La Taylor Swift està triomfant seguint les passes de cantants com Sheryl Crow, Jewel o Faith Hill. Els referents ens diuen el que podem esperar de la seva música: barreja comercialment assenyada de géneres populars, balades molt ensucrades, melodies simples, ritmes molt vius i cap ni una excentricitat.

A la fòrmula la senyoreta Swift li afegeix una veu acceptable i un cant net. Les seves composicions són senzilles i directes, parlen d’experiències majoritàriament romàntiques amb les que el seu públic s’identifica o entén fàcilment i li afegeix més pebre que la Sheryl, menys sucre que la Faith (això és fàcil, d’acord) i un repertori molt més pla que la Jewel. En resum, la versió estadounidenca, femenina i formal dels Hombres G.

Speak Now World Tour sóna molt bé. Entreté força i no hi ha gaire parlaments que destorbin. Això sí, les mescles han afavorit ¿massa? els xiscles entusiastes del públic. Portada per la força del directe el pop s’apropa al rock i el country queda reduït a la mínima expressió. La primera part de l’àlbum és molt més canyera i després arriben el set acústic i els homenatges als referents californians, especialment una versió molt bona del clàssic de Kim Carnes Bette Davis Eyes.

També, veient el que s’ha publicat a Youtube, la noia té una escenificació molt i molt quica.

Els referents també assenyalen el que pot esperar la Taylor Swift a la seva carrera: baixades als inferns de les vendes baixes i l’escassa popularitat, esfereidorament vertiginoses quan vens dels cims de vendes i la ubiqüitat als mitjans de comunicació. L’èxit comercial és tant llaminer com efímer.

Adient per acompanyar el viatge cap a la platja. Contraindicat si el concepte àlbum en directe us transporta mentalment a Köln o el Japó.

Salut i sort,
Ivan.

Aquest enregistrament de Bruce ofereix una dotzena de cançons que no assoleix el nivell d’excel·lència que acostumava donar fa uns anys, però que tampoc no constitueix cap taca en la seva reputació. Simplement no sempre és possible construir un gran àlbum i Springsteen ha preferit publicar-ne un de decent abans que no guardar-se’l i veure com al cap d’un temps esdevenia un bootleg molt apreciat.

No hi ha grans sorpreses ni novetats. A Good Eye m’ha semblat detectar una vena metal que no li surt gaire sovint; i a Queen of the Supermarket m’he trobat per un moment recordant els arranjaments de Meat Loaf. A banda d’això m’han agradat especialment Tomorrow Never Knows (de la que Mark Knopfler faria una gran versió), les intenses What Love Can Do i Life Itself, i la reflexiva The Wrestler.

Quanta gent pagaria per patir la mala forma de Bruce!

Adient per gaudir d’una bona estona amb rock sense pretensions. Contraindicat si no sou fans de l’estil Springsteen.

Salut i sort,
Ivan.

Durant déu anys els The Unfinished Sympathy m’han semblat el millor del rock espanyol i probablement del millor també a nivell mundial. També cal dir que són temps molt dolents pel génere, però em costa recordar bandes amb cinc àlbums notables en la darrera década.

Dos diumenges seguits enyorant bandes dissoltes. Uf! Clar que millor això que no confiar en les novetats que poden aportar les ressurreccions dels Van Halen originals o els Black Sabbath de l’estrella dels realities Ozzy Osbourne…

Salut i sort,
Ivan.

Són tretze les cançons que formen aquest The Big To-Do, i en elles predomina clarament el rock. Si anteriorment m’havien cridat l’atenció per la revitalització del country, amb aquest àlbum els Drive-By Truckers han canviat de vorera i han parit un conjunt molt vital però que poc té a veure amb el génere que els va donar fama inicial.

Superada la primera sorpresa, The Big To-Do ens planta al davant d’una bona col·lecció de cançons, poques sorpreses però molt poques decepcions. És un disc que s’escolta bé i acompanya millor. Vivim temps molt decebedors pels que estimem el rock, un bon àlbum del génere no és com per deixar-lo passar.

Adient per a donar-te canya quan estàs fent alguna feina repetitiva. Contraindicat pels alèrgics a la guitarra elèctrica.

Salut i sort,
Ivan.

Algunes de les que més m’agraden són aquestes:

• El loco de la calle, a una actuació per a Televisa amb un playback tant descarat com hortera.
• La piedra redonda, una de les meves favorites.
• Dios de la lluvia, tot i que també podia haver inclós Sara.
• Lapiz y tinta; o Aviones plateados.

Em va saber molt greu no poder-els dir adéu en un concert de comiat.

Salut i sort,
Ivan.

Quan estaven en actiu tenien alguna cosa, no puc dir el què, que impedia que me’ls prengués de debó. No eren una banda de rock de debó, anaven de. En canvi, els he trobat molt a faltar durant tots els anys que han passat. He valorat la frescor, la poca-vergonya, les melodies i algunes lletres simples i tòpiques però ben aconseguides.

Dels Sopa em queden un bon grapat de cançons, els records d’un parell de concerts, de tots els cops que els espanyols em van preguntar si el seu nom era una expressió catalana amb algun significat, i l’excel·lent antidepressiu què és el seu himne a l’Empordà, però especialment una grandíssima cançó:

Salut i sort,
Ivan.

Bola extra: el cover acústic d’Amaral.

La veritat és que Defying Gravity no m’ha semblat prou bo com per tirar cohets, però si com per compartir-lo amb vosaltres. És una mostra típica d’aquest pop-rock americà, més lleuger que l’AOR i Bon Jovi, del qual el màxim exponent fins ara era el canadenc Bryan Adams.

Keith Urban tampoc no va nàixer als EUA, però sóna com si ho hagués fet. De la dotzena de talls m’han agradat molt més les peces ràpides i rítmiques que no les balades, que m’han semblat massa ensucrades pel meu gust. De les més mogudes, Kiss a Girl, Sweet Thing, Hit the Ground Running o I’m In poden animar-vos sense problemes.

Adient per a passar l’estona de manera entretinguda. Contraindicat per a necessitats de grans emocions.

Salut i sort,
Ivan.

No és que Carlos Santana no sigui un excel·lent guitarrista, allà queda el seu extraordinari Supernatural per acreditar-ho, però mai no ha assolit l’estatus de guitar hero que si tenen Eric Clapton, Ritchie Blackmore o Mark Knopfler, per esmentar tres de carreres molt dispars.

I no serà aquest Guitar Heaven el que li farà guanyar un gram més de prestigi. Primer, perquè la guitarra de Santana en cap cas millora i només en alguns fan ombra a les versions originals. A més, les cançons originals han esdevingut mítiques no només pels seus solos de guitarra, sinó també per l’acompanyament, i per exemple Photograph i Smoke On The Water queden molt aigualides al no tenir un cantant a l’alçada.

Tot i això, li he de reconèixer a Santana que té els pebrots de fer el que ningú més: versions semblants a les originals de totems del rock com Smoke On The Water i Whole Lotta Love. I aquesta ha estat per mi la gran sorpresa de Guitar Heaven, que la selecció no s’ha basat en els guitarristes que va escoltar Santana en la seva època de formació, sinó en els seus competidors durant la seva carrera, allunyant-se del From The Craddle de Clapton i altres homenatges i back to basics habituals. Per cert, les que més m’han agradat són les versions de Fortunate Son i While My Guitar Gently Weeps.

La selecció, òbviament molt discutible, s’ha cenyit a l’àmbit del rock i per tant ens quedem sense saber quins guitarristes de jazz o música llatina han impressionat Carlos Santana. Sense menysprear cap de les eleccions que ha fet i sense pensar-m’ho gaire, jo trobo a faltar Comfortably Numb, Purple Rain, Like a Hurricane, Selling England By The Pound, o Telegraph Road. Però això, naturalment, és la meva elecció.

Adient per a revisar un grapat de clàssics sempre recomenables. Contraindicat per mitòmans intolerants.

A Spotify podeu trobar tant l’àlbum de Santana com la majoria d’originals (a excepció de la dels Beatles). A la llista he afegit tres bonus track que crec mereixen la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Des que va assolir la maduresa vital, Jeff Beck ha renunciat a ser una rock’n'roll star i es dedicar a fer la música que a ell li agrada. Això ens permet gaudir d’ell en concerts de format mitjà (visita sovint Barcelona els estius) i quan enregistra un nou àlbum sabem que alguna cosa especial hi haurà dintre.

Malauradament Emotion & Commotion no és la millor mostra del seu talent. Abusa de les versions de temes molt coneguts i d’un ús de la seva guitarra massa distant i lànguid, com si vulgués trobar el seu espai dins la moda chill out. El millor exemple és Serene, mentre que si escolteu Hammerhead us trobareu acompanyant el ritme mentre descobriu de qui van aprendre això del rock dur altres bandes ilustres. L’àlbum inclou sis peces instrumentals (que inclouen versions que m’han semblat distants i fredes de Somewhere Over The Rainbow i el Nessun Dorma) i quatre cançons on es troba el millor del disc.

