Arxiu d'etiquetes: romàntica

The Bounty Hunter

Pel·lícula ideal per una tarda de diumenge: divertida, simple, insustancial, previsible, obviable.

The Bounty Hunter - Exposados

La pel·lícula és tant dolenta com us podeu imaginar, però també és cert que hi ha vegades que ve de gust apagar el cervell i deixar que et distreguin i prou. En aquest terreny la senyoreta Aniston és una especialista.

A banda de l’horrorós del poster, aquesta és una comèdia romàntica al servei de la parella protagonista, que segurament atreu masses als cinemes, però aquest cop l’únic atractiu que poden observar és el dels seus cossos, perquè les interpretacions són molt primitives. La majoria d’acudits no milloren les interpretacions i les situacions són tant previsibles com tòpiques, però tot plegat et fa passar una estona distreta.

Els caça-recompenses són legals a la majoria d’estats dels EUA i recordo haver vist una pel·lícula del mític Steve McQueen sobre el tema.

Us deixo el trailer oficial, que us explicarà perfectament tot el contingut del film en menys de tres minuts. I després es demanen per què la gent ha deixat d’emplenar els cinemes.

Adient per entretenir-se sense pretensions. Contraindicat si us agrada l’humor subtil.

Salut i sort,
Ivan.

Twilight

La Gemma em va avisar: és cinema per a jovenetes. Tot i així, no he pogut resistir-me a la Vio m’ha convençut de veure la primera part del fenómen de moda.

Twilight

El diagnòstic de la meva amiga és totalment encertat. Twilight és un best-seller romàntic molt ben manufacturat: fotografia, muntatge, efectes especials, i un guió que va al gra del que interessa al públic que més diners aporta a les recaptacions d’avui en dia: l’adolescent. Afegiu-li uns quants actors-models i ja teniu el còctel de l’èxit.

Com a primera part de la trilogia, Twilight funciona estupendament. Presenta els personatges de manera àgil i planteja enigmes dels que s’intueix (i molt) la resposta, però amb prou gràcia com per voler veure la resolució. La història és totalment previsible i no aporta res al génere vampíric, ara tant de moda.

El punt feble de Twilight són les intepretacions de la parella protagonista, incapaç de més de dos registres facials (el no sé què dir i el macagondena) i que obliguen la directora Catherine Hardwicke a incloure com a efectes sonors especials la respiració i el batec del cor per a transmetre la profunda emoció que els enamorats traspuen. En canvi, l’Anna Kendrick fa un paperàs en un rol completament secundari i amb una caracterització molt diferent de la que tenia a Up in the Air, quan va ser candidata a l'Oscar.

Això si, Elliot Davis dóna a Twilight té una fotografia fantàstica, aprofitant-se dels paisatges d’Arizona i Washington, que a més té la gràcia d’atorgar tonalitats cromàtiques diferents a la calor i l’alegria, i al fred i la melancolia. Un autèntic espectacle visual.

Adient per a jovenetes enamoradisses. Contraindicada per a aficionats al gènere del terror.

Salut i sort,
Ivan.

El secreto de sus ojos

Una grandíssima pel·lícula.

José Luis Campanella - El secreto de sus ojos

Els films on el protagonista revisa la seva vida per trobar on va començar a perdre de vista els seus somnis són ja un génere propi. Però més enllà de les característiques de la tècnica del flashback i de les pretensions d’explicar el sentit de la vida, hi ha la història que s’explica i el que aquesta desprén. I les històries que s’expliquen a El secreto de sus ojos són totes colpidores, per emocionants i per versemblants.

El secreto de sus ojos presenta dues històries connectades però fins a cert punt independents. La principal és la trama de misteri, apassionant des dels detalls del crim i la magnífica presentació que fa Campanella dels efectes devastadors sobre les víctimes i el protagonista. Amb un joc de mirades i quatre imatges més aconsegueix transmetre tot el seguit de sentiments que fan tant important la resolució del cas.

Pel camí se’ns presenten un reguitzell de personatges absolutament anodins de tant reals, apassionadament entranyables de tant tòpics, magníficament interpretats per un repartiment estratosfèric encapçalat pel gran Ricardo Darín. Soledad Villamil, Ricardo Francella, i Pablo Rago, principalment.

La segona línia argumental és la íntima, el viatge sentimental d’un grup de persones amb prou enteniment com per voler forjar el seu propi destí, però massa febles com per forçar les circumstàncies desfavorables. Si en la primera trama som conscients de la identificació amb alguns personatges, aquí l’empatia és visceral, sorgeix del sentiment, d’aquell entendre coses que no es poden explicar amb paraules.

I tot i que El secreto de sus ojos és una pel·lícula llarga no té ni una escena de més. Els diàlegs i les seqüències estan cuidats al milímetre en un guió on regna un perfecte equilibri entre la tensió del misteri, els moments de comèdia, i el pes de les pors.

Adient si us fa ràbia allò de “així són les coses i no hi ha res a fer”. Contraindicada pels cínics.

Salut i sort,
Ivan.

La sombra del viento

“No hay segundas oportunidades, excepto para el remordimiento.”

Senyores i senyors: una de les millors novel·les que he llegit en ma vida.

Carlos Ruiz Zafón - La sombra del viento

Carlos Ruiz Zafón ha escrit una novel·la fascinant. Una meravella en la que una estructura complexa es desgrana en una narració senzilla, on un entramat de personatges perfectament retratats ens transmeten fins a la medula sentiments i reflexions. És una novel·la amb diversos narradors, però un fil conductor clar i magnètic. Hi ha moments en que penses que la novel·la va d’això, i és cert, però al cap de cent págines va d’allò altre, i tambè és cert. I no és que el llibre s’hagi enrevessat, És que l’autor t’ha descobert una segona cosa que encara t’interessa més que la primera.

L’argument és un puzzle on encaixen diversos relats. Històries totes elles interessants i colpidores per separat, però que en convergir formen un magnífic crisol, gens artificiós i tant sorprenent com la pròpia vida. No deixeu que ningú us comenti de què va. Pecat capital. La narració és àgil, puntejada amb descripcions que mai no es fan llargues, amb imatges rotundes construïdes amb paraules subtils, i la lectura es fa apassionant.

La sombra del viento abarca diversos gèneres narratius. Els diversos episodis del llibre ens planten davant d’una novel·la històrica, de costums, romàntica, d’intriga i de terror gòtic. Però no hi ha cap moment en que la transició entre gèneres sembli artificial. A la vida hi ha moments de tota mena, i en aquest relat, també.

“El destino suele estar a la vuelta de la esquina. Como si fuese un chorizo, una furcia o un vendedor de lotería: sus tres encarnaciones más socorridas. Pero lo que no hace es visitas a domicilio. Hay que ir a por él.”

La sombra del viento és una novel·la sobre coses importans a la vida: amor, amistat, odi, lleialtat, maldat, honestedat, supervivència. I sobre l’immortal encant dels llibres. No forma part del que la crítica anomena Literatura amb majúscules, però sí de la literatura que conforma l’imaginari de moltíssima gent.

Els personatges de La sombra del viento són rics, polièdrics. Amb facetes complementaries que els fan creïbles i emocionants tots ells. Barcelona, la Barcelona de la postguerra, és un altre dels personatges, amb aquest optimisme desencisat que patim els catalans, i amb l’elegància d’una dama que se sap seductora i busca ser més atractiva.

“Conserva tus sueños, nunca sabes cuando te harán falta.”

Contraindicat si teniu res important o urgent a fer durant el temps que us ocupa llegir 576 pàgines. Adient, molt adient, en qualsevol altra circumstància.

Salut i sort,
Ivan.

Caramel

Sukkar banat, que aquest és el títol original del film, és una pel·lícula costumbrista i feminista situada en el Beirut actual.

Caramel - Nadine Labaki

Caramel narra la història d’un grapat de dones, cadascuna amb pors i problemes complementaris als de les altres. Hi ha més que una crítica, una queixa de la seva situació de submissió a la societat libanesa actual.

Caramel té vàries coses que estan bé: les interpretacions, els personatges ben dibuixats, el descobriment d’un món diferent. Però li falta ritme, li manca grapa, no té cap ganxo que et faci desitjar que la història s’allargui. En resum, l’he trobada avorrida.

L’ópera prima de la guapíssima Nadine Labaki ha arrassat a la crítica i a festivals com el de Sant Sebastià, però jo no veig més que una pel·lícula benintencionada i un argument desaprofitat.

Adient si voleu fer-li un cop d’ull a certa realitat libanesa. Contraindicat si teniu ganes de distreure-us.

Salut i sort,
Ivan.