No fa gaire francis black demanava al seu bloc (en un article que ha desaparegut i que per tant no puc citar) si en un concierto independientemente de la música consideráis que ha de existir una estética particular, un espectáculo o con la música es suficiente. Posava com a exemples de la primera tendència Bowie, The Cure i U2; i de la segona Lou Reed o Neil Young.
Al no poder contestar allà, ho faig aquí. Aparèixer a l’escenari sense cap disfressa particular també és una estètica. Molt més informal que un atrezzo encarregat a un especialista, però també transmet un missatge i un impressió.
Tiro ara pel cantó del públic. No fa gaire vaig veure a un telenotícies d’un concert a Razzmatazz. Molta gent del públic feia servir mòbils i càmeres digitals per a filmar o veure l’escenari.
Hi trobo una gran contradicció. Un concert és per veure’l, encara que sigui malament, en directe. Per fer servir la visió perifèrica, per a sentir la música més que per escoltar-la, tot i que em molesta moltíssim tenir de veïnes a les cotorres parlanxines; un concert és per viure’l i no per passar-te l’estona filmant-lo o mirar l’escenari amb una pantalla diminuta.
Temps moderns? Vosaltres que acostumeu a fer als concerts?
Per ilustrar el tema, res millor que Deep Purple interpretant Smoke on the Water:
Salut i sort,
Ivan.
Ya recuerdo ese post,yo nunca llevo maquina de hacer fotos, ni en los viajes, me gusta la idea de ver algo directamente no a traves de la camara.
Me he dado cuenta que hay gente que considera que la cancion empieza cuando el cantante canta y por lo tanto si hay parte instrumental previa ellos siguen hablando.
francis,
Lo del segundo párrafo también lo he notado yo.
En los viajes sí que llevo cámara. O mejor dicho: cámara y fotógrafa profesional 🙂 Supongo que es más fetichismo que una posibilidad real de recordar la sensación que tuviste al estar ahí.
Saludos.