La primera joia d’Emotion & Commotion és la preciosa Lilac Wine, que viatja del blues al folk celta de la veu d’Imelda May. Joss Stone canta amb més jazz que soul I Put A Spell On You i rendeix un gran homenatge al rock dels seixanta a There’s No Other Me. I Olivia Saf dóna veu a la impressionant Elegy For Dunkirk, extreta de la banda sonora d’Atonement.

El que no li podem negar a Jeff Beck és el valor de protagonitzar un àlbum com a solista de guitarra electrica amb acompanyament orquestral. Madur, desconegut, allunyat del cim de l’èxit i la fama; però incorformista i arriscat.

Adient per a descobrir o tornar a gaudir d’un grandíssim guitarrista. Contraindicat per qualsevol pista de ball.

Salut i sort,
Ivan.

La qüestió és que aquest és el retorn del retorn, perquè ja fa tres anys Pearl Jam van publicar un molt bon àlbum de tornada.

Backspacer és un àlbum amb trempera, tant a les peces més rítmiques com The Fixer i Got Some, com a les més pausades, com Just Breathe o The End, on m’ha semblat reconèixer traces de l’excel·lent banda sonora que l’Eddie Vedder va signar per Into The Wild. Hi ha una combinació equilibrada entre la tralla metàlica i l’ús d’una secció de corda, i la veu de Vedder aguanta la mar de bé.

Adient per escoltar mentre treballes. Contraindicat pels poperos, això és rock sense concessions.

Salut i sort,
Ivan.

Els camins no necessiten de justificació. Ni d’un final concret, ni d’un paissatge especial, tot i que aquests elements també ajuden i no cal menysprear-los. Els camins són invitacions, com les mirades a una festa o els plats a una taula.

I tampoc no els hem de responsabilitzar pas del que ens portin o deixem de trobar. Som nosaltres qui viatgem, som els responsables del nostre viatge. O de quedar-nos aturats.

Salut i sort,
Ivan.

Què fa especial A Woman A Man Walked By? La passió. Hi ha vegades que el que t’agrada escoltar és quelcom bonic, que soni bé. Hi ha cops que t’atreu escoltar com algú canta o toca el seu instrument excepcionalment bé. Però hi ha molts moments que el que agraeixes és que et canviin l’ànim, que et traslladin emocions, sentiments. La PJ Harvey i el John Parish ho fan i de quina manera.

Com són les cançons de A Woman A Man Walked By? Apassionada i desgarrada, Black Hearted Love és una de les millors cançons que el rock ha proporcionat aquest any, potent, complexa, fascinant; Sixteen, Fifteen, Fourteen és enèrgica i rítmica; Leaving California és lànguida i tensa alhora, gràcies a l’art vocal de la P.J. Harvey; April és torturada i angoixant; A Woman A Man Walked By resulta emprenyada, rabiosa i dura; mentre que The Soldiers és melangiosament trista i Pig Will Not és rítmica, emprenyada i enérgica, pura definició de rock. I n’hi ha més, fins a 10, totes impactants.

Adient si busqueu emocions noves. Contraindica per a distreures i prou.

Salut i sort,
Ivan.

Big Whisky and the GrooGrux King ofereix una dotzena de cançons presidides per la perfecta dicció de Dave Matthews i la percussió implacable de la bateria de Carter Beauford. Ritme i melodia convergeixen en un torbellí que arrastra primer les cames i després el cor.

Shake Me Like a Monkey és una explosió d’energia que et canvi instantàniament l’estat d’ànim i que quan acaba, miraculosament, apareix una altra del mateix pal, Funny The Way It Is. Per a facilitar l’audició arriba una balada dolça i potent alhora, Lying in The Hands of God, que com els dos talls anteriors té una sofisticació en els arranjaments sorprenent en una peça tant contundent. De moment ja hem escoltat jazz, rock, soul i blues i només estem a la quarta part de l’àlbum.

Why I Am es un bon mid tempo d’acompanyament. El nivell millora molt amb Dive In, un d’aquells temes que passen a ser atemporals i que cada tant descobreixes a la ràdio o algun anunci i et demanes de qui és. Spaceman torna a deixar respirar l’ànima, aquest cop des d’un ritme sincopat que a l’enregistrament és lent però marcat i que en directe sospito que convertirà la sala de concerts en pista de ball.

Per a cel·lebrar l’equador del disc arriba Squirm, una peça lírica i magnètica que no encaixa amb la resta i que a mi em recorda el simfonisme de gent com Yes o fins i tot el Kashmir dels Led Zeppelin, sense arribar a la duresa dels més contemporanis Dream Theater. Molt més divertida és Alligator Pie, la mena de cançó que haguessin signat els Aerosmith si fossin una banda de New Orleans. Seven, la darrera del tercer quart, és un farciment acceptable.

Big Whisky and the GrooGrux King acaba d’una manera molt més tranquila que com ha transcorregut. Time Bomb és una balada emotiva i amb un contrapunt enèrgic. Baby Blue ens porta pels camins del folk i el blues en una lànguida evocació de la infantesa. I l’àlbum acaba amb un génere tant tòpic com és la balada romàntica (You and Me), en aquest cas gens ensucrada i molt penetrant.

La Dave Matthews Band ha parit un àlbum més que recomanable: imprescindible.

Adient per a sortir de l’atonyinament de la canícula estival. Contraindicat si volieu aprofitar la canícula per a fer una becaina.

Salut i sort,
Ivan.

The Unfinished Sympathy van començar practicant un rock dur amb prou sentit musical i lletres interessants com per a discutir la simplicitat de l’etiqueta. Com Dover, han fet l’evolució des del rock més trallero fins el power pop més comercial, però sense perdre ni l’estil propi, ni deixar de cantar en anglès, ni baixar el llistó de la qualitat.

Avida Dollars, anagrama d’una de les grans patums de la cultura catalana, és un nom que pot fer referència a aquest gir a la recerca de pastures més verdes i l’èxit comercial; però també és el nom d’un àlbum madur, seré, divertit i engrescador, producte d’un grup ja consolidat.

Avida Dollars conté 10 cançons, de les que recomano amb els ulls clucs no menys de quatre: Continental Drift, Homedrunk (la del video), Hooligans in Love i You Are Wrong; i les altres són un farciment prou bo com per no desentonar. L’estil és hereu del pop-rock amb abundància de guitarra elèctrica, a mig camí entre Bon Jovi i Oasis, que barreja la melodia del pop i l’energia del rock.

No sé si la manca de popularitat de The Unfinished Sympathy és producte d’una mala gestió de la seva discogràfica Subterfuge Records, de la manca de pressupost, o que el meu gust és molt extrany, però m’és difícil d’entendre que grups que es queden enmig de tot com The Killers i els Coldplay emplenin estadis i sales consagrades i els barcelonins The Unfinished Sympathy no siguin tant coneguts.

Adient per alegrar i engrescar qualsevol dia. Contraindicat … no em ve al cap, francament.

Salut i sort,
Ivan.

El primer que vull dir és que No Line On The Horizon m’ha agradat molt. Onze cançons de les quals una gran majoria m’han agradat molt. El conjunt està produït d’una manera ampulosa, amb orquestracions, seccions de metall, orgue i tot el que calgui per donar una certa sensació de grandesa. Continuen sent U2, no hi ha dubte.

També trobem alguns riffs de guitarra molt bons pel que acostuma a oferir-nos The Edge, molts més cors dels que recordo en la majoria d’àlbums de la banda, i la mateixa veu de sempre de Bono. Hi ha cançons en que va del pal melòdic, a I’ll Go Crazy If I Don’t Go Crazy Tonight juga sincopant la melodia, però bàsicament és el que tothom espera d’ells.

No Line On The Horizon no aporta res novedós al repertori de la banda, sinó que insisteix en camins ja recorreguts. És, per entendre’ns, un àlbum infinitament millor que How To Dismantle An Atomic Bomb, però que no resisteix la comparació amb The Unforgettable Fire i que, això si, ens deixa amb Magnificent la seva millor cançó des de Beautiful Day.

Un altre tema és si a un grup que porta tants anys a la carretera li hem de demanar una mica d’innovació o no.

Adient pels aficionats al rock amb gotes pop. Contraindicat si ja éreu alèrgics als messies irlandesos.

Salut i sort,
Ivan.

L’excusa de la nova gira és la presentació del material de Fork in the Road, però l’artista és ben conscient del que espera el seu públic i va oferir tot el seu repertori clàssic amb només alguna inclusió del darrer treball.

