El que li demano a un àlbum pop és que m’entretingui durant l’estona que dura. I Funhouse proporciona aquest divertiment. No és un àlbum excel·lent, però si suficientment bo com per engrescar-te durant una bona estona i fer-te bellugar el cos.
El fort de l’àlbum és la part més marxosa, amb la rítmica Sober, la groovy Funhouse o la molt animada This Is How It Goes Down al capdavant. Les balades són d’una qualitat menor, especialment la diabètica I Don’t Believe You.
Al cap de cinc àlbums, Pink ha demostrat que és un bon producte comercial i que és capaç d’escriure i interpretar cançons amb ganxo. Però aquella comparació amb la Madonna de fa vint anys … fa molt de mal.
Adient per a matar l’avorriment. Contraindicat si esperaves una cantant amb una veu espectacular.
La Vio em va portar a cegues i per tant vaig poder gaudir no només d’una sorpresa sinó també de poder escoltar música sense prejudicis: sense referències prèvies, no saps que esperar i valores purament allò que et trobes al davant, sense jutjar en funció d’expectatives.
El concert em va agradar força. El Pedro Abrunhosa és tot un animal escènic i posat a donar un concert de franc davant una audiència minúscula pel que ell està acostumat va decidir gaudir de la festa. Vam escoltar acudits, versions de Lou Reed i Leonard Cohen, improvisacions; i totes les noies que van voler van pujar a l’escenari a ballar amb ell. El que no vam aconseguir va ser veure-li la cara.
La música va oscil·lar entre el pop i el rock, amb tendència a aturar-se al hip-hop (o era rap?), i sense deixar entreveure el passat jazzístic d’aquest músic polifacètic. Una veu càlida i greu, molt adient per a balades (com per exemple, Lua) i que va patir amb l’Hallelujah de Leonard Cohen al no tenir corus que el recolzessin, però que domina l’escenari de cap a peus. I l’acompanyava una banda ben eficaç.
Us recomano que li doneu una oportunitat al Pedro Abrunhosa. No us canviarà la vida, però sempre és refrescant sortir-se’n de la constel·lació oficial.
Adient per a fans del Mr. Proper. Contraindicat pels que només perdonen no entendre les lletres si la cançó està cantada en anglès.
Tornen els crooners. Avui parlem de Michael Buble.
Gent com Harry Connick Jr. van rellançar un génere que hom pensava que amb l’envelliment (que mai decadència) de Frank Sinatra i Tony Bennett estava condemnat a desaparèixer. Es va colar alguna ganga (Michael Bolton) enmig de la veta, però hem pogut descobrir noves veus i noves maneres de gaudir d’estàndards immortals.
Aquest enregistrament en directe, originalment publicat com a DVD, és un magnífic exemple. Des del respecte cap als clàssics s’executa una fòrmula tant vella com infalible: un bon cantant amb bon timbre de veu i habilitat per donar-li caliu a la interpretació; una banda d’acompanyament que toqui senzillament bé les partitures; uns arrenjaments que en moments concrets semblin improvisats o agoserats; i deixeu que la màgia de Me And Mrs. Jones, Call Me Irresponsible o I’ve Got The World On A String faci l’efecte.
Michael Buble interpreta amb elegància i convenciment un repertori guanyador (apunteu I’m Your Man o Crazy Little Thing Called Love) que ens entreté i ens canvia l’ànim a millor. Si els crooners clàssics bevien les fonts del jazz vocal, Buble i companyia han ampliat l’espectre al pop i rock més accessible, sense ensorrar els originals en muntanyes de sucre i arribant a audiències massives.
Adient per a acompanyar qualsevol estona. Contraindicat si espereu una excusa per saltar o ballar.
El concert va començar amb la inesperada actuació d’Aaron Thomas, australià que viu aquí i que armat només amb la seva veu, una guitarra acústica i la veu acompanyant de Rebeca va deixar ganes de tornar a escoltar-lo, que ja és molt quan vas a un concert per escoltar algú altre.
El concert, ara sí, de Marlango, va començar a trompicons, amb la banda interpretant temes ràpids i intercalant pauses silencioses entre les cançons. Això ja els va passar al Palau de la Música i aleshores vaig pensar que era manca d’experiència, que en algun moment aprendrien a gestionar millor el ritme dels concerts. La qüestió és que la primera part dels concerts de Marlango és més tranquila que les cançons que proposen.
