Arxiu d'etiquetes: policiaca

Penúltimo nombre de guerra

Raul Argemí, argentí afincat a Barcelona, ha construit una novel·la molt interessant, molt curta i molt enrevesada.

Raúl Argemí - Penúltimo nombre de guerra

Degut a la pròpia història, és poc recomenable que us expliqui l’argument però us puc avançar que és una intriga on es barregen diversos personatges i trames al voltant d’una parella d’accidentats a un hospital, un d’ells un periodista que ha perdut la memòria, i un home acusat de cometre tres assassinats durant un ritual religiós.

En Raúl Argemí ens va explicar a uns quants lectors (això dels clubs de lectura de les biblioteques és un gran invent) que a ell li va interessar especialment el tema de la pròpia identitat, de l’exploració per a trobar-se a si mateix enmig d’un context social i unes circumstàncies que sovint et prenen la identitat.

Hi ha coses d’això en la novel·la, però jo em vaig quedar més amb la capacitat d’alguns per a la maldat a costa d’altres per tal d’aconseguir els seus objectius; i la capacitat dels altres per permetre’ls sortir-se’n amb la seva.

Si la llegiu, us recomeno que li dediqueu una bona sentada. Són només dues-centes pàgines, i milloren molt si es llegeixen amb continuitat. A mi m’ha agradat molt.

Salut i sort,
Ivan.


A is for Alibi

La Sue Grafton s’ha fet un nom amb una sèrie de novel·les policiaques que van seguint l’ordre alfabètic. Bona notícia pels lectors, que sabem quants volums podem arribar a veure editats, però dolenta pels traductors, perquè en la majoria dels casos han de canviar-li el nom a l’obra.

Sue Grafton - A is for Alibi

Seguint una evident deformació professional he començat la sèrie pel primer volum, allí on presenta (parcialment) la que serà protagonista principal de la sèrie, la detectiu privada Kinsey Millhone. Un personatge interessant i que pot donar molt de joc.

La trama de misteri, com és tradicional al génere negre, només és un dels punts d’interès de la història. En aquest relat el que m’ha agradat més ha estat la descripció d’una bateria de personatges prou interessant, amb matisos. Alguns potser estereotipats però amb les complexitats de la gent normal. I amb dubtes morals.

No m’ha enlluernat, però ha estat un descobriment agradable.

Salut i sort,
Ivan.


American Gangster

Una molt bona pel·lícula (i en van …) de Ridley Scott. Això si, un pèl llarga.

American Gangster

I és que American Gangster se’n va a gairebé les tres hores de metratge, però sense que hagi cap moment en que hagi trobat una escena de mes. El ritme és molt pausat, amb només un parell d’escenes d’acció. La resta és intriga i tensió. L’èmfasi està posat en els personatges, més que en la història. Scott li dedica un bon grapat d’escenes a la vida privada dels protagonistes, per a dibuixar-los millor, en lloc de centrar-se només en la trama policial. Això humanitza un relat negre, sòrdid i violent.

Un film amb una parella protagonista de luxe. Ni Denzel Washington ni Russell Crowe passaran a la història del cinema per l’amplitud del seu registre, però tots dos són eficaços com el que més i broden sengles interpretacions fetes a la seva mida.

Al film li falta una escena culminant, un moment memorable. No hi ha res que falli, és una pel·lícula feta d’una manera impecable, però li manca un punt de genialitat. I, no cal dir-ho, totes les comparacions amb el Godfather de Coppola són exageradíssimes. El personatge i part de la trama tenen un cert paral·lelisme, però el resultat final aquí és simplement bo. Sithwolf opina de manera semblant.

Adient si us agraden les històries d’intriga i conspiracions. Contraindicat si no heu anat abans al bany.

Salut i sort,
Ivan.


Hora cero en Phnom Penh

El llibre que m’han regalat aquest Sant Jordi és una novel·la que m’ha agradat llegir però que no és massa bona.

Hora cero en Phnom Penh

I amb aquesta novel·la he descobert un altre detectiu en sèrie. Si Barcelona té a Carvalho i Méndez, Venècia té a Guido Brunetti, i Montalbano opera per Sicília, l’habitat de Vincent Calvino és a Bangkok. Però, en aquesta tercera aventura seva es desplaça fins la capital de Cambodja. Un Phnom Penh que no té res a veure amb el que nosaltres vam conèixer, el de la transició entre el genocidi i la precària democràcia que hi ha ara mateix, quan encara hi eren les forces de pacificació de la ONU.

La premisa argumental de Hora cero en Phom Penh no està malament, però està molt mal resolta. D’una banda, la successió de personatges que hi intervenen és molt tòpica. A tots els podeu reconèixer d’altres novel·les, pel·lícules o sèries de televisió que heu vist abans, canviant els noms.

I l’encadenament de situacions que porten al desenllaç final és també força previsible, excepte en el punt final, on és inversemblant. M’ha passat tres vegades (hipòdrom, hotel, bordell) endevinar què passarà a continuació quinze pàgines abans que passés. Clar, la novel·la se m’ha fet llarga.

Però és que a més, Christopher G. Moore allarga moltíssim les escenes amb reflexions del protagonista i altres personatges sobre la vida i la manera de sobreviure en un entorn hostil. Vaja, el mateix que jo estic fent ara però al llarg de més de tres-centes pàgines.

El personatge més interessant és Pratt, l’inspector de policia amic del protagonista. És el que té una manera de pensar més peculiar i no sé fins a quin punt es correspon amb el pensament asiàtic, tal com pretén l’autor. El personatge principal, per cert, és un ex-advocat americà que ha marxat del seu Brooklyn nadiu per anar a fer de detectiu privat a Bangkok. Els personatges del llicenciat en Dret John Grisham acostumen a ser advocats. Endevineu de què va treballar Mr. Moore abans d’escriure novel·les? Si, era professor de Dret a la Universitat.

La novel·la, sense ser gaire bona, és agradable de llegir perquè és molt entretinguda i té un humor cínic que a mi em va molt. A més, apareixen uns quants escenaris que hem vist i això li afegeix per mi un toc personal.

Això si, us recomano moltíssim que busqueu la versió original en anglès. La traducció m’ha semblat molt matussera. És possible que Moore hagi escrit a tot arreu fuck i whore, però a mi em sembla que a banda de puta i follar hi ha en castellà un bon grapat de mots que es poden emprar per a designar ambdós conceptes. Opinió personal. Però el que és un fet incontestable és que el laisme és una incorrecció gramatical, i n’he trobat si més no tres exemples.

Christopher G. Moore estarà a la Semana Negra de Gijón, o sigui que és ben probable que el tinguem als mitjans de comunicació ben aviat i en grans dosis.

Salut i sort,

Christopher G. Moore
Hora cero en Phnom Penh
Traducció de Gerardo Mendoza
Alea, 2007.


La niebla y la doncella

Vaig descobrir el sargent Bevilacqua i la caporal Chamorro fa un parell d’anys, quan van haver de resoldre el cas de El alquimista impaciente, una novel·la que va guanyar el Premi Nadal i que després va tenir una adaptació cinematogràfica que no he vist. Els he retrobat i m’ha alegrat molt.

La niebla y la doncella

Pels que no saben del que estic parlant, l’escriptor Lorenzo Silva ha creat una parella de guardia civils, el sargent Rubén Bevilacqua i la caporal Virginia Chamorro, que són el fil conductor de vàries novel·les policíaques. L’adjectiu negre s’acostuma a aplicar en aquests casos, però les dues que jo he llegit les he trobades lluminoses. Parlaré de La niebla y la doncella, però gairebé tot és aplicable també a El alquimista impaciente, tallada pel mateix patró.

En el que s’acostuma a anomanar presentació, hi ha un assassinat. I com marquen els cànons, la presentació és ràpida i fluïda, de manera que la parella protagonista pot posar-se de seguida a desfer el nus. A la novel·la negra de qualitat la policíaca presentació no és més que una excusa per a que l’escriptor desenvolupi el seu art en un desenvolupament social, generalment fent un retrat de la societat i els ambients que més l’interessen. Ho van fer els clàssics americans i ho podeu veure també a obres més properes com les de Francisco González Ledesma i el seu entranyable inspector Méndez. Eduardo Mendoza en canvi opta per la sàtira i tant Montalván com Camilleri per la ironia. Lorenzo Silva toca la descripció del teixit social d’una manera molt més lleugera, ell està més interessat en les relacions personals que s’estableixen entre un seguit de personatges ja de per si molt interessants. Del contacte entre ells i especialment de les reflexions personals de Rubén Bevilacqua, narrador en primera persona, surt el millor de la novel·la.

I és que la col·lecció humana que apareix a La niebla y la doncella no té desperdici. Trobem la neuròtica, la manipuladora, el conspirador, la frívola, el mimat … tots aparentment tòpics però tots molt més complexes, com és a la vida real. I els millors són la forta i fràgil Virginia Chamorro, filla rebel d’un general de la infanteria de marina, i el sargent Bevilacqua, llicenciat en psicologia i aturat de llarga duració, que es va apuntar a la Guardia Civil per a viure d’alguna cosa i que ara està divorciat i ha de compartir el servei amb una noia 10 anys més jove i més bonica del que ell voldria.

No extragueu d’aquesta darrera frase cap conclusió precipitada. A La niebla y la doncella res no és el que sembla i fins que el nus no es desfà i arriba el desenllaç no sospites com es resol la trama. Tot i que a Silva li interessa més el retaule humà que el puzzle policíac, és plenament conscient que el génere està basat en l’entreteniment del lector i el respecte a les normes bàsiques de misteri que requereix enginy per a resoldre.

Tot i així, veureu que del nus us interessarà tant esbrinar qui és l’assassí com anar descobrint les personalitats dels diferents personatges. Si no fos pel magnetisme de trobar el culpable, aquest llibre seria d’aquells que vas aturant-te cada poc perquè el que llegeixes et va recordant gent que coneixes i anécdotes que has viscut.

I el desenllaç, com també dicten les normes, és igualment ràpid: explicar què va passar, tancar les finestres que havien quedat obertes i l’epíleg humà, que és una invitació a seguir acompanyant Bevilacqua i Chamorro en les seves aventures.

Aquest relat de cínics ambiciosos està ambientat a la illa canària de La Gomera. No sé si és el paradís suggerent que retrata l’autor, però a mi m’han entrat moltes ganes de visitar-la. Les més de tres-centes pàgines del llibre, serien un excel·lent reclam turístic sinó fos perquè duren menys que una llaminadura a la porta d’un col·legi. No ho havia dit, però Silva li dóna a la trama un ritme molt viu que contrasta encertadament amb la calma amb la que es viu a l’illa.

I si us fa por entrabancar-vos cada cop que aneu a llegir Bevilacqua, estigueu tranquils: els amics li diuen Vila.

Salut i sort,
Ivan.

Lorenzo Silva
La niebla y la doncella
Destino, 2002.


The Departed

Martin Scorsesse opta per enèsima vegada a l’Oscar amb una història de valors, ambició i traicions.

The Departed - Los Infiltrados

Fins ara Scorsesse havia treballat el tema de la mafia d’arrel italiana (l’excel•lent Casino, la magistral Godfellas) i ara li ha tocat el torn a la irlandesa, que ja ha estat motiu d’altres films com Road to Perdition i State of Grace. La també de Scorsesse Gangs of New York queda, tant per localització temporal com per nivell de qualitat, a banda.

The Departed és el remake d’un film de Hong Kong anomenat Infernal Affairs, un nom més suggerent i irònic que la cita bíblica que dóna nom a l’obra de Scorsesse. The Departed hereta no només la brutal càrrega de violència pròpia d’un determinat cinema de l’antic enclau britànic, sinó també el ritme frenètic. No hi ha un sol moment en que l’espectador pugui aturar-se a analitzar les sucoses relacions entre els personatges, o les seves motivacions i aspiracions, perquè l’acció no s’atura mai. Martin ja ha brodat drames psicològics a les seves anteriors incursions mafioses, aquest ha preferit fer una peli d’acció, però amb tanta violència com les altres.

The Departed és un film notable, amb ritme, una trama més que interessant i amb excel•lents interpretacions d’un grapat d’actors consagrats (Nicholson, Whaldberg, Sheen), reconeguts (Damon, Baldwin) o a la recerca del merescut reconeixement (Di Caprio, Vera Farmiga).

La trama és enrevesada però no gens difícil de seguir, amb una presentació tant breu, succinta i completa que sembla de llibre de text, un nus apassionant i un desenllaç tant sobtat com mereix una història de vida o mort, sense que hagi lloc per a lliçons morals. Punts per a criticar? Només trobo que l’espai intermig en que Leonardo Di Caprio ha de construir el seu personatge queda poc explicat: algunes de les coses que fa no s’entén perquè les fa. Però clar, alguna motivació has de tenir per a comprar-te els dos DVD en que s’edita el film.

Salut i sort,
Ivan.

Martin Scorsese
The Departed
Warner Bros, 2006.


24, primera temporada

No tinc aparell de televisió a casa, ni tampoc cap sintonitzador al PC. La televisió, com a entreteniment general, no és que m’agradi massa, i hi ha un munt de coses millors o més urgents que fer a les estones de lleure. Però ara mateix hi ha un parell de sèries televisives que m’agraden molt. Una és 24, de la que ahir vam acabar de veure la primera temporada. (Aneu amb compte si entreu a alguna de les webs sobre la sèrie, ja que podeu llegir més del compte … o massa d’hora.)

La novetat de 24 és la combinació del seu trepidant ritme narratiu amb la cura pels detalls i la creació d’intrigues complexes. Fins ara, havia vist films o sèries que excel·lien en algun d’aquests aspectes, m’agradaven molt però sempre acabava pensant que es podia haver millorat el producte, o bé que per millorar-lo s’havia de canviar el format, de pel·lícula a sèrie de quatre capítols, per exemple. El problema és aplegar molts elements i molt diferents d’una manera entenedora alhora que engrescadora en un format accessible. 24 soluciona aquesta equació.

Els referents de 24 són múltiples i tots exitosos. La intriga política i l’acció s’han barrejat a films com Clear and Present Danger (aquí, Peligro Inminente), basat en la novel·la de Tom Clancy. Inspirat també en el treball de Clancy és el joc Splinter Cell, sobre una unitat de forces especials que lluita contra grups terroristes i que col·loca el jugador en el rol protagonista, una cosa que la sèrie intenta imitar mitjançant l’ús de primers plans i fent que moltes vegades els protagonistes parlin gairebé amb la càmera. Clancy, com abans ho van ser John le Carré i Frederic Forsythe, és un autor de molt exit i també molt adaptat al cinema i la televisió. Recordo especialment la minisèrie Op-Center, de tall molt semblant a 24.

Una altra característica dels best sellers d’aquests autors és la seva acurada representació de procediments complexes, parafernàlia tecnològica i altres sofisticacions, sense caure en els estrambòtics invents que fa servir 007. Per exemple, a La Gente de Smiley es descriu com falsificar un negatiu fotogràfic, Clancy t’ensenya un munt de aparells electrònics, i a les trames de Forsyth podem aprendre un munt sobre el blanqueig de diners. 24 et mostra la darrera tecnologia i et fa creure que, com deia Puyal, la vida sencera cap en un xip.

A més, afegeix a la trama principal la vessant humana dels personatges. Quelcom en que van ser mestres els guionistes de comics de superherois i que han sabut imitar sèries com Hill Street Blues o films com Heat, on a banda de dedicar-se al crim o la llei, els personatges s’enamoren, s’amoïnen i riuen en el seu temps lliure. I si parlem de dilemes morals, us recomano Crimson Tide, on s’apleguen tots aquests elements.

En definitiva, que 24 no és gens original. Però aplega conceptes vàlids i els combina correctament. Això, quan li afegeixes bones interpretacions i un muntatge frenètic et porta a una sèrie impactant i que no m’extranya gens l’èxit que ha tingut. A Estats Units la passen dilluns a les nou del vespre. Nosaltres la miràvem generalment a la mateixa hora, la del sopar.

Ara només em cal localitzar la segona temporada en anglès, perquè després de gaudir de la primera en versió original, conformar-se amb el doblatge pot ser molt dur.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 112 other followers

%d bloggers like this: