Després d’un concert del Van Morrison i un altre de Marlango, per fi vaig al Liceu a escoltar òpera.
Ja posats, Carmen és una òpera prou accessible per algú que no acostuma a anar aquesta mena d’espectacles. La música és trempant i l’argument, que en el seu moment era un escandalós triangle amorós i ara el relacionem amb la violència masclista, és també molt lleuger.
Musicalment la interpretació em va semblar (jo no sóc cap expert) prou bona. L’orquestra em va ratllar una mica en el preludi, on semblava un pèl desbocada, però després va estar sempre a to, igual que el cor. Per cert que el moment de la corrida s’ho devien de passar la mar de bé, el seu cant traspuava alegria de debó. Dels intérprets lírics, Fabio Armiliato com a Don José i Maria Bayo (que segons La Vanguardia va substituir la Marina Poplavskaia) com a Micaëla van rebre fortes ovacions, mentre que la Béatrice Uria-Monzon només va collir un aplaudiment respectuós, fruit segons el Víctor d’haver massacrat l’Havanera. A mi en canvi em va agradar, li va donar al personatge de Carmen tot el que demana: carnalitat primitiva i passió conscient, mantenint alhora una orgullosa elegància.
Qui va rebre xiulets de valent (majoritàriament, de platea) va ser el director d’escena Calixto Bieito, que també fou molt aplaudit (aquest cop pels que estàvem als pisos superiors). Curiós perquè l’escenògraf si que va rebre aplaudiments. Per tant, crec que l’emprenyament del públic no va venir tant pel vestuari i l’escenografia moderns (que no només actualitzen el discurs; també abarateixen el muntatge) sinó potser pel nu integral d’un ballarí al començament del tercer acte. Per molt que els novilleros tinguessin la tradició de torejar despullats a la llum de la lluna, aquella escena em va semblar gratuïta.
A mi, que els aspectes sexuals de la història es facin més explícits, dins del bon gust, em sembla la mar de bé. Li dóna credibilitat a la història. Ningú no deserta de l’exèrcit pels colors dels rínxols de l’estimada. Afegeixo que això provoca que tothom es centri en que el sexe és el motor de la transgressió (ho és per a Don José i la resta d’homes) però li resta importància a la motivació de Carmen, mantenir la seva independència, la llibertat d’escollir cada dia el seu destí. Una necessitat vital molt actual (no cal la disciplina militar, heu sentit parlar de les grans empreses de consultoria?) i que em sobta que Bieito no hagi destacat més.
El detall tendre del vespre el van posar unes noietes que encara no han fet els vint anys, molt ben mudades (i això que eren al galliner) i que es feien fotos emocionadíssimes abans de la representació, en el que suposo era el seu primer Liceu. Qui diu que el jovent no s’interessa per la Cultura?
Actualitzo: el Víctor ja ha comentat la funció de Carmen a que vam anar plegats.
Salut i sort,
Ivan.
