Mon pare de sempre ha tingut cactus a casa, perquè li agraden i perquè són fàcils de mantenir.

Però, l’interès per aquest tipus de jardineria no li arriba fins a saber quina espècie és la que té a la seva terrassa. Com podeu veure les flors són molt maques, i també efímeres: floreixen només durant un dia, i no ho fan pas sovint, només en moments de molta calor o d’un augment molt pronunciat de temperatura, com hem tingut aquesta setmana passada.

Si algú de vosaltres sap com es diu aquest cactus o la seva flor, esteu formalment convidats a un cafè o una cervesa, com preferiu.

Salut i sort,
Ivan.

Però és que escriure, que m’agrada molt, també em costa. Em demana una serenitat que darrerament em costa molt de trobar. No és tant que falti el temps, com que falti temps de qualitat, crec que ja ho havia comentat un altre cop i no ho tornaria a escriure si no fos per un altre tema.

Hi ha la corrent d’opinió que internet ens farà lliures. Que amb les xarxes socials i les facilitats tecnològiques que ara tenim per a difondre les nostres opinions o per a ensenyar els fets que tenim a la vora, el poble unit vencerà les mentides dels actors que dominen el mercat de la comunicació.

Foteses.

Evidentment que les facilitats tècniques ajudaran, però no és l’arma, és el soldat. Cal gent amb voluntat i hàbil tècnicament (saber escriure, saber emprar un bloc, etc.) que generi els continguts que poden revelar la veritat als que no saben, si. Però també cal que molts estiguin en disposició de tenir l’epifania social i política: que tinguen l’interès per a llegir aquells continguts en lloc de mirar el partit del Barça, que tinguin l’aptitud per entendre la significació del que llegeixen i que posseeixin la voluntat de transmetre aquest nou coneixement. Si creieu que tot això és trivial, mireu els comentaris a qualsevol notícia a qualsevol diari generalista.

Tot això només ens ho pot donar l’educació. La bona educació, que diria Almodóvar. Però ja fa molts anys que va morir Rousseau i que prou que he llegit Chomsky per a entendre per què, si això és tant evident que ho entèn un tanoca com jo, precisament una de les primeres coses que sempre retallen els polítics, és el pressupost d’educació.

Salut i sort,

Ivan

Va para largo y tampoco me sale lo de hacer un comentario largo y estructurado, cuando pienso algo luego me da palo escribirlo, los post son sin pensar, así salen de chungos.

Això li ho he llegit a un dels meus blocaires de referència (que si ho autoritza diré qui és) contestant una petició de crítica d’un llibre. Em fa pensar sobre una d’aquestes foteses ja sabudes i que en tornem un cop i un altre. Per a què, com, per a qui escrivim un bloc? I en concret, sobre la manera de fer una crítica sobre, per exemple, un llibre.

Jo quan escric gasto més paraules de les que calen. És així, no hi ha volta. M’he d’esforçar molt per anar directe a barraca. En canvi, quan escric en mode professional és a l’inrevés. Als exàmens sempre em deien que m’havia d’allargar més, no fer-ho tant condensat.

Al cap i a la fi, la manera d’escriure també parla de l’autor, no només el contingut. En un bloc personal com és Lo Bloc no em semblaria lògic aparentar el que no sóc. Ja aparento prou que n’entenc de llibres o música, no?

Al final, es tracta de compartir experiències. La meva manera de compartir-les és pensar-me el que diré i llavors dir-ho d’una manera que quan em llegeixi no senti vergonya. I prou.

I em penso que m’ha sortit el que el meu conegut diria què és un article chungo.
Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

Bruce Springsteen canta Santa Claus Is Coming To Town:

Miles Davis, acompanyat de Marcus Miller i David Sanborn interpreta We Three Kings Of Orient Are al programa de David Letterman:

El més proper a una nadala que li podeu demanar als AC/DC és Misstress For Christmas:

La Norah Jones es diverteix revisant els grans èxits de Youtube: ♫ Funny YouTube Christmas Song ♫

Finalment, un duet molt tradicional: Michael Buble i la Jennifer Hudson:

En un club de lectura, on els llibres s’escullen sota el criteri d’algú altre, la ment dels lectors s’obre a les preferències de gent que també té un gran interès en la literatura, però un interès diferent del propi. Es llegeixen coses interessants que un mateix no hagués escollit.

