Just Eat permet encomanar menjars a restaurants de la teva zona. Tu li dius on vius i ells t’ensenyen un llistat de restaurants que serveixen a domicili a aquesta àrea. Com que vivim a Barcelona ciutat, hi una un munt de restaurants que atenen el nostre codi postal, amb varietat de tipus de cuina i de preus.

Nosaltres vam optar per la cuina japonesa i concretament pel restaurant Sushi Bo. Del servei del restaurant només podem parlar bé: la teca era de qualitat correcta, el preu era ajustat al que vam demanar i l’entrega es va efectuar vint minuts abans dels cinquanta que va anunciar la web al confirmar la comanda.

I de la web també puc parlar bé. La informació es presenta de manera àgil i clara i quan vas a fer la comanda no t’entretenen amb romanços, sinó que pots anar per feina. L’únic inconvenient és que si no has activat cap filtre, per exemple pel tipus de restaurant, el llistat de tots els restaurants abruma una mica.

Salut i sort,
Ivan.

Però, aquest estiu fan una oferta de dimarts: un menú (seixanta euros, comptant l’IVA) d’autor el serveixen en 2×1. En aquest país els preus no baixen, però les ofertes no deixen d’augmentar.

I cap allà vaig anar molt ben acompanyat. La teca excel·lent, el lloc encantador, el servei prou bo i el menú deliciós del començament al final. Tempures d’avocat, de llagostins, sushi, sashimi, verduretes vàries, vedella amb foie (extraordinari!) i més platets que no recordo. Fins i tot em va agradar la pasta de te verd, això ja té mèrit.

A la banda negativa, el malta japonès Nikka de 10 anys està força bé però el cambrer el va servir amb gel

L’anécdota de la nit la va posar un grill que es va instal·lar sota el taulell del cuiner. A nosaltres ens va semblar entranyable, els que eren prou del taulell volien exterminar l’insecte, i el cuiner el protegia adduint la bona sort que es creu que transmeten.

En definitiva, l’Icho BCN m’ha agradat molt.

Salut i sort,
Ivan.

El Sikkim és un restaurant d’aquesta mena. S’han deixat el pressupost en la decoració del local, inspirada en ambients indis i en les catacumbes romanes (beneficiant-se d’uns magnífics murs de la part antiga de Barcelona) o, millor dit, en el sou de l’interiorista, prou hàbil per a crear un ambient d’allò més suggerent amb quatre canyes barates ben posades.

I el que compta? És a dir, el menjar? Doncs a hores d’ara, res de l’altre món. Gràcies a tota la immigració que hem rebut a casa nostra ja fa temps que ni el menjar hindú, ni l’àrab, ni les diverses varietats mediterrànies ni asiàtiques tenen gaire d’exòtic. Tot prou bo, però de sorpresa ni una, ni per bé ni per malament.

El preu està d’acord amb la decoració. És el que esperes quan vas a un lloc guais, però també fa ràbia saber que a dues cases al costat el mateix sopar et costa la tercera part, hi ha el doble de llum i els cambrers són igual de simpàtics.

Adient per una primera cita (l’ambient és íntim i molt acollidor). Contraindicat a final de mes.

Salut i sort,

Ivan.

L’acudit fàcil és dir que els restaurants de la cadena es volen independitzar els uns dels altres, però no. Simplement són uns restaurants on tot sovint organitzen xerrades, tertúlies, concerts o conferències. A més, estan ficats en temes com el Tradicionàrius de Gràcia.

Com no pot ser d’altra manera, l’oferta gastronòmica està dominada pels productes de la terra i les receptes catalanes de tota la vida. La teca està bona i el preu és ajustat, que és el que jo considero bàsic en un restaurant. A més, el servei és prou ràpid i amable, que també s’agraeix.

Per cert, vam anar al local que tenen al carrer Riera de Sant Miquel, a Gràcia. Podeu veure l’oferta completa a la seva web.

Salut i sort,
Ivan.

A banda de la gastronomia típica, podeu trobar un ambient molt relaxat i on divendres passat havia algun grup que s’ho passava la mar de bé. La decoració és càlida, àrab i no tant carrinclona com la que hi ha a d’altres restaurants àrabs.

Divendres vam poder gaudir de l’espectacle de la dansa del ventre, un clàssic d’aquesta mena de locals. Si és el que us atreu del lloc, us aconsello que us poseu a alguna taula prop de la porta, on la ballarina s’està més estona.

A nosaltres la teca ens va agradar molt. El preu del sopar de la parella, incloent una ampolla de Ksara reserva, va rondar els cinquanta euros, i us prometo que vam acabar ben tips.

Aladdin és adient per a menjar bé i per fer-ho en un lloc amb un mínim de gràcia i relaxat alhora. I està contraindicat si esteu a règim. Molt contraindicat.

