The Last of the Mohicans data del 1.826. Estem parlant de ple periode romàntic, i es nota tant en el fons com en la forma. El llenguatge és generós i elegant, buscant sempre dir les coses de manera bonica, quelcom que sembla que ha deixat de ser un valor, i allargant els moments per a fer més apassionant la narració. El fons és el que avui en dia són els best sellers, una acumulació de géneres i de personatges amb els que es pot sentir interessada i identificada una amplíssima audiència: aventures, paissatges i personatges exòtics, enfrontaments bèlics, història d’amor, i fins i tot contrapunts còmics.

El ritme de The Last of the Mohicans és desconcertant. Oscil·la entre els moments d’acció, frenètics, i els passatges on l’autor aprofita per a parlar d’un país, una gent i uns paissatges, que els seus contemporanis ja enyoren perquè el saben desaparegut. Aspecte que a mi em va sorprendre tenint en compte que aviat farà dos-cents anys del relat. A més, James Fenimore Cooper cita uns coneixements d’etnografia sobre els natius americans que no em pensava que en aquella época estiguessin tant desenvolupats. La visió que es desprén d’ells a la novel·la és molt semblant a la que podeu obtenir veient Dances With Wolves, i allunyada de visions més esquemàtiques amb les que gràcies a Hollywood hem crescut.

The Last of the Mohicans és una aventura trepidant explicada de manera molt pausada; una reivindicació del món natural i dels natius des d’una òptica de superioritat; i una història romàntica on no hi ha petons.

Adient per a assaborir un estil diferent de narració (i de l’idioma anglès). Contraindicat si sou molt impacients.

Salut i sort,
Ivan.

I em penso que el que tenia el cap quan va engegar aquest darrer projecte no era la novel·la en si, sinó el posterior guió cinematogràfic. Hi ha un munt de situacions, escenes i descripcions que són totalment visuals. M’imagino perfectament el muntatge final, les caracteritzacions i els escenaris.

Latitudes piratas és excel·lent en el seu plantejament i presentació, però perd pistonada a mesura que avança. Hi ha un parell de punts negres a la trama i una resolució massa ràpida. Amb trempera i que s’escau a l’expectativa creada, però que no respon al mateix talent que ha parit la història. És possible que l’acabés un negre, però en qualsevol cas millor que el que va fer servir l’Ana Rosa Quintana.

El resultat és engrescador i divertit, sense més aspiracions, t’acabes Latitudes piratas en un tres i no res, però sempre ens quedarà el regust amarg de saber que va ser un projecte inacabat del Michael Crichton. I com diu el meu amic Jordi, el del helecho, t’oblides d’ella ràpidament, també.

Friso per veure la pel·lícula, si és que Spielberg l’acaba fent. Segur que serà molt millor que les decebedores seqüeles de Pirates of the Caribbean.

Adient per gaudir despreocupadament de la literatura. Contraindicada pels puritans.

Salut i sort,
Ivan.

Malauradament, El sueño del celta és una novel·la molt desapasionada. Els personatges, molts d’ells fascinants, no traspuen vivacitat, semblen objectes d’exposició en un museu més que no éssers vius amb pulsions que provoquen aconteixements un dramatisme inqüestionable.

En part és per la narració des del punt de vista del protagonista. En gairebé cap moment escapem de la visió que té en Roger Casement dels esdeveniments, paissatges i personatges, i això penalitza la profunditat que se’ls pot donar. Però, crec que també hi ha un cert cansament de Vargas Llosa respecte de temes sobre els que ha escrit moltes vegades i que l’apassionen i li desagraden profundament: l’abús de poder, les dictadures, la manca de llibertat, el puritanisme, el nacionalisme. Al d’Arequipa li ha faltat posar la mala llet al servei del seu talent, com si va fer per exemple a La fiesta del chivo, per a parir l’obra descomunal que El sueño del celta podia haver estat.

Potser, continuu especulant, perquè ha fet un exercici de contenció per no caure ni en el melodrama ni en el folletinisme. Recordant les raons per les quals li varen atorgar el Premi Nobel m’adono que el que li ha interessat ha estat, un altre cop, no tant una descripció fascinant d’uns esdeveniments apassionants, sinó documentar la digna i conscient marxa cap a la derrota d’un idealista.

Adient per a posar en context el paper dels intel·lectuals i alguns fenòmens històrics. Contraindicada pels que necessiten una visió simplista de la vida.

Salut i sort,
Ivan.

Com ja sospitava, Las cien voces del diablo té un munt de paral·lelismes amb un altre best seller escrit per una dona i ambientat en el Carib i que no em va agradar gens. Però és una novel·la molt millor resolta, crec jo que gràcies a que les seves pretensions són molt més mundanes i es limita a allò què és esencial en una novel·la: entretenir i suggerir.

Las cien voces del diablo és una novel·la eròtico-romàntica ambientada a la Cuba que acaba d’alliberar-se d’Espanya. Té un repartiment coral en que el protagonisme va movent-se d’un cercle de personatges a un altre. És interessant perquè fent servir la tècnica de la narració per part d’un tercer omniscient l’Ana Cabrera Vivanco va movent l’eix narratiu fent que el centre de l’acció no estigui massa temps sobre un mateix personatge. No hi ha una trama definida explícitament sinó que els esdeveniment van succeïnt-se de manera natural i al final tot forma una història amb sentit.

Renuncio per tant a resumir l’argument en una frase o paràgraf, perquè no faria altra cosa que enganyar-vos. Un cop he acabat Las cien voces del diablo m’adono que el personatge central, el que fa de palanca per la major part de la narració, és Jacinto; que està narrada des del punt de vista de Teodoro i d’Horacio (però no amb les seves veus); que els dos personatges amb més importància (aquests mels callo) només tenen sentit a partir d’altres dos personatges; i que pel camí han quedat vàries línies argumentals que podien haver emplenat per si soles una novel·la. Una de Barbara Cartland o Corín Tellado, per a que us feu una idea.

Però havent-hi molt de rosa, Las cien voces del diablo és una novel·la més eròtica que no romàntica. La majoria de literatura eròtica és de baixa estopa i no passa de ser més que un recull de descripcions gimnàstiques de gent en pilota picada. Pero Las cien voces del diablo parla de sentiments, de sensacions i de l’efecte que tenen sobre els personatges. Ho fa d’una manera planera, directa i educada (ni barroera, ni formal, ni elegant), tant respectuosa amb els personatges com amb els lectors, i viu l’amor i el sexe d’una manera hedonista i enfrontada al puritanisme i la hipocresia de l’època i la societat en que està ambientada.

Adient per a entretenir una setmana d’estiu. Contraindicada si busqueu profunditats formals o morals.

Salut i sort,
Ivan.

A mi El carrer de les Camèlies m’ha semblat una novel·la confusa i no acabada d’arrodonir. El lector ha d’interpretar un munt de coses i això sempre té el risc que es perdi o que no entengui el que l’autor vol transmetre. En qualsevol cas, la història perd força. I mira que l’argument és bo.

Com qualsevol escrit de Mercè Rodoreda, els personatges valen un imperi, el retrat social és lúcid i punyent i les flors, si en sou prou coneixedors, puntuen les escenes. I per sobre de la tristor ambiental sura la voluntat de superar-se i l’optimisme d’acabar aconseguint-ho.

També es nota el que ha canviat el català escrit en el darrer mig segle. Hem perdut (bona pregunta) formalitat i estilisme i guanyat molta velocitat a l’hora de desenvolupar històries.

Salut i sort,
Ivan

Las cien voces del diablo té una solapa que tant pot semblar interessant, com esfereïdora, perquè em recorda l’estil d’una novel·la que he llegit darrerament i que no em va agradar especialment

Sensual como una noche caribeña, perversa como el más amargo despertar, una historia de secretos tan bellos como impuros en la que tentación, pasión y culpa se entrelazan hacia un inevitable destino.

I com que encara no he tingut temps d’encetar-la, fins aquí puc llegir, que deia aquella.

Salut i sort,
Ivan.

I de la quantitat sorgeix la qualitat. En Johan Theorin n’és bona mostra. Explica una història de misteri d’una manera clara, pintant personatges que no són el que semblen, creant intrigues i secrets que captiven el lector, i desenvolupant escenes que solidifiquen la cadena cadira-lector-llibre.

A la llista de personatges humans cal afegir l’illa d’Öland, el darrer lloc al que un mediterrani li agradaria passar un l’hivern, però que esdevé no només acollidor sinó fascinant a partir dels memòria i la fantasia de Johan Theorin, que ha tingut la delicadesa i l’encert d’afegir un epíleg en forma de fotografies familiars comentades, on mostra els records que van inspirar la seva imaginació, absolutament deliciós.

La ploma de Theorin és magnífica. No espereu subtileses de literatura amb majúscula, però sí un nervi narratiu ferm, uns crescendos espectaculars quan l’acció s’accelera, i una escena de casa encantada, pur conte de terror, senzillament magistral.

Adient pels interessats en les motivacions dels personatges. Contraindicat (moderadament) pels que busquin un trencaclosques apassionant.

Salut i sort,
Ivan.

La isla bajo el mar mostra un retable històric del Carib a les acaballes del segle XVIII i començament del XIX. Seguint la peripècia vital d’una esclava, na Isabel Allende descriu la societat colonial francesa a Haití (que encara no tenia aquest nom) i a Luisiana, que encara no formava part dels EUA.
La novel·la és un fulletó amb un munt d’atractius, però cap no el converteix amb una gran novel·la. Tot és interessant, però tot és molt i molt previsible. Gairebé tot acaba com la majoria de gent volem que acabi, i les sorpreses i els riures són mínims. Això si, es llegeix amb una gran facilitat, perquè com ja he dit totes les trames que apareixen a La isla bajo el mar tenen no només interès sinó que són molt colpidores.
Les línies argumentals són melodramàtiques, per si ho dubtaveu. El rerefons històric, que a mi era la part que més m’atreia, és present i li dóna vigor al conjunt, però de cap manera es pot qualificar La isla bajo el mar de novel·la històrica.

Adient per a aficionats a la novel·la romàntica que vulguin llegir una novel·la històrica. Contraindicada pels que busquin subtilesa.

Salut i sort,
Ivan.

La nit de l’Oracle és una novel·la en la qual algú escriu una altra novel·la, partint d’una situació explicada a un relat breu, i dins de la qual intervé una tercera novel·la. Hi ha vàries històries, totes plenes de personatges molt interessants, que ensopeguen unes amb altres, corren en paral·lel, i finalment col·lapsen.

Perquè amb La nit de l’Oracle m’ha passat el mateix que amb Invisible, que m’ha semblat un allioli mal lligat. Després de plantejar situacions apassionants a personatges fascinants, Paul Auster ho deixa caure tot plegat i es desenté de totes les expectatives que tant bé havia creat.

Fins i tot deixa a la meitat una reflexió que em semblava força interessant sobre el procés de creació literari. Totes les dèries que t’agafen quan tens por d’enfrontar-te amb el full en blanc i la teva creativitat, o les que pateixes quan has d’enfrontar-te amb allò que finalment has escrit.

Adient per a passar una estona entretinguda. Contraindicat si no teniu una imaginació prou viva per acabar de lligar la salsa.

Salut i sort,
Ivan.

El desert dels tàrtars, que he llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre, explica la història de Giovanni Drogo, un jove oficial que dedica tota la seva vida a servir a una fortalesa on no hi ha cap atractiu, ni tant sols per la vida militar, sacrificant tota la resta de coses que hom pot en aquesta vida. Ho fa per a cumplir el seu deure, allò que li han inculcat que és el seu deure, tot i que ni disfruta fent-ho, ni rep cap mena de recompensa. Però té l’esperança que en el futur, tant la seva disciplina com les seves renúncies seran recompensades.

Em penso que el Dino Buzzati, més que criticar el militarisme, el que va fer va ser denunciar el no qüestionament de la veritat oficial. El borreguisme de seguir les consignes oficials renunciant al que la pròpia intució i el sentit comú indiquen què és més adient. El perseguir, en definitiva, la voluntat d’algú altre que s’atorga la defensa de la felicitat col·lectiva, més que no pas la felicitat pròpia. La milícia, paradigma d’organització jeràrquica on no es planteja la contestació a l’ordre rebuda, és per mi la metàfora dels sistemes funcionarials, de partits polítics com els nostres, i totes les estructures on hi ha un bé comú al qual es supedita la conveniència individual.

Per tant, crec que El desert dels tàrtars té més a veure amb Revolutionary Road que no pas amb El gran dictador. A més del fons, té en comú l’aire trist i angoixant, que Buzzati transmet al lector de manera aclaparadora. Val a dir que a la novel·la no li hagués anat gens malament una bona retallada de pàgines, especialment en el tram final, completament previsible i molt feixuc.

Com us podeu imaginar m’ha agradat el missatge, i també m’ha agradat la manera, elegant i sòbria, en que està escrita El desert dels tàrtars.

Adient pels que tenen problemes amb l’autoritat. Contraindicada si us fa il·lusió que Sant Pere us obri les portes del cel.

Salut i sort,
Ivan.

I és que tot i que tot el que he llegit d’ella (Històries perverses, La salvatge, Una ombra fosca com un núvol de tempesta, La innocent, Dones) m’ha agradat, va arribar un moment en que em resultava repetitiva. Al cap del temps l’he tornada a apreciar en una obra que ja anunciava les mateixes característiques de les que la seguirien.

Julia explica la història d’una alcoiana que es casa per diners a les darreries del segle XIX. Basant-se en un succés real, Isabel-Clara Simó lliga tres components en una novel·la que esdevé molt interessant.

Hi ha la disecció social, tant de la classe obrera afectada per la puixança de l’anarquisme i el socialisme, com de l’alta burgesia que s’enriquia amb la revolució industrial. Hi ha la vicisitud sentimental de l’obrera que es casa amb l’amo (què importants són les paraules!). I, finalment, hi ha el retrat implacable del que era la vida de les dones en aquells temps, per mi la part que origina les millors pàgines del llibre.

Malauradament, Julia no només és la novel·la continguda i allunyada del folletí que l’autora buscava, sinó que és una mica freda. Trobem la violència i la passió característiques de les novel·les de la Isabel-Clara Simó, però l’exposició dels sentiments i de les motivacions és molt parcial, i el resultat queda un pèl desangelat. Sabem el que els personatges acaben fent, i què els sembla el resultat, però desconeixem què esperaven. La implicació emocional del lector queda limitada.

Però tot i que per mi es queda curta, per mi és una gran novel·la. Intelectualment profunda, històricament punyent, vitalment cruel, Julia ens explica d’on venim i què calia molts cops fer per agafar l’ascensor social. Despulla hipocresies i planteja un munt de vegades, de la primera a la darrera pàgina, una pregunta inquietant: tu què haguessis fet?.

Adient per valorar els beneficis de la lluita. Contraindicat si qualsevol temps passat va ser millor.

Salut i sort,
Ivan.

Invisible està escrit d’una manera àgil i accessible per a tothom. I explica històries interessants que involucren personatges encara més interessants, amb matisos, amb contradiccions, amb sentiment. Però els arguments interessants queden en un no res i els personatges, més que invisibles m’acaben resultant tramposos. I la trampa és mala companya en una novel·la.

Segurament és un problema meu personal: quan els personatges em resulten tramposos, desconnecto de la novel·la. Necessito creure’m la trama i els personatges. Em va passar amb Matrix i m’ha passat a Invisible. La sensació que la història que llegia ni era real ni tenia perquè ser-ho, que el que importa és el camí, la manera d’explicar-ho … funciona a la poesia, però només a la bona poesia.

I la manera en que està escrita Invisible és eficaç, però no magistral. I per tant per mi és una novel·la que surt d’una molt bona premisa però que no arriba enlloc.

Adient pels que tenen facilitat per completar els puzzles on falten peces. Contraindicada pels que mai no dubten.

Salut i sort,
Ivan.

L.A. Confidential és una novel·la llarga i trepidant. Extensa perquè James Ellroy necessita temps no només per presentar i resoldre una trama complexa, sinó també per presentar, complicar i redimir uns personatges apassionants, odiosos i admirables alhora. L.A. Confidential és una amarga i pessimista reflexió sobre la condició humana.

Si heu vist la pel·lícula, la novel·la és molt més rica. La trama és encara més extensa (més personatges i més crims), i si sou dels que dels thrillers només us interessa la part procedimental de la seva resolució, o l’emoció dels passatges d’acció, la novel·la encara us pot proporcionar sorpreses i plaers.

El ritme d’L.A. Confidential és elevat, perquè Ellroy no perd el temps ni en descripcions detallades ni en disquisicions teòriques. Un estil directíssim, on diàleg, narració i pensaments flueixen en el mateix torrent i t’impulsen sobre uns ràpids de violència i crueltat. La traducció al castellà de Carlos Gardini no m’ha acabat de convèncer, en especial en el que són les expressions col·loquials, en que he reconegut les paraules directament en castellà, tot i que reconec que traduir l’argot criminal de fa cinquanta anys d’un altre idioma ha de ser un repte titànic.

A partir d’aquí, spoilers.

James Ellroy construeix en poc més de sis-centes pàgines un complert tractat sobre la maldat. Què és el que empeny l’home a fer el mal a d’altres? Aquí trobareu tot un repertori de motivacions. Hi ha l’ambició monetària (Patchet i els altres mafiosos), la maldat innata (Douglas i Atherton), el creure’s superior als altres i per tant amb dret de fer qualsevol cosa (Dudley), l’ambició professional (Sid Hudgens), l’ànsia de ser admirat i estimat (John Vincennes), la fam de poder (Lowe, Dudley i Patchet), la temptació del vici que cal satisfer (Perkins), la defensa del prestigi (Ed Exley) ja sigui propi o d’altri, la defensa d’elevats ideals, pels quals paga la pena cometre algun mal menor (Bud White), la defensa pròpia o d’éssers estimats (Preston Exley i Raymond Dieterling) o el més clàssic de tots, la venjança (Inez Soto, Bud White).

Però també veiem una reflexió sobre com assumir la culpa, pròpia o dels que estimem. Com els pares defensen els fills i són capaços d’assumir sacrificis (no us ho perdeu: fins el punt de sacrificar altres fills!) empesos pel pes de la culpa, com la vida pot ser insuportable després de quedar-se sense referents morals (Inez), com es pot necessitar l’aprovació (el perdó) de la parella més que la pròpia (John Vincennes), com la vergonya interior pel passat ens imposa un futur de sacrifici (Lynn), i com els propis remordiments per mentides passades poden impulsar a afrontar els reptes que abans eren inassumibles (Ed Exley). L.A. Confidential és una amarga reflexió sobre la condició humana, potser no tant pessimista.

Però sobre tot ens queda el personatge de Bud White, coneixedor de les seves pròpies limitacions, incansable al tractar de superar-les, capaç de fer qualsevol canallada per lleialtat i en defensa de la Justícia Absoluta, destrossat per haver lluitat fins el límit per aquest ideal i descobrir que hi ha límits que no es poden assumir. I si en lloc de lleialtat poseu ambició, ja teniu l’Edmund Exley.

Adient pels que no tenen cor. Contraindicada pels que no tenen estómac.

Salut i sort,
Ivan.

Epíleg: de la pel·lícula en parlarem demà.

El frío modifica la trayectoria de los peces explica en primera persona com un nen d’onze anys rep la notícia de la separació dels seus pares. En contra del dramon que aquest concepte pot inspirar, El frío modifica la trayectoria de los peces és una comèdia molt divertida i que fa de molt bon llegir. El final, però, és molt ensucrat i li surt el punt cursi per les costures, però on s’ha vist que una comèdia romàntica acabi malament?

Això de les novel·les escrites des del punt de vista d’un infant sembla que té èxit. El curiós incident del gos a mitjanit també va triomfar a les caixes registradores de mig món, des d’una perspectiva completament diferent i analitzant també una part diferent del comportament humà. En tots dos casos el que trobem és una tornada al sentit comú, als valors tradicionals (que no és el mateix que les conclusions del passat) i a desembolicar aquest nus que és la vida urbana i supercompetitiva de començaments del Segle XXI.

En Pierre Szalowski té l’encert de transmetre tot això d’una manera transparent, mitjançant personatges totalment arquetípics i absolutament adorables. A més, deixa caure als primers capítols algunes frases d’aquelles que anys després intentes recordar i no hi ha manera. Però El frío modifica la trayectoria de los peces no és un text, si més no en la traducció d’Esther Andrés Gromaches, que destaqui pel llenguatge formal, sinó per la inspiradora història que explica.

Adient pels que sabem de memòria els diàlegs de When Harry Met Sally. Contraindicada pels fans de Madame Bovary.

Salut i sort,
Ivan.

Com en alguns contes que he llegit seus, Philip K. Dick resulta molt més convincent com a inspirador de preguntes suggerents que no pas com a narrador d’històries. I consti que la història de Do Androids Dream of Electric Sheep és fascinant.

Malauradament per la novel·la, l’adaptació cinematogràfica de Ridley Scott és també una obra mestra. La gran majoria d’espectadors d’aquesta pensen, i és un error, que el que explica la pel·lícula és el mateix que es llegeix al llibre, i això fa que Do Androids Dream of Electric Sheep sigui una gran desconeguda.

Al món futur (curiosament, ambientat al molt olímplic any 1.992) de Do Androids Dream of Electric Sheep la humanitat afronta un entorn ambiental molt precari, amb radiacions que afecten decisivament la salut de les persones, i amb moltes espècies extintes o en perill d’extinció. Posseir un animal domèstic real, viu, passa a ser un senyal de prestigi i prosperitat.

Aquest aspecte de la trama el podem reconèixer no només a obres com Wall-E o documentals com An Unconvenient Truth, però si anem una mica més enllà de “posseir un animal” (en el mateix sentit que es posseeix un objecte) i ens fixem en que els personatges volen sentir caliu real, podem traçar un fil molt prim amb la televisió actual, obsessionada per mostrar experiències, sensacions i sentiments verídics. Ja ningú no es creu la ficció.

I és interessant aquesta recerca de la realitat perquè en el món tant cruel que sorgeix després de la Guerra Mundial Terminus, s’ha desenvolupat una nova religió en la qual el valor suprem és l’empatia, la compassió i el compartir bons sentiments amb els altres. Fins i tot està mal vist que la gent es guardi de manera egoïsta les seves alegries i no les comparteixi amb els que pateixen.

L’empatia és el que teòricament distingeix els humans dels androides, robots orgànics que semblen rèpliques exactes però que són incapaces de tenir sentiments reals, d’estimar, d’entrar en comunió amb la comunitat. Aparentment.

He trobat molt estimulant les reaccions i els sentiments que es plantegen al relacionar-se humans, animals i androides. On rau la humanitat? No sembla que en valors que practiquem gaire sovint. La necessitat d’amor, de contacte amb d’altres, de socialitzar; La compassió envers els altres, no ja els humans, sinó també els animals, i els androides; El remordiment per les faltes comeses.

El contacte amb androides, creacions artificials que respiren, suen i tenen cors que bateguen, fins i tot el simple coneixement de la seva existència, ja planteja una sèrie de qüestions d’ordre no només pràctic. Tenen sentiments? Tenen ànima? La tenim nosaltres, si els hi neguem?

Com podeu veure, Philip K. Dick va emplenar de qüestions fascinants aquesta magnífica novel·la de ciència ficció que va escriure el 1.968. Curiosament, va plantejar temes candents que realment ho són però també va assumir que alguns rols i situacions continuarien igual, com per exemple el paper social de la dona, la dependència d’un sou mensual per adquirir els bens i serveis necessaris, que tothom necessitaria cotxe i els transports públics serien un desastre, o que no ens podriem fiar del que digui la televisió. Hi ha problemes irresolubles, potser.

Com irresoluble és la comparació entre Do Androids Dream of Electric Sheep i Blade Runner. D’entrada, us faig saber que aquest és un terme que no apareix a la novel·la. Rick Deckard és un caçador de recompenses, un bounty hunter. Però del film, i de les seves diverses versions, ja tindrem temps de parlar-ne …

Adient per a curiosos. Contraindicat per a aventurers de butaca.

Salut i sort,
Ivan.

Però si us atreviu a llegir La societat literària de i de pastís de pela de patata de Guernsey descobrireu uns personatges versemblants, encara que un xic estereotipats, unes vides creuades amb anècdotes colpidores i un record agredolç de la vida quotidiana durant la Segona Guerra Mundial, que és una de les dues coses que més m’han agradat de la novel·la.

I és que la Història oficial acostuma a parlar molt dels líders polítics i militars, i molt poc de les petites tragèdies que acompanyen els no-soldats anònims durant els conflictes. Aquí trobareu un cabàs d’anecdotari tant dels bombardejos a Londres com de l’ocupació a les illes del canal.

El segon punt d’interès és la reivindicació de la lectura. M’ha agradat especialment la visió democràtica de l’autora, que permet lluir-se no només al lector de Shakespeare o de Sèneca, sinó també al de la literatura més popular que detesta el gust líric de T.S. Elliot.

Adient si us ve de gust una novel·la lleugera. Contraindicat si sou patums de la Literatura.

Salut i sort,
Ivan.

Epíleg: al Víctor li ha agradat.

Sota l’aparença d’una novel·la costumbrista, Mahfuz ens regala un conte moral amb elements de novel·la negra. Naguib Mahfuz dibuixa els personatges amb una gràcia i precisió que m’han impressionat. De cada un d’ells presenta l’anécdota reveladora, o dissecciona la seva manera de pensar i la seva sensibilitat d’una manera vívida i que indefectiblement remet a les coneixences del lector. El callejón de los milagros, una novel·la ambientada a un barri paupèrrim del Caire de la Segona Guerra Mundial, esdevé sorprenentment propera tot superant barreres culturals i temporals.

La faula que ens proposa Mahfuz és tant universal com vigent. Les històries sobre les ambicions que ens mouen, sobre allò que ens dóna satisfacció, i sobre com afecta tot plegat els que són al nostre voltant s’acostumen a gaudir dos cops: quan les llegeixes i quan les comentes amb els amics, i El callejón de los Milagros dóna per a una bona tertúlia.

Adient per a exploradors de l’ànima humana. Contraindicat si busqueu exotisme oriental.

Salut i sort,
Ivan.

Partint de l’enfonsament del transatlàntic Wilhem Gustloff, la desgràcia martíma més gran de tots els temps, Grass elabora una metàfora sobre el que ara a Espanya anomenem la memòria històrica, com si la memòria no fos sempre sobre la Història; o que fos possible una història desmemoriada. Grass bolca tots els sentiments dels alemanys sobre el nazisme en una sola família i els exposa amb una cruesa desarmadora.

Com els crancs parla de l’orgull, el patriotisme, la vergonya, la pèrdua d’identitat, la culpa pel que han fet els teus encara que tu no hagis participat, la pena per les víctimes que no vas conèixer, la ràbia perquè els morts propis no siguin tant plorats com els morts que els teus soldats van matar; tot això i alguna aportació més sobre el present post-unificació s’aplega en una família de quatre i dos personatges més.

En les menys de dues-centes pàgines que formen Com els crancs, Grass desenvolupa una trama en la que tracta d’alliberar dimonis col·lectius (i segurament algun d’íntim, també) i dibuixa una història mínima però reveladora i inquietant sobre com el passat no assumit influencia negativament el present. Trama necessàriament inconclusa, perquè la Història està viva.

Parlar de temes complicats en termes senzills és una habilitat que sempre he admirat i envejat. I si a més se sap fer escrivint pàgines colpidores i que sonen bé dins del cap (i en el meu cas gràcies a la traducció del Joan Fontcuberta) aleshores l’enveja ja assoleix nivells pecaminosos.

Adient per a reflexionar sobre la Història si us agraden les històries que van i venen. Contraindicat pels que demanin una lectura lleugera.

Salut i sort,
Ivan.

A La Soledad del Manager aparèixen totes les claus que defineixen tant la novel·la negra com l’obra de Manuel Vázquez Montalbán: el crim és només un pretext per a una detallada i profunda anàlisi social; Barcelona és escudrinyada a consciència; hi ha una fotografia clara del moment polític i social de la transició; els de dreta són conspiradors i els d’esquerres no ho són tant com creuen; escenes de sexe explicades de manera tant realista com explícita; i deliciosos moments on tant la cuina com la gastronomia són elevades al cim de la cultura popular, en contraposició amb la cultura oficial fàcilment usurpable pel poder polític i econòmic.

Tot això embolicant de manera perfecta una trama negra molt senzilla i uns personatges als que costa molt no estimar ni que sigui una mica. El cinisme de Carvalho és aclaparador, la innocent complexitat de Biscuter o el veí gastrònom donen un color vital a la novel·la que la fa molt més entranyable del que seria amb només la sòrdida història policial. Del millor de La Soledad del Manager és la manera com Vázquez Montalbán combina els personatges de classe alta i de baixa estopa, de manera molt més natural que ho aconsegueix l’Eduardo Mendoza, per exemple.

A La Soledad del Manager reconec antecedents clars del que poc temps després Montalbán va sublimar a Galíndez, una novel·la on repeteix els mateixos temes però amb un tractament molt millor acabat.

Adient per amants de Barcelona i de la novel·la negra. Contraindicat si no us agrada llegir coses ben realistes.

Salut i sort,
Ivan.

La paraula més bella ocupa cinc-centes pàgines, i pel meu gust li’n sobren entre cent i dues-centes, perquè la història és prou senzilla com per no allargar-se tant. Però passa que aquesta és una novel·la que es cou a foc molt lent, perquè el que t’explica no són fets o idees, que si, sinó que transmet sentiments. Sentiments que afecten valors fonamentals. I ja sabeu que els sentiments no es poden explicar, només transmetre.

La paraula més bella passeja per quatre géneres diferents. Comença com una entretinguda comèdia romàntica. Després canvia subtilment cap el melodrama, que esdevé tant obsessiu com lacrimogen. Com que la novel·la comença a Sarajevo, no és cap sorpresa que arribem al génere bèlic, des d’una vessant brutalment íntima, que de seguida comentaré. I acaba un altre cop amb una introspecció on hi ha una amalgama de sentiments que no desvelaré per si algú té la intenció de llegir-la.

La Mazzantini escriu en primera persona i de manera molt directa. Això fa que el lector s’impliqui fins la medula, però també que quan deixes el llibre la imaginació viatgi cap els altres personatges, buscant altres punts de vista, perquè el que s’explica té moltes facetes.

Si penseu que en una novel·la sentimental com és aquesta ha de ser cursi o tova, aneu molt errats. És duríssima, especialment a la part central i a la que està ambientada al setge de Sarajevo durant la Guerra dels Balcans. El desembarcament de Saving Private Ryan és Bambi al costat del que explica la Margaret Mazzantini. Crueltat, sadisme i misèria extremes. Sense embuts.

I a tot això, ja he parlat de les primeres 470 pàgines de La paraula més bella, moment en que jo li comentava a la Vio que ja tenia ganes de lliurar-me d’aquest totxo. I aleshores sorgeix el gir, per a mi inesperat (mira que sóc ingenu) i el desenllaç de la història li dóna un sentit completament diferent a l’obra, que justifica plenament el títol i que em deixa un regust molt més agradable del que m’esperava.

La Margaret Mazzantini escriu molt bé. Descriu perfectament els personatges, els dota de tendresa, de profunditat i de relleu, i els relaciona amb una naturalitat que sembla absolutament real. També crec que embafa una mica, perquè en cap moment no relaxa el ritme narratiu, sempre tensat, i això acaba per esgotar el lector.

En definitiva, que m’ha acabat agradant.

Adient per a examinadors de consciències. Absolutament contraindicat per a cors sensibles.

Salut i sort,
Ivan.