Arxiu d'etiquetes: policiaca

Penúltimo nombre de guerra

Raul Argemí, argentí afincat a Barcelona, ha construit una novel·la molt interessant, molt curta i molt enrevesada.

Raúl Argemí - Penúltimo nombre de guerra

Degut a la pròpia història, és poc recomenable que us expliqui l’argument però us puc avançar que és una intriga on es barregen diversos personatges i trames al voltant d’una parella d’accidentats a un hospital, un d’ells un periodista que ha perdut la memòria, i un home acusat de cometre tres assassinats durant un ritual religiós.

En Raúl Argemí ens va explicar a uns quants lectors (això dels clubs de lectura de les biblioteques és un gran invent) que a ell li va interessar especialment el tema de la pròpia identitat, de l’exploració per a trobar-se a si mateix enmig d’un context social i unes circumstàncies que sovint et prenen la identitat.

Hi ha coses d’això en la novel·la, però jo em vaig quedar més amb la capacitat d’alguns per a la maldat a costa d’altres per tal d’aconseguir els seus objectius; i la capacitat dels altres per permetre’ls sortir-se’n amb la seva.

Si la llegiu, us recomeno que li dediqueu una bona sentada. Són només dues-centes pàgines, i milloren molt si es llegeixen amb continuitat. A mi m’ha agradat molt.

Salut i sort,
Ivan.

A is for Alibi

La Sue Grafton s’ha fet un nom amb una sèrie de novel·les policiaques que van seguint l’ordre alfabètic. Bona notícia pels lectors, que sabem quants volums podem arribar a veure editats, però dolenta pels traductors, perquè en la majoria dels casos han de canviar-li el nom a l’obra.

Sue Grafton - A is for Alibi

Seguint una evident deformació professional he començat la sèrie pel primer volum, allí on presenta (parcialment) la que serà protagonista principal de la sèrie, la detectiu privada Kinsey Millhone. Un personatge interessant i que pot donar molt de joc.

La trama de misteri, com és tradicional al génere negre, només és un dels punts d’interès de la història. En aquest relat el que m’ha agradat més ha estat la descripció d’una bateria de personatges prou interessant, amb matisos. Alguns potser estereotipats però amb les complexitats de la gent normal. I amb dubtes morals.

No m’ha enlluernat, però ha estat un descobriment agradable.

Salut i sort,
Ivan.

American Gangster

Una molt bona pel·lícula (i en van …) de Ridley Scott. Això si, un pèl llarga.

American Gangster

I és que American Gangster se’n va a gairebé les tres hores de metratge, però sense que hagi cap moment en que hagi trobat una escena de mes. El ritme és molt pausat, amb només un parell d’escenes d’acció. La resta és intriga i tensió. L’èmfasi està posat en els personatges, més que en la història. Scott li dedica un bon grapat d’escenes a la vida privada dels protagonistes, per a dibuixar-los millor, en lloc de centrar-se només en la trama policial. Això humanitza un relat negre, sòrdid i violent.

Un film amb una parella protagonista de luxe. Ni Denzel Washington ni Russell Crowe passaran a la història del cinema per l’amplitud del seu registre, però tots dos són eficaços com el que més i broden sengles interpretacions fetes a la seva mida.

Al film li falta una escena culminant, un moment memorable. No hi ha res que falli, és una pel·lícula feta d’una manera impecable, però li manca un punt de genialitat. I, no cal dir-ho, totes les comparacions amb el Godfather de Coppola són exageradíssimes. El personatge i part de la trama tenen un cert paral·lelisme, però el resultat final aquí és simplement bo. Sithwolf opina de manera semblant.

Adient si us agraden les històries d’intriga i conspiracions. Contraindicat si no heu anat abans al bany.

Salut i sort,
Ivan.

Hora cero en Phnom Penh

El llibre que m’han regalat aquest Sant Jordi és una novel·la que m’ha agradat llegir però que no és massa bona.

Hora cero en Phnom Penh

I amb aquesta novel·la he descobert un altre detectiu en sèrie. Si Barcelona té a Carvalho i Méndez, Venècia té a Guido Brunetti, i Montalbano opera per Sicília, l’habitat de Vincent Calvino és a Bangkok. Però, en aquesta tercera aventura seva es desplaça fins la capital de Cambodja. Un Phnom Penh que no té res a veure amb el que nosaltres vam conèixer, el de la transició entre el genocidi i la precària democràcia que hi ha ara mateix, quan encara hi eren les forces de pacificació de la ONU.

La premisa argumental de Hora cero en Phom Penh no està malament, però està molt mal resolta. D’una banda, la successió de personatges que hi intervenen és molt tòpica. A tots els podeu reconèixer d’altres novel·les, pel·lícules o sèries de televisió que heu vist abans, canviant els noms.

I l’encadenament de situacions que porten al desenllaç final és també força previsible, excepte en el punt final, on és inversemblant. M’ha passat tres vegades (hipòdrom, hotel, bordell) endevinar què passarà a continuació quinze pàgines abans que passés. Clar, la novel·la se m’ha fet llarga.

Però és que a més, Christopher G. Moore allarga moltíssim les escenes amb reflexions del protagonista i altres personatges sobre la vida i la manera de sobreviure en un entorn hostil. Vaja, el mateix que jo estic fent ara però al llarg de més de tres-centes pàgines.

El personatge més interessant és Pratt, l’inspector de policia amic del protagonista. És el que té una manera de pensar més peculiar i no sé fins a quin punt es correspon amb el pensament asiàtic, tal com pretén l’autor. El personatge principal, per cert, és un ex-advocat americà que ha marxat del seu Brooklyn nadiu per anar a fer de detectiu privat a Bangkok. Els personatges del llicenciat en Dret John Grisham acostumen a ser advocats. Endevineu de què va treballar Mr. Moore abans d’escriure novel·les? Si, era professor de Dret a la Universitat.

La novel·la, sense ser gaire bona, és agradable de llegir perquè és molt entretinguda i té un humor cínic que a mi em va molt. A més, apareixen uns quants escenaris que hem vist i això li afegeix per mi un toc personal.

Això si, us recomano moltíssim que busqueu la versió original en anglès. La traducció m’ha semblat molt matussera. És possible que Moore hagi escrit a tot arreu fuck i whore, però a mi em sembla que a banda de puta i follar hi ha en castellà un bon grapat de mots que es poden emprar per a designar ambdós conceptes. Opinió personal. Però el que és un fet incontestable és que el laisme és una incorrecció gramatical, i n’he trobat si més no tres exemples.

Christopher G. Moore estarà a la Semana Negra de Gijón, o sigui que és ben probable que el tinguem als mitjans de comunicació ben aviat i en grans dosis.

Salut i sort,

Christopher G. Moore
Hora cero en Phnom Penh
Traducció de Gerardo Mendoza
Alea, 2007.

La niebla y la doncella

Vaig descobrir el sargent Bevilacqua i la caporal Chamorro fa un parell d’anys, quan van haver de resoldre el cas de El alquimista impaciente, una novel·la que va guanyar el Premi Nadal i que després va tenir una adaptació cinematogràfica que no he vist. Els he retrobat i m’ha alegrat molt.

La niebla y la doncella

Pels que no saben del que estic parlant, l’escriptor Lorenzo Silva ha creat una parella de guardia civils, el sargent Rubén Bevilacqua i la caporal Virginia Chamorro, que són el fil conductor de vàries novel·les policíaques. L’adjectiu negre s’acostuma a aplicar en aquests casos, però les dues que jo he llegit les he trobades lluminoses. Parlaré de La niebla y la doncella, però gairebé tot és aplicable també a El alquimista impaciente, tallada pel mateix patró.

En el que s’acostuma a anomanar presentació, hi ha un assassinat. I com marquen els cànons, la presentació és ràpida i fluïda, de manera que la parella protagonista pot posar-se de seguida a desfer el nus. A la novel·la negra de qualitat la policíaca presentació no és més que una excusa per a que l’escriptor desenvolupi el seu art en un desenvolupament social, generalment fent un retrat de la societat i els ambients que més l’interessen. Ho van fer els clàssics americans i ho podeu veure també a obres més properes com les de Francisco González Ledesma i el seu entranyable inspector Méndez. Eduardo Mendoza en canvi opta per la sàtira i tant Montalván com Camilleri per la ironia. Lorenzo Silva toca la descripció del teixit social d’una manera molt més lleugera, ell està més interessat en les relacions personals que s’estableixen entre un seguit de personatges ja de per si molt interessants. Del contacte entre ells i especialment de les reflexions personals de Rubén Bevilacqua, narrador en primera persona, surt el millor de la novel·la.

I és que la col·lecció humana que apareix a La niebla y la doncella no té desperdici. Trobem la neuròtica, la manipuladora, el conspirador, la frívola, el mimat … tots aparentment tòpics però tots molt més complexes, com és a la vida real. I els millors són la forta i fràgil Virginia Chamorro, filla rebel d’un general de la infanteria de marina, i el sargent Bevilacqua, llicenciat en psicologia i aturat de llarga duració, que es va apuntar a la Guardia Civil per a viure d’alguna cosa i que ara està divorciat i ha de compartir el servei amb una noia 10 anys més jove i més bonica del que ell voldria.

No extragueu d’aquesta darrera frase cap conclusió precipitada. A La niebla y la doncella res no és el que sembla i fins que el nus no es desfà i arriba el desenllaç no sospites com es resol la trama. Tot i que a Silva li interessa més el retaule humà que el puzzle policíac, és plenament conscient que el génere està basat en l’entreteniment del lector i el respecte a les normes bàsiques de misteri que requereix enginy per a resoldre.

Tot i així, veureu que del nus us interessarà tant esbrinar qui és l’assassí com anar descobrint les personalitats dels diferents personatges. Si no fos pel magnetisme de trobar el culpable, aquest llibre seria d’aquells que vas aturant-te cada poc perquè el que llegeixes et va recordant gent que coneixes i anécdotes que has viscut.

I el desenllaç, com també dicten les normes, és igualment ràpid: explicar què va passar, tancar les finestres que havien quedat obertes i l’epíleg humà, que és una invitació a seguir acompanyant Bevilacqua i Chamorro en les seves aventures.

Aquest relat de cínics ambiciosos està ambientat a la illa canària de La Gomera. No sé si és el paradís suggerent que retrata l’autor, però a mi m’han entrat moltes ganes de visitar-la. Les més de tres-centes pàgines del llibre, serien un excel·lent reclam turístic sinó fos perquè duren menys que una llaminadura a la porta d’un col·legi. No ho havia dit, però Silva li dóna a la trama un ritme molt viu que contrasta encertadament amb la calma amb la que es viu a l’illa.

I si us fa por entrabancar-vos cada cop que aneu a llegir Bevilacqua, estigueu tranquils: els amics li diuen Vila.

Salut i sort,
Ivan.

Lorenzo Silva
La niebla y la doncella
Destino, 2002.