Fa una pila d’anys vaig veure una obra mestra del cinema negre. Acabo de llegir-me la novel·la en que es va basar, una obra mestra de la novel·la negra.

L.A. Confidential és una novel·la llarga i trepidant. Extensa perquè James Ellroy necessita temps no només per presentar i resoldre una trama complexa, sinó també per presentar, complicar i redimir uns personatges apassionants, odiosos i admirables alhora. L.A. Confidential és una amarga i pessimista reflexió sobre la condició humana.

Si heu vist la pel·lícula, la novel·la és molt més rica. La trama és encara més extensa (més personatges i més crims), i si sou dels que dels thrillers només us interessa la part procedimental de la seva resolució, o l’emoció dels passatges d’acció, la novel·la encara us pot proporcionar sorpreses i plaers.

El ritme d’L.A. Confidential és elevat, perquè Ellroy no perd el temps ni en descripcions detallades ni en disquisicions teòriques. Un estil directíssim, on diàleg, narració i pensaments flueixen en el mateix torrent i t’impulsen sobre uns ràpids de violència i crueltat. La traducció al castellà de Carlos Gardini no m’ha acabat de convèncer, en especial en el que són les expressions col·loquials, en que he reconegut les paraules directament en castellà, tot i que reconec que traduir l’argot criminal de fa cinquanta anys d’un altre idioma ha de ser un repte titànic.

A partir d’aquí, spoilers.

James Ellroy construeix en poc més de sis-centes pàgines un complert tractat sobre la maldat. Què és el que empeny l’home a fer el mal a d’altres? Aquí trobareu tot un repertori de motivacions. Hi ha l’ambició monetària (Patchet i els altres mafiosos), la maldat innata (Douglas i Atherton), el creure’s superior als altres i per tant amb dret de fer qualsevol cosa (Dudley), l’ambició professional (Sid Hudgens), l’ànsia de ser admirat i estimat (John Vincennes), la fam de poder (Lowe, Dudley i Patchet), la temptació del vici que cal satisfer (Perkins), la defensa del prestigi (Ed Exley) ja sigui propi o d’altri, la defensa d’elevats ideals, pels quals paga la pena cometre algun mal menor (Bud White), la defensa pròpia o d’éssers estimats (Preston Exley i Raymond Dieterling) o el més clàssic de tots, la venjança (Inez Soto, Bud White).

Però també veiem una reflexió sobre com assumir la culpa, pròpia o dels que estimem. Com els pares defensen els fills i són capaços d’assumir sacrificis (no us ho perdeu: fins el punt de sacrificar altres fills!) empesos pel pes de la culpa, com la vida pot ser insuportable després de quedar-se sense referents morals (Inez), com es pot necessitar l’aprovació (el perdó) de la parella més que la pròpia (John Vincennes), com la vergonya interior pel passat ens imposa un futur de sacrifici (Lynn), i com els propis remordiments per mentides passades poden impulsar a afrontar els reptes que abans eren inassumibles (Ed Exley). L.A. Confidential és una amarga reflexió sobre la condició humana, potser no tant pessimista.

Però sobre tot ens queda el personatge de Bud White, coneixedor de les seves pròpies limitacions, incansable al tractar de superar-les, capaç de fer qualsevol canallada per lleialtat i en defensa de la Justícia Absoluta, destrossat per haver lluitat fins el límit per aquest ideal i descobrir que hi ha límits que no es poden assumir. I si en lloc de lleialtat poseu ambició, ja teniu l’Edmund Exley.

Adient pels que no tenen cor. Contraindicada pels que no tenen estómac.

Salut i sort,
Ivan.

Epíleg: de la pel·lícula en parlarem demà.