Ja us vaig dir què gràcies a Bloguzz he tingut l’oportunitat de llegir aquesta novel·la. Ara puc afegir que m’ha agradat molt.

Com ja sospitava, Las cien voces del diablo té un munt de paral·lelismes amb un altre best seller escrit per una dona i ambientat en el Carib i que no em va agradar gens. Però és una novel·la molt millor resolta, crec jo que gràcies a que les seves pretensions són molt més mundanes i es limita a allò què és esencial en una novel·la: entretenir i suggerir.

Las cien voces del diablo és una novel·la eròtico-romàntica ambientada a la Cuba que acaba d’alliberar-se d’Espanya. Té un repartiment coral en que el protagonisme va movent-se d’un cercle de personatges a un altre. És interessant perquè fent servir la tècnica de la narració per part d’un tercer omniscient l’Ana Cabrera Vivanco va movent l’eix narratiu fent que el centre de l’acció no estigui massa temps sobre un mateix personatge. No hi ha una trama definida explícitament sinó que els esdeveniment van succeïnt-se de manera natural i al final tot forma una història amb sentit.

Renuncio per tant a resumir l’argument en una frase o paràgraf, perquè no faria altra cosa que enganyar-vos. Un cop he acabat Las cien voces del diablo m’adono que el personatge central, el que fa de palanca per la major part de la narració, és Jacinto; que està narrada des del punt de vista de Teodoro i d’Horacio (però no amb les seves veus); que els dos personatges amb més importància (aquests mels callo) només tenen sentit a partir d’altres dos personatges; i que pel camí han quedat vàries línies argumentals que podien haver emplenat per si soles una novel·la. Una de Barbara Cartland o Corín Tellado, per a que us feu una idea.

Però havent-hi molt de rosa, Las cien voces del diablo és una novel·la més eròtica que no romàntica. La majoria de literatura eròtica és de baixa estopa i no passa de ser més que un recull de descripcions gimnàstiques de gent en pilota picada. Pero Las cien voces del diablo parla de sentiments, de sensacions i de l’efecte que tenen sobre els personatges. Ho fa d’una manera planera, directa i educada (ni barroera, ni formal, ni elegant), tant respectuosa amb els personatges com amb els lectors, i viu l’amor i el sexe d’una manera hedonista i enfrontada al puritanisme i la hipocresia de l’època i la societat en que està ambientada.

Adient per a entretenir una setmana d’estiu. Contraindicada si busqueu profunditats formals o morals.

Salut i sort,
Ivan.