Arxiu d'etiquetes: Neil Young

Aniversaris, música i oportunitats perdudes

Durant els darrers dies s’han donat diversos aniversaris de músics, uns més importants que d’altres, tots evocadors.

Neil Young va nèixer fa ja 64 anys, un dotze de novembre. A l’edat en que molts només fan gires d’autohomenatge o recopilacions de duets i estàndards, és un dels veterans que mantenen amb més dignitat la seva condició i tot i que difícilment superarà el que ja ha aconseguit, el seu present continua sent magnífic.

Un antic amic i col·laborador seu va jugar les seves cartes de manera ben diferent. Danny Whitten ens va deixar fa 37 anys, vençut per una addicció a l’heroïna que ell segurament creia que controlava. Va deixar amics i família desconsolats, una excel·lent banda de garatge òrfena de líder, una cançó que Rod Stewart ha convertit en himne, va inspirar una magistral elegia del seu amic Neil, i el gran dubte de fins a on podia haver arribat la seva carrera.

D’una manera molt semblant va acabar-se el vol d’Enrique Urquijo ara fa ja 10 anys. Encara recordo el malestar físic en que em va enfonsar llegir a El País la notícia que algú, probablement el seu camell, havia abandonat el seu cos al portal de casa. Sempre em demanaré com és possible que algú que té el geni i la sensibilitat d’escriure Pero tu lado, Y no amanece, i un grapat llarg de cançons maravelloses pot llençar la seva vida a les escombreries.

Igual que Jim, que Janis, que Jimi, que Kurt, que Michael Hutchence, que Michael. Cadascú assaltat pels seus partículars fantasmes, abocats cap a la desesperació o la inconsciència.

És una collonada allò que no moriran mentre escoltem la seva música. Són morts, ja no beuen cervesa, no xerren amb els amics, no critiquen al President, no fan l’amor amb qui els ve de gust.

I els seguim enyorant.

Salut i sort,
Ivan.


Neil Young al Primavera Sound

Neil Young va actuar per segon cop a Barcelona, al cap de dues décades del seu primer concert. Jo el vaig descobrir precisament arrel de la repercusió mediàtica d’aquella actuació.

L’excusa de la nova gira és la presentació del material de Fork in the Road, però l’artista és ben conscient del que espera el seu públic i va oferir tot el seu repertori clàssic amb només alguna inclusió del darrer treball.

El concert va tenir com a base el repertori més elèctric i rocker de Neil, tot i que li va dedicar també un tram a la vesant lírica i acústica del seu repertori. Juntament amb clàssics absoluts com Old Man, Down by the River, Cinnamon Girl, Heart of Gold o Rockin’ in the Free World, va incloure temes menys coneguts com Mansion on the Hill o Spirit Road. I la banda, on només havia un dels sis que no arribava als seixanta anys, va sonar tant jove, entusiasta i contundent com la que més.

M’agradaria poder-vos transmetre amb paraules el gaudi que ens va portar Neil dissabte, a mi i a molts més, però m’és molt difícil. Seria com explicar perquè la seva música m’emociona gairebé sempre, seria poder racionalitzar perquè les seves composicions toquen la fibra. El que si us puc dir és que amb ell em passa igual que amb El Único de la Fila: en disc està molt i molt bé; però infinitament pitjor de com és en directe. La seva habilitat com a guitarrista, quan la pots apreciar en viu, és impressionant.

Quan portes vint anys esperant un concert poden passar dues coses: l’experiència inoblidable o la decepció més cruel. Afortuadament, va ser el primer.

Salut i sort,
Ivan.


Fork in the Road

El darrer álbum de Neil Young és rock de garatge, però aquest cop sense els Crazy Horse.

Neil Young - Fork in the Road

L’absència del seu grup d’acompanyament més habitual es nota molt. A Fork in the Road li manca aquest punt d’alegria i visceralitat que Ralph Molina, Poncho Sampedro i Billy Talbot li donen a la vessant més rocker de Neil Young.

Fork in the Road és un àlbum ben compacte. A banda de garage rock, podeu trobar rock més o menys dur i blues elèctric. De les deu cançons de l’àlbum, la majoria són contundents i dues són balades, l’única concessió al lirisme juntament amb l’ús d’alguns cors que remeten a la primera versió de Living With War.

No trenca cap límit, però Fork in the Road amplia encara més la llista de bons discs d’una carrera que ja assoleix el número gens menyspreable de 56 àlbumgs. El proper 30 de maig espero gaudir-ne en directe al Primavera Sound. Un concert que porto esperant fa uns vint anys.

Adient si sou mínimament aficionats al rock. Contraindicat com a primera aproximació a Neil Young.

Salut i sort,
Ivan.


Chrome Dreams II

Ja fa un mes que tenim el darrer àlbum de Neil Young entre nosaltres. Com us podeu imaginar, jo el considero del millor que he escoltat aquest any. Agarreu-vos, que el comentaré a fons.

Continue reading


Chrome Dreams

Chrome Dreams és un àlbum enregistrat l’any 1976 però que no va arribar a ser publicat. Durant molt de temps va ser només una nota a peu de pàgina en els llibres sobre Neil Young, però el 1992 va aparèixer l’acetat original a Alemanya, on l’havia aconseguit un afortunat col·leccionista.

Neil Young - Chrome Dreams

La majoria de cançons de Chrome Dreams van acabar sent publicades a altres àlbums de Neil Young, com American Stars’n Bars, Comes a Time o Freedom. Estem parlant d’una dotzena de talls que inclouen versions alternatives de Pocahontas, Like a Hurricane, Sedan Delivery, Too Far Gone o Captain Kennedy, totes elles cançons ara clàssiques del cantautor canadenc.

Perquè Neil Young va decidir no publicar aquest àlbum és un dels misteris pendents de resoldre. Un altre podria ser quina hagués estat la portada del disc (el bootleg es pot trobar amb diverses caràtules). Però la pregunta més actual és sense dubte perquè al cap de trenta-un anys ha decidit publicar un àlbum oficial anomenat Chrome Dreams II.

Avanço dues hipòtesis: la primera, per foter-se’n un cop més de la indústria musical; la segona, perquè tots dos àlbums s’assemblen molt, amb l’alternància entre els temes més elèctrics i tralleros del seu repertori i els més acústics i sublims. Si s’hagués publicat, no tinc cap dubte que Chrome Dreams hagués estat considerat un dels millors àlbums rock de la década dels 70.

Ja us podeu imaginar de què escriuré ben aviat, oi?

Salut i sort,
Ivan.


Harvest Moon

Harvest Moon és una de les meves cançons favorites de Neil Young.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l’aparell igual l’havia posat l’Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.


Ohio

Four Dead in Ohio

Gairebé tant famoses com la pròpia Guerra del Vietnam van ser les protestes que van esdevenir per aquella época als Estats Units. Una de grossa va passar quan la Guàrdia Nacional d’Ohio va disparar al campus de la Kent State University i va matar quatre estudiants. És un fet que va commocionar els EUA i va quedar immortalitzat per la cançó que Neil Young va composar i Crosby, Stills & Nash van interpretar amb ell.

Tin soldiers and Nixon coming,
We’re finally on our own.
This summer I hear the drumming,
Four dead in Ohio.

Gotta get down to it
Soldiers are cutting us down
Should have been done long ago.
What if you knew her
And found her dead on the ground
How can you run when you know?

Publica El País que un dels ferits ha localitzat una cinta que demostraria que l’atac va ser premeditat i no fruit dels nervis dels soldats.

Tinc molts dubtes de la qualitat d’una cinta magnètica al cap de trenta-set anys. No entro ja en el tema de l’autenticitat. I també queda fora de discusió el fet que de poc servirà ja a les víctimes. Però reconforta veure que hi ha gent que es pren la Justícia com una cosa prou important com per no deixar-ho còrrer al cap de tant de temps. I també que hi ha mitjans de comunicació que li’n fan cas.

La cançó és de les que apareixen al recent Live At The Massey Hall, del que ja vaig escriure. A YouTube han penjat el video.

Salut i sort,


Live at the Massey Hall (1971)

Neil Young continua publicant els seus arxius, plens de gravacions de concerts apassionats.

Neil Young - Live at the Massey Hall

Si Live at the Fillmore East, aparegut la tardor passada, ens mostrava els primers concerts que va donar en companyia dels Crazy Horse, és a dir, la seva vessant més elèctrica, amb Live at the Massey Hall ens trobem amb una actuació acústica en solitari, a un petit teatre de Toronto durant el 1971, quan va tornar al seu Canadà natal ja convertit en una estrella.

Curiosament, també Charlie Parker i Herbie Hancock han enregistrat concerts allí. El de Herbie Hancock no em va agradar gens ni mica.

Live at the Massey Hall recull disset cançons (divuit si comptem que un tall en combina dues) cantades amb passió i senzillesa alhora, sovint amb el típic falsetto de Neil, i interpretades a la guitarra de manera magistral. És potser l’àlbum acústic on millor toca la guitarra, potser perquè Neil Young se sabia al cim de la seva carrera, després de l’èxit dels seus primers àlbums en solitari, haver triomfat amb Crosby, Stills & Nash i haver-se posat a primera fila de la cançó protesta amb Ohio. La confiança el va impulsar a oferir un concert memorable que durant trenta-sis anys ha estat un pirata legendari.

Juntament amb els clàssics que tothom esperava trobar podem gaudir d’alguna joia inesperada. D’entrada, tenim un tema fins ara inèdit, Bad Fog of Loneliness. També podem escoltar la divertida i ingènua Dance, Dance, Dance, que va cedir als Crazy Horse pel seu primer àlbum, que apareixeria més tard durant el mateix 1971 i que Neil Young no gravaria mai en solitari.

A més, Young interpreta A Man Needs A Maid sense l’acompanyament orquestral que apareix a Harvest, amb guitarra de pal i la seva veu, i se’n surt més que bé. Altres cançons que ens hem acostumat a gaudir-les amb més parafernàlia són Helpless i Old Man, la meva favorita del seu repertori. Tenim també dues peces que quan les toca amb grup elèctric s’allarguen fins als vint minuts i que aquí es limiten a gairebé quatre minuts: Cowgirl In The Sand i Down By The River.

El repertori també inclou un parell de peces del seu pas per Buffalo Springfield, quatre dels seus àlbums en solitari, Helpless de la seva col·laboració amb Crosby, Stills & Nash i, atenció, fins a vuit cançons que Neil Young aniria publicant en anys posteriors però que en aquell moment eren inèdites (Ohio només havia aparegut en single).

Aquesta abundància de material nou era la primera raó perquè el productor David Briggs volgués publicar aquest concert com un doble LP en directe, un format que aleshores es va posar de moda gràcies al 4-Way Street i sobretot el Made in Japan dels Deep Purple. Havia de ser el disc que anés enmig entre After The Gold Rush i Harvest, però Neil Young no ho va veure clar i no ho va autoritzar. La segona raó era l’exraordinària qualitat de la interpretació.

A banda de l’Old Man, jo destaco les interpretacions que fa de Tell Me Why i I Am a Child, absolutament commovedores, però el ben cert és que tot el concert té un nivell altíssim, com a mínim a l’alçada de l’Unplugged que Neil Young enregistraria vint anys més tard quan tothom va descobrir l’encant de tocar sense acompanyament elèctric ni altres afegits, i que va ser considerat per la crítica un dels millors àlbums de l’any 1993.

Un cop he escrit que el nivell és superlatiu (insisteixo: als disset talls) queda poc que comentar, perquè el repertori és ben conegut. Com us podeu esperar d’un concert acústic, predominen les balades i els mig tempos. La revista Rolling Stone ha comentat a la seva crítica la nostàlgia que desprenen vàries de les cançons d’un compositor que aleshores només tenia vint-i-cinc anys i l’ha valorat amb un 4 sobre 5. AllMusic li dóna 4.5 sobre 5 de puntuació, J. Pérez de Albéniz el deixa molt bé a ElCultural.es, Pitchfork li dóna 8 sobre 10 i l’àlbum ha entrat al nº 6 de Billboard, i al nº1 al Canadà en la seva primera setmana. O sigui que no sóc l’únic a qui li ha agradat.

Si sou molt fans de Neil Young, d’aquests que tenen més de trenta compactes seus, aneu amb compte a l’hora de comprar aquest CD: per la tardor està anunciada una capsa amb vuit CD i dos DVD i un llibre de 200 pàgines, on tant Live at the Massey Hall com Live at the Fillmore East sembla que figuraran com a bonus CD. No sé si això vol dir que seràn 10 CD i dos DVD, si els enregistraments seran exactament els mateixos, ni si el packaging inclourà les fotografies i textos d’aquests dos extraordinaris àlbums. El que si sé és que la indústria discogràfica està perdent el poc crèdit que li quedava. ¿Per a què em compraré el darrer CD de Shakira o Norah Jones (per nomenar dues que han fet aquesta jugada) si al cap de pocs mesos el tornen a treure amb cançons o videos addicionals? Clar, t’esperes a que surti el bo. Però resulta que quan surt ja no piques, perquè demanen preu per a col·leccionista i tu ja ho has trobat a internet a preu d’amic.

Gràcies a Rhapsody podeu fer un tastet del CD i al blog En la playa de Neil podeu anar seguint els comentaris dels seus admiradors.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Live at the Massey Hall 1.971
Reprise/WEA, 2.007.


Nou CD de Neil Young

Als Estats Units acaba de sortir a la venda un nou CD de Neil Young, Live at the Massey Hall, la segona entrega de la que s’espera una llarga sèrie de gravacions en directe del rocker canadenc més yankee que hi ha al món.

Per a promocionar el disc, han fet aquest videoclip d’una de les cançons més mítiques de Young, Old Man.

Salut i sort,
Ivan.


Harvest Moon

Aquesta és una de les meves cançons favorites de Neil Young.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l’aparell igual l’havia posat l’Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers