El Bryan Ferry treu nou disc, i segons la crítica especialitzada sembla que molt bo.
Una excusa com una altra per a revisar una de les meves cançons favorites del seu repertori, quan ja era un gloriós veterà.
Com s’aprecia en el video, canvia la moda, canvia l’estètica, canvia l’acompanyament, però Bryan Ferry continua sent tant bon cantant com elegant. El dandy del pop.
Salut i sort,
Ivan.
En el nostre país Keith Urban és més conegut per ser el marit de Nicole Kidman que no pas pel seu talent musical.
La veritat és que Defying Gravity no m’ha semblat prou bo com per tirar cohets, però si com per compartir-lo amb vosaltres. És una mostra típica d’aquest pop-rock americà, més lleuger que l’AOR i Bon Jovi, del qual el màxim exponent fins ara era el canadenc Bryan Adams.
Keith Urban tampoc no va nàixer als EUA, però sóna com si ho hagués fet. De la dotzena de talls m’han agradat molt més les peces ràpides i rítmiques que no les balades, que m’han semblat massa ensucrades pel meu gust. De les més mogudes, Kiss a Girl, Sweet Thing, Hit the Ground Running o I’m In poden animar-vos sense problemes.
Adient per a passar l’estona de manera entretinguda. Contraindicat per a necessitats de grans emocions.
Salut i sort,
Ivan.
El cinquè àlbum de Pink està força bé.
El que li demano a un àlbum pop és que m’entretingui durant l’estona que dura. I Funhouse proporciona aquest divertiment. No és un àlbum excel·lent, però si suficientment bo com per engrescar-te durant una bona estona i fer-te bellugar el cos.
El fort de l’àlbum és la part més marxosa, amb la rítmica Sober, la groovy Funhouse o la molt animada This Is How It Goes Down al capdavant. Les balades són d’una qualitat menor, especialment la diabètica I Don’t Believe You.
Al cap de cinc àlbums, Pink ha demostrat que és un bon producte comercial i que és capaç d’escriure i interpretar cançons amb ganxo. Però aquella comparació amb la Madonna de fa vint anys … fa molt de mal.
Adient per a matar l’avorriment. Contraindicat si esperaves una cantant amb una veu espectacular.
Salut i sort,
Ivan.
Després d’un concert del Van Morrison i un altre de Marlango, per fi vaig al Liceu a escoltar òpera.
Ja posats, Carmen és una òpera prou accessible per algú que no acostuma a anar aquesta mena d’espectacles. La música és trempant i l’argument, que en el seu moment era un escandalós triangle amorós i ara el relacionem amb la violència masclista, és també molt lleuger.
Musicalment la interpretació em va semblar (jo no sóc cap expert) prou bona. L’orquestra em va ratllar una mica en el preludi, on semblava un pèl desbocada, però després va estar sempre a to, igual que el cor. Per cert que el moment de la corrida s’ho devien de passar la mar de bé, el seu cant traspuava alegria de debó. Dels intérprets lírics, Fabio Armiliato com a Don José i Maria Bayo (que segons La Vanguardia va substituir la Marina Poplavskaia) com a Micaëla van rebre fortes ovacions, mentre que la Béatrice Uria-Monzon només va collir un aplaudiment respectuós, fruit segons el Víctor d’haver massacrat l’Havanera. A mi en canvi em va agradar, li va donar al personatge de Carmen tot el que demana: carnalitat primitiva i passió conscient, mantenint alhora una orgullosa elegància.
Qui va rebre xiulets de valent (majoritàriament, de platea) va ser el director d’escena Calixto Bieito, que també fou molt aplaudit (aquest cop pels que estàvem als pisos superiors). Curiós perquè l’escenògraf si que va rebre aplaudiments. Per tant, crec que l’emprenyament del públic no va venir tant pel vestuari i l’escenografia moderns (que no només actualitzen el discurs; també abarateixen el muntatge) sinó potser pel nu integral d’un ballarí al començament del tercer acte. Per molt que els novilleros tinguessin la tradició de torejar despullats a la llum de la lluna, aquella escena em va semblar gratuïta.
A mi, que els aspectes sexuals de la història es facin més explícits, dins del bon gust, em sembla la mar de bé. Li dóna credibilitat a la història. Ningú no deserta de l’exèrcit pels colors dels rínxols de l’estimada. Afegeixo que això provoca que tothom es centri en que el sexe és el motor de la transgressió (ho és per a Don José i la resta d’homes) però li resta importància a la motivació de Carmen, mantenir la seva independència, la llibertat d’escollir cada dia el seu destí. Una necessitat vital molt actual (no cal la disciplina militar, heu sentit parlar de les grans empreses de consultoria?) i que em sobta que Bieito no hagi destacat més.
El detall tendre del vespre el van posar unes noietes que encara no han fet els vint anys, molt ben mudades (i això que eren al galliner) i que es feien fotos emocionadíssimes abans de la representació, en el que suposo era el seu primer Liceu. Qui diu que el jovent no s’interessa per la Cultura?
Actualitzo: el Víctor ja ha comentat la funció de Carmen a que vam anar plegats.
Salut i sort,
Ivan.
Quan s’escrigui la llista dels grans músics desconeguts pel gran públic Jeff Beck sortirà en alguna de les primeres posicions.
Des que va assolir la maduresa vital, Jeff Beck ha renunciat a ser una rock’n'roll star i es dedicar a fer la música que a ell li agrada. Això ens permet gaudir d’ell en concerts de format mitjà (visita sovint Barcelona els estius) i quan enregistra un nou àlbum sabem que alguna cosa especial hi haurà dintre.
Malauradament Emotion & Commotion no és la millor mostra del seu talent. Abusa de les versions de temes molt coneguts i d’un ús de la seva guitarra massa distant i lànguid, com si vulgués trobar el seu espai dins la moda chill out. El millor exemple és Serene, mentre que si escolteu Hammerhead us trobareu acompanyant el ritme mentre descobriu de qui van aprendre això del rock dur altres bandes ilustres. L’àlbum inclou sis peces instrumentals (que inclouen versions que m’han semblat distants i fredes de Somewhere Over The Rainbow i el Nessun Dorma) i quatre cançons on es troba el millor del disc.
La primera joia d’Emotion & Commotion és la preciosa Lilac Wine, que viatja del blues al folk celta de la veu d’Imelda May. Joss Stone canta amb més jazz que soul I Put A Spell On You i rendeix un gran homenatge al rock dels seixanta a There’s No Other Me. I Olivia Saf dóna veu a la impressionant Elegy For Dunkirk, extreta de la banda sonora d’Atonement.
El que no li podem negar a Jeff Beck és el valor de protagonitzar un àlbum com a solista de guitarra electrica amb acompanyament orquestral. Madur, desconegut, allunyat del cim de l’èxit i la fama; però incorformista i arriscat.
Adient per a descobrir o tornar a gaudir d’un grandíssim guitarrista. Contraindicat per qualsevol pista de ball.
Salut i sort,
Ivan.
Gràcies a gent com Georgie Dann el terme cançó de l’estiu és pràcticament sinònim d’horterada. I gràcies a la cervesera Damm també és sinònim d’operació de màrqueting. Però hi ha cançons d’estiu.
Cançons que ens parlen de l’estiu i d’allò que l’estiu significa dins el nostre món, en la concepció que tenim d’allò que ha de passar. I una de les coses que passen, afortunadament, un cop l’any, és que la majoria de tios i també algunes ties gaudim d’una temporada en que les nenes estan més maques que mai, porten roba que deixa veure la seva pell i apreciar la seva figura, somriuen més, moltes estan bronzejades i algunes fins i tot sembla que s’alegrin de creuar-se amb tu.
Bruce ho canta millor que jo ho escric, però hi ha coses ben senzilles i innocents que fan que la vida sigui molt més agradable. La cançó és del seu àlbum Magic.
Salut i sort,
Ivan.
Llegeixo a El País una curiosa crítica del Rodrigo Carrizo Couto a les condicions que imposa el meu admiradíssim Keith Jarrett.
El Rodrigo es queixa perquè l’artista ha demanat que la gent s’abstingui de fer soroll durant el concert (ja sabeu: mòbils, tos irreprimible i continuada, …) i també de fer fotografies (el pianista ha estat de baixa gairebé dos anys degut a una malaltia als ulls). En la seva opinió, això és contrari als drets humans dels pagadors d’entrades al voltant dels dos-cents euros.
La meva opinió (i també la d’alguns dels que comenten la seva columna) és que si els artistes tinguessin aquesta actitud més sovint, determinats espectacles tornarien a pagar la pena. El començament del concert de Marlango al Liceu va ser lamentable, igual que recordo els darrers cops que he anat al cinema.
Afegeixo un fet probablement anecdòtic. El mestre Jarrett, segons s’aprecia a la fotografia de l’article (és el de més a l’esquerra), pateix segurament la mateixa afecció que un altre músic que a la seva joventut era negre i va acabar emblanquit.
