Els que visiteu Lo Bloc ja us haureu adonat, però els que només llegeixen els articles a un lector RSS no s’hauran adonat que ara podeu valorar tant els articles com els pocs comentaris que compartim gràcies a un nou plugin de WordPress.
I la veritat és que m’agradaria saber si el que llegiu (si llegiu!) us agrada o no. Lo bloc va començar com un bloc obert a la gent. El propòsit no era (i no és) guanyar audiència ni sentar càtedra, sinó deixar anotades coses que em venen al cap i, ja posats, compartir-ho amb qui pugui tenir temps per llegir-les.
I ja posats a publicar el bloc, el pas natural és fer la comunicació més fluïda en ambdós sentits. Perquè la companyia no ha estat buscada, però si molt ben trobada, i els moments en que descobreixo comentaris (especialment dels tertulians habituals) són molt feliços.
També em podeu dir que escric molt bé, naturalment.
Quan els seus generals li demanaven autorització per a replegar-se a posicions on poder defensar-se millor, Hitler els contestava sempre que no. Aquells parlaven d’inferioritat numèrica, en material i en suministraments; ell contestava que la força de la voluntat havia d’imposar-se sobre les dificultats. El poder de la voluntat era un dels leit motiv nazis més dominants, i va donar nom a un magnífic documental de Leni Riefenstahl.
A l’altra banda del front, George S. Patton es barallava amb els seus superiors per aconseguir els proveïments necessaris per a continuar avançant. La seva lapidària frase ha esdevingut llegendària: “els meus homes poden alimentar-se d’herbes que trobin pel camí i lluitar a cops de puny amb l’enemic quan exhaureixin les seves bales, però els meus tancs necessiten benzina”.
No cal que recordi com va anar el final de la pel·lícula, oi?
El Barça va guanyar la Copa del Rei. De l’Athletic Club tothom esperava el que va donar: lluita sense descans, il·lusió, empenta, garra, força de voluntat … i no res més. El que hauria de ser la base imprescindible alguns pretenen transformar-ho amb el factor diferencial. I això és un gran error quan estàs en una competició, del tipus que sigui.
I si voleu podem buscar més exemples, ni tant tràgics ni tant banals.
Perquè si que és cert que per competir amb èxit, per a guanyar un oponent has de ser millor que ell; i per a ser millor t’has de preparar (entrenar, estudiar, descansar, … el que toqui) i que la força de la voluntat, si existeix i és ferma, et porta a sacrificar-te més i potser a assolir millor competència que els teus rivals; i aleshores aquesta competència et pot portar al triomf i al teu objectiu.
Però que ningú s’enganyi, si l’únic argument que tens per competir és que tens moltes ganes de guanyar, et pots trobar amb la desagradable sorpresa que el teu rival tingui les mateixes ganes i a més sàpiga alguna cosa que tu no saps.
Si hi ha un col·lectiu professional contra el que tinc un prejudici advers, sense cap mena de dubte és el dels taxistes de Barcelona.
La Nit de Sant Joan, es caracteritza perquè hi ha un munt de gent que necessita transport, de la qual un percentatge elevat no pensa en conduir, ja sigui per cansament o per consum alcohòlic. Tot i que el metro funcioni, sembla una nit propícia pels taxis, oi?
Doncs resulta que per alguna raó el taxista que ens va fer el servei ens va cobrar un suplement de tres euros. Ell va ser honest, ens ho va advertir just quan vam pujar al cotxe. "A més del suplement nocturn de dos euros, hi ha el d’aquesta nit que és de tres". Del total de 12 que vam pagar per la carrera, cinc eren per la cara.
Jo continuu sense saber perquè les maletes han de pagar també passatge, tot i que ni parlen ni la majoria de cops les carrega el taxista. O perquè des que arriba l’AVE, a l’estació de Sants s’aplica un altre recàrrec. O perquè, si és un servei públic, moltes nits els taxistes només porten a qui els dóna la gana i a d’altres ens deixen esperant al carrer sense donar-nos explicacions a banda del "no m’interessa".
Ara mateix estic llegint una novel·la, Los guardianes del libro, del qual escriuré més endavant, que tracta de la història de determinat llibre jueu. Surten algunes escenes clares i rotundes d’antisemitisme.
