Tag Archives: romàntica

Eclipse

La tercera entrega de la saga del crepuscle millora el desastre de la segona part, però no surt de la mediocritat.

Póster de la tercera part de Crepuscle, Eclipse

En aquest punt de la saga hi ha dos eixos narratius: el triangle sentimental protagonitzat per Bella i els conflictes entre diferents clans de vampirs. La part amorosa s’allarga més que un xicle en mans d’un nen petit, mentre que la segona està millor resolta. De manera previsible, però satisfactòria.

Miraré Sunrise quan aparegui? Em temo que si. Primer, perquè a hores d’ara ja em pica la curiositat per com acabaran amb aquesta gallina dels ous cinematogràfics d’or. La segona, perquè estèticament aquests films són impecables. La fotografia de disseny i els maravellosos paissatges d’Oregon són memorables. I també és molt bona tant la banda sonora de Howard Shore com la selecció de cançons que donen ambientació musical a la narració.

Això sí, han de contractar algú que millori els efectes visuals més simples. Una cosa tant manida com superposa un actor a l’estudi amb una escena d’exterior no ho rematen prou bé.

Adient per a una tarda de diumenge i una pizza. Contraindicat com a film de misteri.

Salut i sort,

Ivan.

New Moon

Qui es gita amb nens, s’aixeca pixat. I qui comença a veure una saga per a quinzeanyeres, ja sap el que li espera.

New Moon

I és que si Twilight va ser lleugerament millor del que m’esperava, New Moon és tant dolenta com sospitava. Els actors continuen tenint una única cara com a ventall de registres expressius; els diàlegs es poden dividir entre intrascendents, tòpics i descaradament artificiosos; l’argument és perfectament previsible; i per últim queda el punt més tèrbol: el sucre arriba a nivells perillosos encara que no sigueu diabètics.

Tot i això, toca reconèixer tres coses. La primera, l’efectivitat dels efectes especials. Hi ha digitalitzacions (especialment la de la mar) que podien haver sortit molt millor, però tant els llops com els vols són perfectes. La segona, que la fotografia de New Moon es beneficia d’uns paratges maravellosos i això sempre és bonic de veure. I la tercera, que quan teniem quinze anys teniem moltes coses per aprendre, també en gust cinematogràfic.

Adient per a adolescents romàntics. Contraindicat per a pares i mares que ja pateixen una colla d’adolescents a casa.

Salut i sort,
Ivan.

The Bounty Hunter

Pel·lícula ideal per una tarda de diumenge: divertida, simple, insustancial, previsible, obviable.

The Bounty Hunter - Exposados

La pel·lícula és tant dolenta com us podeu imaginar, però també és cert que hi ha vegades que ve de gust apagar el cervell i deixar que et distreguin i prou. En aquest terreny la senyoreta Aniston és una especialista.

A banda de l’horrorós del poster, aquesta és una comèdia romàntica al servei de la parella protagonista, que segurament atreu masses als cinemes, però aquest cop l’únic atractiu que poden observar és el dels seus cossos, perquè les interpretacions són molt primitives. La majoria d’acudits no milloren les interpretacions i les situacions són tant previsibles com tòpiques, però tot plegat et fa passar una estona distreta.

Els caça-recompenses són legals a la majoria d’estats dels EUA i recordo haver vist una pel·lícula del mític Steve McQueen sobre el tema.

Us deixo el trailer oficial, que us explicarà perfectament tot el contingut del film en menys de tres minuts. I després es demanen per què la gent ha deixat d’emplenar els cinemes.

Adient per entretenir-se sense pretensions. Contraindicat si us agrada l’humor subtil.

Salut i sort,
Ivan.

Twilight

La Gemma em va avisar: és cinema per a jovenetes. Tot i així, no he pogut resistir-me a la Vio m’ha convençut de veure la primera part del fenómen de moda.

Twilight

El diagnòstic de la meva amiga és totalment encertat. Twilight és un best-seller romàntic molt ben manufacturat: fotografia, muntatge, efectes especials, i un guió que va al gra del que interessa al públic que més diners aporta a les recaptacions d’avui en dia: l’adolescent. Afegiu-li uns quants actors-models i ja teniu el còctel de l’èxit.

Com a primera part de la trilogia, Twilight funciona estupendament. Presenta els personatges de manera àgil i planteja enigmes dels que s’intueix (i molt) la resposta, però amb prou gràcia com per voler veure la resolució. La història és totalment previsible i no aporta res al génere vampíric, ara tant de moda.

El punt feble de Twilight són les intepretacions de la parella protagonista, incapaç de més de dos registres facials (el no sé què dir i el macagondena) i que obliguen la directora Catherine Hardwicke a incloure com a efectes sonors especials la respiració i el batec del cor per a transmetre la profunda emoció que els enamorats traspuen. En canvi, l’Anna Kendrick fa un paperàs en un rol completament secundari i amb una caracterització molt diferent de la que tenia a Up in the Air, quan va ser candidata a l'Oscar.

Això si, Elliot Davis dóna a Twilight té una fotografia fantàstica, aprofitant-se dels paisatges d’Arizona i Washington, que a més té la gràcia d’atorgar tonalitats cromàtiques diferents a la calor i l’alegria, i al fred i la melancolia. Un autèntic espectacle visual.

Adient per a jovenetes enamoradisses. Contraindicada per a aficionats al gènere del terror.

Salut i sort,
Ivan.