Salut i sort,
Ivan.
Dissabte la nit es va tancar el festival Portugal Convida amb el concert que als Jardinets de Gràcia va oferir Pedro Abrunhosa.
La Vio em va portar a cegues i per tant vaig poder gaudir no només d’una sorpresa sinó també de poder escoltar música sense prejudicis: sense referències prèvies, no saps que esperar i valores purament allò que et trobes al davant, sense jutjar en funció d’expectatives.
El concert em va agradar força. El Pedro Abrunhosa és tot un animal escènic i posat a donar un concert de franc davant una audiència minúscula pel que ell està acostumat va decidir gaudir de la festa. Vam escoltar acudits, versions de Lou Reed i Leonard Cohen, improvisacions; i totes les noies que van voler van pujar a l’escenari a ballar amb ell. El que no vam aconseguir va ser veure-li la cara.
La música va oscil·lar entre el pop i el rock, amb tendència a aturar-se al hip-hop (o era rap?), i sense deixar entreveure el passat jazzístic d’aquest músic polifacètic. Una veu càlida i greu, molt adient per a balades (com per exemple, Lua) i que va patir amb l’Hallelujah de Leonard Cohen al no tenir corus que el recolzessin, però que domina l’escenari de cap a peus. I l’acompanyava una banda ben eficaç.
Us recomano que li doneu una oportunitat al Pedro Abrunhosa. No us canviarà la vida, però sempre és refrescant sortir-se’n de la constel·lació oficial.
Adient per a fans del Mr. Proper. Contraindicat pels que només perdonen no entendre les lletres si la cançó està cantada en anglès.
Salut i sort,
Ivan.
Així com géneres com el blues i el rock troben greus problemes per a renovar-se, el country viu en els darrers anys una revifada interessantíssima, de mans de gent com Bow Thayer.
La proposta s’explica molt fàcilment: agafa l’arrel tradicional del country, afegeix-li sal de pop i rock i pebre de folk, tot això respectant les essències però alhora fent cas dels mestres del màrqueting musical, i tira’t a la carretera a no parar de fer concerts. Vaja, el que els Eagles van fer fa trenta anys.
Entre les cançons que conté aquest Bow Thayer and The Perfect Trainwreck podem trobar des de balades (Honeywood) fins a temes més contundents com Meanwhile in the Here and Now, passant per les estacions intermiges del pop (Next Equation) o el country més engrescat (Down to the Depot). Falta una cançó definitiva que enxampi, però no hi ha res que no tingui un bon nivell.
Adient si teniu ganes de lluir un barret Stetson. Contraindicat si el banjo o la steel guitar us fan sortir sarpullits granellades.
Salut i sort,
Ivan.
Tornen els crooners. Avui parlem de Michael Buble.
Gent com Harry Connick Jr. van rellançar un génere que hom pensava que amb l’envelliment (que mai decadència) de Frank Sinatra i Tony Bennett estava condemnat a desaparèixer. Es va colar alguna ganga (Michael Bolton) enmig de la veta, però hem pogut descobrir noves veus i noves maneres de gaudir d’estàndards immortals.
Aquest enregistrament en directe, originalment publicat com a DVD, és un magnífic exemple. Des del respecte cap als clàssics s’executa una fòrmula tant vella com infalible: un bon cantant amb bon timbre de veu i habilitat per donar-li caliu a la interpretació; una banda d’acompanyament que toqui senzillament bé les partitures; uns arrenjaments que en moments concrets semblin improvisats o agoserats; i deixeu que la màgia de Me And Mrs. Jones, Call Me Irresponsible o I’ve Got The World On A String faci l’efecte.
Michael Buble interpreta amb elegància i convenciment un repertori guanyador (apunteu I’m Your Man o Crazy Little Thing Called Love) que ens entreté i ens canvia l’ànim a millor. Si els crooners clàssics bevien les fonts del jazz vocal, Buble i companyia han ampliat l’espectre al pop i rock més accessible, sense ensorrar els originals en muntanyes de sucre i arribant a audiències massives.
Adient per a acompanyar qualsevol estona. Contraindicat si espereu una excusa per saltar o ballar.
Salut i sort,
Ivan.
 | Jordi on Flors |
 | Ivan on Flors |
 | Ferran Moreno on Flors |
 | francis black on Fervor pel PP en prostitutes… |
 | Jordi on Fervor pel PP en prostitutes… |
