França havia eliminat els All Blacks hom esperava un partit disputat.

Però només ho va ser durant vint minuts. Quan Michalak es va lesionar tothom va entendre que més que sort als bleus els calia un miracle. Però els de negre van començar a aconseguir assajos (en van assolir nou!) i van esclafar França tot demostrant que la fase de grups la van fer al tran tran.

Els All Blacks continuen sent els grans favorits. Els francesos han de decidir a què volen jugar, però veient els jugadors que tenen i com juguen la majoria d’equips del Top14, poques perspectives de millora els veig.

Irlanda, 20 – Argentina, 43

A priori era el partit més equilibrat, i durant la meitat central del partit ho ha estat. Però Argentina ha sortit al camp amb la determinació d’aprofitar les baixes irlandeses i l’ambició de decidir el partit de seguida. Als vint minuts ja manava amb un 20-3 que recordava la pallissa rebuda pels francesos.

Però els suplents dels cracks irlandesos no s’han ensorrat i han començat a retallar punts fins a assolir dos tries i posar-se a només tres punts. I aleshores ha arribat la jugada que ha tombat el vent: un penalty que hagués donat l’empat però que Madigan no ha pogut transformar. La fe verda ha trontollat i els Pumas han vist la llum.

Els minuts finals, amb els irlandesos esgotats físicament i psicològicament per l’esforç encara no recompensat amb la remuntada, han vist dos tries més de l’equip austral, que repeteix l’èxit del 2.007. Irlanda ha jugat bé, però les forces no li han donat per a més. Argentina somnia amb els peus a terra.

Austràlia, 35 – Escòcia, 34

Tothom donava per classificada Austràlia després de veure les seves grans actuacions al grup de la mort. I més veient la defensa caledònia davant Samoa. Però a manca d’un minut eren els escocesos els que guanyaven. Aleshores, un penalty diuen que incorrectament senyalat ha donat una victòria tant esperada com sorprenent als Wallabies. Afegiu-li una exclusió també molt rigurosa i ja tindrieu benzina pels forofos del futbol. Això és rugbi i aquí no toca.

Austràlia ha desplegat un joc d’atac espectacular. La davantera ha fet estralls amb la defensa escocesa, i quan els aussies han pogut jugar en obert ho han fet amb criteri i encert. Fan pinta de necessitar menys sort que els Pumas per a derrotar els All Blacks. El seu apertura Foley ha passat per un mal moment al fallar tres xuts a pals seguits, però ha demostrat caràcter i ha canviat la ratxa negativa per una altra d’encerts que li ha atorgat la victòria al seu equip.

Escòcia ha ensenyat moltíssim atreviment i coratge. En atac ho intenten però necessiten que el rival falli; encara els falta acoblar millor una línia molt ràpida però que no sap trobar forats prou bé. En defensa han patit molt contra l’atac organitzat de la davantera australiana, però la seva melé i el seu maul s’han menjat amb patates les fins ara admiradíssimes fases estàtiques aussies.

El cap de setmana vinent feu el que vulgueu, però jo no em perdria les semifinals.

Salut i sort,
Ivan.

Gal·les 16 – Anglaterra 21

Anglaterra va guanyar Gal·les, de manera merescuda i lluint molt bones maneres en el seu tradicional joc de davantera.

El domini durant tot el partit va ser dels de la rosa, però durant la primera part els galesos van aprofitar les badades angleses i això els va permetre arribar al descans amb un bon avantatge. Les dues defenses havien aconseguit àmpliament l’objectiu de controlar els atacs rivals i els back three d’ambdós equips van preferir en tot moment les patades up and under abans que no pas les conduccions per a guanyar metres. La jugada actual en el rugbi actual és el placatge. I l’estadística final és clara: tots dos equips van fer més o menys els mateixos placatges, però Gal·les en va fallar alguns més.

La segona part va ser completament blanca. Els anglesos van afilar la seva defensa avançada i en cap moment van permetre les galopades dels dragons. Gal·les ho va intentar de totes les maneres, tirant a touche, patades profundes, up and unders, o percutint la línia; però els anglesos van romandre ferms en les jugades estàtiques i el back three va resoldre amb bona col·locació totes les emergències. I a l’altra banda, els continus atacs blancs van anar esquerdant la sempre atenta i coratjosa defensa vermella. Un assaig, un altre de correctament anul·lat i un parell de cops de càstig de Ford van consumar la remuntada i van fer palesa la superioritat anglesa.

Anglaterra aspira a tot i Gal·les, que ha fet bona impressió en defensa, sap que ha de millorar el seu joc d’atac i ampliar el seu registre tàctic.

Salut i sort,
Ivan.

L’equip del drac

La nació més petita; la que té més victòries; només Anglaterra ha aconseguit més Grand Slams que ella (només un de més); la que més va trigar a guanyar la cullera de fusta; també la darrera en perdre tots els partits del torneig; la pàtria de llegendes com Barry John, J.P.R. Williams, Gareth Edwards o Jonathan Davies. Gal·les.

Però en aquests temps professionalitzats ja no es pot viure ni del nom ni de l’aura que desprenen la samarreta vermella o un estadi que sempre s’omple de gent que no deixa de cantar i animar durant tot el partit. S’han retirat del rugbi internacional estendards com l’os Adam Jones o Shane Williams; i estrelles com Halfpenny, Warburton o Martyn Williams no llueixen com abans; i per primer cop en molts anys Gal·les no té un apertura de jerarquia a qui encomenar la direcció de l’equip. Aquells esplendorosos Grand Slams del 2.008 i 2.012 queden ja molt lluny i tothom confia que George North pugui ser positivament decisiu.

Moltes incògnites quan només queda una setmana per obrir el Sis Nacions davant Anglaterra. Però no seré jo qui menystingui el drac gal·lès, que inclús en les pitjors derrotes és capaç de qualsevol cosa.

Salut i sort,
Ivan.

Sis Nacions 2.010

Ahir va acabar l’edició 2.010 del Sis Nacions, el torneig més antic entre equips nacionals, i durant molts anys màxim exponent del rugbi.

França cel·lebra el Grand Slam 2.010

Malauradament aquest any tampoc no he pogut veure tots els partits, però si la majoria, i em dóna per fer un resum del que he vist, fent un comentari breu dels equips.

Itàlia: cumplidors. Van guanyar a Escòcia i posar en moltíssimes dificultats a Anglaterra. Però amb els tres equips més potents, tot i fer un paper digne, encara no tenen res a pelar, i més sense poder comptar amb el seu capità Parisse, lesionat. M’amoïna no veure cares joves a l’equip. Tinc la impressió que les baixes a mig termini de Marco Bergamasco i Castrogiovanni poden esfonsar el nivell.

Escòcia: frustrants. Ahir van fer un partidàs a Croke Park, però ni contra França ni a Roma van donar el seu nivell, i contra Anglaterra només van aportar coratge, mai clarividència. El partit que els retrata és el de Cardiff: molt bon joc, però una feblesa mental impròpia de l’esport d’elit. Dan Parks s’ha consagrat com la nova referència de l’equip i un dels millors apertures del món. Han de trobar la manera de treure’s complexos de sobre i rendir més.

Gal·les: desesperants. No es pot sortir al camp quaranta minuts després que el contrari, i menys al màxim nivell de competició. Contra Escòcia només una expulsió i una jugada de llegenda els van donar la victòria, però ni Anglaterra ni França li van perdonar aquesta rucada. Talent desaprofitat i moment que s’ha perdut, però queden anys de grans possibilitats. Han protagonitzat els moments més espectaculars del torneig.

Anglaterra: persistents. És un equip pla que no sorprén gairebé mai, però tenen la capacitat de lluita i la determinació que necessitarien galesos i escocesos. El debat sobre si Jonny Wilkinson ha de ser titular o no continua obert. Els cal amb urgència trobar ales capaces de trencar la defensa rival.

Irlanda: a un pam de la glòria. Necessiten rendir al seu màxim nivell per a guanyar els partits, cosa sorprenent quan tenen probablement el millor quinze del torneig, amb el permís de Gal·les, i la veterania apropiada per a sortir amb determinació concentració en tots els partits. Si aconsegueixen concentrar la determinació i claredat mental de tothom, poden donar la campanada a la Copa del Món, abans d’anar cedint protagonisme a la nova generació. Ronan O’Gara ja té substitut en el encara un pèl tendre Jonnathan Sexton, i tant Brian O’Driscoll com D’Arcy tenen encara corda per estona.

França: implacables. Jugant malament, guanyen a Anglaterra. Jugant sense esforçar-se, guanyen a Escòcia i a Itàlia. Van patir la segona part a Cardiff i els primers vint minuts contra Irlanda, però són els únics que saben a què juguen i què han de fer per conseguir-ho. I això que el seu seleccionador Lievremont portava anys donant voltes a la idea de joc i a l’alineació. En el Sis Nacions 2.010 Parra i Trin-Dhuc han condemnat a l’ostracisme Elissalde i tant Chabal com Szarzewsky han tingut un rol secundari. Són un equip fet per a no perdre i que pot guanyar a qualsevol.Justos guanyadors del Grand Slam

Com a curiositat, la porra del bloc Patada a Seguir demostra que els resultats, sense ser cap sorpresa, tampoc no els esperava ningú.

Salut i sort,
Ivan.