El cas és que m’he adonat que les escenes de discriminació racista m’han ferit la sensibilitat però no m’han fet canviar l’ànim. Per a que m’hagi indignat completament, enteneu-me bé: amb els personatges, no amb l’autora, ha calgut arribar a la barbàrie de la Inquisició i la brutalitat física.
I tot plegat no sé si el que m’indigna és el racisme o que el protagonitzin catalans del segle XV.
És inquietant adonar-se d’on poden dormir els teus propis dimonis.
Lo Bloc interrompeix momentàniament les seves vacances per a compartir amb vosaltres la crònica del concert de The Freedom Jazz Band.
Per una banda, per la necessària inmediatesa de la crònica (teniu temps fins diumenge per a gaudir d’aquest grup), per altra, perquè vull compartir amb vosaltres la satisfacció que La Vanguardia hagi publicat la crònica a la portada de la seva secció digital de cultura.
Salut i sort,
Ivan.
Llegeixo a El País que ara es cumpleixen 30 anys de la creació d’un videojoc mític: Space Invaders.
Recordo haver jugat a aquest joc a màquines de diversos bars i a una sala de jocs. Situació avui en dia impensable: què fa una criatura de 10 o 12 anys entrant a un bar? Llavors era el lloc on jugar a aquests jocs. Una mica més tard les sales de jocs, habitualment poblades de billars i pinballs, van anar adquirint màquines de videojocs. Una indústria que tot i fer les coses molt bé, ha passat a la història devorada pels competidors que han entrat directament a les llars.
Un dels bars on jo em deixava monedes de vint-i-cinc pessetes (si, era el pleistocé!) és ara un restaurant japonès enfront d’on viu el meu amic Enric; i la sala de jocs (avui li diriem casinet) on vaig aniquilar a legions d’alienígenes una mica més moderns, i que es deia Barça, ara és un concessionari de cotxes.
I la indústria dels jocs per a ordenador és puntera. Mou més diners que Hollywood, tot i que no té el reconeixement que és mereix, ni a nivell econòmic ni artístic. Un videojoc punter demana una gran quantitat de talent: grafistes, guionistes, músics, programadors, professionals que busquin la informació per a contextualitzar el joc de manera convincent, actors que posin les veus i en ocasions els cossos, etc.; i tot això només per la producció, encara no hem parlat de la comercialització.
I és que als jocs d’ordenador ja no només juguen les criatures. Criatures que ara són molt més exigents, per cert.
Els jocs d’avui en dia són tècnicament millors, però sempre valorarem l’ingenu plaer de matar tots els extraterrestres abans no arribin a terra. Si l’enyoreu molt, encara hi podeu jugar amb el vostre ordenador.
Mai no és mal moment per a reivindicar una de les millors bandes de tots els temps. Han entregat alguns dels millors àlbums i de les millors cançons que he escoltat mai, amb The Wall al capdamunt de la meva llista particular de favorits. També són els responsables d’experiments dels quals el millor que es pot trobar és la gosadia d’haver-ho intentat, però qui no explora nous camins no descobreix res.
Del grapat d’obres mestres indiscutibles del seu repertori n’he escollit dues. La primera, Comfortably Numb, conté un solo de guitarra que ell sól ja és un tresor. David Gilmour és un dels que millor partit li han tret a la guitarra elèctrica. Curiositat: a la seva divertida novel·la Are You Experienced?William Sutcliffe escriu alguna cosa com els camps de la Índia són dissenyats per ser contemplats mentre escoltes Comfortably Numb. No li falta raó.
El segon, Wish You Were Here, és un cant a l’amistat i a la futilitat d’altres valors envers l’amistat. És de les peces que m’activen els llagrimals i em fan pensar, vulgui o no, en temps passats i amb gent a la que ja no veig tant sovint com m’agradaria. Aquest enregistrament és del concert Live 8 a Edimburgh, quan es van reunir per tocar després d’una enemistat de més de vint anys.
Si voleu fer un tastet ràpid per la seva trajectòria, el lloc més adient per començar és la seva web oficial.
No us penso soltar cap parrafada sobre un tema del que vosaltres probablement en sabeu més que jo i a més ja esteu cansats de llegir. O sigui que seré breu: entre Londres, París o Roma, em quedo amb Roma.
