Per una banda, m’agrada molt la qualitat dels reportatges, articles d’opinió i entrevistes. d’El País. Ja no hi ha col·laboradors històrics, com Montalbán o Sol Alameda, però encara hi ha un nivell interessant. El Piedra de toque quinzenal de Vargas Llosa és imprescindible, per exemple.

D’El País m’agraden molt les seccions internacional, la de tecnologia, la d’esports, la de cultura i el dominical. Però la d’espectacles ha estat sempre governada per una colla de crítics que trobo pedants i ximples (Carlos Boyero, Ángel Fernández-Santos i el Joan de Sagarra); les notícies de política espanyola em semblen més una revista del cor traslladada al parlament (què ha dit qui, sense més anàlisi ni aprofundir); i les notícies locals (en el cas de Barcelona) acostumen a limitar-se al seguiment de les obres municipals (que també Déu n’hi do).

En canvi, la seva línea editorial no m’agrada gaire. Per una banda, crec que no fa servir els mateixos criteris a l’hora de jutjar el partit socialista que els altres. No em sembla malament que prengui partit, però el criteri per jutjar ha de ser equànime. Un àrbitre pot ser soci de l’Athletic Club (Urízar ho era), però no es pot pitar falta o deixar de fer-ho depenent del color de la samarreta.

I massa vegades m’he quedat amb la sensació que el que acabava de llegir estava escrit amb l’ànim no d’informar-me, sinó de manipular-me. Ara mateix recordo l’empresonament del diputat socialista Josep Maria Sala, quan li van publicar unes interessantíssimes cartas desde la cárcel. O el fet que sempre que surtin fotografiats determinats polítics (especialement, José María Aznar) apareguin diguem-ne, amb escassa fotogènia.

I per altra banda hi ha el tema de l’estructuració d’Espanya, per dir-ho d’alguna manera. Qualsevol referència a la llengua catalana, a una descentralització de serveis públics o decisions polítiques, porta sempre connotacions negatives. Per no parlar del que són els comentaris sobre els polítics nacionalistes. Recordo especialment dos casos: un, en que desqualificava de cop una llei sencera de la Conselleria d’Educació sota el titular que “compara la sardana con un género musical, como la ópera”. (Permeteu-me dir que la sarsuela, a més d’un plat ben bo, també és un génere musical, però la sardana no és cap plat de peix.) L’altre era una entrevista a Jordi Pujol en que la segona pregunta era “qué satisfacción tener colocado a todos sus hijos, ¿no?”.

Enteneu-me bé: llegir opinions contràries a la meva és molt més enriquidor que escoltar només els que estan d’acord amb el que jo penso, ja que són els que poden enriquir el meu pensament. El problema rau en que darrerament m’ha semblat que el biaix a l’hora d’informar és excessiu. No arriba al nivell d’altres, però si que és massa gran pel meu gust.

La puntilla l’ha donada la detecció casual d’un plagi. L’altre dia un conegut meu citava (i jo vaig compartir) via Facebook aquests dibuixos de la BBC mostrant els diversos tipus de mocadors tradicionals musulmans. Dimarts 26 els d’El País publiquen aquests altres dibuixos, sense esmentar en cap moment la BBC. Ai!

A començaments del segle XXI el quedar-se orfe d’un diari de capçalera no és pas greu. Internet et permet muntar-te el teu propi poti-poti de fonts d’informació i referències, però sempre sap greu portar-se un disgust d’aquests.

Salut i sort,
Ivan.

Són vuit mostres de reportatges fotogràfics que ens mostren realitats properes però sovint ignorades enmig de la immensitat informativa.

Hi ha un cert equilibri entre els vuit reportatges finalistes. Van des del retrat de les sales de festes fins a l’extrem dramatisme de les dones sàdicament atacades amb àcid a l’Afganistan. A mi m’ha colpit i agradat especialment el que mostra la quotidianitat del conflocte al Líban, tot i que reconec que el reportatge sobre la violència a Kenia és més arriscat i amb resultats més brillants, però tots aconsegueixen el seu objectiu: fer pensar el visitant.

Per raons òbvies, l’afganès és el reportatge més comentat. Una bona ocasió per a buscar ben lluny respostes a interrogants propers, ja que l’exageració de la barbàrie allà aclareix l’esència de les
bestieses que es cometen aquí. Però fóra molt injust no valorar les altres explicacions sobre la violència a Veneçuela, la intimitat dels subsaharians al Raval, etc.

Adient per a ments inquietes. Contraindicat per cors sensibles.

Salut i sort,
Ivan.

Crec que no calen més paraules.

Salut i sort,
Ivan.

Que el Jefe del Estado presida la final de una competición que lleva su nombre es normal. Que cuando entre el Jefe del Estado en un lugar público suene el himno nacional y se ice la bandera, también lo es. Y que escuchando el himno la gente exprese sus sentimientos, lo es también.

A mí me parece muy mal silbar a cualquier himno. Es una falta de respeto al símbolo que representa a mucha gente. Algunos de los representados estarán de acuerdo con aquellas ideas o actuaciones contra las tu quieras protestar, pero otros no. Silbando el himno los metes a todos en el mismo saco. Y lo más importante, los estás criticando por ser de su país. No por pensar de determinada manera, ni por lo que ellos mismos hayan hecho, sino por donde han nacido.

Lo expresado en el párrafo anterior aplica a cualquier símbolo. A los que queman banderas americanas; a los que silban la Marsellesa; a los que silban cuando en un partido de tenis el de la megafonía se expresa en catalán; a todos.

Nadie apunta la contradicción evidente: los mismos espectadores que antes del partido eran maleducados y se comportaban tan mal, antes, durante y después del partido tuvieron un comportamiento ejemplar. ¿Qué astro cruzó el cielo de Valencia al inicio del encuentro?

Pero que nadie se engañe, lo que molesta no es la pitada. Lo que molesta es que algunos no se sienten españoles. Los que no dijeron nada cuando en el Sant Jordi mucha gente del resto de españa silbó a la megafonía en catalán; los que jalearon a los que silbaron la Marsellesa; esos mismos ahora se escandalizan. ¿Por qué?

Por que no han estudiado Estadística. En sus primitivos análisis, se limitan a tachar de indignidad o de falta de educación lo ocurrido. No les llega a pensar que si la mayoría de una muestra de 60.000 personas protagoniza lo de Mestalla, eso indica que en la población general aquel comporatamiento alcanzaría para un porcentaje muy importante. ¿Consideran estos opinadores que la mayoría de aficionados del Athletic y el Barça son indignos y maleducados?

Lo triste es que aún no hemos visto a nadie preguntarse (o preguntar a los mismos aficionados) por qué pitaron. Se acude al recurso fácil: son maleducados, son indignos, son malos, son peores que nosotros (que somos buenos). Se grita pero no se piensa.

No conozco a nadie que silbe su propio himno, que le falte al respeto a los símbolos que le representan a él mismo. No creo que pueda haber nadie así. Lo que deberían preguntarse es por qué toda aquella gente no se siente representada por el himno o por el actual Jefe del Estado.

Y por cierto, en Mestalla hubo un gran partido entre dos muy buenos equipos y ante dos aficiones que demostraron mucho civismo.

Salut i sort,
Ivan.

És un bloc dedicat a mostrar els Errores y chapuzas de la prensa española: números equivocados, gráficos incorrectos, fallos lógicos, conceptos erróneos, mala interpretación de estadísticas o datos científicos…. És a dir, que es dediquen a publicitar les notícies publicades qualsevol dia i que només haurien d’aparèixer tal dia com avui.

La seva lectura és molt divertida i molt instructiva. Fa que llegim els diaris amb una certa distància i escepticisme, que sempre venen bé per no empassar-nos irrealitats massa greus.

Salut i sort,
Ivan.

Primera idea: només el FC Barcelona i el periodista Ramon Trecet s’han manifestat públicament en un sentit constructiu. Fem quelcom per a que això no torni a passar. El Barça, oferint una quantitat poc més que simbòlica de diners per a la recerca en malalties cardiovasculars. El periodista, proposant la cel·lebració d’un congrés mèdic especialitzat. Repercusió d’ambdues iniciatives? Gairebé zero.

Segona consideració. La mort d’una persona jove, i més quan fa goig, és popular i sembla que bona persona, és especialment conmovedora. Però d’aquí a les manifestacions de dol que hem presenciat, hi ha molta distància. Ningú no s’ha demanat pel grau de sinceritat que ha hagut en tant de dolor i tanta solidaritat. Digueu-me malparit o malpensat, però crec que aquí hi ha molta exageració, molta hipocresia i molta postura políticament correcta, que és la manera fina de dir-li a la hipocresia avui en dia.

Tercer concepte. La setmana passada vaig haver d’esmorzar amb la fotografia de la companya de Puerta, embarassada i desconsolada, plorant a l’enterrament de l’Antonio. Em temo que ella i els seus éssers estimats també van haver d’esmorzar aquella fotografia. No discuteixo que sigui legal publicar aquesta mena d’imatges a primera plana. Però si qüestiono que sigui moralment correcte i de bon gust. Quan els periodistes parlen d’interès informatiu, no volen dir interès econòmic i morbós?

I després dels tres plats, les postres. No ha estat la única mort recent d’un esportista en circumstàncies semblants. A Brielandia m’entero d’una altra, que tampoc no serà la darrera. Amb aquest altre noi no ens hem de solidaritzar? O és que el saldo de plors ha quedat a zero, com si fos una targeta de crèdit?

Quan la Mary Santpere va reaparèixer als escenaris després del suicidi del seu marit, el primer que va dir va ser la vida continua. No només això, la vida sigue igual, que cantava Julio Iglesias.

Salut i sort,

A banda de la nostàlgia esportiva, resulta molt interessant llegir el text sabent de quin peu calçava Montalbán i com se les gastava la censura de l’época.

Talent per esciure, per deixar entendre entre línies i bon gust futbolístic.

Salut i sort,
Ivan.

Gràcies a Francis Black i a un correu que m’envia el meu amic Alfred puc veure la polèmica portada. Anem a pams.

La trobo grollera i poc intel·ligent. Crec que la ilustració podia haver estat una altra i el resultat hagués estat més efectiu, ja que la polèmica no hagués anat pel cantó del bon gust, sinó estríctament per la qüestió política subjacent.

Però no la trobo pas il·legal. I cas que ho fos, ja tenim tribunals per a dictaminar-ho, oi? Per tant no entenc perquè s’ha impedit a la població accedir a aquesta expressió d’opinió i humor satíric. I que el lector, com ho faria el jutge després, jutgi.

Com en tota actuació severa, la reflexió que ens hem de fer no és només perquè en aquest cas s’ha actuat. També cal plantejar-se perquè en altres casos no s’ha procedit amb la mateixa diligència contra expressions d’opinions que podien atemptar contra l’honor o la dignitat d’altres.

Recordo a José Bono surtin per televisió dient que cal estar malament del cap per a defensar el plantejament de finançament autonòmic que feiem alguns. O al locutor estrella de l’emisora dels bisbes relacionant al Parlament i el govern de Catalunya amb la banda terrorista ETA. No eren expressions exagerades i potser també de mal gust? No ofenien ningú?

Salut i sort,

Cuando en mi dura profesión de reporter Tribulete he de asistir a una rueda de prensa en la que después nos echan alpiste a los periodistas para que estemos contentos, siempre deseo con afán que en el cutresoborno con el que nos intentan comprar haya un buen jamón.

El meu amic Alfred, que és periodista, té una deliciosa vena cínica. Més enllà de l’anécdota de la composició de l’aperitiu, el seu comentari em fa reflexionar sobre les relacions entre la premsa i aquells que viuen d’alguna manera gràcies als mitjans de comunicació: polítics, artistes, esportistes, etc.

Per exemple, fixeu-vos en la premsa esportiva. Necessiten les confidències d’aquells que són dins d’un vestidor, per a poder explicar el que allà dins s’hi cou; Fan servir la seva imatge per a promocionar la publicació, mai directament, però si venent la caçadora de tal jugador o publicant una foto de tal altre que ja té la promo que s’adjunta amb el diari;i després ens informen amb total objectivitat sobre quins són els bons i els dolents de la plantilla. Naturalment, no escriuren a favor d’aquell que concedeix més entrevistes o explica més interioritats en petit comite; ni deixen a caure d’un burro aquell que no ho fa. Naturalment.

Però els jugadors, els tècnics i els diferents clubs participen també d’aquest ecosistema. Forma part del sector. Uns publiquen el nom del jugador que no interessa i quan l’altre ha fitxat el que si que interessa, aleshores són els primers en poder-lo entrevistar. M’ho invento, naturalment.

No m’enrotllo més: cal ser molt crítics amb els diaris i saber llegir entre línies. Si a l’esport és cert, imagineu-vos a la política … I quan millor sigui el pernil, més perill.

Salut i sort,

El grupo terrorista protestante más activo del Ulster anuncia su disolución.

Si llegiu la notícia que publica El País, podeu creure que un respectable club de voluntaris patriotes ha decidit deixar córrer les seves activitats i prou. Durant tot l’article es refereixen a ells d’una manera bastant més neutra a com ho fan respecte d’ETA o els assassins de dones a Espanya. Jo no entenc perquè aquest grup és una “organización paramilitar” i no una “banda terrorista”, com ho és ETA.

Encara que les paraules vulguin dir el mateix, no sonen igual.

Entenc que siguin beligerants contra ETA. Però no entenc (ni aprovo) que deixin de ser-ho contra els que també fan servir la violència a d’altres llocs en conflicte. El principi de lluitar pels objectius polítics només amb la Política i el Dret hauria de defensar-se de manera universal, opina l’ingenu que signa aquestes ratlles. Pot haver una certa comprensió en situacions enquistades on mai no ha hagut un escenari pacífic ni democràtic, allà on la vida és així. Líban, l’Àfrica Negra i algun altre indret. Però no a un altre país de la Unió Europea.

Que un mitjà de comunicació tant prestigiós com El País tingui aquest criteri variable em fa sospitar (i mira que arribo a ser ingenu) que també té criteri variable a l’hora de valorar les infraccions legals que pot cometre un govern democràtic en nom de l’interès general, i aquí poca broma. O potser és que els morts amb d’altres passaports són menys dolorosos. Tampoc estaria bé.

I consti que denuncio aquest diari perquè me’l llegeixo sempre que puc. I perquè tinc temps, és clar. Si fos lector de La Razón, El Mundo o Libertad Digital, no sé si tendria prou temps.

Salut i sort,

La Constitució admet l’existència de mitjans públics de comunicació (article 20.3) i sotmet el seu control al parlament. Cal tenir en compte que a l’any 1975 parlar de televisió privada era com discutir sobre viatges intergalàctics: pura ciència ficció. La “informació veraç” de la que parla la Constitució és una necessitat bàsica en el món actual. Potser no una necessitat primària, com respirar, alimentar-se i una certa higiene, però si quelcom que és del tot imprescindible per a exercir amb plena llibertat els drets i deures polítics i socials que ens pertoquen.

Aquest argument és el que han servir els americans durant dos-cents anys a l’hora de fundar nous assentaments. Allí on s’apleguen quatre cases pots trobar de seguida tres edificis públics: l’esglèsia, l’escola i la biblioteca. Els nens s’han d’educar (fixeu-vos en el matís: no convé, és imprescindible) per a que d’adults puguin ser ciutadans com Déu mana. Mai millor dit, ja que el subministrament d’assessorament espiritual queda en mans de l’Esglèsia (però això és un tema que avui no toca, Pujol dixit).

I la Biblioteca, abans que l’Ajuntament, el Catastre o l’Hospital. Perquè per a que la gent decideixi, cal que estigui informada. I el lloc on pot trobar la informació ha estat tradicionalement als llibres i diaris que hom podia trobar a les biblioteques.

Els americans, tot i la seva gran oferta audiovisual, mantenen una televisió pública i una cadena federal de ràdio de gran prestigi. De fet no és una cadena de televisió com ho coneixem aquí a Europa, sinó un servei al qual es poden subscriure cadenes d’arreu del país, un model més semblant al de les nostres ràdios.

Aquí, no només mantenim RTVE i RNE, sinó que el govern del Partido Popular va legislar sobre els esdeveniments esportius de interés nacional. I jo crec que, si bé veure el Barça o el Real Madrid pot ser un luxe, un plaer, un avorriment o una font de patiment, no es pot considerar una necessitat.

Si en canvi ho és rebre informació puntual i veraç dels aconteixements polítics, econòmics, socials, també els esportius, que ens envolten i condicionen la vida. Parlo de memòria, però recordo haver llegit als diaris casos de sentències d’embargaments en les quals els jutges dictaminaven que l’aparell de televisió era un be de primera necessitat, ja que està ben informat és avui dia imprescindible. I el mitjà de comunicació més eficaç és la televisió (discutible, ho admeto).

I Daniel pot argumentar que això ho pot fer també la iniciativa privada, i em sembla molt bé que ho cregui, però jo veig l’exemple anglès, amb molta més tradició democràtica que nosaltres, i opino que gràcies que tenen la BBC. Del contrari, entre Rupert Murdoch i els tabloides ja haguessin sumit a tot el país en una empanada mental de ca l’ample. En canvi, una empresa pública independent i eficaçment gestionada proporciona un punt de vista neutral (mai no pot ser objectiu) molt útil. Mai no se sap fins on pot arribar la implacable lluita per les audiències. Heu vist Network?

Cal fer esment d’una diferència importantíssima entre la informació i altra mena de serveis com, per exemple, els sanitaris. Quan tu vas al metge i t’atenen, t’adones de si ho fan bé o no. Potser t’adones amb retard, però tens maneres de comprovar que triguen poc a rebre’t, el metge t’escolta, sembla o no que sàpiga del què parla, el dolor et desapareix o s’agreuja … Ho notes, si el metge o l’ambulatori són bons. En canvi, amb la informació això no passa. A mi m’expliquen que Espanya ha invadit Irak i que ha fet fora els d’Al-Qaeda i l’exèrcit americà i m’he de creure el que veig a la tele, perquè no ho puc verificar per mi mateix. Heu vist Wag The Dog?

Per tant, considero una obligació de les administracions públiques el proveïr mitjans de comunicació eficaços que ajudin a formar i informar els ciutadans. A més, per a fer-los eficients, convé que també ajudin a entretenir els ciutadans. Podem discutir si l’obligació de l’Estat és mantenir aquests mitjans o només garantir la seva existència i utilitat pública, però si ja hi ha polèmiques sobre la imparcialitat dels mitjans públics, no vull saber què seria discutir sobre com l’Estat garanteix la imparcialitat dels mitjans privats. La censura i la llibertat d’experessió en boca de tothom a tot moment, i segurament no sense raons …

I com que els mitjans públics administren diners públics, entenc que s’han de regir per normes diferents de les que apliquen a les empreses privades. Hi ha una sèrie de consideracions de caire ètic que per a un mitjà públic han de ser dogma de Fe.

Això és el que opino i crec que ja he escrit prou.

Salut i sort,

A banda de les imperfeccions que pugui tenir el programa dirigit per Lorenzo Milá, crec que el que l’audiència valora és l’espontaneitat i la realitat de les qüestions que es plantegen. Entre la ciutadania i la classe política que la representa hi ha una distància enorme, creixent i perillosa. I la professió periodística, moltes vegades es preocupa més de fer una bona entrevista que no d’explicar la realitat a la seva audiència, que tinc per mi que hauria de ser el seu objectiu prioritari. L’assaig polític és un génere apassionant i molt respectable, però molts cops el que la gent vol és entendre perquè passen les coses que passen seu voltant.

També opino que la majoria de la gent que et creues pel Passeig de Gràcia no està gens amoïnada pel dret a l’autodeterminació, igual que normalment la gent que passeja per la Castellana tampoc reflexiona sobre el bilingüisme a Catalunya. La situació penitenciària del senyor De Juana Chaos no passa de ser una situació particular, i el fet que Acebes mentís fa tres anys pot ser molt greu si, però la majoria de polítics porten tres anys sense dir tota la veritat precisament, i segurament alguna de més grossa ens deuen d’estar colant.

És possible que si Rodríguez Zapatero o Rajoy haguessin estat entrevistats per periodistes com Javier Pradera, Antonio Franco, Pedro J. Ramírez o Luís del Olmo una petita minoria hagués apreciat respostes més interessants. Però recordem que la Democràcia és el regne de la majoria. I la majoria funciona amb qüestions molt més prosàiques, com el preu del cafè i el sou. Crec sincerament que una entrevista tal hagués tingut molta menys audiència, perquè entrevistats i entrevistadors haguessin estat parlant de les seves coses.

Ja fa més de vint anys que el gran polític que ha estat Manuel Fraga va proclamar al congrés que el que li interessava a les mestreses de casa és quant costen els cigrons. I és que debatre sobre la inflació pot ser interessantíssim, però el que importa de debó és quants cafès et pots permetre amb el teu sou.

Salut i sort,
Ivan.

Això em porta a que la meva memòria sentimental estigui plagada d’imatges i protagonistes mítics. El penalty de Djukic, aquell no gol de Salinas a Boston, la cistella al darrer segon de Solozábal a una final de Copa, la falta de Koeman, són moments fàcils de recordar. Estava a tal lloc, amb tal altre … batalletes d’aficionat. Però a més, queda un solatge de moltes altres retransmissions, de grans moments anònims que t’han fet gaudir de l’espectacle de l’esport simplement pel bon joc que tenies davant dels ulls.

Parlo d’això arrel de la jubilació anticipada de José Ángel de la Casa, per a mí un dels que millor han retransmés partits de futbol a aquest país, i indiscutiblement el millor en atlestisme. Al mateix ERE cau també Pere Barthe, històric líder del bàsket català i espanyol.

Del primer tothom recorda el gol de Señor en que gairebé queda afònic, però a mi em quedarà a la memòria un estil pausat i informatiu de transmetre un partit. Escoltaves el que deien ell i els seus comentaristes i aprenies alguna cosa, o com a poc et feien pensar que estaven equivocats i discurries tu el què. L’antítesi de Montes i el seu fútbol con fatatas (sic).

Pere Barthe crec que és qui més ha fet en aquest país per a promocionar el bàsket. Ha presentat sempre un esport emocionant, on compta tant tenir unes condicions físiques excepcionals (alçada, velocitat, agilitat) com la rapidesa en pensar, la imaginació o la determinació en aconseguir un objectiu. Recordo els seus diàlegs amb Albert Julbe o el desaparegut Antonio Díaz Miguel (al fútbol se juega con los pies, al balonmano con las manos, y al baloncesto con la cabeza) i els seus resums als finals de partit, on valorava no només el resultat sinó la qualitat del joc i l’actitud dels jugadors.

Ja fa més temps encara que no podem gaudir dels mestres Miguel Ángel Valdivieso i Juan José Castillo. Castillo va retransmetre de tot, especialment tennis (entró, la bola entró) però per a mi sempre serà aquella veu solemne que anunciava les alineacions a l’aleshores Cinc Nacions: primera línea, con el número 3, John O’Donnell, 29 años, metro setenta y noventa y cinco kilos de peso, agente de seguros; i així un rera un altre. Em feia molta gràcia veure que no eren jugadors de rugby, sinó el carnisser, el professor a la universitat o un guàrdia de tràfic que aquell dia es juntaven per a jugar. El va substituir el més didàctic Martí Perarnau (no vaig descubrir el seu nom fins fa molt poc) i a ell l’apassionat i apassionant Ramón Trecet. Gales llama a gritos a las puertas del Walhalla! bramava ell el darrer partit de Jonathan Davies abans de passar-se al rugby a XIII.

De moment em queden Puyal i Pere Escobar. De Pitu Abril tinc molts records, però no juga a la mateixa lliga.

Hi ha una qüestió de política de personal que avui no comentaré, però que també té miga: en un temps en que les retransmisions esportives mouen un dineral, Televisión Española es desprén d’alguns dels locutors més prestigiosos, experts i amb més contactes que pot haver no només a Espanya, a Europa.

Naturalment, el que compta de debó ho protagonitzaven Butragueño, Epi, Gavin Hastings o Abascal, però res no hagués estat igual sense la seva companyia.

Salut i sort,
Ivan.

No hem de tirar cohets d’alegria, però. Tinguem en compte que el jutjat de primera instància havia dit que el que havia expressat Jiménez Losantos eren opinions legítimes que no excedien el límit del dret de la informació (també li’n diuen Justícia a això) i que el cas encara pot anar al Tribunal Suprem, que ja sabem com les gasta.

Si més no, hi ha algú a la judicatura que creu que dir d’algú ha sido asesino sense cap mena de proves està malament. La Justícia no està tant malament.

Salut i sort,
Ivan.

Pel que sembla, les fotos les han fet sense demanar-li permís a la noia. Em sembla malament. Quan nosaltres marxem de viatge, moltes vegades fem fotografies de gent anònima, perquè estan allà i no els pots demanar que s’apartin. I de vegades demanem permís per a fer-li una fotografia a algú, la majoria de cops nens que estan encantats que algú pari esment en ells i els vulgui retratar. Per això, fer-li tot un reportatge a una noia que està fent topless a la platja, em sembla que no està bé.

Queda clar que jo no pateixo aquest perill, perquè a mi em coneixen quatre gats i perquè fer-me fotos a mi a un platja nudista, més que eròtic seria gore. Però crec que si Interviu publiquès fotos meves en pilota, no m’agradaria pas. L’Elsa Pataki ha de patir aquesta situació perquè està tenint èxit en la seva carrera professional. Com que ets rica, famosa i guapa, ara et fots. És això? Doncs no em sembla bé.

A més, es veu que en aquell moment l’Elsa Pataki estava fent-se fotos per un reportatge pagat per a una altra revista. Aquesta noia viu de la seva imatge, del seu cos. Si li fas fotografies sense permís, no només estàs atemptant contra la seva intimitat, sinó també contra la seva manera de guanyar-se la vida. I això em sembla malament.

Ara sortiran uns dient que a un lloc públic pots fer les fotos que vulguis i del que vulguis. Doncs no, igual tampoc no estaria bé que si et paren pel carrer els de TV3 tu aprofitis per explicar que la veïna del tercer es tira el butanero, i com que és cert es pot explicar. Llibertat d’expressió vol dir que tothom pot expressar lliurement les seves idees. I que es poden declarar públicament fets d’interès públic. No cobreix qualsevol cosa us vingui bé dir sobre qualsevol altre. (Si no em creieu, proveu a dir a un mitjà de comunicació que la justicia es un cachondeo o que Acebes és d’extrema dreta.). I no hauria de cobrir intromisions a la vida privada dels altres.

Ara que el mal ja està fet, si voleu veure les fotos sense donar-li diners a la revista, les podeu trobar a aquest blog francès, però jo us recomano les de la seva web oficial, on surt guapíssima i són fotos que ella si vol que veieu.

Salut i sort,Ivan.

Es veu que anit van detenir tres persones al sud de França acusades de pertànyer a ETA. El que no està clar, es veu, és si la operació va ser conjunta i la policia espanyola va col·laborar, o no. Altres, es limiten a explicar el que és important, les detencions, sense atendre a qui s’ha de penjar la medalla. O a qui se li ha de negar.

Vosaltres creieu possible que un mitjà com Libertad Digital, dirigit pel conegut Federico Jiménez Losantos, li negués un mèrit a la Policia Nacional? Jo no.

Esta vist que sóc massa ingenu.

Salut i sort,
Ivan.

Llegir aquesta excel·lent revista cada setmana és un d’aquests plaers que no tinc temps de disfrutar. Durant un any vam rebre-la cada setmana a casa, però ben just si vam aguantar la meitat de temps el ritme de lectura. No estem parlant d’un Hola o del dominical d’El País. La lletra és menuda, la majoria de pàgines estan plenes de lletra i les imatges ocupen poc, i com tota lletra menuda, tot el que hi diu és important.

Ideològicament, saps a què atenir-te. Saps que sempre els semblarà bé que qualsevol govern elimini una norma que impedeixi alguna pràctica empresarial, tot i que és poc probable que arribin a recolzar l’aboliment de la prohibició de l’esclavitud; i que sempre els semblarà malament qualsevol cosa que sembli un subsidi, tot i que no van criticar els ajuts als afectats per l’huracà Katrina.

A més, el fet que els articles, tot i ser d’opinió, no vagin signats, ha creat una marca pròpia i inconfusible. Tota la revista té el mateix aire, objectiu i apassionat alhora, elegant en la forma i ordenat en l’argumentació. Els articles de Piedra de Toque de Vargas Llosa encaixarien molt bé aquí: podràs estar o no d’acord, però l’exposició que fa sempre és interessant.

Doncs això, que anir vaig descobrir que amb l’iTunes et pots baixar un podcast setmanal, que dura uns sis minuts, dels continguts més rellevants de The Economist. Fan un resum dels quatre articles que consideren més interessants. Us ho recomano.

Salut i sort,
Ivan.