Arxiu d'etiquetes: Orient Mig

9 febrer 2006

Munich

By Ivan

Quan una pel·lícula que dura tres hores et passa volant, és que és bona. Munich és boníssima.

Spielberg ens explica dues històries lligades, la del que va passar a Munic i la del que va passar després, barrejant present i passat, realitat i ficció. Ho fa amb pols ferm, fent servir al màxim tot el ventall de recursos que hi ha a l’abast del director: la fotografia (ombrívola, amb molts contrastos, amb personalitat), la música de John Williams (sensacional), un disseny artístic impecable (com sempre a una producció Spielberg) i uns actors que tenen molt clar qui són els seus personatges. S’ha guanyat a pols la nominació a l’Oscar.

Aquest és un thriller amb missatge, i com que tothom ja es dedica a comentar la part pseudo-històrica de la història (sense anar més lluny, es va portar el 80% de la crítica que va aparèixer a La Vanguardia) jo intentaré centrar-me en l’aspecte cinematogràfic.

Tenim un thriller trepidant sense cap gran persecució i només una escena de tiros en tot el film. La intriga, l’emoció, van per altres llocs: els caps dels protagonistes. A Spielberg li interessa més retratar les relacions entre ells i com reaccionen davant dels aconteixements, que no els aconteixements en si.

Des que es va publicar The Day of the Jackal, la novel·la de Frederick Forsyth, totes aquestes trames s’han recolzat i molt en la descripció dels detalls tècnics, tant en els originals impresos com en les adaptacions al cinema. Tom Clancy abruma amb descripcions de tota mena de gadgets tecnològics d’aplicació militar i d’espionatge; John LeCarré ens ha explicat com falsificar fotografies (de les analògiques, quan era difícil) i estem acostumats a veure com l’informàtic de torn és guiat pel detectiu per a trovar la cara de l’assassí a la imatge satèlit d’una platja paradisíaca. En canvi, a Munich això només passa un cop i cap el final. El que es porta tota l’atenció és el retrat i l’evolució psicològica dels personatges.

Spielberg no fa servir cap llarga parrafada per explicar sentiments ni pensaments. Li basten seqüències molt curtes, inclús sense diàleg, per a transmetre estats d’ànim, d’opinió, actituds, maneres de ser. Veure que tant punt surt per televisió la llista de morts a l’atemptat, d’altres estan elaborant ja una altra llista, t’explica molt de com anaven les coses a Israel ja a l’any 72; Intercalar les dues famílies mirant la retransmissió del que passava a la vila olímpica, els grups de gent que s’aplegava al davant dels aparells en locals públics, et parla de gent enfrontada per la política i unida per l’angoixa; El grup de companys que s’aplega al voltant d’una taula per a menjar i xerrar junts ja et diu -amb molt poc diàleg- com són com a grup i cadascun d’ells. Propi dels grans directors.

Probablement l’elipsi més llarga del cinema. El film comença amb els membres de Setembre Negre engegant l’atemptat durant els Jocs Olímpics i pràcticament acaba amb el desenllaç de l’atemptat. Enmig, les conseqüències, enfocant clarament a la relació causa-efecte, l’un com a justificació de l’altre, en un montatge brillant. El pla final sobre el World Trade Center de Manhattan, més enllà de la polèmica, remata aquest efecte.

També a La Vanguardia, vaig llegir un article de l’Henrique Cymerman on explicava que als antics membres del Mossad, algun dels quals havia protagonitzat la història real, no els ha agradat el film. Aneu a veure-la, paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Munich
Steven Spielberg
DreamWorks, 2005

Deixa un comentari   |  tags: , , , , | posted in cinema

2 febrer 2006

Reflexions sobre la guerra a l’Iraq

By Ivan

La guerra és, cada dia que passa, una eina més eficaç per a aconseguir els seus objectius. Parteixo de la premisa que va establir fa més de cent anys Von Clausewitz: la guerra és la continuació de l’acció política, per altres mitjans, per a aconseguir una determinada finalitat política (que alhora pot tenir conseqüències -finalitats amagades- econòmiques, socials, etc.).

Els Ilustrats com Rousseau creien que amb la suficient inversió en educació, i comptant amb la bondat intrínseca de l’ésser humà, s’acabaria amb la guerra, perquè la gent bona i formada no voldria matar d’altres. El que ha acabat passant és que gent bona i formada (i no tota) no vol que morin d’altres, especialment si són els seus fills, veïns, o compatriotes.

Gaudir d’aclaparadores superioritats militar, tecnològica, econòmica, industrial i de propaganda no li estan donant als Estats Units la victòria a l’Iraq. Tothom que tingui un mínim coneixement d’Història, o una certa pràctica amb el Civilization, sap que això havia estat fins a finals del segle XX garantia d’èxit.

Però, la insurgència a l’Iraq es pot permetre el seu nivell actual de baixes, tant militars com civils, mentre que el U.S. Army, no. I el que és més novedós històricament: tampoc no es pot permetre el nivell actual de baixes civils del bàndol contrari. Igual que li va passar a la URSS a Afghanistan, a Israel al Líban, o als mateixos EUA al Vietnam, la primera d’aquesta nova era de guerres.

Portar la teva infanteria i plantar la teva bandera a un lloc ha deixat de significar que el territori és teu i ets tu qui mana. L’exercici del poder ha de ser molt més subtil.

Després de la històrica, la reflexió política: Bush ha malmés la seva bala militar. Ha llençat el seu exèrcit a conquerir el país equivocat (no era una amenaça real, ha quedat demostrat) i ha sofert tantes baixes i despeses que el seu país (tot el país: l’exèrcit, la població, l’economia) han quedat exhausts. Ara no els queden prou forces per afrontar amb suficients garanties d’èxit una altra campanya militar, molt més dura que la iraquiana, i que potser és més necessària, a algun país que sembla que dóna més motius per a fer por: l’Iran, Corea del Nord, o Pakistan.

Quan l’emperador s’equivoca, tots en patim les conseqüències.

Salut i sort,
Ivan.

Deixa un comentari   |  tags: , | posted in política

21 desembre 2005

Antisemitisme o antisionisme?

By Ivan

Na Pilar Rahola ha publicat un article dissabte passat (17/12/2005), que també podeu trobar a la seva pàgina web. Reclama de SOS Racisme que s’impliqui en la lluita contra l’antisemitisme.

El primer que crec és que aquest escrit personifica en SOS una crítica envers la progresia catalana. Només la catalana, ja que El País va decidir publicar-lo a la part del diari que només es distribueix a Catalunya.

Jo porto temps deslligat de l’activitat de SOS Racisme. Ara només pago la quota i llegeixo el Colors quan m’arriba. Per tant, no puc pretendre explicar el coneixement de l’organització, que a la pràctica desconec.

Si que puc, en canvi, comprendre què fa que molta gent hagi deixat d’admirar l’Estat d’Israel i el món jueu i fins i tot s’hagi insensibilitzat envers el patiment d’alguns jueus. Especialment, quan els atacs provenen del món àrab o del musulmà. Ho associo directíssimament amb el patiment que altres jueus, encapçalats pel govern israelià, infligeixen a d’altres persones indefenses, la majoria àrabs i musulmanes (però no només aquests: llegiu sinó llibres com Pity The Nation: Lebanon At War de Robert Fisk, per a una extensa documentació).

Recordo que fa anys, més de 10, escoltava gent que deia que li faria gràcia visitar o fins i tot viure una temporada en un kibbutz. Hi havia, naturalment, el desig d’una experiència novedosa, però també una certa admiració envers una gent que ha aconseguit la independència després de dos mil anys i sobreviure a un dels pitjors genocidis de la Història (el segle XX ha batut diversos cops aquest trist record). Però això ja fa molt de temps que no em passa. Sovint, en canvi, participo en converses on el sentiment envers Israel oscil·la entre la incomprensió i l’odi.

És injust associar tots els jueus amb l’actuació del govern israelià. Això cal dir-ho abans que res i deixar-ho ben clar. Però també cal dir amb la mateixa contundència que és el propi govern israelià qui fomenta aquesta confusió malsana. Quan Sharon i companyia qualifiquen d’"antisemites" les crítiques al mur que ells han construit, és el que estan fent. Com en tants altres exemples, no pots demanar que et jutjin o et tractin de manera diferen a com tu jutges o tractes els altres. Com deia un professor que vaig tenir a l’EGB: "al pan, pan; y al vino, vino".

A partir d’aquí, cal examinar acuradament cada fet separat i jutjar-lo amb independència dels altres fets amb que uns i d’altres el voldran justificar. Altra cosa no ens permetria sortir de l’espiral de venjances obertes que hi ha a l’Orient Mitjà. I cal fer servir la mateixa vara de mesura per tothom, car sinó mai no hi haurà Justícia, que és l’únic camí cap a la Pau.

Salut i sort,
Ivan.

Deixa un comentari   |  tags: , , | posted in política

5 desembre 2005

The Middle East Research and Information Project

By Ivan

El website d’una ONG americana (la seu és a Washington, D.C.) que elabora anàlisis sobre la situació a l’Orient Mitjà.

Més que interessant.

Salut i sort,
Ivan.

