Arxiu d'etiquetes: thriller

Las pinturas desaparecidas

L’expert en art Andriesse Gauke ha escrit una novel·la negra irregular.

Portada de Las pinturas desaparecidas, de l'Andriesse Gauke

Las pinturas desaparecidas explica una petita història com a recurs per a explicar una gran història, la del gran robatori d’obres d’art que van perpetrar els nazis… i més gent.

Andriesse Gauke es recolza en les claus del génere negre per a desenvolupar aquesta trama. Però, li falta molt de ritme en l’exposició de la informació. La novel·la esdevé apassionant per la trama, però no pas per la narració, que m’ha resultat excessivament plana i lineal. És possible que el responsable no sigui l’autor, sinó el traductor al castellà, però en qualsevol cas m’ha quedat la idea que si Las pinturas desaparecidas hagués tingut una estructura un pél més sofisticada, amb monólegs interiors, salts en el temps i alguna escena més dinàmica, el resultat hagués estat molt més impactant.

A més, el final de Las pinturas desaparecidas deixa oberts un parell de forats menors, d’aquests que es poden emplenar al davant d’un bon cafè amb d’altres lectors, i un ús molt simple de recursos argumentals que ja han aparegut a moltes altres obres, literàries i cinematogràfiques, sobre el Tercer Reich. M’ha agradat llegir-la, però no buscaré altres obres de l’autor.

Adient per a reflexionar sobre el sentit de la Justícia. Contraindicat pels qui veuen els conflictes en blanc i negre.

Salut i sort,
Ivan.


Nadie es mejor que otro

El títol complert del volum inclou la frase Cuatro asuntos de Bevilacqua, que aclara que el que tenim entre mans són quatre casos breus protagonitzats pel picoleto psicòleg i la seva fidel ajudant, la caporal Chamorro.

Nadie vale más que otro. Cuatro asuntos de Bevilacqua

En el próleg, en Lorenzo Silva explica el que a mi em costava verbalitzar, que l’encant d’aquesta parella de detectius made in Spain rau en la quotidianitat dels seus afers, en la vulgar grandesa dels sentiments i pulsions humanes que ens mouen a tots, i que a alguns motiven a matar a d’altres.

Tots quatre contes van ser publicats originalment com a relats d’estiu a El País i a El Mundo, i efectivament són un breu i excel·lent entreteniment estival.

Adient per a entusiastes de la misèria humana. Contraindicat pels que busquin enigmes insondables.

Salut i sort,
Ivan.


The Ghost Writer

No està gens malament, però tampoc no està massa bé.

The Ghost Writer - Roman Polanski

Mira que m’agraden els misteris polítics, i a més The Ghost Writer té un munt d’ingredients que la feien atractiva, però després de veure-la m’he quedat fred. Ho té tot: bons actors, bon director, guió interessant, i una ambientació maquíssima, però ni m’ha emocionat ni m’ha sorprés. Això sí, l’estona passa ràpid i sense molèsties.

Del molt estelar repartiment destaco a l’emergent Olivia Williams, que ja va brodar un petit paper a An Education on també coincidia amb Ewan McGregor, aquí simplement eficaç. Brosnan continua intentant sobreviure a la seva fama de cara bonica i també se’n surt i per allà també corre Tom Wilkinson, un altre que mai no falla. I hi ha un munt de veterans que m’ha fet molta gràcia tornar a veure.

Mentre es resol el misteri, podeu quedar-vos bocabadats amb boscos, platges, boires, pluges, i una casa de disseny magníficament fotografiades per Pawel Edelman, l’operador de sempre de Polanski.

Adient per assaborir amb un bon té amb canyella. Contraindicada per a cremar adrenalina davant la pantalla.

Salut i sort,
Ivan.


The American

Mai no havia vist una pel·lícula de misteri en clau íntima.

The American

The American mostra part d’una història, encarregant a la imaginació dels espectadors emplenar els forats com creguin més convenient. Això és estimulant, perquè el personatge és prou interessant com per a demanar-nos què és el que ens falta saber, i no és gens frustrant perquè les incògnites no pertanyen a la part essencial del relat. Siguin quines siguin les respostes, no alteren l’eix ni la conclusió de The American.

La innovació que presenta el film és que tractant-se d’una pel·lícula de pistoles el tractament és no ja personal sinó íntim, narrada des del punt de vista del personatge del George Clooney. Això, que es porta a gairebé l’extrem, és el motiu que hi hagi els forats a l’explicació. I porta a una narració tranquila, pausada, amb diàlegs mínims,  i en la que Clooney acapara més del noranta per cent de les escenes.

El resultat és magnífic. The American és sòbria, elegant i commovedora, construeix un misteri que frisem per resoldre i té un desenllaç emocionant on no cruix res. El venedor de cafè més desitjat del món es llueix i no cau en el ridícul, tot i que tampoc no té oportunitat de trencar el seu sostre com a actor.

Adient per a una primera cita. Contraindicat si teniu el dormitori empaperat amb pòsters del Roger Moore.

Salut i sort,
Ivan.


24: Day 5

Parafrasejant (existeix aquesta paraula?) el capità Kirk, Jack Bauer hauria d’acabar cada temporada de la sèrie dient “un cop més hem salvat la Democràcia i la Llibertat al món!”.

La cinquena temporada de 24 insisteix en una fòrmula exitosa i que crea addicció en els seus seguidors. Els clixés són inamovibles (el traidor, el màrtir, els embolics personals que afecten la feina, la baralla política que s’imposa a la prioritat real, …) però això és com les novel·les atacades per ser best-sellers: si agraden a tanta gent, alguna cosa hi ha, oi?

I al Day 5 de 24 jo trobo una intriga trepidant, escenes d’acció millor resoltes que en temporades anteriors, i personatges amb els que és molt fàcil implicar-se, tant a favor com en contra. Afegiu el món exòtic de la Casa Blanca i el glamour dels gadgets tecnològics. El cocktail és guanyador.

Adient per a devorar vint-i-quatre hores en molts pocs dies davant una pantalla. Contraindicat per a cors sensibles al patiment físic o els Drets Humans.

Salut i sort,
Ivan.


La hora de las sombras

Björn Borg va inundar de suecs les pistes de tennis dels anys vuitanta; vint anys més tard, Stieg Larsson ha convençut els seus compatriotes de deixar de jugar al tennis i posar-se a escriure històries de lladres i serenos.

Johan Theorin - La hora de las sombras

I de la quantitat sorgeix la qualitat. En Johan Theorin n’és bona mostra. Explica una història de misteri d’una manera clara, pintant personatges que no són el que semblen, creant intrigues i secrets que captiven el lector, i desenvolupant escenes que solidifiquen la cadena cadira-lector-llibre.

A la llista de personatges humans cal afegir l’illa d’Öland, el darrer lloc al que un mediterrani li agradaria passar un l’hivern, però que esdevé no només acollidor sinó fascinant a partir dels memòria i la fantasia de Johan Theorin, que ha tingut la delicadesa i l’encert d’afegir un epíleg en forma de fotografies familiars comentades, on mostra els records que van inspirar la seva imaginació, absolutament deliciós.

La ploma de Theorin és magnífica. No espereu subtileses de literatura amb majúscula, però sí un nervi narratiu ferm, uns crescendos espectaculars quan l’acció s’accelera, i una escena de casa encantada, pur conte de terror, senzillament magistral.

Adient pels interessats en les motivacions dels personatges. Contraindicat (moderadament) pels que busquin un trencaclosques apassionant.

Salut i sort,
Ivan.


The Sopranos: la sèrie

Havia llegit repetidament que The Sopranos era la millor sèrie de televisió dels darrers anys, però no creia que fos tant bona com l’he trobada. És senzilla i punyeterament magnífica.

The Sopranos

Per a definir els Soprano ràpidament: és una obra shakesperiana. Sentiments bàsics, primaris, humans fins a la medula, exposats de manera descarnada i amb l’atractiu de l’embocall mafiós i tota la seva tradició feudal, com la dels monarques que ambientaven les tragèdies del gran poeta anglès. Escenari totalment exòtic, ja que no és la màfia cinematogràficament coneguda i glamourosa de Nova York i el padrí coppolià, sinó de la més proletària de New Jersey. Obra total que ens mostra les persones tal com són en la seva globalitat: professionalment, familiarment, íntimament. A molts llocs hem vist somnis inserits durant la narració, però és el primer cop que sabem què somnien els gàngsters.

En els seus 86 episodis d’una hora The Sopranos ha anat evolucionant i canviant de registre dominant. La influència del personatge de la psicoterapeuta interpretada per Lorraine Bracco és la que més exemplifica aquests canvis. Els Soprano comença com la versió dramàtica de Una terapia peligrosa i acaba de manera completament diferent. Per enmig veiem problemes familiars, drames d’adolescents, alguna història romàntica i molt malbaratament de diners, sexe i violència.

Durant sis temporades de The Sopranos l’interès es manté sempre altíssim. Hi ha línies narratives que decauen però d’altres prenen el relleu. Els personatges també es renoven, i sempre hi ha un què passarà ara esperant al darrera la cantonada. Sobre el to de la història, crec que deu més a The Godfellas i a la novel·la negra de Dashiell Hammett i companyia que no pas a The Godfather, però la sèrie és completament original en el sentit que no és una sèrie sobre la màfia; sinó sobre una colla de famílies, els caps de les quals, casualment, treballen com a gàngsters.

I tot amb una producció magnífica, amb escenaris i caracteritzacions totalment creïbles i amb unes interpretacions majestuoses sobre les que parlaré aviat.

Ambició, traició, violència, amor, sexe, guerra, conspiracions, intriga, famílies, humor negre, pasta italiana, i personatges bons, dolents, més dolents, i més dolents encara. Què hi ha més revelador de la natura humana?

Adient per a fanàtics de Shakespeare. Contraindicat per a puritans i ànimes fàcils d’impressionar.

PS: aquest és l’article sense spoilers; en seguiran un parell més sobre els personatges i els millors moments. Allí si, read at your own risk.

Salut i sort,
Ivan.


El asedio

No sóc un gran admirador de l’Arturo Pérez Reverte, però aquesta novel·la m’ha agradat molt.

Arturo Pérez Reverte - El asedio

Potser és que la meva expectativa era una novel·la històrica més tradicional, centrada en la primera línea de la presa de decisions i en els detalls, més grans i més petits, que mouen els fils dels aconteixements. El asedio no és ben bé això.

El asedio explica les vicisituds d’un grapat de personatges ficticis durant el setge de Cadis per les tropes napoleòniques, però ho fa d’una manera allunyada de la Història oficial i propera a les conseqüències que la batalla té sobre aquestes persones: gent que s’aprofita de la guerra, però també gent que la pateix, i gent que ha de continuar vivint tot i que hagi guerra. Les opcions ideològiques del Pérez-Reverte es mantenen.

També es manté la seva anàlisi sobre la història política d’Espanya, on gairebé tots els que han administrat el poder surten mal parats; res sorprenent en un país que ha deixat passar un munt d’oportunitats. Hi ha l’homenatge a la honrada gent treballadora, una trama policial molt ben narrada, una història d’amor, i una bona dosi d’ambigüitat moral, per a poder petar una bona xerrada sobre el llibre.

El que més m’ha interessat d’El asedio és el que suggereix però no escriu. Dóna peu a reflexionar sobre el concepte de lleialtat, sobre aquells ens (pàtries, idees, família, etc.) als que atorguem la nostra fidelitat, no sempre corresposta. Les motivacions dels personatges d’El asedio, i la manera com s’impliquen en els problemes i reaccionen davant els fracassos, donen oportunitat per a assaborir molts cafès.

El que no m’ha agradat de El asedio és que el Pérez-Reverte empra un pèl massa de lletra per a construir el retaule del Cadis (de l’Espanya) que estava parint la seva primera constitució. En més d’una ocasió la informació sobre la realitat política o social talla el fluix de la narració; moltes vegades (especialment a la primera meitat de la novel·la) hi ha reiteració a l’exposar els conceptes; i si bé cal reconèixer l’excel·lent treball de recerca que porta a ambientar perfectament la novel·la, també cal apuntar que això acaba atordint els que no estiguin interessats en, per exemple, els menús de les tavernes o els detalls de les maniobres de la navegació a vela.

Adient pels amants de les anàlisis racionals i no emocionals. Contraindicat pels aficionats a l’estratègia política o militar.

Salut i sort,
Ivan.


El lejano país de los estanques

Per fi m’he llegit la primera entrega de la sèrie protagonitzada pels guardia civils Bevilaqua i Chamorro.

Lorenzo Silva - El lejano país de los estanques

Ja en aquesta primera novel·la de la col·lecció podem detectar les característiques que trobarem més endavant, per exemple a La niebla y la doncella: interès principal en les persones, més que en els ambients o els crims; tendresa al descriure els personatges; molt de sentit de l’humor; i una narració interessantíssima, tant per àgil com per eficaç.

I una altra constant és la narració en primera persona, que ens aporta la ironia i la humanitat de Bevilaqua però ens nega el punt de vista de Chamorro, si més no dels seus monòlegs interiors i reflexions. Quina bona idea tendria el Lorenzo Silva si alguna novel·la estigués narrada per ella!

Em fa l’efecte que quan la va escriure, el Lorenzo Silva no tenia gens clar de publicar més coses amb els mateixos protagonistes. Ho dic perquè es desenvolupen matisos de la relació entre els protagonistes que potser hagués estat millor anar desgranant paulatinament dins la sèrie. I també perquè el darrer capítol, per a mí totalment prescindible, crec que intenta tancar (innecessàriament) la història, donant-li a El lejano país de los estanques un to i un intent de profunditat que no s’escauen amb la resta del relat.

No hi ha gaire llibres que em facin riure en veu alta. Ni que me’ls hagi acabat en un sol dia. El lejano país de los estanques apareix a totes dues llistes.

Adient per a escapolir-se de qualsevol situació de stress, principalment el laboral. Contraindicada pels aficionats als trenca-closques.

Salut i sort,
Ivan.


El secreto de sus ojos

Una grandíssima pel·lícula.

José Luis Campanella - El secreto de sus ojos

Els films on el protagonista revisa la seva vida per trobar on va començar a perdre de vista els seus somnis són ja un génere propi. Però més enllà de les característiques de la tècnica del flashback i de les pretensions d’explicar el sentit de la vida, hi ha la història que s’explica i el que aquesta desprén. I les històries que s’expliquen a El secreto de sus ojos són totes colpidores, per emocionants i per versemblants.

El secreto de sus ojos presenta dues històries connectades però fins a cert punt independents. La principal és la trama de misteri, apassionant des dels detalls del crim i la magnífica presentació que fa Campanella dels efectes devastadors sobre les víctimes i el protagonista. Amb un joc de mirades i quatre imatges més aconsegueix transmetre tot el seguit de sentiments que fan tant important la resolució del cas.

Pel camí se’ns presenten un reguitzell de personatges absolutament anodins de tant reals, apassionadament entranyables de tant tòpics, magníficament interpretats per un repartiment estratosfèric encapçalat pel gran Ricardo Darín. Soledad Villamil, Ricardo Francella, i Pablo Rago, principalment.

La segona línia argumental és la íntima, el viatge sentimental d’un grup de persones amb prou enteniment com per voler forjar el seu propi destí, però massa febles com per forçar les circumstàncies desfavorables. Si en la primera trama som conscients de la identificació amb alguns personatges, aquí l’empatia és visceral, sorgeix del sentiment, d’aquell entendre coses que no es poden explicar amb paraules.

I tot i que El secreto de sus ojos és una pel·lícula llarga no té ni una escena de més. Els diàlegs i les seqüències estan cuidats al milímetre en un guió on regna un perfecte equilibri entre la tensió del misteri, els moments de comèdia, i el pes de les pors.

Adient si us fa ràbia allò de “així són les coses i no hi ha res a fer”. Contraindicada pels cínics.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 139 other followers