El concert va tenir com a base el repertori més elèctric i rocker de Neil, tot i que li va dedicar també un tram a la vesant lírica i acústica del seu repertori. Juntament amb clàssics absoluts com Old Man, Down by the River, Cinnamon Girl, Heart of Gold o Rockin’ in the Free World, va incloure temes menys coneguts com Mansion on the Hill o Spirit Road. I la banda, on només havia un dels sis que no arribava als seixanta anys, va sonar tant jove, entusiasta i contundent com la que més.

M’agradaria poder-vos transmetre amb paraules el gaudi que ens va portar Neil dissabte, a mi i a molts més, però m’és molt difícil. Seria com explicar perquè la seva música m’emociona gairebé sempre, seria poder racionalitzar perquè les seves composicions toquen la fibra. El que si us puc dir és que amb ell em passa igual que amb El Único de la Fila: en disc està molt i molt bé; però infinitament pitjor de com és en directe. La seva habilitat com a guitarrista, quan la pots apreciar en viu, és impressionant.

Quan portes vint anys esperant un concert poden passar dues coses: l’experiència inoblidable o la decepció més cruel. Afortuadament, va ser el primer.

Salut i sort,
Ivan.

L’absència del seu grup d’acompanyament més habitual es nota molt. A Fork in the Road li manca aquest punt d’alegria i visceralitat que Ralph Molina, Poncho Sampedro i Billy Talbot li donen a la vessant més rocker de Neil Young.

Fork in the Road és un àlbum ben compacte. A banda de garage rock, podeu trobar rock més o menys dur i blues elèctric. De les deu cançons de l’àlbum, la majoria són contundents i dues són balades, l’única concessió al lirisme juntament amb l’ús d’alguns cors que remeten a la primera versió de Living With War.

No trenca cap límit, però Fork in the Road amplia encara més la llista de bons discs d’una carrera que ja assoleix el número gens menyspreable de 56 àlbumgs. El proper 30 de maig espero gaudir-ne en directe al Primavera Sound. Un concert que porto esperant fa uns vint anys.

Adient si sou mínimament aficionats al rock. Contraindicat com a primera aproximació a Neil Young.

Salut i sort,
Ivan.

Hi ha coses que mai no canvien. Un álbum de AC/DC, per exemple: guitarres afilades, veu contundent, música divertida i atronadora.

Sonen com si tinguessin trenta anys menys dels que tenen. No disposen d’un repertori tant definitiu com els Stones (tot i que si d’un bon grapat de clàssics), però han envellit molt millor.

Adient per passar una molt bona estona. Contraindicat si necessiteu que la veu del cantant sigui … melòdica.

Salut i sort,
Ivan.

Si aconseguiu aquest disc, no us deixeu enganyar per la primera cançó, marcadament melancòlica. Al disc hi ha 10 cançons, des de la divertida Magpies fins a l’etérea Start of my Heart, passant per la impressionant To America o l’engrescadora Hard White Wall.

Joan as a Policewoman entrega un pop luxós i elaborat, ric en matisos i que es degusta de manera creixent segons el vas escoltant. Trobareu més teclats que guitarres, una dicció clara i una veu diàfana i suau, i un ample registre estilístic.

Adient per a sortir de la monotonia amb bon ritme. Contraindicat si espereu una cantautora de tota la vida.

Salut i sort,
Ivan.

El seu retorn ens ofereix una dosi del millor rock que he escoltat aquest any. Hi ha rock’n'roll, blues, i rock suau, però sobre tot hi ha intensitat i autenticitat desbordants.

Ni rastre de la irregularitat que devia convertir el seu manager en client asidu de cardiòlegs i psicòlegs. Onze cançons de molt bona factura, amb amplitud de registre estilístic però també amb homogeneitat. La seva recerca d’un estil propi els ha portat des de ritmes més ballables i experimentacions psicodèliques al que podriem anomenar classicisme del rock. Escoltar There’s God In Them Hills (sic) o Oh Josephine i tancar els ulls et porta inevitablement a evocar gent com els Allman Brothers Band.

Sóna l’órgan, el quartet fonamental del rock, i varietat de guitarres, però poca cosa més. La producció és cuidada però no ostentosa, i el cantant es dedica a cantar i no a bramar. M’han agradat especialment Goodbye Daughters of the Revolution i Locust Street, però tot Warpaint té un nivell molt bo.

Adient per aficionats al rock no necessàriament trallero. Contraindicat si sou addictes al sintetitzador i la bateria electrònica.

Salut i sort,
Ivan.