Durant déu anys els The Unfinished Sympathy m’han semblat el millor del rock espanyol i probablement del millor també a nivell mundial. També cal dir que són temps molt dolents pel génere, però em costa recordar bandes amb cinc àlbums notables en la darrera década.

Dos diumenges seguits enyorant bandes dissoltes. Uf! Clar que millor això que no confiar en les novetats que poden aportar les ressurreccions dels Van Halen originals o els Black Sabbath de l’estrella dels realities Ozzy Osbourne…

Salut i sort,
Ivan.

The Unfinished Sympathy van començar practicant un rock dur amb prou sentit musical i lletres interessants com per a discutir la simplicitat de l’etiqueta. Com Dover, han fet l’evolució des del rock més trallero fins el power pop més comercial, però sense perdre ni l’estil propi, ni deixar de cantar en anglès, ni baixar el llistó de la qualitat.

Avida Dollars, anagrama d’una de les grans patums de la cultura catalana, és un nom que pot fer referència a aquest gir a la recerca de pastures més verdes i l’èxit comercial; però també és el nom d’un àlbum madur, seré, divertit i engrescador, producte d’un grup ja consolidat.

Avida Dollars conté 10 cançons, de les que recomano amb els ulls clucs no menys de quatre: Continental Drift, Homedrunk (la del video), Hooligans in Love i You Are Wrong; i les altres són un farciment prou bo com per no desentonar. L’estil és hereu del pop-rock amb abundància de guitarra elèctrica, a mig camí entre Bon Jovi i Oasis, que barreja la melodia del pop i l’energia del rock.

No sé si la manca de popularitat de The Unfinished Sympathy és producte d’una mala gestió de la seva discogràfica Subterfuge Records, de la manca de pressupost, o que el meu gust és molt extrany, però m’és difícil d’entendre que grups que es queden enmig de tot com The Killers i els Coldplay emplenin estadis i sales consagrades i els barcelonins The Unfinished Sympathy no siguin tant coneguts.

Adient per alegrar i engrescar qualsevol dia. Contraindicat … no em ve al cap, francament.

Salut i sort,
Ivan.

Aquests dies n’haureu pogut llegir un munt de llistes d’aquestes. Limitant-nos al tema musical, les llistes de la millor música publicada a Espanya durant el 2.006 han sovintejat i no han assolit cap mena de consens, tot i que hi ha discos que es repeteixen arreu. Per exemple, podeu mirar les llistes que han preparat els blogs La Brújula Verde i Blogpocket, una pels àlbums en castellà i l’altra pels internacionals (per tant, no hi ha espai ni per Lluís Llach ni per Fermín Muguruza).

Un altre blog, Cogiendo Caracoles, també n’ha elaborat un altre, de ranking.

Els crítics d’El País han destacat els següents treballs:

1. Orphans, de Tom Waits.
2. Whatever People Say I Am …, de Arctic Monkeys.
3. The Black Parade, de My Chemical Romance.
4. Kensington Square, de Vincent Delerm.
5. The Greatest, de Cat Power.
6. The Underdog, de Tego Calderón.
7. Rudebox, de Robbie Williams.
8. Fundamental, de Pet Shop Boys.
9. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
10. ¡Ay Caramba!, de Ska Cubero.
11. The River in Reverse, d’Elvis Costello & Allen Toussaint.

I els del suplement Què Fem de La Vanguardia també n’han elaborat dues. La dels discos extrangers:

1. We Shall Overcome, de Bruce Springsteen.
2. Modern Times, de Bob Dylan.
3. The Life Pursuit, de Belle and Sebastian.
4. Futuresex/Lovesound, de Justin Timberlake.
5. Whatever People Say I Am …, de Arctic Monkeys.
6. L’horizon, de Dominique A.
7. Victory for the Comic Muse, de The Divine Comedy
8. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
9. The Drift, de Scott Walker.
10. The Greatest, de Cat Power.

I la dels discos espanyols:

1. Batiscafo Katiuscas, d’Antònia Font.
2. Mujeres, d’Estrella Morente.
3. El tiempo de las cerezas, de Bunbury & Vegas
4. Mística domèstica, de Roger Mas.
5. De Benidorm a Benicàssim, de diversos autors.
6. Aguantando el tirón, de La Excepción.
7. L’univers, dels 12Twelve.
8. Garabatos, de Josele Santiago.
9. Alegato meridional, del Grupo de Expertos Solynieve.
10. Las jugadas imposibles, de Tachenko.

I, naturalment, Famoses Darreres Paraules també té la seva llista. El criteri és diferent: sel·leccionar el millor d’entre el que he escoltat durant aquest any i he publicat alguna nota, independentment de si el disc era del 2.006 o d’algun any anterior. He esperat una setmana pera a donar temps a Dover, però el seu Follow the City Lights no m’ha agradat tant com per entrar a la llista. Malauradament, no he tingut l’oportunitat d’escriure articles sobre algun àlbum que si que hagués aparegut a la llista. Anoteu els següents, a espera que en algun moment els pugui comentar:

• Orient/Occident, de Jordi Savall i Hesperion XXI.
• Do Whatever Turns You On, d’Aberfeldy.
• The Devil and God Are Raging Inside Me, dels Brand New.
• La versió que de Rhapsody in Blue van enregistrar Michel Camilo i l’OBC.

I ara si, els millors del meu 2.006 han estat els següents:

1. The Carnegie Hall Concert, de Keith Jarrett. Una obra mestra que rivalitzarà amb la que va signar a Köln fa trenta anys.
2. Hammersmith Odeon, London’75, de Bruce Springsteen and the E Street Band. No és estrictament d’aquest any, el vídeo fa molt temps que corre, però si que s’ha publicat per primer cop com a CD.
3. Half The Perfect World, de la Madeleine Peyroux. Jazz festiu i veu arrassadora.
4. Happenstance, de Rachel Yamagata.
5. Gulag Orkestar, de Beirut. Imaginació, frescura, atreviment, vitalitat: música.
6. Where You Live, de la Tracy Chapman. Un valor segur que aquest any s’ha revaloritzat.
7. This Life, de Martha Wainwright. Quan el cognom no pesa gens.
8. 3121, de Prince. Els genis mai no deixen de ser-ho, encara que estiguin en baixa forma.
9. Scissors in my Pocket, de Polly Paulusma. La millor de les cantautores pop, i això és dir molt.
10. We Push, You Pull, dels Unfinished Sympathy. La millor banda de rock del país ha fet un pas endavant en la via comercial.

I menció especial per la doble entrega de Marisa Monte; pel manifest polític de Neil Young i per la recuperació del seu concert amb els Crazy Horse; per les Cold Roses de Ryan Adams; per les trobades d’Isobel Campbell amb Mark Lanegan, la del Boss amb un munt de músics de folk i la de Mark Knopfler amb Emmylou Harris; per aquell concert antològic de Jackson Browne i per la sensacional tornada de Pearl Jam; per les noves entregues de Drive-by-Truckers i de Big & Rich; i el doble àlbum de Eleftheria Arvanitaki i el recull d’enregistraments de John Cerminaro.

No us queixareu que no us recomano música, oi?

Salut i sort,
Ivan.

Els primers àlbums de la banda proposaven un rock dur d’altíssima qualitat. Un esglaó per sota dels decibelis de Foo Fighters i The Pixies, un pas endavant en quant a melodies. Ara li han donat un cop més al cargol i han modulat el seu so per a fer-lo una mica ballable, més accessible al gran públic, en el que respon segurament a un suggeriment de la seva nova discogràfica. També és possible que després del seu extraordinari Rock for Food veiessin clar que no podien progressar més per aquell camí i provessin amb un lleuger canvi d’estil.

En qualsevol cas, dos anys després tornem a tenir un àlbum rodó, farcit de bones cançons, amb guitarres poderoses, ritmes contundents i moltes ganes d’engrescar. Recomano especialment Catenaggio, Spin in the Rye i Little Scratches, tot i que no en trobareu cap que no pagui la pena. Han incluit teclats i sintetitzadors, molts riffs són suaus quan als àlbums anteriors eren electrificats o distorsionats, però la base continua sent el rock potent de sempre. Si el cantant millorés una mica la seva tècnica vocal i en lloc de fer-se ell mateix els coros li posessinn acompanyament, el resultat milloraria encara més.

Tot i que el que de debó necessita aquest grup és una bona promoció. Molts grups que sonen constantment a la ràdio i venen un munt d’exemplars no tenen ni punt de comparació amb ells. Esperem que millorin també el seu directe respecte de concerts anteriors, com el que van donar al Fòrum. Segurament la nova proposta musical els ajudarà al no necessitar tanta potència.

The Unfinished Sympathy, que es diuen així en honor a una cançó dels Massive Attack, reclamen com a influències The Police (segurament en la seva primera etapa) i Van Halen. Ja no tenen res a envejar als californians i si continuen progressant, qui sap si podrem dir el mateix respecte del mític trio.

Per cert, premi pel qui m’aclari perquè dos dels seus àlbums estan titolats amb referències logístiques (aquest i An Investment in Logistics).

Salut i sort,
Ivan.

The Unfinished Sympathy
We Push, You Pull
Subterfuge, 2.006.