Una obra mestra del cinema negre, que està inspirada en una obra mestra de la novel·la negra.
Aviso que comento les diferències entre el llibre i la pel·lícula, o sigui que poden haver spoilers involuntaris o inevitables.
Com que la novel·la de Elroy James ocupa sis centes pàgines, en Brian Helgeland va haver de prendre decisions dràstiques per a encabir la història i fer-la comprensible i atractiva en poc més de dues hores. I per tant, no li ha quedat altre remei al Curtis Hanson que acceptar un retall considerable en els fets que explica.
Només pels que hagin llegit la novel·la L.A. Confidential. Desapareixen: els personatges del pare d’Ed Exley i el Raymond Dieterling (amb tota la trama de l’Atherton); la Inez Soto només apareix com a víctima i en dues escenes; en cap moment col·laboren Jack Vincennes i Bud White; la relació entre els malvats no és a tres sinó a dos, elminant la trama de la presó i la imprenta il·legal; tampoc no apareixen ni la jove prostituta l’assessinat de la qual obsessiona el Bud ni els personatges relacionats amb la trama pornogràfica; ni el segon candidat a fiscal del districte; ni hi ha la trama romàntica de la dona i la cunyada de Vincennes, i canvia molt la relació entre Lynn i Exley. I a canvi es donen solucions molt més sintètiques a diverses relacions, fent que alguns personatges nous i d’altres de la novel·la assumeixin rols i relacions dels que han desaparegut.
El resultat és que la pel·lícula L.A. Confidential és un thriller on es descriu una conspiració criminal i un ambient corrupte i hipòcrita, on sota l’aparença dels happy fifties californians, prosperitat a Hollywood, hi ha un munt de merda. On la novel·la L.A. Confidential és un tractat sobre la maldat i els motius que justifiquen qualsevol mitjà, la pel·lícula es centra molt més en la resolució del trencaclosques i menys en el teixit moral.
Nogensmenys, el Curtis Hanson s’ho fa de manera que els personatges estiguin tant ben retratats com a la novel·la. Aquí molt del mèrit és d’un grapat d’actors extraordinaris capaços de parlar amb la mirada: Kevin Spacey és un gran Jack Vincennes, si de cas massa poc pervers, però això és consistent amb els canvis al guió; Guy Pierce clava el personatge d’Ed Exley; igual que Russell Crowe clava el bèstia però bo Bud White; l’oscaritzada Kim Bassinger en canvi només ho fa molt bé i els gens secundaris Danny DeVito, James Cromwell, David Strathairn i
Ron Rifkin.
A més, els i les serièfils podreu reconèixer un jove Simon Baker.
I per acabar-ho d’adobar, L.A. Confidential permet gaudir d’una magistral recreació dels anys 50 i unes seqüències estèticament molt aconseguides, que es beneficien tant de paissatges i disseny de producció superbs com d’una fotografia nostalgica i vital alhora.
Dues punyetetes amb la producció per a rematar aquest article. La primera, que en tota la pel·lícula no hi ha cap policia que fumi, malévola conseqüència del políticament correcte i gens creïble en l’ambientació fifties. La segona, error greu de producció, a la darrera escena de L.A. Confidential la Kim Bassinger havia d’haver sortit amb el cabell castany.
Adient tant pels que gaudeixen de la història que t’explica una pel·lícula com pels que busquen contemplar imatges memorables. Contraindicada pels que necessiten una història senzilla i esquemàtica.
Salut i sort,
Ivan.
