Pels que us agradi el menjar mexicà, ChidoOne és una opció ben interessant.

És un petit cafè i restaurant que hi ha al barri de Gràcia, ben a prop dels Cinemes Verdi, al carrer Torrijos. Els plats que vam demanar (dues enchiladas i uns tacos) eren molt abundants i estaben prou bé. A nosaltres el lloc ens el va recomenar un mexicà, o sigui que el menjar és mexicà de debó, no d’etiqueta.

Preu ajustat i ampli assortiment de cerveses mexicanes, decoració atractiva i molta llum, en contrast amb l’ambient fosc i més íntim de la Cantina Machito, més amunt i al mateix carrer, regentada per la mateixa gent.

Un lloc agradable on anar a fer un mos amb els amics.

Salut i sort,
Ivan.

ChidoOne
c/ Torrijos, 30.
Tel. 932 850 335
www.chidoone.es

Dijous vam anar a sopar amb Rudy, un amic belga al que per distància geogràfica i manca de temps lliure no podem veure tant com ens agradaria. I ja sabeu on vam anar.

La primera opció havia estat el Barceloneta, però no havia taula lliure fins a les onze de la nit. Fer esperar tres belgues fins aquesta hora per sopar va segurament en contra de la Convenció de Ginebra. La gent del Agua ens va dir el mateix. Aleshores vam pensar en el Merendero de la Mari, naturalment al menjador i no a la terrassa.

I jo, francament, no penso tornar. No és que el lloc no m’agradés, o que no estigui bé, però no és el meu pal. És un restaurant pensat per a turistes, per a grups i per a empreses. La teca és bona, però si la setmana abans has menjat a La Ràpita o a Ca’l Faiges, com és el cas, no impressiona gens. El servei és bo, però tenint en compte la quantitat d’estrangers que visiten el local haurien d’espabilar-se més amb l’anglès i amb els costums més discrets que tenen els del nord a l’hora de cridar els cambrers. La fillastra del Rudy hagués mort de set si jo no li hagués indicat la paraula i el volum de veu necessaris per a cridar l’atenció. El preu (erem cinc, dos plats i postre cadascú, una ampolla de vi i altres begudes: 248 € ) em va semblar correcte, proporcionat a la qualitat i els estàndards habituals a Barcelona.

Però el que a mi em va matar va ser el soroll. Què voleu que us digui, jo sóc dels que volen gaudir de la taula. Al restaurant no només menges; també vols conversar, escoltar, parlar, contemplar tranquilament el moment, i res d’això és possible si hi ha un brogit de converses al voltant. No és que els grups que havia al voltant fossin especialment escandalosos, és que el soroll es multiplica degut a l’acústica del local.

A sota us deixo l’enllaç a la web. No sé quin indocumentat l’ha perpetrada, però us aconsello que apagueu els altaveus abans d’anar-hi, per molt que us agradi la música barroca. I un darrer comentari, lingüistic. M’agradaria saber què els semblarà als de Ciutadans que el website d’un restaurant de Barcelona sigui bilíngüe, castellà i anglès.

Salut i sort,
Ivan.

El Merendero de la Mari

Darrerament he anat dos cops al Limbo, i sempre ben acompanyat. Un cop èrem dues parelles, l’altre un grup de vuit, i en ambdós casos vam estar molt a gust.

El Limbo és un d’aquests restaurants ben dissenyats, fashion que se’n diu ara, on una ambientació ben muntada et predisposa favorablement a aprovar la proposta gastronòmica.

La teca és bona i l’ambient agradable. Una part del servei també ho és. I hi ha clientes que diuen que a l’entrar s’ensuma una pudor sospitosa, que deu d’entrar del carrer. Recomano la crema de tomàquet, els ous poché i el rap.

La qüestió és que ens va agradar. Això sí, prepareu la VISA.

Salut i sort,
Ivan.

L’altre dia vam anar a sopar a un restaurant Origen 99.9%, concretament al que tenen al barri de Gràcia, al carrer Ramon y Cajal. Es veu que tenen la intenció d’obrir o franquiciar vint-i-cinc establiments més durant aquest any, o sigui que poden tornar-se molt populars. Si voleu trobar més detalls, aquesta és la web d’Origen 99.9%.

Em va agradar molt. La cosa va de cuina tradicional: plats de sempre i productes de la terra, sense gaire sofisticacions i recuperant receptes tradicionals potser oblidades o passades de moda, però que resulten bé.

Jo em vaig crospir una torrada d’almadroc i una coca de donja amb formatge. La salsa almadroc és una recepta medieval que porta formatge ratllat, una mica d’all i ou dur, tot ben picat i lligat amb oli d’oliva. L’acompanyaven amb una mica d’olivada. Mmmmh! El bull de donja és un embotit característic de l’Alt Urgell fet amb talls de panxeta, cap de llom i pot portar panxeta i cotnes.

Em consta que la coca de ceba i la de verduretes van tenir molt d’èxit, també. Però no us penseu que només hi ha torrades i coques. Penso tornar a provar la ceba farcida, la sopa de pastanaga i -si no porta pebrot- l’albergínia farcida, els popets amb xocolata i el conill al jaç, a banda d’altres torrades que fan molt bona pinta.

Música tranquila i poc soroll tot i que el local era ple. Decoració feta amb quatre duros però atractiva i molt acollidora. No recordo haver vist fumar ningú.

El preu és molt raonable però hi ha el greu inconvenient que el restaurant també actua com a botiga i es poden comprar força productes alhora que passes per caixa. Afortunadament ens va fer mandra carregar amb bosses a l’anar a fer la cerveseta.

La curiositat del local és la carta: té forma de revista, que pots portar-te a casa a llegir, on a més de l’explicació dels plats i ha altres articles de cuina. Els postres estan a les primeres pàgines, abans que les verdures, les carns i els peixos. Qüestió de prioritats?

Salut i sort,
Ivan.