No havia seguit amb gaire interès la carrera de k.d. lang fins ara, però aquest cinquè treball seu és molt recomanable.
Si li doneu una oportunitat trobareu onze cançons molt ben cantades i millor embolicades. Un àlbum dolç amb un aire lànguid que convida al relaxament i una actualització de gèneres passats. Hi ha moments en que trobem rock o folk, però n’hi ha molts en que sembla que estiguem escoltant la banda sonora d’un film dels 50, només falta que entrin Bogart i Bacall per la porta i demanin un parell de Martinis.
Adient per acompanyar un sopar romàntic. Contraindicat si heu d’entretenir adolescents inquiets.
El que per ara és el darrer treball d’Anastacia abandona el pop-rock que va aportar la producció de Dave Stewart i s’endinsa en el pop més comercial.
I el producte que entrega no està gens malament. Hi ha caçons més ballables i rítmiques i també el grapat habitual de balades. Falta, però, un single definitiu que arrossegui la gent a la botiga o a la pista de ball.
Adient per animar l’ànim una estona. Contraindicat si demaneu emocions intenses.
Què hi ha més engrescador que la música adreçada als adolescents? Òbviament, un àlbum en directe d’un concert amb tot de teenagers cridant.
La Taylor Swift està triomfant seguint les passes de cantants com Sheryl Crow, Jewel o Faith Hill. Els referents ens diuen el que podem esperar de la seva música: barreja comercialment assenyada de géneres populars, balades molt ensucrades, melodies simples, ritmes molt vius i cap ni una excentricitat.
A la fòrmula la senyoreta Swift li afegeix una veu acceptable i un cant net. Les seves composicions són senzilles i directes, parlen d’experiències majoritàriament romàntiques amb les que el seu públic s’identifica o entén fàcilment i li afegeix més pebre que la Sheryl, menys sucre que la Faith (això és fàcil, d’acord) i un repertori molt més pla que la Jewel. En resum, la versió estadounidenca, femenina i formal dels Hombres G.
Speak Now World Tour sóna molt bé. Entreté força i no hi ha gaire parlaments que destorbin. Això sí, les mescles han afavorit ¿massa? els xiscles entusiastes del públic. Portada per la força del directe el pop s’apropa al rock i el country queda reduït a la mínima expressió. La primera part de l’àlbum és molt més canyera i després arriben el set acústic i els homenatges als referents californians, especialment una versió molt bona del clàssic de Kim CarnesBette Davis Eyes.
També, veient el que s’ha publicat a Youtube, la noia té una escenificació molt i molt quica.
Els referents també assenyalen el que pot esperar la Taylor Swift a la seva carrera: baixades als inferns de les vendes baixes i l’escassa popularitat, esfereidorament vertiginoses quan vens dels cims de vendes i la ubiqüitat als mitjans de comunicació. L’èxit comercial és tant llaminer com efímer.
Adient per acompanyar el viatge cap a la platja. Contraindicat si el concepte àlbum en directe us transporta mentalment a Köln o el Japó.
Des que els Eagles van establir el récord de Bob Beamon de discs venuts, la indústria musical ha sabut com vendre música com a xurros: barreja equilibrada de country, rock i pop, ensucrada per a que li agradi als que segueixen les recomanacions de 40 principales i semblants, i amb totes les arestes llimades per a que no molesti ningú.
Els Lady Antebellum són els darrers en transitar per un camí tan mestís com poc original, convocant tots els que enyoren els millors temps de la Shania Twain i el Garth Brooks. I la indústria ho cel·lebra atorgant un Grammy a millor àlbum de l’any que és tant un premi a un Need You Now indiscutiblement bo com el reconeixement d’una època magra en bona música.
No espereu cap mena de sorpresa, cap aportació excepcional o innovadora, però tampoc no us castigaran amb res infumable. Són també una prova més de la inacabable influència de Bruce Springsteen sobre la música americana i els seus cantants.
Adient per a passar una estona agradable. Contraindicat si les balades o l’ús indiscriminat de l’adjectiu “american” us provoquen urticària.
Segur que molts de vosaltres recordeu l’acaramelat i ara passat de moda Kenny G. O també un duet britànic que es deien Shakatak. Música pop instrumental amb pretensions de qualitat, prou animat per a atreure el sector més jove, prou dolç com per no espantar el més correcte, música ambiental apropiada per a gairebé qualsevol ambient.
Doncs la Candy Dulfer emplena aquest espai però a més li afegeix unes saboroses dosis d’adrenalina i ritme. És com un Maceo Parker però sense les referències llatines, per entrendre’ns. El mestissatge aquí és d’influències (pop, jazz, funky, una mica de bossa) i sobretot per la barreja entre instruments electrònics i el saxo solista de la Candy Dulfer.
I això pot estar bé? Doncs si. Les balades tenen pocs moments cursis i els talls més rítmics de debó que et fan bellugar-te. La relació entre la saxofonista i el seu acompanyament (bàsicament teclats i la secció rítmica) és equilibrada i això fa que el conjunt tingui trempera en tot moment. Funked Up and Chilled Out no és ni una succesió inacabable de solos ni un àlbum orquestral a l’ús i el seu llarg nom descriu perfectament els dos ànims en que us submergirà successivament.
Adient per acompanyar-vos des del darrera. Contraindicat per a puristes del jazz acústic.
Amb Bare Bones la Madeleine Peyroux es desempallega de la pesada càrrega de ser la nova Billie Holiday i comença a explorar nous territoris musicals.
Les catorze cançons que interpreta Madeleine Peyroux a Bare Bones són balades, que van del jazz i el blues a un pop dolç i pausat gens allunyat dels preceptes estètics que fins ara ha conreat aquesta cantant canadenca afincada a Paris. Hi ha una mínima evolució, que no es qüestió ni de perdre ni de cremar el mercat, no cap sorpresa i perfeccionament d’un segell que ja és reconeixible i popular.
Escoltar Bare Bones submergeix en sensacions tant càlides i agradables com quedar-se al llit ben tapat un matí d’hivern. Tant la veu com els arranjaments de la música són el que un pot esperar d’un àlbum de Madeleine Peyroux i la qualitat és sempre molt alta. Curiosament, el parell de peces que sonen més jazz són les dues versions de Leonard Cohen. A banda, les dues cançons estil Holiday, un remanent del passat, encara perfecte, ja molt vist.
Adient pels que busquen música chill out i qualitat alhora. Contraindicat si patiu hipotensió.
Ja fa un parell d’anys que va aparèixer el darrer treball de la Neko Case, o sigui que s’acaben les excuses per no parlar-ne.
La Neko Case (ja en vaig parlar quan va publicar Fox Confessor Brings The Flood) és el que ara és una cantautora, concepte que fa temps representava la Joan Baez, dona i guitarra a pèl, i que ara ha esdevingut el de líders de bandes pop, que deixen obsoleta l’etiqueta de noia cantant en grup de nois gràcies a que elles escriuen les cançons i la seva personalitat. Des de la Mary Chapin Carpenter i la Tracy Chapman a la Norah Jones. Si em suggeriu algun altre nom, us estaré molt agraït.
La Neko Case aconsegueix amb Middle Cyclone formar un conjunt musical variat però homogeni, amb una qualitat prou bona com per a no cansar quan l’escoltes un cop i un altre, però sense aconseguir cap cançó trencadora que recordem especialment.
Com a cantant, la Neko Case demostra ser molt competent en un registre ampli, convincent tant en la distància curta com quan canta semblant que crida, gràcies a una veu dolça, greu, i versàtil.
Adient per a mirar com plou a través de la finestra. Contraindicada per acompanyar la lectura, que la dicció és perfecta i les lletres molt suggerents.
El Bryan Ferry treu nou disc, i segons la crítica especialitzada sembla que molt bo.
Una excusa com una altra per a revisar una de les meves cançons favorites del seu repertori, quan ja era un gloriós veterà.
Com s’aprecia en el video, canvia la moda, canvia l’estètica, canvia l’acompanyament, però Bryan Ferry continua sent tant bon cantant com elegant. El dandy del pop.