Però a partir d’algun moment l’encant de la seva música agafa el protagonisme, captura el públic i els músics s’adonen. És aleshores quan (o potser és a l’inrevés, ves a saber) l’Alejandro Pelayo i la Leonor Watling comencen a improvisar monòlegs i diàlegs a l’escenari, conreen la complicitat amb el públic, i se’l fan totalment seu. La qüestió ara és que hem passat a tenir un concert més calent que les cançons.
I quan la cosa està així Marlango sap aprofitar-ho i monta una festa grossa sense importar-li l’alcúrnia del local on toca. La darrera hora de concert, amb el públic aplaudint, seguint el ritme, cantant i gaudint va ser poc menys que apoteòsica. I aquí si, es va notar que saben com portar el públic de la mà cap el seu territori.
Si teniu temps i interès, proveu de buscar videos a la xarxa on interpretin en directe Shake the Moon, You Won’t Have Me, Take Me, It’s Allright. Quan vaig parlar sobre Life in the Treehouse ja us en vaig deixar uns quants. Paga la pena.
Salut i sort, Ivan.
Bis: no vaig poder parlar amb ells després del concert, però diria que a Miss Mole li va agradar moltíssim, i que Mr. Mole que anava arrastrat al concert s’ho va passar molt bé i va descobrir el grup.
Molt bon àlbum de Marlango, que manté les seves constants estilístiques i afegeix matisos interessants.
Life in the Treehouse és un àlbum pop que constitueix una evolució natural de l’estil proper al jazz que Marlango ha practicat majoritàriament fins ara. Si fins ara no us havien agradat, no crec que Life in the Treehouse us canvii la opinió; però si com jo pensaveu que tots els seus àlbums anteriors sonaven igual, aquest el trobareu més ric.
Després del recés de l’etèria Thank Someone Tonight descobrim el segon dels punts àlgids de Life in the Treehouse, el blues sexy de You Won’t Have Me. Ens tornem a relaxar amb més pop intrascendent, Play Boy Play.
La banda torna a agafar volada amb el jazz pop divertit de White Noise (Secret Sound) que inclou moments molt bons de saxo. En la mateixa línia arriba la lànguida Let the Sky Fall, amb protagonisme de la guitarra acústica. I el farciment el proporciona I Carry You.
El quart i darrer trio de cançons de Life in the Treehouse el composen el rock de Too Many Ways (la P. J. Harvey faria una gran versió), la delicia psicodèlica Take Me (aquestes dues molt bones) i la nana (Lullaby) que la Leonor Watling dedica a sa filla.
Com podeu veure, a parts iguales les cançons molt bones, les bones i les acceptables. En definitiva un àlbum que m’ha agradat molt, com també a Miss Mole.
Adient per acompanyar el vermut en un matí assolellat. Contraindicat si decoreu les vostres parets amb pòsters de Marylin Manson i Dream Theater.
Salut i sort, Ivan.
Bonus track: Dimarts 20 els veuré al Liceu. Ja us explicaré.
Seventh Tree és el quart i sensacional àlbum del duet britànic Goldfrapp.
Seventh Tree consta de deu cançons on no n’hi ha cap de dolenta. La majoria són molt tranquiles, com la magnètica Clowns o l’enèrgica Happiness, mentre que l’entusiasta Caravan Girl aporta el contrapunt alegre i divertit.
Estem parlant de pop adult i atemporal, amb fortes influències jazzistiques i del chill-out. Un génere que sembla que s’anomena trip hop i on també cap gent com Dido o els Morcheeba (aquests molt més animats). A mi em recorden els Prefab Sprout.
No sé què m’ha agradat més, si la veu versàtil i cristal·lina d’Allison Goldfrapp o els ambients envolvents i càlids que crea Will Gregory, la qüestió és que Seventh Tree m’ha agradat molt i molt.
Adient per acompanyar qualsevol moment. Contraindicat per a fanàtics de la guitarra elèctrica.
Pop elegant i atemporal, servits per dos clàssics del génere.
Per una banda em sap greu que la reunió de dues de les grans patums del pop hagi passat desapercebuda pel gran públic. Però també reconec que no hi ha arguments per a defensar que aquest Everything That Happens Will Happen Today sigui un àlbum excepcional. El mateix so i els mateixos recursos que podem trobar a les discografies en solitari de tots dos genis, però sense la màgia que habitava ni en Talking Heads, ni als primers Roxy Music, ni en el treball com a productor de Brian Eno.
Comentem per sobre les cançons: Home té una melodia dolça però massa soroll al voltant; My Big Nurse i The River semblen escapades del True Stories; I Feel My Stuff demostra que la influència dels Massive Attack arriba fins els més grans; Everything That Happens Will Happen Today i Life Is Long (la millor) sonen als Talking Heads de tota la vida; Strange Overtones sóna com ho farien uns Talking Heads actualitzats, versió bona; la versió dolenta és Wanted for Life.
Tot plegat, m’he trobat cansat de tornar a escoltar la mateixa entonació de sempre del David Byrne, possiblement un dels millors cantants de pop dels darrers 30 anys, i crec que la culpa és que són exactament igual que fa 20 anys. Un bon àlbum, però que es mira el seu propi melic.
Adient per amenitzar una estona sense estridències. Contraindicat si l’ànim necessita una patada al cul.
Salut i sort, Ivan.
Bonus track: juraria que el francis black va parlar d’aquest disc quan va sortir, però no ho he localitzat a casa seva.
Shakira dóna un tomb a la seva carrera cap el pop més naïf i electrònic.
En el passat Shakira havia signat cançons interessants dins de l’espectre pop. Algunes solucions dels arranjaments, ús original de la seva fantàstica veu, coses així. Des que canta també en anglès que les seves melodies són cada cop més tòpiques dins del que és el pop anglosaxó. Amb She Wolf (Loba és igual?) aquesta tendència s’accentua.
Caixa de ritmes i sintetitzador a tot arreu. Lletres encara més lleugeres del que ens tenia acostumats (a She Wolf arriba a nivells infantils) i un regust a pop per adolescents que van per primera vegada a la discoteca que em recorda més el tecno-pop dels primers 80 que no pas les versions rock que la colombiana interpretava a les seves darreres gires. Ja sé que els Jonas Brothers i la Hannah Montana són lo más de lo más, però s’ho hauria de fer mirar.
Adient per a amenitzar una trobada familiar amb gent molt molt jove. Contraindicat per a sibarites del pop.
I tot el temps que ha passat des d’aquell Lovers Rock, que ja era tornada després d’una llarguíssima absència, sembla que no hagi passat. La seva música actual manté les mateixes característiques de la passada: interpretació, tonades, emocions, instrumentació, tot. L’anquilosament o la perennitat dels clàssics?
Perquè l’anglonigeriana Sade Adu es pot considerar ja un clàssic del pop (existeix l’etiqueta pop-jazz?). Els seus àlbums de tornada reben els honors de la premsa generalista i els pressupostos de màrketing destinats a les grans novetats. La gent en parla quan fa el cafè i les televisions li concedeixen un tall d’un minut als telenotícies. Les seves imitadores, capitanejades per Norah Jones, ja tenen èxit indiscutible. I les ràdios continuen emetent els seus èxits de fa gairebé trenta anys.
I malauradament continuaran fent-ho, perquè Soldier of Love no millora el material pretèrit. La desena de cançons de Soldier of Love és digna de Sade: caliu, romanticisme, melangia, passió i elegància. Però no hi ha arestes. Manca un punt de trempera, alguna cançó que convidi a ballar (hi ha algun lloc on gent que encara sigui en edat laboral balli lentes?) i manca alguna cançó prou rotunda, prou rodona, com per discutir-li a Smooth Operator o Sweetest Taboo la primacia en el repertori de la diva Sade.
Seria injust destacar alguna cançó dins d’un àlbum molt homogeni, però a mi The Safest Place m’ha semblat realment bona.
Nogensmenys Soldier of Love és un àlbum molt més que acceptable. Exquisit i totalment recomenable i que a mi m’ha retrobat amb una amiga que m’havia donat molts moments memorables.
Adient per quan la cosa ja està feta i només cal consumar. Contraindicat si encara l’heu de convèncer.
Salut i sort, Ivan.
Bonus track: posats a recordar temps passats, el meu descobriment de Sade va ser al concert que va organitzar el Bob Geldof. Palplantat davant el televisor esperant veure l’actuació conjunta de David Bowie i Mick Jagger, i gent més canyera, em vaig quedar bocabadat mirant una negra que no tenia res a veure amb el que m’agradava en aquell moment.