Deixa un comentari   |  tags: | posted in internet, política

28 novembre 2005

Ariel Sharon, el pacifista

By Ivan
L’espantada d’Ariel Sharon del Likud està sent jutjada amb molta benevolència. Gent tant diversa com Lluís Foix, la revista The Economist, o Shlomo Ben Ami (en una entrevista a Henrique Cymerman per La Vanguardia) comparteixen aquest parer.
Crec que aquí hi ha molta fam de pau i grans dosis d’ingenuitat. Sharon és qui va permetre allò que va passar a Sabra i Shatila ja fa més de vint anys. És qui va trucar a Begin per a demanar-li permís per matar Arafat (un franctirador del Tsahal el tenia al punt de mira, literalment, a Beirut), és qui ha defensat acarnissadament les colònies jueves a territoris ocupats a la Guerra dels Sis Dies. És qui va dir-li el nom del porc a Rabin quan aquest volia endegar un procés de pau amb acords i cessions territorials significatives als palestins.
Sharon, per altra banda, és un gat vell de la política i la gestió del poder. Als seus 77 anys, sap perfectament que si Bibi Netanyahu el fa fora del lideratge del Likud, això serà la seva jubilació política. El que està fent ara no és més que un pur exercici de supervivència.
Què pot portar Sharon als palestins? (I deixo de banda intencionadament discutir què els ha portat fins ara). Una treva. Un pacte, més o menys estable, sota el qual ell concedirà l’evacuació d’algunes colònies israelianes a Cisjordània i atorgarà el permís a un “estat palestí” als territoris ocupats a canvi d’una sèrie de renúncies i compromisos per part dels palestins. No crec que pensi en el que la comunitat internacional anomena una pau justa (que inclogui el compliment de resolucions de l’ONU dictades fa més de 30 anys) sinó més aviat en una fi de les hostilitats.
Perquè ho crec? Perquè em fa tot l’efecte que l’antic general de l’exèrcit necessita guanyar definitivament la guerra. Li demanen el cos i l’ànima, i el record de molts companys morts. No crec que estigui disposat a compartir -de la manera que sigui- Jerusalem o a donar-li unes fronteres defensables als palestins, ni molt menys a cedir el control definitiu i complert sobre les seves terres.
Això no generarà més que desesperança en una gent que passarà de camps de refugiats a un estat de refugiats. I d’aquí a una nova generació de fedayins, hi ha un pam.
Els dos grans antagonistes de l’Europa continental, francesos i alemanys, van necessitar dos líders, un a cada banda del riu, convençuts tots dos que el camí ineludible era l’amistat i la pau. Tant De Gaulle com Adenauer es van empassar de tot, però van crear un eix polític, una aliança ferma i una font de pau per tota Europa. Van superar així un temps de guerres dominat per líders que només volien “tornar-li la darrera bufetada a l’enemic”. Orient Mitjà encara és en aquesta fase.

Salut i sort,
Ivan.

Deixa un comentari   |  tags: , , , | posted in política

27 setembre 2005

Sharon and my Mother in Law

By Ivan

Aquest llibre l’ha escrit una senyora que viu a Ramallah, i explica detalls de la vida quotidiana sota l’ocupació israelí. No és una novela ni un assaig, més aviat és un recull d’anècdotes i vivències, que pretén mostrar l’absurd de la situació en que viuen moltes persones a aquell tros de terra que aquí anomenem Cisjordània. Per a fer-vos una idea del to del llibre, llegiu la següent cita:


“Perhaps one day I may forgive you for putting us under curfew for forty-two
days, but I will never forgive you for making us live with my mother-in-law for
what seemed, then, more like forty-two years.”

Com podeu veure, l’autora s’arma amb el sarcasme, el bon humor i la ironia. El llibre no pretén ser imparcial (no ho és) ni explicar el perquè d’una situació. Pretén (i ho aconsegueix) fer riure, somriure i indignar el lector a base d’explicar les peripècies que ha de passar l’autora per anar a fer la comprar, visitar amics, anar de turisme a Sharm-el-Sheik. Dóna pinzellades significatives de la vida gens normal de gent molt normal en un entorn absolutament esbojarrat.
Qui és Suad Amary? Una dona filla de palestins que va nàixer a Damasc, ha viscut a Europa, Orient Mitjà i Estats Units i, en contra de tota lògica, un dia va decidir anar-se’n a viure a la terra on van nàixer els seus avantpassats. És una arquitecte reconeguda i va ocupar càrrecs de responsabilitat al govern d’Arafat, arrivant a participar a les converses de pau a Washington entre el 1994 i el 96.

M’ha agradat l’estil directe i sense contemplacions. Ni fa servir figures retòriques ni frases llargues i elaborades. L’escriptura és senzilla com la vida que pretén viure. A més fa incrustacions d’àrab dins del text en anglès, suposo que més perquè determinades coses les sents (en el doble sentit) en una sola llengua per molt que sigues políglota, que no pas com a reivindicació identitària.

M’ha agradat també la seva sinceritat: en més d’una de les seves peripècies ella mateixa queda retratada. Hagués preferit que hagués inclós més personatges, que oferís un ventall més ampli del panorama vital que viu, especialment dels israelians, però això potser hagués desviat el llibre del seu objectiu. En tot cas, està clar que m’he quedat amb ganes de més.

La fitxa del llibre i més informació les podeu trobar al web de l’editorial Random House.

Salut i sort,

Ivan.

Deixa un comentari   |  tags: , , , , , , | posted in llibres

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers