Llegeixo a El País que ara es cumpleixen 30 anys de la creació d’un videojoc mític: Space Invaders.

Recordo haver jugat a aquest joc a màquines de diversos bars i a una sala de jocs. Situació avui en dia impensable: què fa una criatura de 10 o 12 anys entrant a un bar? Llavors era el lloc on jugar a aquests jocs. Una mica més tard les sales de jocs, habitualment poblades de billars i pinballs, van anar adquirint màquines de videojocs. Una indústria que tot i fer les coses molt bé, ha passat a la història devorada pels competidors que han entrat directament a les llars.

Un dels bars on jo em deixava monedes de vint-i-cinc pessetes (si, era el pleistocé!) és ara un restaurant japonès enfront d’on viu el meu amic Enric; i la sala de jocs (avui li diriem casinet) on vaig aniquilar a legions d’alienígenes una mica més moderns, i que es deia Barça, ara és un concessionari de cotxes.

I la indústria dels jocs per a ordenador és puntera. Mou més diners que Hollywood, tot i que no té el reconeixement que és mereix, ni a nivell econòmic ni artístic. Un videojoc punter demana una gran quantitat de talent: grafistes, guionistes, músics, programadors, professionals que busquin la informació per a contextualitzar el joc de manera convincent, actors que posin les veus i en ocasions els cossos, etc.; i tot això només per la producció, encara no hem parlat de la comercialització.

I és que als jocs d’ordenador ja no només juguen les criatures. Criatures que ara són molt més exigents, per cert.

Els jocs d’avui en dia són tècnicament millors, però sempre valorarem l’ingenu plaer de matar tots els extraterrestres abans no arribin a terra. Si l’enyoreu molt, encara hi podeu jugar amb el vostre ordenador.

Salut i sort,
Ivan.