The Remains of the Day (la novel·la)

Fa un munt d’anys que vaig veure el film, ara he pogut gaudir de la novel·la.

Kazuo Ishiguro - The Remains of the Day

The Remains of the Day és una novel·la íntima en que el majordom protagonista fa balanç de la seva vida, repassa els seus valors i reviu alguns moments dels que se sent especialment orgullós … o no. És també el testimoni d’una época que s’ha esvaït, la de l’esplendor crepuscular de l’aristocràcia anglesa i la seva manera d’entendre la vida.

És una novel·la apassionant per l’streap-tease sentimental i vital que proposa. A més, es veu també molt clarament el canvi de mentalitat que va haver a la meitat del segle XX. Occident va canviar molt la seva manera de pensar entre que va començar la Gran Depressió i que va acabar la Segona Guerra Mundial. En el cas d’Espanya, la Guerra Civil.

Però el més interessant és com viu el protagonista el concepte de conciliació entre la vida professional i la familiar. Un tema que no pot ser més candent actualment i que aquí veiem des d’una òptica molt particular. Vivim un moment en que cada generació pateix la mateixa crisi: arriba un moment en que s’adona que els valors en que la van educar ja no són vàlids.

L’escriptura de Kazuo Ishiguro és càlida, elegant i mesuradament elaborada. Un autèntic plaer. I la traducció catalana (El que resta del dia, de Xavier Riu) és excel·lent, capturant el to exacte de la novel·la i del personatge principal.

Adient per assaborir una novel·la lleugera que convida a la reflexió. Contraindicat si busqueu una novel·la romàntica o un Upstairs & Downstairs.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

3 thoughts on “The Remains of the Day (la novel·la)

  1. Tocarà veure la pel·lícula, llavors, si resulta que està millor que el llibre.

    Jo vaig gaudir de la novel·la, dels seus temps morts amb el cotxe pel país i de quina podia arribar a ser la mentalitat del majordom, que inquietava de tant que recordava a la síndrome d’Estocolm (renunciava a la seva vida i a semblar humà només per satisfer a l’amo de la casa).

    Igualment, també hi vaig trobar a faltar una mica més de claredat i rudesa. Ser subtil està bé, però un llibre amb una narració tan amable també acaba cansant.

    1. Més que síndrome d’Estocolm jo crec què és una personalitat completament reprimida i que no ha desenvolupat cap habilitat social, només sap relacionar-se amb d’altres persones de manera professional.

      I si, és una narració més aviat educada que no amable, però molt dura.

      Salutacions, Crítico.

  2. A mi aquesta novel.la em va agradar molt, sobretot per l’ús de l’anglès.
    És el primer llibre d’Ishiguro on trobo que l’autor ha aconseguit equilibrar el seu amor pel país que el va adoptar, Anglaterra, amb l’herència japonesa de la que sovint sembla voler fugir.
    Per a un occidental, els personatges poden semblar reprimits i freds, però per a un lector japonès, hi ha tanta tensió i tants sentiments a flor de pell, que puc dir que és una de les històries d’amor més romàntiques que he llegit.
    És ben curiós com, depenent de la cultura, un llibre pot resultar una experiència tan diferent…
    Per cert, els “temps morts” també són una cosa molt japonesa. Al Japó la noció del temps és diferent, el temps és més lent. D’aquí que, sovint, quan un occidental mira pel.lícules japoneses, s’acaba adormint…. zzz.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s