Guadalajara

Us pot agradar o no, però el Quim Monzó ha depurat un estil característic.

Portada del llibre Guadalajara, del Quim Monzó

Els relats de Monzó són absurds només en apariència. En els de Guadalajara hi trobem reflexions sobre les relacions interpersonals i les reaccions humanes davant les sorpreses, les tradicions, els llaços familiars, la paternitat, etc. Juntament amb narracions de génere fantàstic, trobem també els contes costumbristes amb to satíric més característics del Monzó i, els que a mí més m’han agradat, aquells en que es mostra iconoclasta amb mites nacionals i culturals com Troia, Kafka, o Guillem Tell.

La mirada del Quim Monzó és tendra i s’atura més en la fragilitat dels humans que no pas en la seva maldat. Em recorda tant l’Eduardo Mendoza com el Slawomir Mrozek, dos d’aquests escriptors que sembla que només escriguin històries lleugeres però que et fan pensar durant molts més dies dels que els llegeixes.

Guadalajara finalitza amb un exercici estilístic interessant, el relat Els llibres, analitzant la confusió d’aquestes pobres criatures que sobreviuen desorientades en un món complex. Potser és el que menys m’ha agradat de llegir, però no m’ha decebut pas com a aliment intel·lectual. Pur Monzó.

M’ha agradat força.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Stopp Gewalt

Els països més desenvolupats políticament o culturalment no necessàriament són millors socialment. La societat pot ser més avançada, però els humans som bàsicament iguals arreu.

stopp gewalt

Ja fa sis anys que es fan campanyes sobre el tema dels pacients agressius amb el personal sanitari. Però a més el problema s’està agravant: el 2014 es van registrar 20 agressions físiques o expressions verbals violentes al personal sanitari de l’Inselspital, l’hospital universitari i de referència a Berna; el primer semestre del 2016 van pujar fins a 32; les autoritats van dir que prou. Han engengat una altra campanya de sensibilització i han contractat més personal de seguretat. Ho explicava un butlletí mèdic. Amb la violència, poca broma.

Digueu-me curt o insensible, però és quelcom que no entenc. O millor dit, no entenc l’abast que té. Si entenc que quan la gent és a un hospital, sigui com a pacient o com a acomplanyant, està sotmesa a una tensió poc habitual i de vegades extrema. Però amb un mínim de racionalitat s’entén que el personal mèdic és la única esperança que tenen per a sortir-se’n.

També cal dir i ben alt una altra cosa. La professió mèdica està fracassant en la comunicació efectiva i emocionalment intel·ligent. Una persona que parla amb un metge és una persona que necessita ajuda i consol. I els metges i altres professionals sanitaris, moltes vegades, es miren els pacients i especialment els seus acompanyants des d’un pedestal de supèrbia. Al metge que li va dir a ma mare que li havien d’extirpar un pit i que es queixava perque no feia mala cara, una bona hòstia no li hauria sobrat. I ho dic molt civilitzadament.

Aquesta manca d’habilitat comunicativa, lluny de ser una anècdota en un afegit molest a l’activitat mèdica, és un problema que ataca el moll de l’os del sistema sanitari. La puixança que tenen l’homeopatia i altres collonades alternatives (de debó algú pot creure que es pot curar ensumant flors i escoltant música?) té molt a veure amb que els professionals mèdics no saben explicar el que passa a la gent que, per una raó o altra, no ha estudiat la carrera de Medicina.

El de les agressions als professors és un altre tema. Relacionat, però diferent.

Salut i sort,
Ivan.

Un veritable tresor de dots humans, que no poden manifestar-se o rendir a fons, combatuts per una sort obtusa i cega, es per així diàriament, com una deu en ple desert. En canvi, cada dia un cúmul d’atzars absurds enlaira veritables legions de perfectes ineptes. A qui té els ulls prou ardits per a mirar-lo cara a cara, sense haver d’aclucar-los, el món no dóna pas precisament la impressió d’una cosa endegada amb intel·ligència i justícia. De lleis veritables, de lleis infal·libles, només n’hi ha per al món físic. El món dels cors que bateguen, els esperits que lluiten i les bosses que malden per omplir-se sens mida, més aviat donen idea d’un caos sempre enfebrat, com un firal ple de gitanos on, absent o distreta la guàrdia, el mot d’ordre és: campi qui pugui. I sovint els més armats o afavorits del desori no són pas, ni de bon tros, els qui caldria que ho fossin.

GazielTots els camins duen a Roma.
Edicions Proa. Barcelona, 2015. (Primera edició, del 1953.)

Duopoli editorial

Amb la recent compra d’Ediciones B per part de Random House Penguin, una filial de Bertelsmann, a la pràctica ja podem parlar de duopoli en el mercat editorial.

Entre la filial del grup Bertelsmann i el Grupo Editorial Planeta, propietari de més segells editorials dels que caben a qualsevol article de Lo Bloc, dominen més del noranta per cent de la distribució editorial del país.

La globalització portarà un munt de coses bones, no ho dubto, però un mercat captiu de molts pocs proveïdors és molt perillós. I si és el mercat del llibre, el perill a llarg termini en quant a dominació cultural i ideològica, evident.

Però tampoc no cal exagerar, que no és que els llibres siguin el principal aliment informatiu ni cultural de la població ara mateix. Molt pitjor seria un duopoli televisiu de facto.  Ai, que potser estic parlant més del compte…

Salut i sort,
Ivan.