Salut i sort,
Ivan.

Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d’un recull d’estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l’àpat.

Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.

Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.

Salut i sort,

Pel que acostumen a ser els restaurants moderns, És té una carta relativament àmplia. A més, ofereix menús tant en horari de migdia com de nit. Poder sopar un dissabte la nit a preu de menú és un luxe a Barcelona. Plats variats sense que puguis catalogar la cuina amb cap de les etiquetes habituals. Hi ha peix, carns, carpaccios, verdures i fruites exòtiques, plats catalans i d’altres internacionals. Ideal per a portar un grup i que tothom pugui trobar quelcom del seu gust.

El menú que vam gaudir consistia en un entrant, un primer, un segon i postres, i incloïa també l’aigua o el vi. [Actualització: Tot per menys de vint euros.] Suposem que el vi era una copa per persona de vi de la casa, tot i que nosaltres vam preferir demanar un parell d’ampolles de vi de la carta. La carta de vins pica una mica més, però res que se’n surti del que és normal avui en dia.

Qualitat del menjar i dels vins: molt correcta. Tothom va quedar satisfet, però jo que sóc un perepunyetes vaig trobar que tot ho amanien de la mateixa manera: molt vinagre balsàmic i molt poc oli d’oliva. La cuina, per cert, és a la vista de tothom que es vulgui acostar.

Servei atent i simpàtic. Són pocs i això resulta en que de vegades triguen una mica, però els veus que van corrent de banda a banda.

La decoració és molt semblant a la del Carmelitas: parets i mobiliari blanc amb detalls vermells. Però És està molt més il·luminat. Allí on Carmelitas busca la parella o el petit comité, És s’alimenta dels grups d’amics, sense que per això hagis de patir un soroll massa fort.

Com diria el general McArthur, tornaré.

Salut i sort,

PS: Gràcies a Vio per la foto.

És
c/ Doctor Dou, 14
08001 Barcelona
Tel. 93 301 00 68
restaurant_es@yahoo.es

Dimecres passat vam anar a cel·lebrar el meu aniverari a aquest restaurant que no fa gaire va obrir al costat del cinema Casablanca, als Jardinets de Gràcia. Malauradament, cap de les tres fotógrafes oficials (Vio, Nunuki i Begobel) va portar la seva càmera i no hi ha constància gràfica de l’esdeveniment, o sigui que no us puc posar cap foto del local.

Els habituals del blog ja sabeu que m’agrada molt la cuina japonesa. A PARCO vam poder gaudir d’un excel·lent sushi i bones mostres de sashimi i maki. Vam demanar un variat de tots tres per a compartir entre els cinc que érem i després cadascú va demanar-se un segon. L’oferta consisteix només en plats japonesos, no hi ha cap escapada occidental, però havent nuddles i tempura no crec que això sigui massa problema per ningú. Tots els plats van agradar molt.

El servei va ser molt amable, cordial i eficaç. Són cambrers joves i es nota que el lloc és nou i encara hi ha il·lusió.

El punt original de PARCO és que no només és un restaurant japonés, també és un local lounge. Allà on els japonesos posen una iluminació lluminosa i diàfana, PARCO ofereix llum indirecta i un ambient íntim; en lloc de parets i mobiliari de colors clars o directament blanc, tot és fosc; i en lloc de cadires o el tatami i taules tradicionals japoneses trobem sofàs i sillons. La música també era lounge, i pel meu gust estava una mica massa alta.

També cal dir que a Barcelona quan es posa de moda alguna cosa, tothom ha d’apuntar-se a la moda. Ara mateix la moda són els locals lounge, i sembla molt difícil trobar algun lloc nou que s’escapi d’aquesta dictadura.

El preu, que incloïa també una ampolla de vi blanc, les postres i vàries cerveses, va ser de trenta euros.

O sigui que ja tenim un altre bon japonès pel centre, i a més no pica massa.

Salut i sort,
Ivan.

PARCO
www.parcosushi.es

No feu aquesta cara de sorpresos, que de seguida us ho explico. Resulta que Nunuki ens va proposar anar a sopar al Matsuri, restaurant asiàtic. Vam quedar de trobar-nos allà mateix i, com que vam arribar nosaltres abans, ens vam posar en el que semblava el Matsuri. Com que vam arribar des del carrer Ferran, vam entrar al japonès.

Resulta que hi ha dos restaurants un al costat de l’altre, que tenen la mateixa adreça (o si més no l’escriuen igual a les respectives targetes), que es diuen igual, que es comuniquen per dins mitjançant la cuina, que és comuna, i que permeten que els clients d’un puguin demanar de la carta de l’altre, però les cambreres els consideren dos restaurants diferents, i les reserves són per un o per l’altre. Concretament, Nunuki havia reservat a l’asiàtic. Però això és un petit detall que les cambreres no sempre expliquen als clients. Us podeu imaginar la nostra sorpresa quan vam rebre una trucada de Nunuki, que arribava des de Comtessa de Sobradiel i estava davant de l’asiàtic, dient que acabava d’arribar al Matsuri i que no ens veia.

Resolta la confusió, era qüestió de passar a disfrutar del sopar. Erem tres i tots tres vam demanar dos plats i postre, a més de compartir una ampolla de vi blanc (un xarel·lo de Sumarroca) i una altra d’aigua. Ens va costar en total uns 76 euros, havent demanat una sopa, un plat d’arrós, dos plats de verdures, un de maki i un de sushi (de tonyina i de salmó, res de l’altre món).

El preu és ajustat i la qualitat del menjar és més que correcta, però el que mata el lloc és el servei: lentíssim. Entre plat i plat donava temps a parlar de tot i acabar avorrit. I per a demanar el compte i poder pagar, igual. Vam entrar a les deu, a dos quarts d’onze teniem les cartes, i vam acabar pagant a dos quarts de dues, i no és que ens dediquessim a petar la xerrada després de les postres, perquè ja ho haviem estat fent mentre esperàvem la teca.

En fi, que és un bon lloc però cal que aneu avisats.

Salut i sort,
Ivan.

Matsuri
c/ Regomir, 1
Barcelona
www.restaurant-matsuri.com

Crec que és el tercer cop que anem, i com sempre va anar molt bé, tot i que la cambrera va liar l’Enric i la Núria i van acabar prenent un plat que no havien demanat, però que afortunadament també estava molt bo. Dic afortunadament, però seria estranyíssim que algun plat no estigués molt bé en aquest lloc. De primer les dues parelles vam compartir un parell d’amanides i uns entrants, i després cadascú es va demanar un segon plat, que van ser majoritàriament de carn, i les postres, on el tiramisú era cita obligada.

No faré la tonteria de pretendre explicar-vos què hi podeu trobar, perquè la cuina italiana deu de ser la més universal del món mundial (de moment; els indis estan en plena expansió global) però si que us vull aclarir que la qualitat és màxima i el preu molt raonable. Vam dinar com a reis, l’ampolla de vi era cara (podia haver estat caríssima, però la meva cunyada estava a l’aguait) i ens va sortir tot plegat per 80 € la parella.

Decoració bé, càlida de bon gust; soroll elevat, però sense ser ensordidor i tenint en compte que estava ple i que havia moltes famílies amb nens petits i adults que ho semblaven.

Si no sabeu on anar i voleu quedar bé, és un lloc excel·lent. I a més, a la vora està ple d’altres llocs on sopar o fer la copeta.

Salut i sort,Ivan.

i Buoni Amici
Casanova, 193
Tel. 934.396.816
www.ibuoniamici.com

És un petit cafè i restaurant que hi ha al barri de Gràcia, ben a prop dels Cinemes Verdi, al carrer Torrijos. Els plats que vam demanar (dues enchiladas i uns tacos) eren molt abundants i estaben prou bé. A nosaltres el lloc ens el va recomenar un mexicà, o sigui que el menjar és mexicà de debó, no d’etiqueta.

Preu ajustat i ampli assortiment de cerveses mexicanes, decoració atractiva i molta llum, en contrast amb l’ambient fosc i més íntim de la Cantina Machito, més amunt i al mateix carrer, regentada per la mateixa gent.

Un lloc agradable on anar a fer un mos amb els amics.

Salut i sort,
Ivan.

ChidoOne
c/ Torrijos, 30.
Tel. 932 850 335
www.chidoone.es

La primera opció havia estat el Barceloneta, però no havia taula lliure fins a les onze de la nit. Fer esperar tres belgues fins aquesta hora per sopar va segurament en contra de la Convenció de Ginebra. La gent del Agua ens va dir el mateix. Aleshores vam pensar en el Merendero de la Mari, naturalment al menjador i no a la terrassa.

I jo, francament, no penso tornar. No és que el lloc no m’agradés, o que no estigui bé, però no és el meu pal. És un restaurant pensat per a turistes, per a grups i per a empreses. La teca és bona, però si la setmana abans has menjat a La Ràpita o a Ca’l Faiges, com és el cas, no impressiona gens. El servei és bo, però tenint en compte la quantitat d’estrangers que visiten el local haurien d’espabilar-se més amb l’anglès i amb els costums més discrets que tenen els del nord a l’hora de cridar els cambrers. La fillastra del Rudy hagués mort de set si jo no li hagués indicat la paraula i el volum de veu necessaris per a cridar l’atenció. El preu (erem cinc, dos plats i postre cadascú, una ampolla de vi i altres begudes: 248 € ) em va semblar correcte, proporcionat a la qualitat i els estàndards habituals a Barcelona.

Però el que a mi em va matar va ser el soroll. Què voleu que us digui, jo sóc dels que volen gaudir de la taula. Al restaurant no només menges; també vols conversar, escoltar, parlar, contemplar tranquilament el moment, i res d’això és possible si hi ha un brogit de converses al voltant. No és que els grups que havia al voltant fossin especialment escandalosos, és que el soroll es multiplica degut a l’acústica del local.

A sota us deixo l’enllaç a la web. No sé quin indocumentat l’ha perpetrada, però us aconsello que apagueu els altaveus abans d’anar-hi, per molt que us agradi la música barroca. I un darrer comentari, lingüistic. M’agradaria saber què els semblarà als de Ciutadans que el website d’un restaurant de Barcelona sigui bilíngüe, castellà i anglès.

Salut i sort,
Ivan.

El Merendero de la Mari

És un local càlidament fosc, amb una llarga barra lateral. Sospito que a partir de determinada hora funciona com a bar, tant pel local com per les fotos que hi podeu trobar a la seva web. Compte, que qui l’ha dissenyat ha posat la música a tope i s’ha oblidat de col·locar el botó de fer-la callar.

L’ambient depén completament de la clientela. Si aneu entre setmana segurament només trobareu parelles i serà més tranquil. Nosaltres vam anar en divendres i havia, a banda del mariachi (que ens van dir que no estava pas malament) una taula llarga d’amics fent gresca. Perquè els cambrers són simpàtics i enrollats i no els fa res que allà es cel·lebrin trobades amb dosis generoses de decibelis.

Cambrers que, per cert, tenen tant d’argentins com de mexicans. Jo esperava veure la foto de Márquez i em vaig trobar amb Maradona. Em vaig fixar perquè justament dijous passat feia trenta anys del seu debut a Argentinos Juniors.

El menjar és el que podeu esperar: tacos, amanides, enchiladas, la carn i el pollastre, els frijoles, els tamales i els chiles. Hi ha plats amb tots els nivells de picant, per aquí no trobareu excusa. La qualitat em va semblar molt bona, tot i que el guacamole era un pèl més líquid del que a mi m’agrada.

El preu es veu que ha pujat considerablement. Quatre sopars regats amb generoses dosis de cervesa i combinats van pujar a l’astronòmica xifra de vuitanta euros. Encara hi ha una notícia millor: han obert un segon restaurant a Barcelona!

Bueno, bonito y barato.

Salut i sort,Ivan.

El Limbo és un d’aquests restaurants ben dissenyats, fashion que se’n diu ara, on una ambientació ben muntada et predisposa favorablement a aprovar la proposta gastronòmica.

La teca és bona i l’ambient agradable. Una part del servei també ho és. I hi ha clientes que diuen que a l’entrar s’ensuma una pudor sospitosa, que deu d’entrar del carrer. Recomano la crema de tomàquet, els ous poché i el rap.

La qüestió és que ens va agradar. Això sí, prepareu la VISA.

Salut i sort,
Ivan.

Em va agradar molt. La cosa va de cuina tradicional: plats de sempre i productes de la terra, sense gaire sofisticacions i recuperant receptes tradicionals potser oblidades o passades de moda, però que resulten bé.

Jo em vaig crospir una torrada d’almadroc i una coca de donja amb formatge. La salsa almadroc és una recepta medieval que porta formatge ratllat, una mica d’all i ou dur, tot ben picat i lligat amb oli d’oliva. L’acompanyaven amb una mica d’olivada. Mmmmh! El bull de donja és un embotit característic de l’Alt Urgell fet amb talls de panxeta, cap de llom i pot portar panxeta i cotnes.

Em consta que la coca de ceba i la de verduretes van tenir molt d’èxit, també. Però no us penseu que només hi ha torrades i coques. Penso tornar a provar la ceba farcida, la sopa de pastanaga i -si no porta pebrot- l’albergínia farcida, els popets amb xocolata i el conill al jaç, a banda d’altres torrades que fan molt bona pinta.

Música tranquila i poc soroll tot i que el local era ple. Decoració feta amb quatre duros però atractiva i molt acollidora. No recordo haver vist fumar ningú.

El preu és molt raonable però hi ha el greu inconvenient que el restaurant també actua com a botiga i es poden comprar força productes alhora que passes per caixa. Afortunadament ens va fer mandra carregar amb bosses a l’anar a fer la cerveseta.

La curiositat del local és la carta: té forma de revista, que pots portar-te a casa a llegir, on a més de l’explicació dels plats i ha altres articles de cuina. Els postres estan a les primeres pàgines, abans que les verdures, les carns i els peixos. Qüestió de prioritats?

Salut i sort,
Ivan.