Verdad del corazón

Haz algo más; diles que si no hay una única moraleja en mi historia -¿qué tipo de vida tiene un solo tema?-, ahy esto al menos: el camino a la verdad es ser justo; nunca te pongas por encima de otro, y nunca caerás. El tesoro que descubrirás en este camino, el de un buen hombre, es que no has de obedecer a ningún amo. Cuídate de la caridad. La caridad es la sonrisa de la esclavitud. Los hombres en posición de dar caridad -no de compartir, no de distribuir equitativamente- consiguieron esa señorial posición convirtiéndose primero en amos de la tierra, y en amos de hombres, amos de esclavos. Sé un hombre valiente y enfréntalos. Mira a los reyes a la cara y diles que están condenados a caer. Ten la certeza de que el exilio es insoportable sólo para el que deja cierto país. El nombre de ese país es Verdad del Corazón.

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Nacionalisme català i burgès

Estic llegint CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939), del Ferran Aisa (Editorial Base, 2013).

A la pàgina 82 l’autor cita un discurs a Madrid de Salvador Seguí, El noi del sucre, a les acaballes del 1919, quan després de la vaga de la Canadenca (que va portar la jornada laboral de vuit hores) la CNT va fer un congrés a Madrid i poc abans que la patronal endegués el pistolerisme. És a dir, unes circumstàncies força diferents de les actuals.

Però des d’aquesta pàgina m’ha arribat un cop de puny del present.

A Catalunya, durant els anys 1918-1919 s’havia viscut amb intensitat una campanya pro autonomia, però els afers socials pesaven molt més que els nacionalistes en el món polític de Madrid. La CNT havia crescut massa a Catalunya, fins i tot, s’arribà a dir des de sectors nacionalistes que el cenetisme era un fet implantat des de Madrid. El Noi del Sucre en sortí al pas:

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans… Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Insisteixo: aquest text parla de la política catalana a finals de la segona dècada del segle XX, ara fa cent anys.

També cal dir que segons l’entrada de la Viquipèdia dedicada al Noi del Sucre, hi ha una altra transcripció, molt diferent, del seu discurs a l’Ateneu de Madrid.

Salut i sort,
Ivan.

L’excepció espanyola

L’endemà de les eleccions europees es poden fer moltes lectures i interpretacions. I les que queden per fer, és clar. A mi, el que més m’amoïna és la puixança arreu d’Europa de l’extrema dreta.

Durant molts anys hem escoltat la cançó que a Espanya no hi havia una força política d’ultradreta a Espanya i que sort en teníem. Les eleccions andaluses primer, i les generals després, han silenciat aquest mantra: ha sortit a la llum una marca electoral d’extrema dreta, i els seus votants, com molts dèiem, no van néixer 18 anys i un dia abans de la cita electoral, sinó que hi eren a les bases militants i simpatitzants d’un o dos partits perfectament democràtics.

La lectura que jo faig no és tant dels resultats electorals com dels titulars de premsa. Tothom dóna per assumit que la dreta pactarà sense problemes amb l’extrema dreta, igual que ho han fet abans a Andalusia. I ningú se’n fa creus. A tothom li sembla no només legal, que ho és, sinó també constitucional i assenyat.

Al final, sí que hi ha una excepció espanyola: aquí l’extrema dreta no necessita ser majoritària per a sucar.

Ara la pregunta que queda a l’aire, i que m’agradaria que algun d’aquests reputats analistes polítics contestés, és: si VOX és constitucional (no sóc jo qui ho diu), i la Constitució Espanyola havia d’enterrar el franquisme (és el que s’havia venut), què és el que defensa la Constitució?

Salut i sort,
Ivan.

Amor, vanitat i solitud

La solitud es podria resistir si hom estigués construït (com tants n’hi ha) per sentir amb intensitat el fàstic i l’horror de la realitat i de la vida (narcisisme). També es podria resistir si hom tingués el cor literalment ressec. L’enduriment del cor no és pas un fet congènit. És una situació que s’adquireix. Depèn de l’experiència de la vida. El que els poetes i novel·listes anomenen el narcisisme és generalment congènit i és un símptoma d’anormalitat evident.

(…)

Quan no es té el cor com una pedra és impossible d’esterilitzar la vanitat del cor, el desig dolorós d’ésser escoltat, adulat, estimat, acariciat, etc. La vanitat del cor ens porta a fer els passos més absurds, a prendre iniciatives manicomials: a intervenir en la vida de la gent, a catequitzar-los en un o altre sentit; a envair, en definitiva, la solitud dels altres. És la vanitat del cor, doncs, potser, el que ens fa insuportable la solitud.

(…)

La solitud humana és un fet biològic sagrat. L’home és un animal tancat en ell mateix, impenetrable, inexplicable, incapaç d’ésser formulat de fora a dins ni de formular-se de dins a fora. Potser l’home tendeix a formular-se amb una certa claredat -i encara!- quan paga -en diners o en espècies. Però la nostra vanitat, l’amor propi, ens porta a penetrar en la sagrada solitud dels altres, amb l’esperança que se’ns donaran gratuïtament.

Josep Pla

Fragments de la nota del dia 26 de juliol del 1918.
El quadern gris