Arxiu d'etiquetes: pop

Fangoria al Palau

Si, ho heu llegit bé. Fangoria van oferir un concert al Palau de la Música.

Fangoria al Palau de la Música, 29-12-2009

Jo tenia l’esperança que, en un escenari tant excepcional, fessin quelcom especial, com un set acústic o versions més íntimes del seu repertori, però Alaska i Nacho Canut van montar un sarao com el que ja van organitzar quan van visitar el Palau Sant Jordi Club.

I per tant el resultat va ser totalment previsible. El públic entregat des del començament, molta música pre-registrada, els dos boys ballant de forma tant exageradament gai com torpe, la guitarrista i Canut amb postures totalment hieràtiques, i Alaska desbocada i desmelenant el públic. Èxit atronador.

Un grup que porta vint anys a la carretera va fer un concert basat en el seu darrer àlbum i amb molt poques cançons d’un passat que és mític al pop espanyol. Tant destacable com que anunciin que es prenen un any sabàtic, renunciant a oferir concerts que saben que serien molt lucratius, qui sap si preparant un nou àlbum.

En qualsevol cas, un concert de Fangoria sempre és una festa divertidíssima.

Salut i sort,

Ivan.


… Earth to the Dandy Warhols …

Si parlo dels Dandy Warhols segur que molts recordareu una cançó molt bona que un anunci va popularitzar de seguida, Bohemian Like You. Un parell d’àlbums després, els Dandy Warhols continuen fent bon pop. Podeu escoltar aquest … Earth to the Dandy Warhols … a la seva web.

... Earth to the Dandy Warhols ...

El CD no es pot adscriure (què bé!) a cap etiqueta concreta. Hi ha diversos registres, tot i que les veus lànguides i les guitarres greus dominen el so, però no és un àlbum gens trist, tot el contrari. Hi ha també molts passatges instrumentals, detalls psicodèlics, guitarres rockeres i alguna frikada solta. Els Dandy Warhols han renunciar a voler ser comercials en tot moment i han optat per sonar bé en tot moment. Han volgut fer un disc per entretenir i s’han sortit més que bé.

No he trobat més que una cançó que no m’agradi, i n’hi ha tretze, i en canvi en destaco unes quantes amb molt de gust: Mission Control (electrònica al poder), Welcome to the Third World (recordaveu els Roxy Music o el Talking Heads?), And Then I Dreamt of Yes, Now You Love Me (impossible no ballar-la), The Legend of the Last of the Outlaw Truckers (divertida i en clau de western), i Love Song. Deu n’hi do, oi?

Adient per a animar-te mentre has de planxar camises. Contraindicat si necessites veus amb timbre dolç.

Salut i sort,
Ivan.


Our Bright Future

Ja fa vint anys del primer àlbum de la Tracy Chapman. Escoltant el seu darrer enregistrament m’alegro molt d’haver pogut sentir tota la seva trajectòria.

Tracy Chapman - Our Bright Future

Igual que el seu primer i exitós enregistrament, aquest àlbum està manufacturat amb una aparent i colpidora simplicitat: veu, guitarra i molts pocs detalls més, igual però molt més animat i divertit. Our Bright Future porta a la bossa molt d’optimisme i romanticisme, i molt poca sofisiticació aparent. Sentiment envers tècnica. Música que revitalitza l’esperit, allò que diuen els músics que busquen.

Estilísticament trobareu no només folk i rock melòdic, sinó també detalls jazzy i bluegrass, res d’estranyar tenint en compte la nòmina de col·laboradors que ha gaudit.

Després del seu magnífic Where You Live del 2005 Our Bright Future és una nova confirmació d’aquesta gran artista. Són onze cançons, un CD no gaire llarg, però el rati de qualitat/temps és òptim. Especialment recomenables són Sing for You, Thinking of You i Conditional, però aquest és un àlbum en que la llista de tres millors cançons canvia gairebé cada cop que l’escoltes, perquè descobreixes un matís nou a alguna peça encara no prou valorada.

Adient per a acompanyar moments tranquils. Contraindicat si la caixa de ritmes és imprescindible.

Salut i sort,
Ivan.


Dreamland

La Madeleine Peyroux s’ha guanyat una merescuda reputació com a excel·lent intérpret de jazz, i a més de la manera més difícil, sent comparada amb una patum de la talla de Billie Holiday. Dreamland va ser el seu espectacular debut.

Madeleine Peyroux - Dreamland

A Dreamland la Peyroux aborda diversos registres de jazz vocal. Principalment els mateixos blues que li van donar fama a la Holiday, però també fa incursions en el pop i en el jazz mestís de l’estil Django Reinhardt. I tot ho fa maravellosament bé. El to de Dreamland va des de la languidesa melangiosa fins a l’eufòrica alegria, i mai no decep.

Dreamland sembla un àlbum enregistrat fa cinquanta anys. Això pot ser una gran virtut o un gran defecte, segons el que demaneu, però a mi m’agrada molt escoltar aquests clàssics contemporanis que no desmereixen en res els seus referents.

En definitiva, un disc de l’alçada d’un campanar.

Adient per a fer-li un regal a qualsevol persona amb bon gust. Contraindicat si busqueu una banda que animi a ballar.

Salut i sort,
Ivan.


Big Whisky and the GrooGrux King

Mestisatge i música negra són molts cops termes redundants, però quan escoltes la Dave Matthews Band són marca de fàbrica i sinònim d’una orgia musical.

Dave Matthews Band - Big Whisky and the GrooGrux King

Big Whisky and the GrooGrux King ofereix una dotzena de cançons presidides per la perfecta dicció de Dave Matthews i la percussió implacable de la bateria de Carter Beauford. Ritme i melodia convergeixen en un torbellí que arrastra primer les cames i després el cor.

Shake Me Like a Monkey és una explosió d’energia que et canvi instantàniament l’estat d’ànim i que quan acaba, miraculosament, apareix una altra del mateix pal, Funny The Way It Is. Per a facilitar l’audició arriba una balada dolça i potent alhora, Lying in The Hands of God, que com els dos talls anteriors té una sofisticació en els arranjaments sorprenent en una peça tant contundent. De moment ja hem escoltat jazz, rock, soul i blues i només estem a la quarta part de l’àlbum.

Why I Am es un bon mid tempo d’acompanyament. El nivell millora molt amb Dive In, un d’aquells temes que passen a ser atemporals i que cada tant descobreixes a la ràdio o algun anunci i et demanes de qui és. Spaceman torna a deixar respirar l’ànima, aquest cop des d’un ritme sincopat que a l’enregistrament és lent però marcat i que en directe sospito que convertirà la sala de concerts en pista de ball.

Per a cel·lebrar l’equador del disc arriba Squirm, una peça lírica i magnètica que no encaixa amb la resta i que a mi em recorda el simfonisme de gent com Yes o fins i tot el Kashmir dels Led Zeppelin, sense arribar a la duresa dels més contemporanis Dream Theater. Molt més divertida és Alligator Pie, la mena de cançó que haguessin signat els Aerosmith si fossin una banda de New Orleans. Seven, la darrera del tercer quart, és un farciment acceptable.

Big Whisky and the GrooGrux King acaba d’una manera molt més tranquila que com ha transcorregut. Time Bomb és una balada emotiva i amb un contrapunt enèrgic. Baby Blue ens porta pels camins del folk i el blues en una lànguida evocació de la infantesa. I l’àlbum acaba amb un génere tant tòpic com és la balada romàntica (You and Me), en aquest cas gens ensucrada i molt penetrant.

La Dave Matthews Band ha parit un àlbum més que recomanable: imprescindible.

Adient per a sortir de l’atonyinament de la canícula estival. Contraindicat si volieu aprofitar la canícula per a fer una becaina.

Salut i sort,
Ivan.


This Is The One

El tercer àlbum en anglès de l’estrella pop japonesa Utada Hikaru ni molesta ni et millora la vida.

Utada Hikaru - This Is The One

This Is The One és un típic àlbum de cantant pop anglosaxona: algunes balades, algunes cançons amb més ritme, gens d’arestes i una única sorpresa, un homenatge a la cançó principal de Merry Christmas Mr. Lawrence de Sakamoto.

La senyoreta Utada té una veu fina i més aviat aguda, que fa servir de manera convencional i sense despertar cap mena de sentiment ni a favor ni en contra, però si que alegra l’ambient d’una manera suau.

No creieu que estic deixant This Is The One malament: és agradable d’escoltar, i no molesta l’oïda, cosa que no es pot dir dels darrers treballs de Beyonce.

Adient per entretenir una estona. Contraindicat si busqueu exotisme oriental.

Salut i sort,
Ivan.


Marisa Monte

Vaig descobrir la Marisa Monte a començament dels 90, quan els diaris van escriure sobre ella arrel del seu debut al Grec.

Les crítiques, tant sobre el seu primer disc com sobre la seva veu, eren fabuloses, i no vaig deixar passar gaire temps abans no em vaig comprar el seu primer compacte MM, que per mi és encara el més atrevit musicalment parlant.

Des d’aleshores he seguit la seva carrera amb passió. La música de Marisa Monte sempre m’ha canviat l’ànim a millor i sempre m’ha semblat prou bona com per recomenar-la sense gaire dubtes. Ara ja no és tant divertida com quan Carlinhos Brown participava en la composició i arrenjaments, però a canvi a guanyat en subtilesa i matisos.

El més recent de la seva discografia és un video i CD recopilatoris, Infinito ao meu redor, que recull la seva darrera gira mundial, d’on surt la cançó Universo ao meu redor que heu pogut gaudir més amunt, i també apareix Infinito particular, que us permet passar del registre més pop de l’anterior al més brasiler; amb Beija Eu entendreu perquè tothom que la coneix parla en termes dolços d’ella; i amb Não é Fácil mostra perquè m’emociona tant.

Si hi ha una cosa que jo faig rematadament malament és ballar. Però quan escolto Balança Pema no puc evitar posar-me a ballar peti qui peti.

Tinc moltes ganes de tornar a gaudir d’un concert de la Marisa Monte.

Salut i sort,
Ivan.


Avida Dollars

Darrer àlbum dels The Unfinished Sympathy, que continua sent la meva banda favorita.

The Unfinished Sympathy van començar practicant un rock dur amb prou sentit musical i lletres interessants com per a discutir la simplicitat de l’etiqueta. Com Dover, han fet l’evolució des del rock més trallero fins el power pop més comercial, però sense perdre ni l’estil propi, ni deixar de cantar en anglès, ni baixar el llistó de la qualitat.

Avida Dollars, anagrama d’una de les grans patums de la cultura catalana, és un nom que pot fer referència a aquest gir a la recerca de pastures més verdes i l’èxit comercial; però també és el nom d’un àlbum madur, seré, divertit i engrescador, producte d’un grup ja consolidat.

Avida Dollars conté 10 cançons, de les que recomano amb els ulls clucs no menys de quatre: Continental Drift, Homedrunk (la del video), Hooligans in Love i You Are Wrong; i les altres són un farciment prou bo com per no desentonar. L’estil és hereu del pop-rock amb abundància de guitarra elèctrica, a mig camí entre Bon Jovi i Oasis, que barreja la melodia del pop i l’energia del rock.

The Unfinished Sympathy - Avida Dollars

No sé si la manca de popularitat de The Unfinished Sympathy és producte d’una mala gestió de la seva discogràfica Subterfuge Records, de la manca de pressupost, o que el meu gust és molt extrany, però m’és difícil d’entendre que grups que es queden enmig de tot com The Killers i els Coldplay emplenin estadis i sales consagrades i els barcelonins The Unfinished Sympathy no siguin tant coneguts.

Adient per alegrar i engrescar qualsevol dia. Contraindicat … no em ve al cap, francament.

Salut i sort,
Ivan.


Sounds of the Universe

El darrer àlbum de Depeche Mode és una banalitat impròpia de la llegenda del grup.

Depeche Mode - Sounds of the Universe

La paraula que més em ve al cap després d’escoltar repetidament Sounds of the Universe és avorriment. No hi ha sorpreses, no hi ha idees noves, no hi ha divertiment.

Si que hi ha algunes cançons que no estan malament (Miles Away, In Sympathy), però abunden les discutibles (Peace, Spacewalker) i fins i tot les que molesten (In Chains, Come Back).

Adient per a fanàtics recalcitrants. Contraindicat en qualsevol altre cas.

Salut i sort,
Ivan.


Absolutamente (el concert)

Fangoria va montar el seu sarau al Sant Jordi Club. Va ser una festa i van triomfar.

Un concert de Fangoria és com una comèdia d’Almodóvar. Tot molt professional i molt petardo. Producció impecable; boys que ballen molt bé coreografies molt gais; un repertori incontestable i moltes ganes de passar-ho bé i fer-ho passar millor.

Alaska i Nacho Canut es van centrar en el seu darrer àlbum i van exhibir una part molt minsa del seu repertori clàssic. L’audiència vam gaudir inesperadament de Ni tu ni nadie, però vam trobar a faltar Electricistas, la nave espacial abandonada, o els Hombres que a mi tant m’agraden, i vam marxar amb ganes de més i sense explicar-nos perquè el gran clímax del concert es va reservar per a una versió de Nena Daconte.

Adient si tens ganes de passar-t’ho bé i ballar. Contraindicat per detractors de l’estètica gai.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers