La Taylor Swift està triomfant seguint les passes de cantants com Sheryl Crow, Jewel o Faith Hill. Els referents ens diuen el que podem esperar de la seva música: barreja comercialment assenyada de géneres populars, balades molt ensucrades, melodies simples, ritmes molt vius i cap ni una excentricitat.

A la fòrmula la senyoreta Swift li afegeix una veu acceptable i un cant net. Les seves composicions són senzilles i directes, parlen d’experiències majoritàriament romàntiques amb les que el seu públic s’identifica o entén fàcilment i li afegeix més pebre que la Sheryl, menys sucre que la Faith (això és fàcil, d’acord) i un repertori molt més pla que la Jewel. En resum, la versió estadounidenca, femenina i formal dels Hombres G.

Speak Now World Tour sóna molt bé. Entreté força i no hi ha gaire parlaments que destorbin. Això sí, les mescles han afavorit ¿massa? els xiscles entusiastes del públic. Portada per la força del directe el pop s’apropa al rock i el country queda reduït a la mínima expressió. La primera part de l’àlbum és molt més canyera i després arriben el set acústic i els homenatges als referents californians, especialment una versió molt bona del clàssic de Kim Carnes Bette Davis Eyes.

També, veient el que s’ha publicat a Youtube, la noia té una escenificació molt i molt quica.

Els referents també assenyalen el que pot esperar la Taylor Swift a la seva carrera: baixades als inferns de les vendes baixes i l’escassa popularitat, esfereidorament vertiginoses quan vens dels cims de vendes i la ubiqüitat als mitjans de comunicació. L’èxit comercial és tant llaminer com efímer.

Adient per acompanyar el viatge cap a la platja. Contraindicat si el concepte àlbum en directe us transporta mentalment a Köln o el Japó.

Salut i sort,
Ivan.

Els Lady Antebellum són els darrers en transitar per un camí tan mestís com poc original, convocant tots els que enyoren els millors temps de la Shania Twain i el Garth Brooks. I la indústria ho cel·lebra atorgant un Grammy a millor àlbum de l’any que és tant un premi a un Need You Now indiscutiblement bo com el reconeixement d’una època magra en bona música.

No espereu cap mena de sorpresa, cap aportació excepcional o innovadora, però tampoc no us castigaran amb res infumable. Són també una prova més de la inacabable influència de Bruce Springsteen sobre la música americana i els seus cantants.

Adient per a passar una estona agradable. Contraindicat si les balades o l’ús indiscriminat de l’adjectiu “american” us provoquen urticària.

Salut i sort,
Ivan.

Algunes de les que més m’agraden són aquestes:

• El loco de la calle, a una actuació per a Televisa amb un playback tant descarat com hortera.
• La piedra redonda, una de les meves favorites.
• Dios de la lluvia, tot i que també podia haver inclós Sara.
• Lapiz y tinta; o Aviones plateados.

Em va saber molt greu no poder-els dir adéu en un concert de comiat.

Salut i sort,
Ivan.

Segur que molts de vosaltres recordeu l’acaramelat i ara passat de moda Kenny G. O també un duet britànic que es deien Shakatak. Música pop instrumental amb pretensions de qualitat, prou animat per a atreure el sector més jove, prou dolç com per no espantar el més correcte, música ambiental apropiada per a gairebé qualsevol ambient.

Doncs la Candy Dulfer emplena aquest espai però a més li afegeix unes saboroses dosis d’adrenalina i ritme. És com un Maceo Parker però sense les referències llatines, per entrendre’ns. El mestissatge aquí és d’influències (pop, jazz, funky, una mica de bossa) i sobretot per la barreja entre instruments electrònics i el saxo solista de la Candy Dulfer.

I això pot estar bé? Doncs si. Les balades tenen pocs moments cursis i els talls més rítmics de debó que et fan bellugar-te. La relació entre la saxofonista i el seu acompanyament (bàsicament teclats i la secció rítmica) és equilibrada i això fa que el conjunt tingui trempera en tot moment. Funked Up and Chilled Out no és ni una succesió inacabable de solos ni un àlbum orquestral a l’ús i el seu llarg nom descriu perfectament els dos ànims en que us submergirà successivament.

Adient per acompanyar-vos des del darrera. Contraindicat per a puristes del jazz acústic.

Salut i sort,
Ivan.

Les catorze cançons que interpreta Madeleine Peyroux a Bare Bones són balades, que van del jazz i el blues a un pop dolç i pausat gens allunyat dels preceptes estètics que fins ara ha conreat aquesta cantant canadenca afincada a Paris. Hi ha una mínima evolució, que no es qüestió ni de perdre ni de cremar el mercat, no cap sorpresa i perfeccionament d’un segell que ja és reconeixible i popular.

Escoltar Bare Bones submergeix en sensacions tant càlides i agradables com quedar-se al llit ben tapat un matí d’hivern. Tant la veu com els arranjaments de la música són el que un pot esperar d’un àlbum de Madeleine Peyroux i la qualitat és sempre molt alta. Curiosament, el parell de peces que sonen més jazz són les dues versions de Leonard Cohen. A banda, les dues cançons estil Holiday, un remanent del passat, encara perfecte, ja molt vist.

Adient pels que busquen música chill out i qualitat alhora. Contraindicat si patiu hipotensió.

Salut i sort,
Ivan.

La Neko Case (ja en vaig parlar quan va publicar Fox Confessor Brings The Flood) és el que ara és una cantautora, concepte que fa temps representava la Joan Baez, dona i guitarra a pèl, i que ara ha esdevingut el de líders de bandes pop, que deixen obsoleta l’etiqueta de noia cantant en grup de nois gràcies a que elles escriuen les cançons i la seva personalitat. Des de la Mary Chapin Carpenter i la Tracy Chapman a la Norah Jones. Si em suggeriu algun altre nom, us estaré molt agraït.

A Middle Cyclone podeu trobar cançons de l’ample espectre que cobreixen avui en dia aquestes cantautores. Balades tendres com la que dóna nom a l’àlbum o The Next Time You Say Forever, la versió amb esteroides del flower power seixanter (Never Turn Your Back on Mother Earth), peces pop engrescadores que permeten aparèixer a les llistes d’èxits (People Got a Lotta Nerve, Red Tide, I’m An Animal), el folk de tota la vida maquillat de pop (Polar Nettles, The Pharaos) i la reivindicació de la força femenina (Prison Girls). A més, trobareu l’excentricitat d’un llarg tema interpretat per grills (Marais la nuit), suposo que com a nota ecologista.

La Neko Case aconsegueix amb Middle Cyclone formar un conjunt musical variat però homogeni, amb una qualitat prou bona com per a no cansar quan l’escoltes un cop i un altre, però sense aconseguir cap cançó trencadora que recordem especialment.

Com a cantant, la Neko Case demostra ser molt competent en un registre ampli, convincent tant en la distància curta com quan canta semblant que crida, gràcies a una veu dolça, greu, i versàtil.

Adient per a mirar com plou a través de la finestra. Contraindicada per acompanyar la lectura, que la dicció és perfecta i les lletres molt suggerents.

Salut i sort,
Ivan.

Una excusa com una altra per a revisar una de les meves cançons favorites del seu repertori, quan ja era un gloriós veterà.

Com s’aprecia en el video, canvia la moda, canvia l’estètica, canvia l’acompanyament, però Bryan Ferry continua sent tant bon cantant com elegant. El dandy del pop.

Salut i sort,
Ivan.

El que li demano a un àlbum pop és que m’entretingui durant l’estona que dura. I Funhouse proporciona aquest divertiment. No és un àlbum excel·lent, però si suficientment bo com per engrescar-te durant una bona estona i fer-te bellugar el cos.

El fort de l’àlbum és la part més marxosa, amb la rítmica Sober, la groovy Funhouse o la molt animada This Is How It Goes Down al capdavant. Les balades són d’una qualitat menor, especialment la diabètica I Don’t Believe You.

Al cap de cinc àlbums, Pink ha demostrat que és un bon producte comercial i que és capaç d’escriure i interpretar cançons amb ganxo. Però aquella comparació amb la Madonna de fa vint anys … fa molt de mal.

Adient per a matar l’avorriment. Contraindicat si esperaves una cantant amb una veu espectacular.

Salut i sort,
Ivan.

La Vio em va portar a cegues i per tant vaig poder gaudir no només d’una sorpresa sinó també de poder escoltar música sense prejudicis: sense referències prèvies, no saps que esperar i valores purament allò que et trobes al davant, sense jutjar en funció d’expectatives.

El concert em va agradar força. El Pedro Abrunhosa és tot un animal escènic i posat a donar un concert de franc davant una audiència minúscula pel que ell està acostumat va decidir gaudir de la festa. Vam escoltar acudits, versions de Lou Reed i Leonard Cohen, improvisacions; i totes les noies que van voler van pujar a l’escenari a ballar amb ell. El que no vam aconseguir va ser veure-li la cara.

La música va oscil·lar entre el pop i el rock, amb tendència a aturar-se al hip-hop (o era rap?), i sense deixar entreveure el passat jazzístic d’aquest músic polifacètic. Una veu càlida i greu, molt adient per a balades (com per exemple, Lua) i que va patir amb l’Hallelujah de Leonard Cohen al no tenir corus que el recolzessin, però que domina l’escenari de cap a peus. I l’acompanyava una banda ben eficaç.

Us recomano que li doneu una oportunitat al Pedro Abrunhosa. No us canviarà la vida, però sempre és refrescant sortir-se’n de la constel·lació oficial.

Adient per a fans del Mr. Proper. Contraindicat pels que només perdonen no entendre les lletres si la cançó està cantada en anglès.

Salut i sort,
Ivan.

Gent com Harry Connick Jr. van rellançar un génere que hom pensava que amb l’envelliment (que mai decadència) de Frank Sinatra i Tony Bennett estava condemnat a desaparèixer. Es va colar alguna ganga (Michael Bolton) enmig de la veta, però hem pogut descobrir noves veus i noves maneres de gaudir d’estàndards immortals.

Aquest enregistrament en directe, originalment publicat com a DVD, és un magnífic exemple. Des del respecte cap als clàssics s’executa una fòrmula tant vella com infalible: un bon cantant amb bon timbre de veu i habilitat per donar-li caliu a la interpretació; una banda d’acompanyament que toqui senzillament bé les partitures; uns arrenjaments que en moments concrets semblin improvisats o agoserats; i deixeu que la màgia de Me And Mrs. Jones, Call Me Irresponsible o I’ve Got The World On A String faci l’efecte.

Michael Buble interpreta amb elegància i convenciment un repertori guanyador (apunteu I’m Your Man o Crazy Little Thing Called Love) que ens entreté i ens canvia l’ànim a millor. Si els crooners clàssics bevien les fonts del jazz vocal, Buble i companyia han ampliat l’espectre al pop i rock més accessible, sense ensorrar els originals en muntanyes de sucre i arribant a audiències massives.

Adient per a acompanyar qualsevol estona. Contraindicat si espereu una excusa per saltar o ballar.

Salut i sort,
Ivan.

El concert, ara sí, de Marlango, va començar a trompicons, amb la banda interpretant temes ràpids i intercalant pauses silencioses entre les cançons. Això ja els va passar al Palau de la Música i aleshores vaig pensar que era manca d’experiència, que en algun moment aprendrien a gestionar millor el ritme dels concerts. La qüestió és que la primera part dels concerts de Marlango és més tranquila que les cançons que proposen.

Però a partir d’algun moment l’encant de la seva música agafa el protagonisme, captura el públic i els músics s’adonen. És aleshores quan (o potser és a l’inrevés, ves a saber) l’Alejandro Pelayo i la Leonor Watling comencen a improvisar monòlegs i diàlegs a l’escenari, conreen la complicitat amb el públic, i se’l fan totalment seu. La qüestió ara és que hem passat a tenir un concert més calent que les cançons.

I quan la cosa està així Marlango sap aprofitar-ho i monta una festa grossa sense importar-li l’alcúrnia del local on toca. La darrera hora de concert, amb el públic aplaudint, seguint el ritme, cantant i gaudint va ser poc menys que apoteòsica. I aquí si, es va notar que saben com portar el públic de la mà cap el seu territori.

Si teniu temps i interès, proveu de buscar videos a la xarxa on interpretin en directe Shake the Moon, You Won’t Have Me, Take Me, It’s Allright. Quan vaig parlar sobre Life in the Treehouse ja us en vaig deixar uns quants. Paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Bis: no vaig poder parlar amb ells després del concert, però diria que a Miss Mole li va agradar moltíssim, i que Mr. Mole que anava arrastrat al concert s’ho va passar molt bé i va descobrir el grup.

Life in the Treehouse és un àlbum pop que constitueix una evolució natural de l’estil proper al jazz que Marlango ha practicat majoritàriament fins ara. Si fins ara no us havien agradat, no crec que Life in the Treehouse us canvii la opinió; però si com jo pensaveu que tots els seus àlbums anteriors sonaven igual, aquest el trobareu més ric.

Life in the Treehouse obre amb el pop naïf i divertit de The Long Fall (amb una molt bona secció de metall) i I Don’t Really Want To Know, molt en l’estil de la banda. A la tercera va la vençuda, i The Answer és una gran i molt elegant cançó.

Després del recés de l’etèria Thank Someone Tonight descobrim el segon dels punts àlgids de Life in the Treehouse, el blues sexy de You Won’t Have Me. Ens tornem a relaxar amb més pop intrascendent, Play Boy Play.

La banda torna a agafar volada amb el jazz pop divertit de White Noise (Secret Sound) que inclou moments molt bons de saxo. En la mateixa línia arriba la lànguida Let the Sky Fall, amb protagonisme de la guitarra acústica. I el farciment el proporciona I Carry You.

El quart i darrer trio de cançons de Life in the Treehouse el composen el rock de Too Many Ways (la P. J. Harvey faria una gran versió), la delicia psicodèlica Take Me (aquestes dues molt bones) i la nana (Lullaby) que la Leonor Watling dedica a sa filla.

Com podeu veure, a parts iguales les cançons molt bones, les bones i les acceptables. En definitiva un àlbum que m’ha agradat molt, com també a Miss Mole.

Adient per acompanyar el vermut en un matí assolellat. Contraindicat si decoreu les vostres parets amb pòsters de Marylin Manson i Dream Theater.

Salut i sort,
Ivan.

Bonus track: Dimarts 20 els veuré al Liceu. Ja us explicaré.

Seventh Tree consta de deu cançons on no n’hi ha cap de dolenta. La majoria són molt tranquiles, com la magnètica Clowns o l’enèrgica Happiness, mentre que l’entusiasta Caravan Girl aporta el contrapunt alegre i divertit.

Estem parlant de pop adult i atemporal, amb fortes influències jazzistiques i del chill-out. Un génere que sembla que s’anomena trip hop i on també cap gent com Dido o els Morcheeba (aquests molt més animats). A mi em recorden els Prefab Sprout.

No sé què m’ha agradat més, si la veu versàtil i cristal·lina d’Allison Goldfrapp o els ambients envolvents i càlids que crea Will Gregory, la qüestió és que Seventh Tree m’ha agradat molt i molt.

Adient per acompanyar qualsevol moment. Contraindicat per a fanàtics de la guitarra elèctrica.

Salut i sort,
Ivan.

Per una banda em sap greu que la reunió de dues de les grans patums del pop hagi passat desapercebuda pel gran públic. Però també reconec que no hi ha arguments per a defensar que aquest Everything That Happens Will Happen Today sigui un àlbum excepcional. El mateix so i els mateixos recursos que podem trobar a les discografies en solitari de tots dos genis, però sense la màgia que habitava ni en Talking Heads, ni als primers Roxy Music, ni en el treball com a productor de Brian Eno.

Comentem per sobre les cançons: Home té una melodia dolça però massa soroll al voltant; My Big Nurse i The River semblen escapades del True Stories; I Feel My Stuff demostra que la influència dels Massive Attack arriba fins els més grans; Everything That Happens Will Happen Today i Life Is Long (la millor) sonen als Talking Heads de tota la vida; Strange Overtones sóna com ho farien uns Talking Heads actualitzats, versió bona; la versió dolenta és Wanted for Life.

Tot plegat, m’he trobat cansat de tornar a escoltar la mateixa entonació de sempre del David Byrne, possiblement un dels millors cantants de pop dels darrers 30 anys, i crec que la culpa és que són exactament igual que fa 20 anys. Un bon àlbum, però que es mira el seu propi melic.

Adient per amenitzar una estona sense estridències. Contraindicat si l’ànim necessita una patada al cul.

Salut i sort,
Ivan.

Bonus track: juraria que el francis black va parlar d’aquest disc quan va sortir, però no ho he localitzat a casa seva.

En el passat Shakira havia signat cançons interessants dins de l’espectre pop. Algunes solucions dels arranjaments, ús original de la seva fantàstica veu, coses així. Des que canta també en anglès que les seves melodies són cada cop més tòpiques dins del que és el pop anglosaxó. Amb She Wolf (Loba és igual?) aquesta tendència s’accentua.

Caixa de ritmes i sintetitzador a tot arreu. Lletres encara més lleugeres del que ens tenia acostumats (a She Wolf arriba a nivells infantils) i un regust a pop per adolescents que van per primera vegada a la discoteca que em recorda més el tecno-pop dels primers 80 que no pas les versions rock que la colombiana interpretava a les seves darreres gires. Ja sé que els Jonas Brothers i la Hannah Montana són lo más de lo más, però s’ho hauria de fer mirar.

Adient per a amenitzar una trobada familiar amb gent molt molt jove. Contraindicat per a sibarites del pop.

Salut i sort,
Ivan.

I tot el temps que ha passat des d’aquell Lovers Rock, que ja era tornada després d’una llarguíssima absència, sembla que no hagi passat. La seva música actual manté les mateixes característiques de la passada: interpretació, tonades, emocions, instrumentació, tot. L’anquilosament o la perennitat dels clàssics?

Perquè l’anglonigeriana Sade Adu es pot considerar ja un clàssic del pop (existeix l’etiqueta pop-jazz?). Els seus àlbums de tornada reben els honors de la premsa generalista i els pressupostos de màrketing destinats a les grans novetats. La gent en parla quan fa el cafè i les televisions li concedeixen un tall d’un minut als telenotícies. Les seves imitadores, capitanejades per Norah Jones, ja tenen èxit indiscutible. I les ràdios continuen emetent els seus èxits de fa gairebé trenta anys.

I malauradament continuaran fent-ho, perquè Soldier of Love no millora el material pretèrit. La desena de cançons de Soldier of Love és digna de Sade: caliu, romanticisme, melangia, passió i elegància. Però no hi ha arestes. Manca un punt de trempera, alguna cançó que convidi a ballar (hi ha algun lloc on gent que encara sigui en edat laboral balli lentes?) i manca alguna cançó prou rotunda, prou rodona, com per discutir-li a Smooth Operator o Sweetest Taboo la primacia en el repertori de la diva Sade.

Seria injust destacar alguna cançó dins d’un àlbum molt homogeni, però a mi The Safest Place m’ha semblat realment bona.

Nogensmenys Soldier of Love és un àlbum molt més que acceptable. Exquisit i totalment recomenable i que a mi m’ha retrobat amb una amiga que m’havia donat molts moments memorables.

Adient per quan la cosa ja està feta i només cal consumar. Contraindicat si encara l’heu de convèncer.

Salut i sort,
Ivan.

Bonus track: posats a recordar temps passats, el meu descobriment de Sade va ser al concert que va organitzar el Bob Geldof. Palplantat davant el televisor esperant veure l’actuació conjunta de David Bowie i Mick Jagger, i gent més canyera, em vaig quedar bocabadat mirant una negra que no tenia res a veure amb el que m’agradava en aquell moment.

Jo tenia l’esperança que, en un escenari tant excepcional, fessin quelcom especial, com un set acústic o versions més íntimes del seu repertori, però Alaska i Nacho Canut van montar un sarao com el que ja van organitzar quan van visitar el Palau Sant Jordi Club.

I per tant el resultat va ser totalment previsible. El públic entregat des del començament, molta música pre-registrada, els dos boys ballant de forma tant exageradament gai com torpe, la guitarrista i Canut amb postures totalment hieràtiques, i Alaska desbocada i desmelenant el públic. Èxit atronador.

Un grup que porta vint anys a la carretera va fer un concert basat en el seu darrer àlbum i amb molt poques cançons d’un passat que és mític al pop espanyol. Tant destacable com que anunciin que es prenen un any sabàtic, renunciant a oferir concerts que saben que serien molt lucratius, qui sap si preparant un nou àlbum.

En qualsevol cas, un concert de Fangoria sempre és una festa divertidíssima.

Salut i sort,

Ivan.

El CD no es pot adscriure (què bé!) a cap etiqueta concreta. Hi ha diversos registres, tot i que les veus lànguides i les guitarres greus dominen el so, però no és un àlbum gens trist, tot el contrari. Hi ha també molts passatges instrumentals, detalls psicodèlics, guitarres rockeres i alguna frikada solta. Els Dandy Warhols han renunciar a voler ser comercials en tot moment i han optat per sonar bé en tot moment. Han volgut fer un disc per entretenir i s’han sortit més que bé.

No he trobat més que una cançó que no m’agradi, i n’hi ha tretze, i en canvi en destaco unes quantes amb molt de gust: Mission Control (electrònica al poder), Welcome to the Third World (recordaveu els Roxy Music o el Talking Heads?), And Then I Dreamt of Yes, Now You Love Me (impossible no ballar-la), The Legend of the Last of the Outlaw Truckers (divertida i en clau de western), i Love Song. Deu n’hi do, oi?

Adient per a animar-te mentre has de planxar camises. Contraindicat si necessites veus amb timbre dolç.

Salut i sort,
Ivan.

Igual que el seu primer i exitós enregistrament, aquest àlbum està manufacturat amb una aparent i colpidora simplicitat: veu, guitarra i molts pocs detalls més, igual però molt més animat i divertit. Our Bright Future porta a la bossa molt d’optimisme i romanticisme, i molt poca sofisiticació aparent. Sentiment envers tècnica. Música que revitalitza l’esperit, allò que diuen els músics que busquen.

Estilísticament trobareu no només folk i rock melòdic, sinó també detalls jazzy i bluegrass, res d’estranyar tenint en compte la nòmina de col·laboradors que ha gaudit.

Després del seu magnífic Where You Live del 2005 Our Bright Future és una nova confirmació d’aquesta gran artista. Són onze cançons, un CD no gaire llarg, però el rati de qualitat/temps és òptim. Especialment recomenables són Sing for You, Thinking of You i Conditional, però aquest és un àlbum en que la llista de tres millors cançons canvia gairebé cada cop que l’escoltes, perquè descobreixes un matís nou a alguna peça encara no prou valorada.

Adient per a acompanyar moments tranquils. Contraindicat si la caixa de ritmes és imprescindible.

Salut i sort,
Ivan.