La selecció sudafricana de rugby, els Springboks, tenen des de fa pocs dies un entrenador negre, Peter de Villiers.

Com a gest per afavorir la integració interracial i la normalització de la vida pública, em sembla molt bé. Però jo estic d’acord amb el que manté l’anterior seleccionador, Jack White, que diu que les eleccions han de prescindir del color de la pell.

Tradicionalment, els Springboks han estat una de les banderes de la comunitat afrikaner. A totes bandes l’esport s’instrumentalitza políticament i l’esport nacional a Àfrica del Sud no podia lliurar-se’n. Els sudafricans mentien dient que els negres no jugaven a rugby i que per això no podien seleccionar-ne cap, i els All Blacks convenientment s’oblidaven de convocar cap maorí quan visitaven Sudàfrica.

A la final de la Copa del Món del 95, Nelson Mandela va aparèixer a la gespa amb la samarreta verda i va estrényer la mà del capità de l’equip. Diuen que aquella imatge va ser el símbol de la reconciliació nacional. És difícil avaluar en curt temps l’efecte d’aquests gestos. El mateix Mandela li va dir a Errol Tobias (el primer springbok negre, al començament dels 80) que quan ell va ser seleccionat va poder percebre que alguna cosa es movia dins del sistema. Però el sistema va aguantar sòlidament molts més anys.

Hi haurà qui dirà que és important per la lluita antiracista que la Sudàfrica de Peter de Villiers guanyi el proper TriNations. Jo no faré pas. És més important que els joves negres trobin oportunitats més semblants a les que gaudeixen els joves blancs que no pas a les que van trobar els seus pares. Això és el que fa canviar les coses, més que cap resultat esportiu.

Però si que desitjo que els de verd juguin tant bé com ho van fer en molts moments del darrer mundial.

Salut i sort,
Ivan.