Quan s’escrigui la llista dels grans músics desconeguts pel gran públic Jeff Beck sortirà en alguna de les primeres posicions.

Des que va assolir la maduresa vital, Jeff Beck ha renunciat a ser una rock’n’roll star i es dedicar a fer la música que a ell li agrada. Això ens permet gaudir d’ell en concerts de format mitjà (visita sovint Barcelona els estius) i quan enregistra un nou àlbum sabem que alguna cosa especial hi haurà dintre.

Malauradament Emotion & Commotion no és la millor mostra del seu talent. Abusa de les versions de temes molt coneguts i d’un ús de la seva guitarra massa distant i lànguid, com si vulgués trobar el seu espai dins la moda chill out. El millor exemple és Serene, mentre que si escolteu Hammerhead us trobareu acompanyant el ritme mentre descobriu de qui van aprendre això del rock dur altres bandes ilustres. L’àlbum inclou sis peces instrumentals (que inclouen versions que m’han semblat distants i fredes de Somewhere Over The Rainbow i el Nessun Dorma) i quatre cançons on es troba el millor del disc.

La primera joia d’Emotion & Commotion és la preciosa Lilac Wine, que viatja del blues al folk celta de la veu d’Imelda May. Joss Stone canta amb més jazz que soul I Put A Spell On You i rendeix un gran homenatge al rock dels seixanta a There’s No Other Me. I Olivia Saf dóna veu a la impressionant Elegy For Dunkirk, extreta de la banda sonora d’Atonement.

El que no li podem negar a Jeff Beck és el valor de protagonitzar un àlbum com a solista de guitarra electrica amb acompanyament orquestral. Madur, desconegut, allunyat del cim de l’èxit i la fama; però incorformista i arriscat.

Adient per a descobrir o tornar a gaudir d’un grandíssim guitarrista. Contraindicat per qualsevol pista de ball.

Salut i sort,
Ivan.