Arxiu d'etiquetes: thriller

L.A. Confidential (film)

Una obra mestra del cinema negre, que està inspirada en una obra mestra de la novel·la negra.

Aviso que comento les diferències entre el llibre i la pel·lícula, o sigui que poden haver spoilers involuntaris o inevitables.

L.A. Confidential - film

Com que la novel·la de Elroy James ocupa sis centes pàgines, en Brian Helgeland va haver de prendre decisions dràstiques per a encabir la història i fer-la comprensible i atractiva en poc més de dues hores. I per tant, no li ha quedat altre remei al Curtis Hanson que acceptar un retall considerable en els fets que explica.

Només pels que hagin llegit la novel·la L.A. Confidential. Desapareixen: els personatges del pare d’Ed Exley i el Raymond Dieterling (amb tota la trama de l’Atherton); la Inez Soto només apareix com a víctima i en dues escenes; en cap moment col·laboren Jack Vincennes i Bud White; la relació entre els malvats no és a tres sinó a dos, elminant la trama de la presó i la imprenta il·legal; tampoc no apareixen ni la jove prostituta l’assessinat de la qual obsessiona el Bud ni els personatges relacionats amb la trama pornogràfica; ni el segon candidat a fiscal del districte; ni hi ha la trama romàntica de la dona i la cunyada de Vincennes, i canvia molt la relació entre Lynn i Exley. I a canvi es donen solucions molt més sintètiques a diverses relacions, fent que alguns personatges nous i d’altres de la novel·la assumeixin rols i relacions dels que han desaparegut.

El resultat és que la pel·lícula L.A. Confidential és un thriller on es descriu una conspiració criminal i un ambient corrupte i hipòcrita, on sota l’aparença dels happy fifties californians, prosperitat a Hollywood, hi ha un munt de merda. On la novel·la L.A. Confidential és un tractat sobre la maldat i els motius que justifiquen qualsevol mitjà, la pel·lícula es centra molt més en la resolució del trencaclosques i menys en el teixit moral.

Nogensmenys, el Curtis Hanson s’ho fa de manera que els personatges estiguin tant ben retratats com a la novel·la. Aquí molt del mèrit és d’un grapat d’actors extraordinaris capaços de parlar amb la mirada: Kevin Spacey és un gran Jack Vincennes, si de cas massa poc pervers, però això és consistent amb els canvis al guió; Guy Pierce clava el personatge d’Ed Exley; igual que Russell Crowe clava el bèstia però bo Bud White; l’oscaritzada Kim Bassinger en canvi només ho fa molt bé i els gens secundaris Danny DeVito, James Cromwell, David Strathairn i
Ron Rifkin.

A més, els i les serièfils podreu reconèixer un jove Simon Baker.

I per acabar-ho d’adobar, L.A. Confidential permet gaudir d’una magistral recreació dels anys 50 i unes seqüències estèticament molt aconseguides, que es beneficien tant de paissatges i disseny de producció superbs com d’una fotografia nostalgica i vital alhora.

Dues punyetetes amb la producció per a rematar aquest article. La primera, que en tota la pel·lícula no hi ha cap policia que fumi, malévola conseqüència del políticament correcte i gens creïble en l’ambientació fifties. La segona, error greu de producció, a la darrera escena de L.A. Confidential la Kim Bassinger havia d’haver sortit amb el cabell castany.

Adient tant pels que gaudeixen de la història que t’explica una pel·lícula com pels que busquen contemplar imatges memorables. Contraindicada pels que necessiten una història senzilla i esquemàtica.

Salut i sort,
Ivan.


L.A. Confidential

Fa una pila d’anys vaig veure una obra mestra del cinema negre. Acabo de llegir-me la novel·la en que es va basar, una obra mestra de la novel·la negra.

James Ellroy - L.A. Confidential

L.A. Confidential és una novel·la llarga i trepidant. Extensa perquè James Ellroy necessita temps no només per presentar i resoldre una trama complexa, sinó també per presentar, complicar i redimir uns personatges apassionants, odiosos i admirables alhora. L.A. Confidential és una amarga i pessimista reflexió sobre la condició humana.

Si heu vist la pel·lícula, la novel·la és molt més rica. La trama és encara més extensa (més personatges i més crims), i si sou dels que dels thrillers només us interessa la part procedimental de la seva resolució, o l’emoció dels passatges d’acció, la novel·la encara us pot proporcionar sorpreses i plaers.

El ritme d’L.A. Confidential és elevat, perquè Ellroy no perd el temps ni en descripcions detallades ni en disquisicions teòriques. Un estil directíssim, on diàleg, narració i pensaments flueixen en el mateix torrent i t’impulsen sobre uns ràpids de violència i crueltat. La traducció al castellà de Carlos Gardini no m’ha acabat de convèncer, en especial en el que són les expressions col·loquials, en que he reconegut les paraules directament en castellà, tot i que reconec que traduir l’argot criminal de fa cinquanta anys d’un altre idioma ha de ser un repte titànic.

A partir d’aquí, spoilers.

James Ellroy construeix en poc més de sis-centes pàgines un complert tractat sobre la maldat. Què és el que empeny l’home a fer el mal a d’altres? Aquí trobareu tot un repertori de motivacions. Hi ha l’ambició monetària (Patchet i els altres mafiosos), la maldat innata (Douglas i Atherton), el creure’s superior als altres i per tant amb dret de fer qualsevol cosa (Dudley), l’ambició professional (Sid Hudgens), l’ànsia de ser admirat i estimat (John Vincennes), la fam de poder (Lowe, Dudley i Patchet), la temptació del vici que cal satisfer (Perkins), la defensa del prestigi (Ed Exley) ja sigui propi o d’altri, la defensa d’elevats ideals, pels quals paga la pena cometre algun mal menor (Bud White), la defensa pròpia o d’éssers estimats (Preston Exley i Raymond Dieterling) o el més clàssic de tots, la venjança (Inez Soto, Bud White).

Però també veiem una reflexió sobre com assumir la culpa, pròpia o dels que estimem. Com els pares defensen els fills i són capaços d’assumir sacrificis (no us ho perdeu: fins el punt de sacrificar altres fills!) empesos pel pes de la culpa, com la vida pot ser insuportable després de quedar-se sense referents morals (Inez), com es pot necessitar l’aprovació (el perdó) de la parella més que la pròpia (John Vincennes), com la vergonya interior pel passat ens imposa un futur de sacrifici (Lynn), i com els propis remordiments per mentides passades poden impulsar a afrontar els reptes que abans eren inassumibles (Ed Exley). L.A. Confidential és una amarga reflexió sobre la condició humana, potser no tant pessimista.

Però sobre tot ens queda el personatge de Bud White, coneixedor de les seves pròpies limitacions, incansable al tractar de superar-les, capaç de fer qualsevol canallada per lleialtat i en defensa de la Justícia Absoluta, destrossat per haver lluitat fins el límit per aquest ideal i descobrir que hi ha límits que no es poden assumir. I si en lloc de lleialtat poseu ambició, ja teniu l’Edmund Exley.

Adient pels que no tenen cor. Contraindicada pels que no tenen estómac.

Salut i sort,
Ivan.

Epíleg: de la pel·lícula en parlarem demà.


Cleaner

Perquè llegir blocs? Per la mateixa raó que llegir, en general: perquè aprens coses. Perquè llegir el bloc de Miss Mole? Perquè descobreixes un munt de coses sobre com passar-t’ho bé amb llibres, música, cinema o amb sèries de televisió.
Perquè continuar llegint el mateix bloc? Perquè acabes coneixent una miqueta l’autor. I, per exemple, acabes ensumant una pel·lícula que t’agradarà quan ella diu que no li ha agradat.

Cleaner

Cleaner, que a ella no li va agradar, a mi m’ha semblat un film correcte. És un thriller clàssic que ni sorprén ni incomoda, i que t’entreté durant tota la llargada de la pel·lícula.

El principal interès de Cleaner és el treball de dos molt ilustres veterans, els sempre eficaços Samuel L. Jackson i Ed Harris. El primer mai no li agrairà prou a Tarantino el paper d’assassí religiós a Pulp Fiction. Des d’aleshores s’ha convertit en una de les màximes estrelles del cinema d’acció, on sempre fa interpretacions solvents, com en el cas de Cleaner. Ed Harris és un dels millors actors actuals que tenen menys fama entre el públic, tot i que l’hem vist en tota mena de rols i sempre amb bona nota, com aquí.

Discrepo també amb la Miss sobre l’interès de veure Cleaner per l’Eva Mendes; certament la noia fa molt de goig, però a Cleaner no va de guapa, i si el vostre interès és … estètic, millor busqueu fotografies suggerents seves a internet, que n’hi ha a manta.

Cleaner està ben resolta, a partir d’un guió senzill però acceptable, tot i que molt previsible i hi ha un forat moral de l’amplada d’un camp de futbol. Un forat en el sentit que hi ha un determinat aspecte de la resolució del cas que no s’explica, i és important. I moral … en el mateix aspecte que a Celda 211 hi ha un regust molt amarg en la darrera escena.

Adient pels que busquen entreteniment sense complicacions. Contraindicat si voleu trobar un enigma difícil de resoldre.

Salut i sort,
Ivan.


La soledad del mánager

La meva primera incursió en la sèrie Carvalho m’ha deixat molt bon gust a la boca.

Manuel Vázquez Montalbán - La Soledad del Manager

A La Soledad del Manager aparèixen totes les claus que defineixen tant la novel·la negra com l’obra de Manuel Vázquez Montalbán: el crim és només un pretext per a una detallada i profunda anàlisi social; Barcelona és escudrinyada a consciència; hi ha una fotografia clara del moment polític i social de la transició; els de dreta són conspiradors i els d’esquerres no ho són tant com creuen; escenes de sexe explicades de manera tant realista com explícita; i deliciosos moments on tant la cuina com la gastronomia són elevades al cim de la cultura popular, en contraposició amb la cultura oficial fàcilment usurpable pel poder polític i econòmic.

Tot això embolicant de manera perfecta una trama negra molt senzilla i uns personatges als que costa molt no estimar ni que sigui una mica. El cinisme de Carvalho és aclaparador, la innocent complexitat de Biscuter o el veí gastrònom donen un color vital a la novel·la que la fa molt més entranyable del que seria amb només la sòrdida història policial. Del millor de La Soledad del Manager és la manera com Vázquez Montalbán combina els personatges de classe alta i de baixa estopa, de manera molt més natural que ho aconsegueix l’Eduardo Mendoza, per exemple.

A La Soledad del Manager reconec antecedents clars del que poc temps després Montalbán va sublimar a Galíndez, una novel·la on repeteix els mateixos temes però amb un tractament molt millor acabat.

Adient per amants de Barcelona i de la novel·la negra. Contraindicat si no us agrada llegir coses ben realistes.

Salut i sort,
Ivan.


Lost, completament

Per a que us feu una idea: quan vaig escriure la primera versió d’aquest article, es titolava Lost, primera temporada. En nou setmanes hem vist les tres primeres temporades i avancem per la quarta, unes 60 hores de televisió.

LOST

La veritat és que m’ha enganxat, potser perquè es veu que darrerament em van els fulletons romàntics. Digui el que digui el Jordi, Lost combina amb molta habilitat géneres diversos, i a cada episodi és fàcil reconèixer drama, misteri, romanç, clip musical o terror.

I trobo que els guionistes i directors de Lost han sabut trobar el difícil punt d’equilibri detot aquest poti-poti. La majoria d’episodis (45 minuts) passen volant i deixen l’espectador frisant amb algun cliffhanger espectacular. A mí m’agrada particularment la manera d’explicar els personatges, amb flashbacks íntims que sovint plantegen tants interrogants com resolen.

La selecció de personatges perduts tampoc admet desperdici. Diversitat de caràcters, de visions de la situació i de trames passades encadenades. I el valor i la sort de fer que un dels herois sigui un soldat iraquià, que té el seu què després de la Guerra contra el Terror; i el paper de la tortura a la sèrie, en els temps de Guantánamo.

De moment el que més m’ha sorprés (i agradat) de Lost és la complexitat de la trama. Han estat embolicant la troca fins arribar al clímax del final de la tercera temporada. El volum de misteri l’han gestionat molt bé. Durant la tercera temporada han hagut moments en que era fàcil pensar que s’estava liant massa tot plegat, que semblava que no hagués cap mena de sentit, però ho han solucionat ràpidament. Quan només porto quatre episodis de la quarta (això es un avís per a que no escriviu spoilers als comentaris!) hi ha més interrogants oberts que mai, però també s’intueixen aconteixements immediats que a la força han de tancar alguns misteris. Creuem els dits, però el que és clar és que el títol no només es refereix als personatges, sinó també als espectadors de Lost.

Queda molt lluny, espero, la darrera temporada de X Files, en que no van saber tancar i culminar una sèrie mítica. Els productors de Lost van anunciar amb anys d’antelació la data exacta del final de la sèrie, m’imagino que els guionistes han pogut estructurar els esdeveniments de manera que tot acabi ben lligat.

Adient per aficionats als trencaclosques. Contraindicada si no esteu disposats a veure uns 150 episodis de TV, perquè aquesta, si es comença, s’acaba.

Salut i sort,
Ivan.


State of Play

Un thriller polític molt bo, a mig camí entre Todos los hombres del presidente i Spy Game, i que no entenc perquè no ha tingut més èxit.

La sombra del poder

Potser és que la gent ja en té prou amb els telenotícies per a empapar-se d’històries de corrupció, delictes i conspiracions, però la qüestió és que aquest film mereix més atenció que la que ha tingut.

La llista de bons aspectes és complerta: el repartiment (encapçalat per Russell Crowe, Ben Affleck i Helen Mirren) està brillant, especialment la recuperada Robin Wright Penn i la bufona Rachel McAdams. El guió, basat en una minisèrie anglesa (igual que Traffic) està ben construit, i la direcció de Kevin Macdonald (Last King of Scotland) li dóna un ritme prou viu per fer-lo emocionant i prou pausat per entendre tot l’enrevesament. Afegiu un bon disseny de producció (la redacció del diari és una maravella) i una bona banda sonora i ja teniu una molt bona pel·lícula.

Què li falta a La sombra del poder per ser excel·lent? El paper protagonista recau en Russell Crowe, que no aconsegueix fer entendre de debó què pensa i sent el seu personatge, ens falta alguna cosa per identificar-nos amb ell, igual que tampoc no es pot ni empatitzar amb els d’altres ni odiar els dolents. Magistral per cert el Jeff Daniels fent de polític maquiavèlic.

El millor de State of Play (per cert, l’expressió vol dir una cosa així com l’estat de les coses) és que no passa allò que esperes des del primer moment, i que el que t’expliquen té molt de sentit.

Adient per un bon debat sobre la política i el periodisme actuals. Contraindicat si busqueu un film d’acció.

Salut i sort,
Ivan.


Basic Instinct

Acabo de tornar a veure aquesta obra mestra, que feia vint anys llargs que no revisava.

Basic Instinct

Basic Instinct va beneficiar-se en les recaptacions d’escenes sexuals aleshores inusualment explícites, que alhora la van perjudicar davant la crítica, que va classificar el film com un thriller eròtic, movent l’epicentre d’un guió perfecte cap a detalls absolutament secundaris.

El guió de Joe Eszterhas és una maravellosa obra d’orfebreria. La narració és lineal i senzilla, tots els detalls es van explicant pas a pas des d’un únic punt de vista i oferint tots els detalls, i alhora l’espectador està tota l’estona debatint-se entre les dues explicacions possibles del cas, sense tenir ni idea de quina és la bona, perdut enmig d’un misteri captivador.

A partir d’aquest guió, Paul Verhoeven li dóna ritme i magnetisme a la trama, amb un montatge viu i que no deixa que el ritme decaigui en cap moment, mereixedor d’una de les dues nominacions a l’Oscar que va obtenir Basic Instinct. Fixeu-vos en les interpretacions: els personatges es van posant més i més nerviosos a mesura que avança la pel·lícula, acompanyant l’espectador en el seu desfici per descobrir què està passant.

Basic Instinct es beneficia d’una Sharon Stone en estat de gràcia, amb una interpretació fascinant, i d’uns eficaços Michael Douglas i George Dzundza, que encaixen perfectament en els seus rols. A més, els fans de X Files podeu provar de localitzar un jove Mitch Pileggi en un dels papers secundaris.

Com tota pel·lícula mítica, Basic Instinct té més d’una escena memorable. La que tothom recorda és la de l’interrogatori, on la interrogada Catherine Trimmell domina totalment un munt de policies que es queden amb les ganes de veure-li el perrús (igual que els espectadors). Però podem afegir la primera aparició de la Stone, la persecució a la carretera, el primer moment en que Catherine i Roxy apareixen juntes, o la de la discoteca.

També s’ha d’alabar l’enèssima banda sonora magistral de Jerry Goldsmith, amb una melodia dramàtica i un ambient inquietant difícilment superables, i que va ser la segona nominació a l’Oscar, una de les divuit que va collir Goldsmith en la seva monumental carrera. L’acompanyament musical és emprat amb mestratge per a crear clímax d’intriga i per a puntuar l’estat d’ànim dels personatges. La darrera escena és el millor exemple.

I és que per acabar, Paul Verhoeven ens regala un doble final per acabar d’encantar l’espectador i rematant de manera genial un joc d’amagat que deixa el que els enólegs anomenen un final llarg i intens. (Jo crec que aquest doble final haurien d’haver-lo col·locat darrera dels títols de crèdit.)

Adient pels aficionats als trencaclosques. Contraindicat per a puritans i ànimes sensibles.

Salut i sort,
Ivan.


Penúltimo nombre de guerra

Raul Argemí, argentí afincat a Barcelona, ha construit una novel·la molt interessant, molt curta i molt enrevesada.

Raúl Argemí - Penúltimo nombre de guerra

Degut a la pròpia història, és poc recomenable que us expliqui l’argument però us puc avançar que és una intriga on es barregen diversos personatges i trames al voltant d’una parella d’accidentats a un hospital, un d’ells un periodista que ha perdut la memòria, i un home acusat de cometre tres assassinats durant un ritual religiós.

En Raúl Argemí ens va explicar a uns quants lectors (això dels clubs de lectura de les biblioteques és un gran invent) que a ell li va interessar especialment el tema de la pròpia identitat, de l’exploració per a trobar-se a si mateix enmig d’un context social i unes circumstàncies que sovint et prenen la identitat.

Hi ha coses d’això en la novel·la, però jo em vaig quedar més amb la capacitat d’alguns per a la maldat a costa d’altres per tal d’aconseguir els seus objectius; i la capacitat dels altres per permetre’ls sortir-se’n amb la seva.

Si la llegiu, us recomeno que li dediqueu una bona sentada. Són només dues-centes pàgines, i milloren molt si es llegeixen amb continuitat. A mi m’ha agradat molt.

Salut i sort,
Ivan.


No miris enrere

El premi Sant Jordi del 2001 és una novel·la que barreja moltes coses però no arriba enlloc.

David Castillo - No miris enrere

No miris enrera, segona novel·la de David Castillo, és un thriller sentimental, amb pretesa càrrega ideològica, amb puntets eròtics, amb una mica de crònica generacional, amb una mica de retrat d’una certa Barcelona, però que acaba no aprofundint en res.

Les diverses trames que planteja són típiques i tòpiques. L’únic que se’n surt del corrent és mesclar-les totes alhora. I també el fet que l’humor i l’actitud del protagonista, vagi canviant de manera poc comprensible durant tota la novel·la. Si això li passa a un personatge, res a dir, però quan la narració és en primera persona afecta i molt a la pròpia estructura narrativa.

En definitiva, que no m’ha agradat gaire i que m’ha deixat amb ganes de llegir alguna cosa millor sobre aquells anarquistes del tardofranquisme.

Adient per consumir llargs viatges en metro. Contraindicat si demaneu obres ben acabades.

Salut i sort,
Ivan.


Amb els morts no s’hi juga

Us puc explicar que Amb els morts no s’hi juga és una novel·la negra, que te fortes dosis d’humor, que crea uns personatges molt atractius i d’altres molt esterotipats, i que m’ha agradat molt. Però ho entendreu millor si us dic que m’he llegit les darreres tres-centes pàgines d’una tacada.

Andreu Martín & Jaume Ribera - Amb els morts no s'hi juga

Amb els morts no s’hi juga va guanyar el 2003 el Premi Columna. Potser és que jo no segueixo tant com fa alguns anys l’actualitat literària, però em fa l’efecte que aquesta novel·la mereix més atenció de la que va obtenir en el seu moment. Comparada amb alguns best-sellers internacionals que tothom ha llegit, surt més que ben parada. És una novel·la de lladres i serenos, però com totes les bones del génere negre, hi té molt més a dins que la simple trama policiaca.

D’entrada, Amb els morts no s’hi juga té tres trames policiaques: la seriosa i complexa, resolta d’una manera molt convincent i a l’alçada del misteri que s’havia plantejat; la que actua com a contrapunt còmic, senzillament hilarant; i una altra de literària. Descobrim una col·lecció de personatges excel·lent i variada. Al voltant del detectiu Àngel Esquius habita una trouppe que va des de la caricatura grollera fins el retrat matisat de personalitats més interessants, però curiosament tots els personatges són ben realistes: en tots reconeixem menes de gent de les que n’hi ha molta.

La trama literària sorgeix de la coincidència de cognoms entre l’escriptor Christopher Marlowe amb el detectiu Philip Marlow, el personatge creat per Raymond Chandler. Aquesta anécdota serveix d’excusa perfecta per introduir una reflexió gens menyspreable sobre el sentit de la Literatura, una activitat sempre a cavall entre les pretensions d’alta cultura i passar a la posteritat amb el segell de l’excel·lència artística i la pertanyença a una èlit selecta; i l’afany d’entretenir i obtenir l’agraïment més immediat del lector, i quants més lectors millor. L’homenatge que pel camí rep Manuel Vázquez Montalbán és alhora deliciós i commovedor.

L’escriptura d’Andreu Martín i Jaume Ribera és àgil, captivadora, tant detallista com demana el génere i molt més pulida que altres autors de novel·la negra que per a donar realisme a una obra no se’ls acut altra cosa que fer servir un llenguatg procaç i ple d’insults. Al contrari, la narració en primera persona dibuixa un personatge i una mirada irònica, subtil, ple de matisos i que dóna molt joc per a properes novel·les que ja estic impacient de descobrir.

Adient si llegint passeu bones estones. Contraindicat si per vosaltres cinc-centes pàgines és el nom d’una pel·lícula de terror.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers