Havia llegit repetidament que The Sopranos era la millor sèrie de televisió dels darrers anys, però no creia que fos tant bona com l’he trobada. És senzilla i punyeterament magnífica.

Per a definir els Soprano ràpidament: és una obra shakesperiana. Sentiments bàsics, primaris, humans fins a la medula, exposats de manera descarnada i amb l’atractiu de l’embocall mafiós i tota la seva tradició feudal, com la dels monarques que ambientaven les tragèdies del gran poeta anglès. Escenari totalment exòtic, ja que no és la màfia cinematogràficament coneguda i glamourosa de Nova York i el padrí coppolià, sinó de la més proletària de New Jersey. Obra total que ens mostra les persones tal com són en la seva globalitat: professionalment, familiarment, íntimament. A molts llocs hem vist somnis inserits durant la narració, però és el primer cop que sabem què somnien els gàngsters.

En els seus 86 episodis d’una hora The Sopranos ha anat evolucionant i canviant de registre dominant. La influència del personatge de la psicoterapeuta interpretada per Lorraine Bracco és la que més exemplifica aquests canvis. Els Soprano comença com la versió dramàtica de Una terapia peligrosa i acaba de manera completament diferent. Per enmig veiem problemes familiars, drames d’adolescents, alguna història romàntica i molt malbaratament de diners, sexe i violència.

Durant sis temporades de The Sopranos l’interès es manté sempre altíssim. Hi ha línies narratives que decauen però d’altres prenen el relleu. Els personatges també es renoven, i sempre hi ha un què passarà ara esperant al darrera la cantonada. Sobre el to de la història, crec que deu més a The Godfellas i a la novel·la negra de Dashiell Hammett i companyia que no pas a The Godfather, però la sèrie és completament original en el sentit que no és una sèrie sobre la màfia; sinó sobre una colla de famílies, els caps de les quals, casualment, treballen com a gàngsters.

I tot amb una producció magnífica, amb escenaris i caracteritzacions totalment creïbles i amb unes interpretacions majestuoses sobre les que parlaré aviat.

Ambició, traició, violència, amor, sexe, guerra, conspiracions, intriga, famílies, humor negre, pasta italiana, i personatges bons, dolents, més dolents, i més dolents encara. Què hi ha més revelador de la natura humana?

Adient per a fanàtics de Shakespeare. Contraindicat per a puritans i ànimes fàcils d’impressionar.

PS: aquest és l’article sense spoilers; en seguiran un parell més sobre els personatges i els millors moments. Allí si, read at your own risk.

Salut i sort,
Ivan.