Arxiu d'etiquetes: periodisme

Obrir la boca

Amb la que està caient, i jo callat.

Però és que escriure, que m’agrada molt, també em costa. Em demana una serenitat que darrerament em costa molt de trobar. No és tant que falti el temps, com que falti temps de qualitat, crec que ja ho havia comentat un altre cop i no ho tornaria a escriure si no fos per un altre tema.

Hi ha la corrent d’opinió que internet ens farà lliures. Que amb les xarxes socials i les facilitats tecnològiques que ara tenim per a difondre les nostres opinions o per a ensenyar els fets que tenim a la vora, el poble unit vencerà les mentides dels actors que dominen el mercat de la comunicació.

Foteses.

Evidentment que les facilitats tècniques ajudaran, però no és l’arma, és el soldat. Cal gent amb voluntat i hàbil tècnicament (saber escriure, saber emprar un bloc, etc.) que generi els continguts que poden revelar la veritat als que no saben, si. Però també cal que molts estiguin en disposició de tenir l’epifania social i política: que tinguen l’interès per a llegir aquells continguts en lloc de mirar el partit del Barça, que tinguin l’aptitud per entendre la significació del que llegeixen i que posseeixin la voluntat de transmetre aquest nou coneixement. Si creieu que tot això és trivial, mireu els comentaris a qualsevol notícia a qualsevol diari generalista.

Tot això només ens ho pot donar l’educació. La bona educació, que diria Almodóvar. Però ja fa molts anys que va morir Rousseau i que prou que he llegit Chomsky per a entendre per què, si això és tant evident que ho entèn un tanoca com jo, precisament una de les primeres coses que sempre retallen els polítics, és el pressupost d’educació.

Salut i sort,

Ivan


El País

Amb El País pateixo una extranya esquizofrènia. Necessito que em recomaneu un bon diari o revista amb que informar-me.

El País

Per una banda, m’agrada molt la qualitat dels reportatges, articles d’opinió i entrevistes. d’El País. Ja no hi ha col·laboradors històrics, com Montalbán o Sol Alameda, però encara hi ha un nivell interessant. El Piedra de toque quinzenal de Vargas Llosa és imprescindible, per exemple.

D’El País m’agraden molt les seccions internacional, la de tecnologia, la d’esports, la de cultura i el dominical. Però la d’espectacles ha estat sempre governada per una colla de crítics que trobo pedants i ximples (Carlos Boyero, Ángel Fernández-Santos i el Joan de Sagarra); les notícies de política espanyola em semblen més una revista del cor traslladada al parlament (què ha dit qui, sense més anàlisi ni aprofundir); i les notícies locals (en el cas de Barcelona) acostumen a limitar-se al seguiment de les obres municipals (que també Déu n’hi do).

En canvi, la seva línea editorial no m’agrada gaire. Per una banda, crec que no fa servir els mateixos criteris a l’hora de jutjar el partit socialista que els altres. No em sembla malament que prengui partit, però el criteri per jutjar ha de ser equànime. Un àrbitre pot ser soci de l’Athletic Club (Urízar ho era), però no es pot pitar falta o deixar de fer-ho depenent del color de la samarreta.

I massa vegades m’he quedat amb la sensació que el que acabava de llegir estava escrit amb l’ànim no d’informar-me, sinó de manipular-me. Ara mateix recordo l’empresonament del diputat socialista Josep Maria Sala, quan li van publicar unes interessantíssimes cartas desde la cárcel. O el fet que sempre que surtin fotografiats determinats polítics (especialement, José María Aznar) apareguin diguem-ne, amb escassa fotogènia.

I per altra banda hi ha el tema de l’estructuració d’Espanya, per dir-ho d’alguna manera. Qualsevol referència a la llengua catalana, a una descentralització de serveis públics o decisions polítiques, porta sempre connotacions negatives. Per no parlar del que són els comentaris sobre els polítics nacionalistes. Recordo especialment dos casos: un, en que desqualificava de cop una llei sencera de la Conselleria d’Educació sota el titular que “compara la sardana con un género musical, como la ópera”. (Permeteu-me dir que la sarsuela, a més d’un plat ben bo, també és un génere musical, però la sardana no és cap plat de peix.) L’altre era una entrevista a Jordi Pujol en que la segona pregunta era “qué satisfacción tener colocado a todos sus hijos, ¿no?”.

Enteneu-me bé: llegir opinions contràries a la meva és molt més enriquidor que escoltar només els que estan d’acord amb el que jo penso, ja que són els que poden enriquir el meu pensament. El problema rau en que darrerament m’ha semblat que el biaix a l’hora d’informar és excessiu. No arriba al nivell d’altres, però si que és massa gran pel meu gust.

La puntilla l’ha donada la detecció casual d’un plagi. L’altre dia un conegut meu citava (i jo vaig compartir) via Facebook aquests dibuixos de la BBC mostrant els diversos tipus de mocadors tradicionals musulmans. Dimarts 26 els d’El País publiquen aquests altres dibuixos, sense esmentar en cap moment la BBC. Ai!

A començaments del segle XXI el quedar-se orfe d’un diari de capçalera no és pas greu. Internet et permet muntar-te el teu propi poti-poti de fonts d’informació i referències, però sempre sap greu portar-se un disgust d’aquests.

Salut i sort,
Ivan.


FotoPres’09

Fins el 21 de febrer teniu temps per visitar el FotoPres 2009 al CaixaFòrum de Barcelona.

Són vuit mostres de reportatges fotogràfics que ens mostren realitats properes però sovint ignorades enmig de la immensitat informativa.

Hi ha un cert equilibri entre els vuit reportatges finalistes. Van des del retrat de les sales de festes fins a l’extrem dramatisme de les dones sàdicament atacades amb àcid a l’Afganistan. A mi m’ha colpit i agradat especialment el que mostra la quotidianitat del conflocte al Líban, tot i que reconec que el reportatge sobre la violència a Kenia és més arriscat i amb resultats més brillants, però tots aconsegueixen el seu objectiu: fer pensar el visitant.

Per raons òbvies, l’afganès és el reportatge més comentat. Una bona ocasió per a buscar ben lluny respostes a interrogants propers, ja que l’exageració de la barbàrie allà aclareix l’esència de les
bestieses que es cometen aquí. Però fóra molt injust no valorar les altres explicacions sobre la violència a Veneçuela, la intimitat dels subsaharians al Raval, etc.

Adient per a ments inquietes. Contraindicat per cors sensibles.

Salut i sort,
Ivan.


Intereconomia TV

Crec que no calen més paraules.

Salut i sort,
Ivan.


Lo otro de Mestalla

Según unos, en Mestalla se jugó un partido de fútbol donde además pasaron otras cosas poco importantes. Según otros, hay que mandar a sesenta mil personas a la cárcel, porque un partido de fútbol no puede servir de coartada para su atroz crimen.

Que el Jefe del Estado presida la final de una competición que lleva su nombre es normal. Que cuando entre el Jefe del Estado en un lugar público suene el himno nacional y se ice la bandera, también lo es. Y que escuchando el himno la gente exprese sus sentimientos, lo es también.

A mí me parece muy mal silbar a cualquier himno. Es una falta de respeto al símbolo que representa a mucha gente. Algunos de los representados estarán de acuerdo con aquellas ideas o actuaciones contra las tu quieras protestar, pero otros no. Silbando el himno los metes a todos en el mismo saco. Y lo más importante, los estás criticando por ser de su país. No por pensar de determinada manera, ni por lo que ellos mismos hayan hecho, sino por donde han nacido.

Lo expresado en el párrafo anterior aplica a cualquier símbolo. A los que queman banderas americanas; a los que silban la Marsellesa; a los que silban cuando en un partido de tenis el de la megafonía se expresa en catalán; a todos.

Nadie apunta la contradicción evidente: los mismos espectadores que antes del partido eran maleducados y se comportaban tan mal, antes, durante y después del partido tuvieron un comportamiento ejemplar. ¿Qué astro cruzó el cielo de Valencia al inicio del encuentro?

Pero que nadie se engañe, lo que molesta no es la pitada. Lo que molesta es que algunos no se sienten españoles. Los que no dijeron nada cuando en el Sant Jordi mucha gente del resto de españa silbó a la megafonía en catalán; los que jalearon a los que silbaron la Marsellesa; esos mismos ahora se escandalizan. ¿Por qué?

Por que no han estudiado Estadística. En sus primitivos análisis, se limitan a tachar de indignidad o de falta de educación lo ocurrido. No les llega a pensar que si la mayoría de una muestra de 60.000 personas protagoniza lo de Mestalla, eso indica que en la población general aquel comporatamiento alcanzaría para un porcentaje muy importante. ¿Consideran estos opinadores que la mayoría de aficionados del Athletic y el Barça son indignos y maleducados?

Lo triste es que aún no hemos visto a nadie preguntarse (o preguntar a los mismos aficionados) por qué pitaron. Se acude al recurso fácil: son maleducados, son indignos, son malos, son peores que nosotros (que somos buenos). Se grita pero no se piensa.

No conozco a nadie que silbe su propio himno, que le falte al respeto a los símbolos que le representan a él mismo. No creo que pueda haber nadie así. Lo que deberían preguntarse es por qué toda aquella gente no se siente representada por el himno o por el actual Jefe del Estado.

Y por cierto, en Mestalla hubo un gran partido entre dos muy buenos equipos y ante dos aficiones que demostraron mucho civismo.

Salut i sort,
Ivan.


Malaprensa

Avui us recomano un bloc: Malaprensa.

És un bloc dedicat a mostrar els Errores y chapuzas de la prensa española: números equivocados, gráficos incorrectos, fallos lógicos, conceptos erróneos, mala interpretación de estadísticas o datos científicos…. És a dir, que es dediquen a publicitar les notícies publicades qualsevol dia i que només haurien d’aparèixer tal dia com avui.

La seva lectura és molt divertida i molt instructiva. Fa que llegim els diaris amb una certa distància i escepticisme, que sempre venen bé per no empassar-nos irrealitats massa greus.

Salut i sort,
Ivan.


Sobre la mort d’Antonio Puerta

Suposo que a hores d’ara no queda ningú a tota Europa que no sàpiga qui va ser Antonio Puerta i com ha mort. Vagi per davant que la seva mort em va impressionar molt i em sap molt greu. Però m’agradaria que parlessim cinc minuts de tot el que s’ha organitzat al voltant d’aquest traspàs.

Primera idea: només el FC Barcelona i el periodista Ramon Trecet s’han manifestat públicament en un sentit constructiu. Fem quelcom per a que això no torni a passar. El Barça, oferint una quantitat poc més que simbòlica de diners per a la recerca en malalties cardiovasculars. El periodista, proposant la cel·lebració d’un congrés mèdic especialitzat. Repercusió d’ambdues iniciatives? Gairebé zero.

Segona consideració. La mort d’una persona jove, i més quan fa goig, és popular i sembla que bona persona, és especialment conmovedora. Però d’aquí a les manifestacions de dol que hem presenciat, hi ha molta distància. Ningú no s’ha demanat pel grau de sinceritat que ha hagut en tant de dolor i tanta solidaritat. Digueu-me malparit o malpensat, però crec que aquí hi ha molta exageració, molta hipocresia i molta postura políticament correcta, que és la manera fina de dir-li a la hipocresia avui en dia.

Tercer concepte. La setmana passada vaig haver d’esmorzar amb la fotografia de la companya de Puerta, embarassada i desconsolada, plorant a l’enterrament de l’Antonio. Em temo que ella i els seus éssers estimats també van haver d’esmorzar aquella fotografia. No discuteixo que sigui legal publicar aquesta mena d’imatges a primera plana. Però si qüestiono que sigui moralment correcte i de bon gust. Quan els periodistes parlen d’interès informatiu, no volen dir interès econòmic i morbós?

I després dels tres plats, les postres. No ha estat la única mort recent d’un esportista en circumstàncies semblants. A Brielandia m’entero d’una altra, que tampoc no serà la darrera. Amb aquest altre noi no ens hem de solidaritzar? O és que el saldo de plors ha quedat a zero, com si fos una targeta de crèdit?

Quan la Mary Santpere va reaparèixer als escenaris després del suicidi del seu marit, el primer que va dir va ser la vida continua. No només això, la vida sigue igual, que cantava Julio Iglesias.

Salut i sort,


Barça Is Different

Lluís Bassets recupera en el seu bloc un article de Manuel Vázquez Montalbán en que aquest analitza en clau no esportiva la victòria del Barça a la lliga 73-74, la del famós 0-5 al Bernabeu.

A banda de la nostàlgia esportiva, resulta molt interessant llegir el text sabent de quin peu calçava Montalbán i com se les gastava la censura de l’época.

Talent per esciure, per deixar entendre entre línies i bon gust futbolístic.

Salut i sort,
Ivan.


El jueves, segrestat

M’assebento del segrest de la revista El Jueves i no puc reprimir el record de la transició, quan es segrestaven Cambio16 i Interviu, i El Papus rebia les bombes de l’extrema dreta.

Gràcies a Francis Black i a un correu que m’envia el meu amic Alfred puc veure la polèmica portada. Anem a pams.

La trobo grollera i poc intel·ligent. Crec que la ilustració podia haver estat una altra i el resultat hagués estat més efectiu, ja que la polèmica no hagués anat pel cantó del bon gust, sinó estríctament per la qüestió política subjacent.

Però no la trobo pas il·legal. I cas que ho fos, ja tenim tribunals per a dictaminar-ho, oi? Per tant no entenc perquè s’ha impedit a la població accedir a aquesta expressió d’opinió i humor satíric. I que el lector, com ho faria el jutge després, jutgi.

Com en tota actuació severa, la reflexió que ens hem de fer no és només perquè en aquest cas s’ha actuat. També cal plantejar-se perquè en altres casos no s’ha procedit amb la mateixa diligència contra expressions d’opinions que podien atemptar contra l’honor o la dignitat d’altres.

Recordo a José Bono surtin per televisió dient que cal estar malament del cap per a defensar el plantejament de finançament autonòmic que feiem alguns. O al locutor estrella de l’emisora dels bisbes relacionant al Parlament i el govern de Catalunya amb la banda terrorista ETA. No eren expressions exagerades i potser també de mal gust? No ofenien ningú?

Salut i sort,


Alpiste o pernil

Cuando en mi dura profesión de reporter Tribulete he de asistir a una rueda de prensa en la que después nos echan alpiste a los periodistas para que estemos contentos, siempre deseo con afán que en el cutresoborno con el que nos intentan comprar haya un buen jamón.

El meu amic Alfred, que és periodista, té una deliciosa vena cínica. Més enllà de l’anécdota de la composició de l’aperitiu, el seu comentari em fa reflexionar sobre les relacions entre la premsa i aquells que viuen d’alguna manera gràcies als mitjans de comunicació: polítics, artistes, esportistes, etc.

Per exemple, fixeu-vos en la premsa esportiva. Necessiten les confidències d’aquells que són dins d’un vestidor, per a poder explicar el que allà dins s’hi cou; Fan servir la seva imatge per a promocionar la publicació, mai directament, però si venent la caçadora de tal jugador o publicant una foto de tal altre que ja té la promo que s’adjunta amb el diari;i després ens informen amb total objectivitat sobre quins són els bons i els dolents de la plantilla. Naturalment, no escriuren a favor d’aquell que concedeix més entrevistes o explica més interioritats en petit comite; ni deixen a caure d’un burro aquell que no ho fa. Naturalment.

Però els jugadors, els tècnics i els diferents clubs participen també d’aquest ecosistema. Forma part del sector. Uns publiquen el nom del jugador que no interessa i quan l’altre ha fitxat el que si que interessa, aleshores són els primers en poder-lo entrevistar. M’ho invento, naturalment.

No m’enrotllo més: cal ser molt crítics amb els diaris i saber llegir entre línies. Si a l’esport és cert, imagineu-vos a la política … I quan millor sigui el pernil, més perill.

Salut i sort,


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers