Neil Young va nèixer fa ja 64 anys, un dotze de novembre. A l’edat en que molts només fan gires d’autohomenatge o recopilacions de duets i estàndards, és un dels veterans que mantenen amb més dignitat la seva condició i tot i que difícilment superarà el que ja ha aconseguit, el seu present continua sent magnífic.

Un antic amic i col·laborador seu va jugar les seves cartes de manera ben diferent. Danny Whitten ens va deixar fa 37 anys, vençut per una addicció a l’heroïna que ell segurament creia que controlava. Va deixar amics i família desconsolats, una excel·lent banda de garatge òrfena de líder, una cançó que Rod Stewart ha convertit en himne, va inspirar una magistral elegia del seu amic Neil, i el gran dubte de fins a on podia haver arribat la seva carrera.

D’una manera molt semblant va acabar-se el vol d’Enrique Urquijo ara fa ja 10 anys. Encara recordo el malestar físic en que em va enfonsar llegir a El País la notícia que algú, probablement el seu camell, havia abandonat el seu cos al portal de casa. Sempre em demanaré com és possible que algú que té el geni i la sensibilitat d’escriure Pero tu lado, Y no amanece, i un grapat llarg de cançons maravelloses pot llençar la seva vida a les escombreries.

Igual que Jim, que Janis, que Jimi, que Kurt, que Michael Hutchence, que Michael. Cadascú assaltat pels seus partículars fantasmes, abocats cap a la desesperació o la inconsciència.

És una collonada allò que no moriran mentre escoltem la seva música. Són morts, ja no beuen cervesa, no xerren amb els amics, no critiquen al President, no fan l’amor amb qui els ve de gust.

I els seguim enyorant.

Salut i sort,
Ivan.

L’excusa de la nova gira és la presentació del material de Fork in the Road, però l’artista és ben conscient del que espera el seu públic i va oferir tot el seu repertori clàssic amb només alguna inclusió del darrer treball.

El concert va tenir com a base el repertori més elèctric i rocker de Neil, tot i que li va dedicar també un tram a la vesant lírica i acústica del seu repertori. Juntament amb clàssics absoluts com Old Man, Down by the River, Cinnamon Girl, Heart of Gold o Rockin’ in the Free World, va incloure temes menys coneguts com Mansion on the Hill o Spirit Road. I la banda, on només havia un dels sis que no arribava als seixanta anys, va sonar tant jove, entusiasta i contundent com la que més.

M’agradaria poder-vos transmetre amb paraules el gaudi que ens va portar Neil dissabte, a mi i a molts més, però m’és molt difícil. Seria com explicar perquè la seva música m’emociona gairebé sempre, seria poder racionalitzar perquè les seves composicions toquen la fibra. El que si us puc dir és que amb ell em passa igual que amb El Único de la Fila: en disc està molt i molt bé; però infinitament pitjor de com és en directe. La seva habilitat com a guitarrista, quan la pots apreciar en viu, és impressionant.

Quan portes vint anys esperant un concert poden passar dues coses: l’experiència inoblidable o la decepció més cruel. Afortuadament, va ser el primer.

Salut i sort,
Ivan.

L’absència del seu grup d’acompanyament més habitual es nota molt. A Fork in the Road li manca aquest punt d’alegria i visceralitat que Ralph Molina, Poncho Sampedro i Billy Talbot li donen a la vessant més rocker de Neil Young.

Fork in the Road és un àlbum ben compacte. A banda de garage rock, podeu trobar rock més o menys dur i blues elèctric. De les deu cançons de l’àlbum, la majoria són contundents i dues són balades, l’única concessió al lirisme juntament amb l’ús d’alguns cors que remeten a la primera versió de Living With War.

No trenca cap límit, però Fork in the Road amplia encara més la llista de bons discs d’una carrera que ja assoleix el número gens menyspreable de 56 àlbumgs. El proper 30 de maig espero gaudir-ne en directe al Primavera Sound. Un concert que porto esperant fa uns vint anys.

Adient si sou mínimament aficionats al rock. Contraindicat com a primera aproximació a Neil Young.

Salut i sort,
Ivan.

Ja fa un mes que tenim el darrer àlbum de Neil Young entre nosaltres. Com us podeu imaginar, jo el considero del millor que he escoltat aquest any. Agarreu-vos, que el comentaré a fons.

Chrome Dreams II obre amb Beautiful Bluebird. Country del de sempre, amb la guitarra, la steel guitar i els coros d’acompanyament. Sortit directament de la mateixa vena que va inspirar àlbums com Old Ways.

Boxcar li afegeix ritme a la proposta. Estilisticament és més folk, tot i que el banjo ho dissimuli. Aquí ens podem remetre a àlbums com el seu primer en solitari (Neil Young) o l’arxifamós Harvest.

Ordinary People és una macrocançó que durà més d’un quart d’hora. Guitarra elèctrica a dojo i Neil predicant sobre la virtut de la classe treballadora, mentre la banda improvisa un llarguíssim desenvolupament de la melodia principal i la secció de metall li dóna color i caliu a l’aire. Impossible no evocar Cowgirl in the Sand, l’atmosfera de Living With The War o This Note’s For You, on havia d’aparèixer originalment.

Tornem a la vessant acústica. Shining Light és una balada romàntica i bucòlica, de la mena que van convertir en Rei a Elvis Presley i de les que Neil Young ha fet abans, com és el cas de Harvest Moon. Els que us extranyaveu que Neil esmentés sempre The Shadows com una de les seves influències, fixeu-vos en el joc de guitarres.

The Believer és una altra balada, més naïf, que canta les excel·lències de la vida plàcida i tranquila al camp. En contra de la convenció, no és gens country però si tot el camp que podeu imaginar-vos. Emparentada amb aquell deliciós Our House que va interpretar acompanyat de Crosby, Stills & Nash.

Contraataca la vessant més elèctrica i rockera amb Spirit Road, que sembla sortida dels descarts de l’extraordinari Ragged Glory. Si no són els Crazy Horse en persona qui l’acompanyen, ben bé ho semblen. Quan vulgueu sortir a la carretera cavalcant una Harley Davidson, ja teniu un himne.

I si el que voleu és una cançó per posar al cotxe mentre sortiu de farra amb els vostres amics, aquí teniu Dirty Old Man, divertida i gamberra, talment com una de les clàssiques històries de cervesa freda i ties calentes d’AC/DC, però tallada pel mateix patró del Ragged Glory. De debó que no són els Crazy Horse?

Això ja s’està escalfant massa, oi? Per això tenim Ever After, country a molt poques revolucions i amb la steel ben afilada. Si heu de fer dormir alguna criatura, aquesta és la vostra, tant per la música com per l’edificant lletra. Si abans he esmentat Old Ways, ara podem parlar del Comes a Time, l’àlbum més country de la seva discografia.

I arribem a No Hidden Path. Un quart d’hora de rock complexe i contundent. Complexe per la lletra, lírica i rebuscada com poques, i pel tempo viu i contingut alhora, just la contradicció del que és el rock’n'roll, pura víscera. El referent aquí és I’m the Ocean, del seu àlbum Sleep with Angels, que seria la versió histèrica de No Hidden Path. Cada tant de temps, algú em demana què te Neil Young per a que m’agradi tant. No ho sé, però la resposta està en cançons com aquesta, que m’agraden, m’entusiasmen, em fascinen i no puc parar d’escoltar-les.

Arribem al final. The Way. Protagonisme per un cor infantil i un piano en una balada dolça però no pas ensucrada. Després d’un quart d’hora de guitarra elèctrica, Neil Young acomiada Chorme Dreams II amb una visió idílica i optimista de la vida.

Què aporta de nou aquest disc a la seva discografia? Ben poca cosa. Afegeix més qualitat al seu repertori? No pas. Sembla una imitació de si mateix? Tampoc, sembla una obra ben original. I què tal es compara amb el rock que es fa avui en dia? Dóna trenta-mil voltes a tot el que escolto a Radio 3 i semblants. Ara em sembla un disc menor dins la seva ja inmensa discografia, però d’aquí uns anys, quan algú em demani quin podria ser un bon CD per introduir-se en la música de Neil Young, li esmentaré aquest Chrome Dreams II. Sóna a àlbum clàssic.

Salut i sort,
Ivan.

La majoria de cançons de Chrome Dreams van acabar sent publicades a altres àlbums de Neil Young, com American Stars’n Bars, Comes a Time o Freedom. Estem parlant d’una dotzena de talls que inclouen versions alternatives de Pocahontas, Like a Hurricane, Sedan Delivery, Too Far Gone o Captain Kennedy, totes elles cançons ara clàssiques del cantautor canadenc.

Perquè Neil Young va decidir no publicar aquest àlbum és un dels misteris pendents de resoldre. Un altre podria ser quina hagués estat la portada del disc (el bootleg es pot trobar amb diverses caràtules). Però la pregunta més actual és sense dubte perquè al cap de trenta-un anys ha decidit publicar un àlbum oficial anomenat Chrome Dreams II.

Avanço dues hipòtesis: la primera, per foter-se’n un cop més de la indústria musical; la segona, perquè tots dos àlbums s’assemblen molt, amb l’alternància entre els temes més elèctrics i tralleros del seu repertori i els més acústics i sublims. Si s’hagués publicat, no tinc cap dubte que Chrome Dreams hagués estat considerat un dels millors àlbums rock de la década dels 70.

Ja us podeu imaginar de què escriuré ben aviat, oi?

Salut i sort,
Ivan.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l’aparell igual l’havia posat l’Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.

Gairebé tant famoses com la pròpia Guerra del Vietnam van ser les protestes que van esdevenir per aquella época als Estats Units. Una de grossa va passar quan la Guàrdia Nacional d’Ohio va disparar al campus de la Kent State University i va matar quatre estudiants. És un fet que va commocionar els EUA i va quedar immortalitzat per la cançó que Neil Young va composar i Crosby, Stills & Nash van interpretar amb ell.

Tin soldiers and Nixon coming,
We’re finally on our own.
This summer I hear the drumming,
Four dead in Ohio.

Gotta get down to it
Soldiers are cutting us down
Should have been done long ago.
What if you knew her
And found her dead on the ground
How can you run when you know?

Publica El País que un dels ferits ha localitzat una cinta que demostraria que l’atac va ser premeditat i no fruit dels nervis dels soldats.

Tinc molts dubtes de la qualitat d’una cinta magnètica al cap de trenta-set anys. No entro ja en el tema de l’autenticitat. I també queda fora de discusió el fet que de poc servirà ja a les víctimes. Però reconforta veure que hi ha gent que es pren la Justícia com una cosa prou important com per no deixar-ho còrrer al cap de tant de temps. I també que hi ha mitjans de comunicació que li’n fan cas.

La cançó és de les que apareixen al recent Live At The Massey Hall, del que ja vaig escriure. A YouTube han penjat el video.

Salut i sort,

Si Live at the Fillmore East, aparegut la tardor passada, ens mostrava els primers concerts que va donar en companyia dels Crazy Horse, és a dir, la seva vessant més elèctrica, amb Live at the Massey Hall ens trobem amb una actuació acústica en solitari, a un petit teatre de Toronto durant el 1971, quan va tornar al seu Canadà natal ja convertit en una estrella.

Curiosament, també Charlie Parker i Herbie Hancock han enregistrat concerts allí. El de Herbie Hancock no em va agradar gens ni mica.

Live at the Massey Hall recull disset cançons (divuit si comptem que un tall en combina dues) cantades amb passió i senzillesa alhora, sovint amb el típic falsetto de Neil, i interpretades a la guitarra de manera magistral. És potser l’àlbum acústic on millor toca la guitarra, potser perquè Neil Young se sabia al cim de la seva carrera, després de l’èxit dels seus primers àlbums en solitari, haver triomfat amb Crosby, Stills & Nash i haver-se posat a primera fila de la cançó protesta amb Ohio. La confiança el va impulsar a oferir un concert memorable que durant trenta-sis anys ha estat un pirata legendari.

Juntament amb els clàssics que tothom esperava trobar podem gaudir d’alguna joia inesperada. D’entrada, tenim un tema fins ara inèdit, Bad Fog of Loneliness. També podem escoltar la divertida i ingènua Dance, Dance, Dance, que va cedir als Crazy Horse pel seu primer àlbum, que apareixeria més tard durant el mateix 1971 i que Neil Young no gravaria mai en solitari.

A més, Young interpreta A Man Needs A Maid sense l’acompanyament orquestral que apareix a Harvest, amb guitarra de pal i la seva veu, i se’n surt més que bé. Altres cançons que ens hem acostumat a gaudir-les amb més parafernàlia són Helpless i Old Man, la meva favorita del seu repertori. Tenim també dues peces que quan les toca amb grup elèctric s’allarguen fins als vint minuts i que aquí es limiten a gairebé quatre minuts: Cowgirl In The Sand i Down By The River.

El repertori també inclou un parell de peces del seu pas per Buffalo Springfield, quatre dels seus àlbums en solitari, Helpless de la seva col·laboració amb Crosby, Stills & Nash i, atenció, fins a vuit cançons que Neil Young aniria publicant en anys posteriors però que en aquell moment eren inèdites (Ohio només havia aparegut en single).

Aquesta abundància de material nou era la primera raó perquè el productor David Briggs volgués publicar aquest concert com un doble LP en directe, un format que aleshores es va posar de moda gràcies al 4-Way Street i sobretot el Made in Japan dels Deep Purple. Havia de ser el disc que anés enmig entre After The Gold Rush i Harvest, però Neil Young no ho va veure clar i no ho va autoritzar. La segona raó era l’exraordinària qualitat de la interpretació.

A banda de l’Old Man, jo destaco les interpretacions que fa de Tell Me Why i I Am a Child, absolutament commovedores, però el ben cert és que tot el concert té un nivell altíssim, com a mínim a l’alçada de l’Unplugged que Neil Young enregistraria vint anys més tard quan tothom va descobrir l’encant de tocar sense acompanyament elèctric ni altres afegits, i que va ser considerat per la crítica un dels millors àlbums de l’any 1993.

Un cop he escrit que el nivell és superlatiu (insisteixo: als disset talls) queda poc que comentar, perquè el repertori és ben conegut. Com us podeu esperar d’un concert acústic, predominen les balades i els mig tempos. La revista Rolling Stone ha comentat a la seva crítica la nostàlgia que desprenen vàries de les cançons d’un compositor que aleshores només tenia vint-i-cinc anys i l’ha valorat amb un 4 sobre 5. AllMusic li dóna 4.5 sobre 5 de puntuació, J. Pérez de Albéniz el deixa molt bé a ElCultural.es, Pitchfork li dóna 8 sobre 10 i l’àlbum ha entrat al nº 6 de Billboard, i al nº1 al Canadà en la seva primera setmana. O sigui que no sóc l’únic a qui li ha agradat.

Si sou molt fans de Neil Young, d’aquests que tenen més de trenta compactes seus, aneu amb compte a l’hora de comprar aquest CD: per la tardor està anunciada una capsa amb vuit CD i dos DVD i un llibre de 200 pàgines, on tant Live at the Massey Hall com Live at the Fillmore East sembla que figuraran com a bonus CD. No sé si això vol dir que seràn 10 CD i dos DVD, si els enregistraments seran exactament els mateixos, ni si el packaging inclourà les fotografies i textos d’aquests dos extraordinaris àlbums. El que si sé és que la indústria discogràfica està perdent el poc crèdit que li quedava. ¿Per a què em compraré el darrer CD de Shakira o Norah Jones (per nomenar dues que han fet aquesta jugada) si al cap de pocs mesos el tornen a treure amb cançons o videos addicionals? Clar, t’esperes a que surti el bo. Però resulta que quan surt ja no piques, perquè demanen preu per a col·leccionista i tu ja ho has trobat a internet a preu d’amic.

Gràcies a Rhapsody podeu fer un tastet del CD i al blog En la playa de Neil podeu anar seguint els comentaris dels seus admiradors.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Live at the Massey Hall 1.971
Reprise/WEA, 2.007.

Per a promocionar el disc, han fet aquest videoclip d’una de les cançons més mítiques de Young, Old Man.

Salut i sort,
Ivan.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l’aparell igual l’havia posat l’Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.

Com no podia ser d’altra manera, algú sempre tant a l’aguait sobre com es comercialitza la seva música com és Neil Young també s’apunta al carro. No he llegit cap declaració seva que ho justifiqui, però segurament parlarà de fer arribar a més gent el seu missatge de protesta i no de cobrar per segon cop els fans per la mateixa col·lecció de cançons que ja hem comprat un cop. Ja va fer quelcom semblant amb Greendale (la segona edició canviava el DVD d’acompanyament) i ara prova d’aquesta manera.

Primer comentari: no comentaré un altre cop la valentia de publicar un disc amb aquestes lletres als Estats Units i quan la distribució futura de la teva música depén de les grans companyies multinacionals amb interessos polítics evidents. Oferir una segona tassa, quan a més ets candidat al Grammy per la primera, té nassos.

Segon comentari: què es guanya. Espontaneitat, autenticitat, cruesa. Bàsicament el que ha fet Young ha estat eliminar els cors gospel que acompanyaven la majoria de cançons. Això és més evident en uns temes que en altres, però en general trobo que el conjunt guanya. L’àlbum sóna més a Neil Young i també sóna més a cançó protesta. Ara és fàcilment classificable com a rock, abans tenia un punt de gospel, de dolçor, que era el que li treia l’excel·lent.

Finalment, què perd. La veu del poble, els cors. Precisament la inclusió de totes aquelles veus cantant alhora tenia un sentit alegòric molt clar, que augmentava el sentiment de l’àlbum tot i que perjudicava la música. Abans era un clam, ara és un grup de rock. I l’himne americà, que al primer CD era el darrer tall, aquí no apareix.

A mi m’agradat, clar que a mi m’agrada gairebé tot el que fa Neil Young.

Salut i sort,Ivan.

Neil Young
Living With War … in the beginning
Reprise Records, 2006.

Aquests dies n’haureu pogut llegir un munt de llistes d’aquestes. Limitant-nos al tema musical, les llistes de la millor música publicada a Espanya durant el 2.006 han sovintejat i no han assolit cap mena de consens, tot i que hi ha discos que es repeteixen arreu. Per exemple, podeu mirar les llistes que han preparat els blogs La Brújula Verde i Blogpocket, una pels àlbums en castellà i l’altra pels internacionals (per tant, no hi ha espai ni per Lluís Llach ni per Fermín Muguruza).

Un altre blog, Cogiendo Caracoles, també n’ha elaborat un altre, de ranking.

Els crítics d’El País han destacat els següents treballs:

1. Orphans, de Tom Waits.
2. Whatever People Say I Am …, de Arctic Monkeys.
3. The Black Parade, de My Chemical Romance.
4. Kensington Square, de Vincent Delerm.
5. The Greatest, de Cat Power.
6. The Underdog, de Tego Calderón.
7. Rudebox, de Robbie Williams.
8. Fundamental, de Pet Shop Boys.
9. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
10. ¡Ay Caramba!, de Ska Cubero.
11. The River in Reverse, d’Elvis Costello & Allen Toussaint.

I els del suplement Què Fem de La Vanguardia també n’han elaborat dues. La dels discos extrangers:

1. We Shall Overcome, de Bruce Springsteen.
2. Modern Times, de Bob Dylan.
3. The Life Pursuit, de Belle and Sebastian.
4. Futuresex/Lovesound, de Justin Timberlake.
5. Whatever People Say I Am …, de Arctic Monkeys.
6. L’horizon, de Dominique A.
7. Victory for the Comic Muse, de The Divine Comedy
8. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
9. The Drift, de Scott Walker.
10. The Greatest, de Cat Power.

I la dels discos espanyols:

1. Batiscafo Katiuscas, d’Antònia Font.
2. Mujeres, d’Estrella Morente.
3. El tiempo de las cerezas, de Bunbury & Vegas
4. Mística domèstica, de Roger Mas.
5. De Benidorm a Benicàssim, de diversos autors.
6. Aguantando el tirón, de La Excepción.
7. L’univers, dels 12Twelve.
8. Garabatos, de Josele Santiago.
9. Alegato meridional, del Grupo de Expertos Solynieve.
10. Las jugadas imposibles, de Tachenko.

I, naturalment, Famoses Darreres Paraules també té la seva llista. El criteri és diferent: sel·leccionar el millor d’entre el que he escoltat durant aquest any i he publicat alguna nota, independentment de si el disc era del 2.006 o d’algun any anterior. He esperat una setmana pera a donar temps a Dover, però el seu Follow the City Lights no m’ha agradat tant com per entrar a la llista. Malauradament, no he tingut l’oportunitat d’escriure articles sobre algun àlbum que si que hagués aparegut a la llista. Anoteu els següents, a espera que en algun moment els pugui comentar:

• Orient/Occident, de Jordi Savall i Hesperion XXI.
• Do Whatever Turns You On, d’Aberfeldy.
• The Devil and God Are Raging Inside Me, dels Brand New.
• La versió que de Rhapsody in Blue van enregistrar Michel Camilo i l’OBC.

I ara si, els millors del meu 2.006 han estat els següents:

1. The Carnegie Hall Concert, de Keith Jarrett. Una obra mestra que rivalitzarà amb la que va signar a Köln fa trenta anys.
2. Hammersmith Odeon, London’75, de Bruce Springsteen and the E Street Band. No és estrictament d’aquest any, el vídeo fa molt temps que corre, però si que s’ha publicat per primer cop com a CD.
3. Half The Perfect World, de la Madeleine Peyroux. Jazz festiu i veu arrassadora.
4. Happenstance, de Rachel Yamagata.
5. Gulag Orkestar, de Beirut. Imaginació, frescura, atreviment, vitalitat: música.
6. Where You Live, de la Tracy Chapman. Un valor segur que aquest any s’ha revaloritzat.
7. This Life, de Martha Wainwright. Quan el cognom no pesa gens.
8. 3121, de Prince. Els genis mai no deixen de ser-ho, encara que estiguin en baixa forma.
9. Scissors in my Pocket, de Polly Paulusma. La millor de les cantautores pop, i això és dir molt.
10. We Push, You Pull, dels Unfinished Sympathy. La millor banda de rock del país ha fet un pas endavant en la via comercial.

I menció especial per la doble entrega de Marisa Monte; pel manifest polític de Neil Young i per la recuperació del seu concert amb els Crazy Horse; per les Cold Roses de Ryan Adams; per les trobades d’Isobel Campbell amb Mark Lanegan, la del Boss amb un munt de músics de folk i la de Mark Knopfler amb Emmylou Harris; per aquell concert antològic de Jackson Browne i per la sensacional tornada de Pearl Jam; per les noves entregues de Drive-by-Truckers i de Big & Rich; i el doble àlbum de Eleftheria Arvanitaki i el recull d’enregistraments de John Cerminaro.

No us queixareu que no us recomano música, oi?

Salut i sort,
Ivan.

Bono va batejar la banda com U Jam, nom no gens original però que sóna bé. He buscat per internet a veure si havia res més que haguessin tocat junts, però tothom (Jordi Tardà; aquest blog; aquest diari australià, on podeu veure algunes fotografies; o el Channel V també australià) menciona només la interpretació de Rockin’ in the Free World, o sigui que suposo que el que va passar és que Bono, Larry Mullen i The Edge van sortir a l’escenari en els bisos de l’actuació dels Pearl Jam dins del festival Make Poverty History i van tocar només aquesta cançó.

Tot i que la Wikipedia explica un origen polític i patriòtic de la cançó, hi ha molta ironia i crítica en el seu si. D’entrada, la lletra (que podeu trobar en castellà aquí) parla més aviat dels problemes que es pateixen a l’interior dels Estats Units que no pas de les seves relacions internacionals. Per altra, la violència (Crime in the City), el medi ambient (Greendale), o les drogues (The Needle and the Damage Done) han estat de sempre temes objecte de l’interès i el talent compositor de Neil Young. Tot i que després dels atemptats de les torres bessones va haver-hi ràdios i gent que intentaven associar aquesta cançó a l’atemptat i fer un ús patriòtic, Neil va preferir interpretar Imagine (sí, la de Lennon) al concert d’homenatge a les víctimes.

Moltes vegades s’ha associat a Neil Young amb posicions republicanes i conservadores, com per exemple quan va fundar Farm Aid, quan va lloar la política exterior de Reagan o quan va afirmar que per a defensar la llibertat calia fer alguns sacrificis, recolzant l’actual llogater de la Casa Blanca. Però, tant lletres com aquesta com àlbums com Living With War ens mostren un pensament polític no tant dretà. Classificar la gent és un esport molt difícil i m’imagino que li haurà fet gràcia que aquest cover hagi estat a un festival d’aquest caire.

Rockin’ in the Free World va aparèixer per primer cop al seu àlbum Freedom, autèntica obra mestra, on obre el CD amb una versió acústica i el tanca amb una d’elèctrica, a quina millor. Si no teniu aquest CD no sabeu el que us perdeu, però us podeu fer una idea de com sonen les versions originals del tema veient aquesta altra interpretació acústica en directe, o el videoclip original, de la versió elèctrica (les imatges del qual, per cert, recolzen la interpretació social de la lletra).

La versió dels U Jam no està gens malament. Qui més cops n’ha fet covers és Pearl Jam precisament, tot i que gent com Joe Satriani, Jon Bon Jovi, grups amateurs i aficionats diversos també l’han tocada.

Que ho disfruteu.

Salut i sort,
Ivan.

Admeto que la meva opinió pot estar esbiaixada, però aquest àlbum també és molt bo. També vol dir com la majoria del que ha fet aquest home. Són només sis cançons, quatre de curtes i dues que s’allarguen un quart d’hora cadascuna. Rock i blues rock del bo i en directe. Hi ha la versió que inclou també el DVD del concert, però això encara no m’ha arribat. Com a nota curiosa, una setmana després del llançament, l’àlbum ja té entrada a la wikipedia en anglès.

Els temes són tots molt coneguts i inclouen dos clàssics indiscutibles com Cowgirl in the Sand i Everybody Knows This Is Nowhere. Les interpretacions, com sempre que hi ha els Crazy Horse per enmig són tremendament vitals. Festives, amb un blues molt fresc i espontani, lluny del que la Allman Brothers Band va interpretar en un altre famós directe al mateix escenari. El principal interès del CD és que és el primer directe que es publica de l’època en que Danny Whitten era la guitarra oficial de Crazy Horse. Els diàlegs entre guitarres de Down by the River i Cowgirl in the Sand són sensacionals i tota una alegria, ja que en tota l’extensa discografia de Neil Young no en podem trobar de semblants. Els enregistraments que va fer amb Stephen Stills no recullen cap dels que les cròniques periodístiques deien que eren autèntics espectacles, ni en estudi ni en directe. Només alguna actuació mal enregistrada que corre per internet de l’època de Buffalo Springfield, però res comparable amb el que aquí podeu escoltar amb el malaguanyat Whitten.

L’altre punt d’interès de la gravació és la presència de Jack Nietzsche al piano. Tot i que va continuar col·laborant amb Neil fins a la seva mort, Nietzsche va deixar de pertànyer als Crazy Horse poc després d’aquests concerts, i es va dedicar entre d’altres coses a signar bandes sonores de pel·lícules, a més continuar una carrera més orientada al blues i el jazz.

El so és més que decent i del packaging i el DVD no puc comentar res perquè encara no ho he pogut tocar. Recomenable pels que us agradi el rock, blues-rock i els directes vibrants, i pels molt fans de Neil Young. Si només teniu curiositat per saber què tal sóna, hi ha alternatives millors, com el Rock Road vol. 1.

La comunitat de fans ha reaccionat amb una barreja de satisfacció pel que hi ha i frustració pel que podia haver hagut. Es veu que el material enregistrat és més ampli, incloent un set acústic en solitari i el Cinnamon Girl amb la banda. Probablement l’any vinent contemplarem l’aparició d’una de luxe collector’s edition.

Si voleu fer un tast, al website de Neil podeu escoltar amplis fragments de bades.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young & Crazy Horse
Live at the Fillmore East (1970)
Reprise Records, 2.006.

Això és quelcom que ja em va passar amb el Praerie Wind. Aleshores no em van sortir els comptes i ara que els he tornat a fer, tampoc.

Si visites la botiga online et trobes amb una interessantíssima oferta: CD i samarreta exclusiva per $33.99. O la versió CD/DVD, per només $4 més. Fem comptes: al canvi d’avui, un euro costa $0.790701, $37.99 són 30.038€. La versió CD/DVD aquí no compto amb trobar-la per menys de 18€. La samarreta, posa-li altres 18€, tirant baix. Surt a compte, i més si afegeixes que Neil no és tant popular per aquí i costarà Déu i ajuda trobar la samarreta. Som-hi.

Continues a la botiga online i avances fins el moment que has d’escollir el mètode de tramesa. Com que la meva adreça és la que és, només hi ha un mètode, International Shipping: $16.82. I la suma ara puja fins a $54.81, que al canvi són 43.33€. El preu ha pujat gairebé el 50%.

Si busques de comprar només el CD, per exemple a través dels partners d’AllMusic Guide o Amazon, t’acabes trobant el mateix problema.

Què he de fer, comprar més coses per a que surti a compte la tramesa? Haver d’augmentar la despesa no és una manera eficaç d’estimular la compra. A més, he de buscar altres articles que em semblin interessants la qual cosa afegeix un altre cost, d’esforç (Amazon t’ho posa ben faci, cal dir-ho: són la botiga a internet). Acaba sent més fàcil i còmode comprar impulsivament al carrer Tallers que no planificar les quatre compres de l’any a Amazon.

Ja veieu quin és el gran drama del comerç electrònic i perquè la globalització no arriba al comerç al detall.

Salut i sort,
Ivan.

Tal com ja avançava el propi Neil a una recent entrevista a Rolling Stone, es tracta d’un enregistrament fet al Fillmore East de San Francisco el 1970, juntament amb els Crazy Horse, que en aquella època encara incloien el malaguanyat Danny Whitten. Com comenta a l’entrevista, sembla que a partir d’ara es dedicarà a publicar una immensa quantitat d’enregistraments que han anat quedant pendents, ordenats de manera cronològica. Quelcom semblant als Tracks de Springsteen o els Bootleg Series de Bob Dylan. Una grandíssima notícia per tots els seus admiradors.

L’actualitat de Neil té altres punts d’interès. Al Festival de San Sebastian, Jonathan Demme ha presentat Neil Young: Heart of Gold, concert enregistrat a Nashville a la presentació de Prairie Wind i que El País deixa força bé, tal com ja va El Periódico quan es va estrenar a Sundance.

Demme compagina, igual que fa Neil, la promoció artístico-comercial amb el missatge polític a les seves intervencions. ABC destaca aquesta vessant política de la seva roda de premsa. Neil ha arribat a l’extrem de fer que www.neilyoung.com sigui la de la campanya Living With War i no la seva tradicional homepage.

De moment, però, seguim sense que s’anuncii cap extensió europea de la seva gira.

Salut i sort,
Ivan.

Fa 35 anys Neil feia molt millor pinta que ara, però ja aleshores era capaç d’emocionar amb només amb la seva veu, la guitarra de pal i l’harmònica. Impressionant. El millor, però, és comparar-ho amb aquesta actuació a la televisió americana, pocs anys abans, quan encara formava part de Buffalo Springfield.

Els gestos de Stephen Stills i Richie Furay ara farien riure, semblen ridículs. És curiós com els gestos passen completament de moda, hi ha música que envelleix malament i altra que no, i en canvi la roba torna cíclicament a posar-se de moda (de fet, fashion, què és més in). El que no he entés és l’aparició del guitarrista que hi ha de cara a l’escenari. Alguna idea?

A YouTube tenen penjats molts més videos de Neil, ja us n’aniré proposant uns quants més.

Salut i sort,
Ivan.

El CD està sent censurat (o més aviat musicalment ignorat) a les ràdios i mitjans de comunicació de masses americans, tot i que està tenint prou ressó als ambients d’esquerres americans (hi ha ambients d’esquerres als EUA?) i els caus independents musicals.

Musicalment, l’àlbum té un nivell força alt, amb preponderància del rock, elèctric però no tant canyero com quan toca amb els Crazy Horse. Young compta amb els seus col·laboradors habituals Niko Bolas, Rick Rosas i Tim Mulligan, la qual cosa ja et porta a pensar en àlbums com This Note’s For You, Ragged Glory o Freedom, tot i que aquí no hi ha referències folk i tot el CD és elèctric. Hi ha moments on l’ús de corals com a veu solista li treu força a la interpretació, però Neil sempre ha estat molt de fer himnes, i el tema s’hi presta.

L’àlbum comença amb After The Garden, un rock elèctric clàssic de Neil, i amb els tres primers versos ja posa el to del treball:

Won’t need no shadow man
Runnin the government
Won’t need no stinkin’ WAR

El segon tall és el que li dóna nom al disc. Es tracta d’un himne pacifista, de to dolgut, de pena per tot el dolor que hi ha al voltant. S’ensuma la ràbia de saber que s’estàr repetint una història que els americans creien que amb el trauma de Vietnam ja s’havien vacunat. Ara es demanen de què va servir allò.

The Restless Consumer hagués estat el single d’un CD comercial. Musicalment enganxa, la lletra parla ben clarament (cito només els versos més destacats):

Don’t need no more boxes I can’t see
Covered in flags but I can’t see them on TV
Don’t need no more lies
(…)
People from around the world
Need someone to listen
We’re starving and dying from our disease
We need your medicine
How do you pay for war
And leave us dyin’?
When you could do so much more
You’re not even tryin’
(…)
Don’t need no terror squad
Don’t want no damned Jihad
Blowin’ themselves away in my hood
But we don’t talk to them
So we don’t learn from them
Hate don’t negotiate with Good

Shock and Awe, que pren el nom del codi d’operació d’una de les primeres ofensives a l’Iraq, és potser la més canyera de l’àlbum. Té un toc trist i melodramàtic, puntuat per la trompeta, el mateix instrument que reb els cossos dels morts quan tornen a casa, i que fa el solo instrumental enmig de versos tant lúcids com aquests:

Both sides are losing now
(…)
We had a chance to change out mind
But some how wisdom was hard to find
We went with what we knew and now we can’t go back

A Families, un soldat de la força d’ocupació americana recorda la seva família i les dels seus companys. Aquest hagués estat el segon single, suposo. Un tall vitalista i engrescador, molt en la línia de l’àlbum Ragged Glory.

Flags of Freedom denuncia l’ús que s’ha fet del patriotisme per a defensar la guerra i alhora fa un homenatge a Bob Dylan i la seva oposició a la guerra de Vietnam. En aquestes dues cançons abunden les imatges familiars, properes a la persona i allunyades dels grans discursos polítics. El que importa és la gent i no idees abstractes fàcils de manipular i falsificar. Si has de portar la gent a l’escorxador, pensa-t’ho tres cops i que sigui per quelcom realment imprescindible.

I arribem a Let’s Impeach The President. Suposo que amb el títol n’hi ha prou per saber de quin pal va, oi? Per si de cas reprodueixo la primera estrofa:

Let’s impeach the president for lyin’
Misleading our country into war
Abusing all the power that we gave him
And shipping all our money out the door

Fins i tot George W. Bush ho pot entendre. La referència a New Orleans i el Katrina la deixa per un altre vers. Aquesta cançó és la directament responsable que un republicà reconegut com Neil Young, que havia defensat públicament la Patriot Act quan es va aprovar el primer cop, hagi estat marginat del music business. Michael Moore no parla tant clar quan fa els seus polèmics films.

A Lookin’ For A Leader ho diu molt clar: l’actual president ha dividit el país en colors, però tot i així els negres continuen marginats. La crida a la mobilització és diàfana un cop més:

America has a leader
But he’s not in the house

Demana la substitució de l’actual president per algú que netegi de corrupció la política americana, i apunta que potser aquest líder serà un negre o una dona. El nom de Colin Powell surt a la lletra, el de Hilary Clinton, no.

Roger & Out és un elegia elèctrica on el narrador enyora l’amic mort en combat. El CD acaba amb una versió gospel d’America The Beautiful.

Per si no esteu prou convençuts de la importància de les lletres en aquest treball, només dir-vos que aquest cop no hi ha ni fotos al packaging, ni s’ha fet servir el tipus de lletra manuscrita típica dels anteriors treballs de Young, sinó un sans-serif molt llegible.

Ara mateix, el canadenc més patriota d’Estats Units està de gira amb els seus amics Crosby Stills & Nash fent una sèrie de concerts que recorden moltíssim els que feien en els primers anys 70, quan el somni hippy encara no s’havia esvaït. El website de Neil conté una pàgina d’activitats de suport a la campanya Living With War on podeu trobar cançons i video-clips d’autors afins com Steve Earle i els Drive-by-Truckers de qui us he parlat recentment. També hi ha un enllaç que us permet escoltar l’àlbum sencer, de franc, tal com jo vaig fer repetidament abans de comprar-lo.

Com diria el torero, im-presionante.

També he trobat aquest Living With War Blog, que discuteix sobre el CD i la seva repercusió.

Salut i sort,
Ivan

Neil Young
Living With War
Reprise Records, 2006.

Neil mai s’ha deslligat de la lluita per les seves creences. Potser la implicació més activa la va tenir amb els festivals de l’organització Farm Aid, però ha estat també involucrat a altres saraus. El seu àlbum Greendale és un alegat ecologista de primera magnitud.

A la seva web podeu llegir l’anunci escrit per ell mateix (o el seu representant de marketing, clar):

I just finished a new record, a power trio with trumpet and 100 voices recorded earlier this month. I think it is a metal version of Phil Ochs and Bob Dylan … Metal folk protest? It’s called LIVING WITH WAR. The title song is the second of 10 songs on this record.

A la gravació participen col·laboradors tradicionals seus com Nico Bolas i Rick Rosas, a més del cor aquest de cent veus que fan els coros a un rap anomenat Impeach the President (for Lying).

Jo m’he enterat gràcies a l’agència mexicana de notícies Prensa Latina, però ara mateix internet i molt especialment la blogosfera ja en va ple. A aquest blog sobre Neil podeu trobar una mica més d’informació i reaccions d’alguns fans.

En aquest altre blog, de l’antic president de Reprise Records, es recolza el missatge de l’àlbum, tot el contrari d’aquest altre, on es defensa una visió completament contrària. Fins i tot parlen d’Are You Passionate com un àlbum inspirat per l’Onze de Setembre.

El grup de Yahoo! sobre Neil també mostra força comentaris.

És a dir, Mr. Young ja té dues entregues pendents aquí: aquest nou àlbum i el film que sobre ell ha rodat Jonathan Demme. Espero ansiós. I prometo escriure sobre Prairie Wind.

Salut i sort,
Ivan.