Una buhardilla en París

Una buhardilla en París és un melodràma romàntic escrit i dibuixat per Sergio Meliá.

Portada del còmic de Sergio Melià, Una buhardilla en París
Sergio Melià: Una buhardilla en París

El castellonenc Meliá, que en aquella època era més conegut per haver treballat a la Marvel i per a la revista Eros Comix, va crear el 2005 aquest melodrama romàntic què, a mi personalment, no m’ha emocionat gaire.

Les 56 pàgines d’Una buhardilla en París estan dibuixades amb línia clara i colors pastels. Les imatges són molt agradables de veure, però a mi m’han resultat un pèl fredes, amb figures cisellades i rostres angulosos als que no sempre els he endevinat quins sentiments volia expressar l’autor. i quines reaccions patien els seus personatges.

La història que explica m’ha semblat plena de clixès i poc desenvolupada, amb personatges que semblen interessants però a Una buhardilla en París no s’ha aprofundit prou per descobrir-els. L’argument dóna per a molt més, per desenvolupar el passat dels personatges, afegir matisos i crear una història veritablement interessant. Però es queda en una previsible col·lecció de tòpics on les decisions semblen més improvisades que impulsives, més forçades que no meditades.

Adient per a passar l’estona. Contraindicada per a admirar postals de París.

Salut i sort, Ivan.

Anuncis

El tancament d’hospitals a l’Amèrica rural

He escoltat el podcast America’s Hospital Emergency, de l’excel·lent The Documentary Podcast de la BBC. I fa molta angúnia.

Foto de Main Street at Jamestown, Tennessee
Main Street. Jamestown, Tennessee Foto de la Viquipèdia

A una banda del quadrilàter, la salut de la gent i la necessitat de serveis hospitalaris. A l’altra banda, el laissez faire i el neoliberalisme que considera que un hospital és un negoci com qualsevol altre. Voleu fer apostes?

El programa exposa en mitja hora el cas de Jamestown, un poble de Tennessee de poc menys de dos mil habitants. L’hospital ha tancat, perquè tot i tenir una capacitat de 85 llits, té una ocupació mitjana de poc més de 30. I a l’empresa a la qual pertany, que té seu social a Florida i un amo que viu a les Illes Bahames, no li surt a compte mantenir-lo obert.

Si penseu que no és tan greu que els jamestownians hagin d’anar a l’hospital d’un altre poble, considereu la geografia americana i les seves immenses distàncies. Ho diu un metge durant el programa: la majoria de proves que es fan, són per confirmar que no passa res; i si s’endarrereixen, tampoc no passa res. Però quan sí que passa, endarrerir l’acte mèdic és un diagnòstic mortal. Afegiu-li a l’equació el fet que a Tennessee, un dels estats pobres dins dels EUA, hi ha poca gent amb una bona assegurança mèdica.

Estic d’acord amb els liberals quan diuen que hom ha d’espavilar-se. Però encara estic més d’acord amb els que defensen que l’Estat, és a dir, entre tots i cadascú en la mesura de les seves possibilitats, hem de procurar que tots els ciutadans puguem gaudir del millor nivell de salut possible. I això vol dir posar diners perquè aquells que no poden cuidar de si mateixos, o aquells que viuen en zones més allunyades, menys poblades o més desfavorides també puguin gaudir de serveis sanitaris de qualitat.

Un programa per a reflexionar.

Salut i sort,
Ivan.

Infeccions

Retrat de na Carme Riera

Tot llegint Cap al cel obert no he pogut reprimir un somriure maliciós quan he llegit un edicte, m’imagino que totalment fictici, que emet el Gobernador General de Cuba per a lluitar contra l’independentisme a aquesta illa i que inclou aquestes paraules:

“(…) a los legítimos hijos de España nacidos a uno y otro lado del mar para que expresen en voz alta sus sentimientos de fidelidad a la Patria. En los momentos actuales en que agentes extranjeros pretenden encender la tea de la secesión con el alevoso fin de anexionarse con engaños la Siempre Fidelísima Perla, me veo en la obligación de advertir que a todos incumbe, para evitar posibles contagios, aislar a los infectados, poniendo sus casos en conocimiento de las autoridades que habrán de procurar el mejor remedio.”

Carme Riera, Cap al cel obert. Pàgina 272. Ed. 62. Barcelona, 2000.

És a dir, que la Riera, va anticipar gairebé vint anys el llenguatge que farien servir en els seus discursos gent com Felip VI i el Josep Borrell. Curiós, si més no.

Salut i sort, Ivan.