La dinamitzadora del club de lectura de Garcilaso és la Carme Danés, professora de Filosofia a la Universitat de Barcelona. L’avantatge és que situa perfectament cada obra en el seu context cultural: de quines influències es nodreix i quin efecte ha tingut sobre la cultura actual. L’inconvenient és que aclapara una mica amb els minuts que dura la seva lliçó, i sempre fa respecte portar-li la contrària a algú tant qualificat. Però això també és un atractiu, per què al cap de pocs minuts la timidesa marxa definitivament i tothom porta la contrària a tothom.

No recordo quin autor va dir que ell escrivia un llibre i els lectors en llegien un altre. Multipliqueu això per les vint persones que de vegades ens hem aplegat al club. Un munt de vegades m’he sorprés de descobrir interpretacions no ja diferents sinó molt allunyades del que jo havia entés d’una determinada novel·la; i el millor és quan a continuació de la sorpresa apareix la revelació: “té raó!”.

La majoria del grup de Garcilaso són dones jubilades. Predominen les (i els) mestres. El primer dia vaig aparèixer amb el prejudici del poc que tenia en comú amb aquesta gent; al cap del temps m’he adonat del molt que compartim. I quan apareix alguna novel·la situada al franquisme o la transició, èpoques que per edat he viscut inconscientment, és molt enriquidor contrastar el coneixement vital amb l’adquirit a través dels llibres d’història.

Per qüestions d’agenda, tard o d’hora hauré de deixar el club. Però el trobaré a faltar una barbaritat.

Salut i sort,
Ivan.

La frontera entre L’Hospitalet i Cornellà és contínua a una banda de carrer, però a l’altra hi ha un descampat just al costat d’una escola equestre, tot plegat un munt d’herbes i plantes molt poc controlades on aquests i d’altres habitants indocumentats han establert la seva llar. I com que el temps era propici, pels de la seva espècie, el meu veí va decidir sortir d’excursió.

Fa goig veure que encara hi ha criatures que (inconscientment?) desafien la seva fragilitat i s’aventuren a gaudir de la vida, allunyats de les tensions, pors i presses que d’altres patim per a superar les amenaces que la natura i la nostra forma de vida ens plantegen dia rere dia.

Però el que més em fa somriure és imaginar-me que, quan entre tots aconseguim extingir-nos com a espècie, hi haurà qui serà capaç de treure partit de manera sàbia de tot el que nosaltres no sabem més que devorar a dentellades, sense mesura ni control, i sense ser conscients del nostre privilegi.

Salut i sort,
Ivan.

És un número molt petit, i més tenint en compte que alguns d’ells són respostes meves a comentaris vostres, però per a un bloc sense pretensions és una petita gran fita.

Gràcies per la companyia.

Salut i sort,
Ivan.

Els camins no necessiten de justificació. Ni d’un final concret, ni d’un paissatge especial, tot i que aquests elements també ajuden i no cal menysprear-los. Els camins són invitacions, com les mirades a una festa o els plats a una taula.

I tampoc no els hem de responsabilitzar pas del que ens portin o deixem de trobar. Som nosaltres qui viatgem, som els responsables del nostre viatge. O de quedar-nos aturats.

Salut i sort,
Ivan.

De la ploma m’agrada el tacte amb el paper, el fet que vas notant i setint com la tinta penetra en la pàgina i la impregna dels teus pensaments, com la punta de l’estri modela el full amb el que sents. I el soroll sec que té l’acte d’escriure, que el converteix en quelcom més seriós, més trascendent, et demana que escriguis millor del que ho estàs fent.

També m’agrada la lletra que em surt amb la ploma. El bolígraf et permet postures molt més informals i que

deriven en caligrafies més impersonals. En canvi, quan escric amb la ploma la lletra em surt punxeguda i vivaç. Quan llegeixo el que he escrit puc veure allà on estava més nerviós o més tranquil, en quin moment precís de la frase jo volia transmetre l’èmfasi al lector de quina era la meva intenció.

Ara mateix faig servir una Pilot que em vaig comprar al Japó i què és exactament la ploma que havia buscat sempre: recta, la llargada i l’amplada justes per no haver de forçar la mà, i molt lleugera de pes. I negra, que així la trobo més elegant. Ja veurem què faig quan s’acabin els recanvis de la tinta que vaig comprar, que no són de la mida que aquí és estàndar. La vaig alternant amb una Loris Azzaro que em va regalar l’Enric i amb un parell més de batalla, una Parker i una Pelikan. Quatre plomes i tres tipus de carregador diferents, aquesta és una altra.

El que no m’explico és el preu que tenen les plomes. Per a qualsevol merdeta et demanen trenta euros, i una que estigui bé ja se’n va als setanta. Clar que si el que fan és comparar-se amb les Montblanc, no m’extranya.

Salut i sort,
Ivan.

• Message in a Bottle, de The Police.
• Man on the Moon, dels R.E.M.
• Out in the Street, de Bruce Springsteen & The E Street Band.
• Club de fans de John Boy (gràcies, francis!), dels Love of Lesbian.
• Beautiful Day, dels U2.
• L’Empordà, dels Sopa de Cabra.
• Bailando, d’Alaska y Los Pegamoides.
• Alegria, dels Antònia Font.
• Ja Sei Namorar, dels Tribalistas.
• Walking on Sunshine, de Katrina & The Waves.

Bola extra: aquesta altra versió de Ja sei namorar no sóna tant bé, però el video reflecteix molt millor l’alegria que desprén. I per raons sentimentals, la gira del 2008 de The Police també havia d’aparèixer aquí.

A vosaltres, quines cançons us engresquen?

Salut i sort,
Ivan.

I la veritat és que m’agradaria saber si el que llegiu (si llegiu!) us agrada o no. Lo bloc va començar com un bloc obert a la gent. El propòsit no era (i no és) guanyar audiència ni sentar càtedra, sinó deixar anotades coses que em venen al cap i, ja posats, compartir-ho amb qui pugui tenir temps per llegir-les.

I ja posats a publicar el bloc, el pas natural és fer la comunicació més fluïda en ambdós sentits. Perquè la companyia no ha estat buscada, però si molt ben trobada, i els moments en que descobreixo comentaris (especialment dels tertulians habituals) són molt feliços.

També em podeu dir que escric molt bé, naturalment.

Salut i sort,
Ivan.

Quan els seus generals li demanaven autorització per a replegar-se a posicions on poder defensar-se millor, Hitler els contestava sempre que no. Aquells parlaven d’inferioritat numèrica, en material i en suministraments; ell contestava que la força de la voluntat havia d’imposar-se sobre les dificultats. El poder de la voluntat era un dels leit motiv nazis més dominants, i va donar nom a un magnífic documental de Leni Riefenstahl.

A l’altra banda del front, George S. Patton es barallava amb els seus superiors per aconseguir els proveïments necessaris per a continuar avançant. La seva lapidària frase ha esdevingut llegendària: “els meus homes poden alimentar-se d’herbes que trobin pel camí i lluitar a cops de puny amb l’enemic quan exhaureixin les seves bales, però els meus tancs necessiten benzina”.

No cal que recordi com va anar el final de la pel·lícula, oi?

El Barça va guanyar la Copa del Rei. De l’Athletic Club tothom esperava el que va donar: lluita sense descans, il·lusió, empenta, garra, força de voluntat … i no res més. El que hauria de ser la base imprescindible alguns pretenen transformar-ho amb el factor diferencial. I això és un gran error quan estàs en una competició, del tipus que sigui.

I si voleu podem buscar més exemples, ni tant tràgics ni tant banals.

Perquè si que és cert que per competir amb èxit, per a guanyar un oponent has de ser millor que ell; i per a ser millor t’has de preparar (entrenar, estudiar, descansar, … el que toqui) i que la força de la voluntat, si existeix i és ferma, et porta a sacrificar-te més i potser a assolir millor competència que els teus rivals; i aleshores aquesta competència et pot portar al triomf i al teu objectiu.

Però que ningú s’enganyi, si l’únic argument que tens per competir és que tens moltes ganes de guanyar, et pots trobar amb la desagradable sorpresa que el teu rival tingui les mateixes ganes i a més sàpiga alguna cosa que tu no saps.

Salut i sort,
Ivan.

La Nit de Sant Joan, es caracteritza perquè hi ha un munt de gent que necessita transport, de la qual un percentatge elevat no pensa en conduir, ja sigui per cansament o per consum alcohòlic. Tot i que el metro funcioni, sembla una nit propícia pels taxis, oi?

Doncs resulta que per alguna raó el taxista que ens va fer el servei ens va cobrar un suplement de tres euros. Ell va ser honest, ens ho va advertir just quan vam pujar al cotxe. "A més del suplement nocturn de dos euros, hi ha el d’aquesta nit que és de tres". Del total de 12 que vam pagar per la carrera, cinc eren per la cara.

Jo continuu sense saber perquè les maletes han de pagar també passatge, tot i que ni parlen ni la majoria de cops les carrega el taxista. O perquè des que arriba l’AVE, a l’estació de Sants s’aplica un altre recàrrec. O perquè, si és un servei públic, moltes nits els taxistes només porten a qui els dóna la gana i a d’altres ens deixen esperant al carrer sense donar-nos explicacions a banda del "no m’interessa".

De debó, competència lliure JA.

Salut i sort,
Ivan.

El cas és que m’he adonat que les escenes de discriminació racista m’han ferit la sensibilitat però no m’han fet canviar l’ànim. Per a que m’hagi indignat completament, enteneu-me bé: amb els personatges, no amb l’autora, ha calgut arribar a la barbàrie de la Inquisició i la brutalitat física.

I tot plegat no sé si el que m’indigna és el racisme o que el protagonitzin catalans del segle XV.

És inquietant adonar-se d’on poden dormir els teus propis dimonis.

Salut i sort,
Ivan.

Recordo haver jugat a aquest joc a màquines de diversos bars i a una sala de jocs. Situació avui en dia impensable: què fa una criatura de 10 o 12 anys entrant a un bar? Llavors era el lloc on jugar a aquests jocs. Una mica més tard les sales de jocs, habitualment poblades de billars i pinballs, van anar adquirint màquines de videojocs. Una indústria que tot i fer les coses molt bé, ha passat a la història devorada pels competidors que han entrat directament a les llars.

Un dels bars on jo em deixava monedes de vint-i-cinc pessetes (si, era el pleistocé!) és ara un restaurant japonès enfront d’on viu el meu amic Enric; i la sala de jocs (avui li diriem casinet) on vaig aniquilar a legions d’alienígenes una mica més moderns, i que es deia Barça, ara és un concessionari de cotxes.

I la indústria dels jocs per a ordenador és puntera. Mou més diners que Hollywood, tot i que no té el reconeixement que és mereix, ni a nivell econòmic ni artístic. Un videojoc punter demana una gran quantitat de talent: grafistes, guionistes, músics, programadors, professionals que busquin la informació per a contextualitzar el joc de manera convincent, actors que posin les veus i en ocasions els cossos, etc.; i tot això només per la producció, encara no hem parlat de la comercialització.

I és que als jocs d’ordenador ja no només juguen les criatures. Criatures que ara són molt més exigents, per cert.

Els jocs d’avui en dia són tècnicament millors, però sempre valorarem l’ingenu plaer de matar tots els extraterrestres abans no arribin a terra. Si l’enyoreu molt, encara hi podeu jugar amb el vostre ordenador.

Salut i sort,
Ivan.

Del grapat d’obres mestres indiscutibles del seu repertori n’he escollit dues. La primera, Comfortably Numb, conté un solo de guitarra que ell sól ja és un tresor. David Gilmour és un dels que millor partit li han tret a la guitarra elèctrica. Curiositat: a la seva divertida novel·la Are You Experienced? William Sutcliffe escriu alguna cosa com els camps de la Índia són dissenyats per ser contemplats mentre escoltes Comfortably Numb. No li falta raó.

El segon, Wish You Were Here, és un cant a l’amistat i a la futilitat d’altres valors envers l’amistat. És de les peces que m’activen els llagrimals i em fan pensar, vulgui o no, en temps passats i amb gent a la que ja no veig tant sovint com m’agradaria. Aquest enregistrament és del concert Live 8 a Edimburgh, quan es van reunir per tocar després d’una enemistat de més de vint anys.

Si voleu fer un tastet ràpid per la seva trajectòria, el lloc més adient per començar és la seva web oficial.

Salut i sort,
Ivan.

Escollir només un d’entre tants llibres favorits és molt complicat, però com a novel·la em quedo amb La ciudad y los perros, de Mario Vargas Llosa.

I si amb llibres és difícil, amb pel·lícules ja no t’explico. Però si hi ha un film que no em canso de tornar a veure i de recomananar, és The Philadelphia Story, aquí incorrectament traduïda com Historias de Filadelfia, de George Cukor, tot i que allà la nòmina d’estrelles és inacabable: James Stewart (únic Oscar de la seva carrera), Katharine Hepburn, Cary Grant i Joseph L. Mankiewicz a la producció.

Salut i sort,
Ivan.

Resulta que just posar-se en marxa el tren, es va aturar de seguida, fent que el primer vagó quedés dins del tunel, mentre la resta continuava a l’estació. Corregudes d’empleats del metro i al cap d’un minut ens demanen que baixem a l’andana.

Pels comentaris d’un seguidor de La Penya, ens enterem que el que ha passat és que una noia ha intentat pujar al tren massa tard, el seu anorak ha quedat enganxat a la porta i ella ha caigut a la via, mentre el tren arrancava.

Des de l’altre extrem de l’andana, vam poder veure com entre els de seguretat i els conductors aconsegueixen pujar la pobra noia a l’andana, aparentment sencera. Al cap d’un minut arribaven bombers, sanitaris, mossos i guàrdia urbana. Fins aquí, tot bé.

Aleshores comença el que no entenc. Primer, arranquen el tren, en la direcció que toca, però sense deixar pujar ningú a dins. L’andana plena de gent esperant que escolta com la megafonia diu que “el servei a la línia 5 ha estat restablert”.

I els de seguretat comencen a desallotjar l’andana. Ens fan fora (no ho discuteixo) amb no massa bona educació (si em queixo) dient-nos que dalt hi haurà algú d’informació que ens dirà com podrem continuar el viatge. Naturalment, dalt no hi ha ningú que et digui quan posaran el bus d’enllaç, ni on s’agafarà, ni et tornen el bitllet que has gastat, ni t’informen.

Dues conclusions: la part d’emergència la van gestionar bé, que és el que més compta, però la part de conveniència, van naufragar de mala manera. I segona: quan escolteu allò d’”una incidència causada per una tercera persona”, ja sabeu a què es refereix.

Salut i sort,
Ivan.

És més el meu estil. París és per anar ben vestit, amb americana i corbata. Londres és per anar modernillo, amb roba de marca, sense corbata i pentinat però que no ho sembli. En ambdós casos, observant com t’observen.

Roma, ciutat on veus molts romans perfectament vestits, planxats i pentinats, és per anar al teu aire, lliure, relaxat i despreocupat, amb texans i ulleres de sol, somrient i mirant tot el que de bonic t’envolta. Una delícia.

Dir-vos també que anar-hi al febrer ha estat un encert. Els dies (curts, a dos quarts de sis es fa fosc) han estat lluminosos i ben just si hem vist algun núvol de cotó, d’aquests que posen sobre les esglèsies per a fer bonic. La temperatura és inferior que a Barcelona (zero graus a les vuit del matí) però la sensació de fred és també inferior, degut a la molt menor humitat (tot i haver el Tíber, què extrany).

Roma té un munt de monuments, museus, restes històriques i esglèsies destacables. I també uns quants barris que fa goig recórrer passejant, buscant els patis interiors de les cases, mirant les façanes pintades o els restaurants a peu de carrer, o l’empedrat que ja no es troba a casa nostra. La Roma italiana guanya per golejada tant per qualitat com per quantitat qualsevol comparació amb altres ciutats. Admeto que a París no li fa golejada, d’acord. Però és que després hi ha la Ciutat del Vaticà i les basíliques què, tècnicament, continuent sent part (i propietat) de l’estat pontifici dins de la mateixa capital italiana. I aquí París ja no pot competir. Ni parlo d’altres ciutats.

Moment pel record: Ivan, aficionat a la Història de les civilitzacions, enmig del Fòrum Romà, al bell mig del que era el centre del món ara fa dos mil anys, deixant de llegir la guia i dient que ja podien marxar, que ja no li quedaven ganes de veure més. Et pots creure que estava cansat, esgotat, abrumat, després de tant d’art i tanta història?

Això si, al cap de dos dies vam tornar i el vam visitar de debó.

Salut i sort,
Ivan.