Duopoli editorial

Amb la recent compra d’Ediciones B per part de Random House Penguin, una filial de Bertelsmann, a la pràctica ja podem parlar de duopoli en el mercat editorial.

Entre la filial del grup Bertelsmann i el Grupo Editorial Planeta, propietari de més segells editorials dels que caben a qualsevol article de Lo Bloc, dominen més del noranta per cent de la distribució editorial del país.

La globalització portarà un munt de coses bones, no ho dubto, però un mercat captiu de molts pocs proveïdors és molt perillós. I si és el mercat del llibre, el perill a llarg termini en quant a dominació cultural i ideològica, evident.

Però tampoc no cal exagerar, que no és que els llibres siguin el principal aliment informatiu ni cultural de la població ara mateix. Molt pitjor seria un duopoli televisiu de facto.  Ai, que potser estic parlant més del compte…

Salut i sort,
Ivan.

¡Chivatazo!

A mitjans de la darrera dècada del segle XIX, Alejandro Lerroux, com a director del diari republicà El País (no feu acudits, que us conec) va engegar una campanya periodística contra el general Martínez Campos. L’excusa era l’actuació del general a Cuba, i la raó la seva filiació política monàrquica.

La qüestió és que van haver manifestacions i en aquestes manifestacions va ha haver-hi trets a l’aire, morts, i el que és pitjor, crits contra la Monarquia. Va ser aleshores que la Justícia va dir prou i va intentar detenir Lerroux.

Resulta que va ser el propi Alejandro Lerroux qui va obrir-li la porta al comisari de policia que anava a detenir-lo, en plena redacció d’El País. Quan el funcionari va demanar pel “Señor Lerroux”, Don Alejandro es va girar immediatament i va començar a demanar a crits que vinguès el “Señor Lerroux” i, efectivament, el seu germà Aurelio va acudir, i el comisari se’l va emportar cap a comisaria i així el futur Presidente del Gobierno va gaudir del temps necessari per a fugir de l’administració de justícia.

De resultes, Lerroux va haver d’exilar-se temporalment a França. Però al cap de poc va tornar clandestinament a Madrid, i va continuar amb la seva activitat política de manera gairebé normal, fins a tal punt que

El juez en persona fue una noche a avisarle a su casa sobre la inminencia de una detención si no era más discreto en sus apariciones.

Ho recordo perquè, si llegiu la premsa aquests dies potser us escandalitzareu i soltareu ingènuament un “això abans no passava!”, què és de les frases més gracioses que més es repeteixen al món cada dia.

L’anècdota de Lerroux l’explica José Álvarez Junco a les pàgines 117 i 118 de El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista (RBA Libros. Barcelona, 2011).

Salut i sort,
Ivan.

Neu primaveral

Després de dues setmanes d’estiu en ple mes d’abril, dimecres va ploure, nevar, caure pedregada i lluir un sol esplèndid. Tot en un mateix dia.

La primavera és esbojarrada, com correspon a un període de transició, i no només s’esvaloten les hormones, també la pressió atmosfèrica. En qualsevol cas, serveixi aquesta darrera (segur?) neu de la temporada com a excusa per a compartir algunes imatges d’una excursió al Gurten, el Tibidabo de Berna, de mitjans desembre, quan si que hi havia neu de debò.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sobre l’esvalotament primaveral de les hormones, em fa gràcia comprovar que un any més és quan arriba aquest temps que les autoritats sanitàries engeguen la campanya publicitària Love Life per a promoure l’ús del preservatiu. I les farmàcies anuncien a l’aparador ofertes de Kondome i Antibabypillen.

La primavera és un goig universal.

Salut i sort,
Ivan.

Descansi en pau

Descansi en pau

Em sap molt greu el traspàs de la Carme. No la coneixia personalment, només la seva faceta pública i a través del filtre dels mitjans de comunicació, amb els quals m’havia format una imatge gens afavoridora d’ella. Però insisteixo, no la coneixia, només coneixia la professional de la política.

Humanament, ha estat una sorpresa i un cop. Una noia de la meva generació, morta de sobte i prematurament i que deixa un fill petit… M’ha impactat i m’ha sabut molt greu per ella i per la gent que l’estimava.

Una altra cosa és que simpatitzi amb el circ hipòcrita que, com sempre que traspassa algú conegut, s’ha organitzat. Aquí senyalo mitjans de comunicació, partits polítics i, ai!, el Govern.

Els obituaris i titulars han destacat unànimement que va ser la primera dona en ser Ministre de Defensa. És un titular tan cert com discutible:
– Primer, que ja fa molts anys que va haver la primera ministra (na Federica Montseny);
– segon, que ha hagut una ministra amb un ministeri més important (l’Elena Salgado);
– i tercer i més important, que la mateixa Carme Chacón abans ja havia estat Ministra d’Habitatge.

Precisament com a Ministra d’Habitatge amb Rodríguez Zapatero va exercir polítiques continuistes en un moment en que el problema de l’habitatge ja era una realitat palpable per a molts espanyols i ja es parlava de bombolla immobiliària.

En el seu pas pel Ministerio de Defensa no va poder (o no va voler) renegociar els contractes draconians que obliguen el Reino de España a comprar abundant material militar a la indústria bèlica alemanya. Especialment sagnant és el cas dels blindats, que no es poden emprar a les missions internacionals perquè Espanya no té transports amb que portar-los on es necessiten. Si que va permetre que els detalls significatius d’aquesta compra d’armes, decidida i signada per José María Aznar, es publiquessin a El País.

A la Carme Chacón no li va donar temps a aconseguir que un esborrany de llei sobre secrets militars fos aprovat per les Corts. Això hagués permés, potser, desclassificar documentació per a que els historiadors poguessin estudiar millor la Guerra Civil, la d’Ifni, la Marcha Verde, i el paper de l’exèrcit durant el franquisme i la Transición. I també durant el regnat d’Alfonso XIII, que ha Espanya la confidencialitat dels documents governamentals no caduca mai.

A banda deixo el seu paper en la política del partit socialista. Els que vivim la Política des de fora en tenim una imatge idealista d’aquesta activitat, molt diferent de la que tenen els que hi viuen d’ella, honradament guanyant un sou a final de mes. I de trepes, de colzades i de cinisme n’hi ha a totes les organitzacions jeràrquiques. I la Chacón tampoc no em sembla l’exemple més palmari d’això que apunto.

Quan va nàixer el seu fill va aparèixer en un dolçíssim article amb ampli desplegament fotogràfic que li va organitzar El País Semanal. La presentaven com un exemple de dona que triomfava professionalment després d’haver-se esforçat molt i alhora gaudia d’una satisfactòria conciliació familiar.  Les elits són exemple de poques coses d’aquest estil. Per a exemple, que parlin de la meva amiga Irene, que es va pagar la carrera treballant de planxadora a deshores i havent de travessar un “descampat propici per a violacions”; i que anys més tard conciliava la seva maternitat monoparental amb els horaris li diuen flexibles però són elàstics de l’enginyeria informàtica. Que una política socialista es prestés a un publireportatge tal, em va posar de molt mala baba.

Tot plegat, per tant, no li veig uns mèrits especialment destacats com per haver rebut pòstumament la Creu de Sant Jordi. Una distinció, la més alta del país, que potser caldria clarificar o redefinir, però que si l’hem de donar a tots els que es dediquen a la política i moren joves, perdrà valor ràpidament.

Evidentment, el moment d’enterrar les despulles no és el més adient per a criticar algú. No perquè la crítica no sigui legítima, sinó per una mínima sensibilitat amb els que hi queden. Però no veig tampoc el motiu per a escriure hagiografies i encara menys per a que ho facin els que abans malparlaven de la mateixa persona.

En qualsevol cas, descansi en pau la Carme.

Salut i sort,
Ivan.