Arxiu d'etiquetes: música

The Big To-Do

Els Drive-By Truckers tornen a Lo Bloc amb un molt bon àlbum de rock.

Portada de l'àlbum The Big To-Do, dels Drive-By Truckers.

Són tretze les cançons que formen aquest The Big To-Do, i en elles predomina clarament el rock. Si anteriorment m’havien cridat l’atenció per la revitalització del country, amb aquest àlbum els Drive-By Truckers han canviat de vorera i han parit un conjunt molt vital però que poc té a veure amb el génere que els va donar fama inicial.

Superada la primera sorpresa, The Big To-Do ens planta al davant d’una bona col·lecció de cançons, poques sorpreses però molt poques decepcions. És un disc que s’escolta bé i acompanya millor. Vivim temps molt decebedors pels que estimem el rock, un bon àlbum del génere no és com per deixar-lo passar.

Adient per a donar-te canya quan estàs fent alguna feina repetitiva. Contraindicat pels alèrgics a la guitarra elèctrica.

Salut i sort,
Ivan.


Music of the Spheres

Rock simfònic, rock progressiu, techno-music, new age, ambient, música clàssica, … De quantes formes diferents s’ha etiquetat la música de Mike Oldfield?

A Music of the Spheres es reconeixen totes les constants de la discografia oldfieldiana. Bellesa, complexitat formal, i una certa manca de sentiment. Quan a l’adolescència em vaig fer fan de Mike Oldfield ho vaig fer enlluernat d’una manera diguem-ne racional. Escoltava el Tubular Bells, Crises, i l’Ommadown amb auriculars. Res a veure amb (per posar un exemple) el moviment inconscient que m’inspirava Bob Marley.

Trenta anys més tard Mike Oldfield continua fent un tipus de música molt semblant. Music of the Spheres està intepretat per una orquestra simfònica i un cor, però recorda moltíssim a l’Incantations, la banda sonora de The Killing Fields, i els diferents Tubular Bells que Oldfield ha anat generant durant aquests gairebé quaranta anys.

El qui ha canviat sóc jo. Ara demano més sentiment i ofereixo menys temps i de pitjor qualitat per a escoltar la música. El resultat és que Music of the Spheres m’ha agradat i prou. No m’ha sorprés, ni emocionat, ni trasbalsat, ni entusiasmat.

Adient per a acompanyar la jornada laboral. Contraindicat pels aficionats a anar escoltant cançons soltes de molts àlbums alhora.

Salut i sort,
Ivan.


Sopa de Cabra

Tot i que ells cantin que mai no és tard per tornar a començar, no m’ha vingut de gust anar a veure els Sopa de Cabra en concert.

Quan estaven en actiu tenien alguna cosa, no puc dir el què, que impedia que me’ls prengués de debó. No eren una banda de rock de debó, anaven de. En canvi, els he trobat molt a faltar durant tots els anys que han passat. He valorat la frescor, la poca-vergonya, les melodies i algunes lletres simples i tòpiques però ben aconseguides.

Dels Sopa em queden un bon grapat de cançons, els records d’un parell de concerts, de tots els cops que els espanyols em van preguntar si el seu nom era una expressió catalana amb algun significat, i l’excel·lent antidepressiu què és el seu himne a l’Empordà, però especialment una grandíssima cançó:

Salut i sort,
Ivan.

Bola extra: el cover acústic d’Amaral.


Total Recall

Hi ha diversos motius per a recordar l’excel·lent Total Recall de Paul Verhoeven: un gran entreteniment de començament a final, un espectacle d’efectes visuals, interpretacions prou convincent de dos dels tipus durs paradigmàtics dels noranta, una història molt suggerent basada en un conte de Philip K. Dick, i el que avui us vull comentar, una impressionant banda sonora del gran Jerry Goldsmith.
La peça que tothom identifica de Total Recall és The Dream, que els de C+ han fet servir a les seves retransmissions de futbol. És el resum perfecte del disc, però hi ha molt més. Sopresa, tendresa, emoció, intriga, tensió, confusió … totes les emocions i estats d’ànim estan perfectament reflectits a Total Recall.

D’aquí uns anys algunes bandes sonores de pel·lícules seran considerades com part de la música clàssica del segle XX, i Goldsmith, autor també dels acompanyaments musicals de The Planet of The Apes, Patton o Under Fire, obtindrà el reconeixment al gran compositor que va ser.

Bare Bones

Amb Bare Bones la Madeleine Peyroux es desempallega de la pesada càrrega de ser la nova Billie Holiday i comença a explorar nous territoris musicals.

Madeleine Peyroux - Bare Bones

Les catorze cançons que interpreta Madeleine Peyroux a Bare Bones són balades, que van del jazz i el blues a un pop dolç i pausat gens allunyat dels preceptes estètics que fins ara ha conreat aquesta cantant canadenca afincada a Paris. Hi ha una mínima evolució, que no es qüestió ni de perdre ni de cremar el mercat, no cap sorpresa i perfeccionament d’un segell que ja és reconeixible i popular.

Escoltar Bare Bones submergeix en sensacions tant càlides i agradables com quedar-se al llit ben tapat un matí d’hivern. Tant la veu com els arranjaments de la música són el que un pot esperar d’un àlbum de Madeleine Peyroux i la qualitat és sempre molt alta. Curiosament, el parell de peces que sonen més jazz són les dues versions de Leonard Cohen. A banda, les dues cançons estil Holiday, un remanent del passat, encara perfecte, ja molt vist.

Adient pels que busquen música chill out i qualitat alhora. Contraindicat si patiu hipotensió.

Salut i sort,
Ivan.


Middle Cyclone

Ja fa un parell d’anys que va aparèixer el darrer treball de la Neko Case, o sigui que s’acaben les excuses per no parlar-ne.

Neko Case - Middle Cyclone

La Neko Case (ja en vaig parlar quan va publicar Fox Confessor Brings The Flood) és el que ara és una cantautora, concepte que fa temps representava la Joan Baez, dona i guitarra a pèl, i que ara ha esdevingut el de líders de bandes pop, que deixen obsoleta l’etiqueta de noia cantant en grup de nois gràcies a que elles escriuen les cançons i la seva personalitat. Des de la Mary Chapin Carpenter i la Tracy Chapman a la Norah Jones. Si em suggeriu algun altre nom, us estaré molt agraït.

A Middle Cyclone podeu trobar cançons de l’ample espectre que cobreixen avui en dia aquestes cantautores. Balades tendres com la que dóna nom a l’àlbum o The Next Time You Say Forever, la versió amb esteroides del flower power seixanter (Never Turn Your Back on Mother Earth), peces pop engrescadores que permeten aparèixer a les llistes d’èxits (People Got a Lotta Nerve, Red Tide, I’m An Animal), el folk de tota la vida maquillat de pop (Polar Nettles, The Pharaos) i la reivindicació de la força femenina (Prison Girls). A més, trobareu l’excentricitat d’un llarg tema interpretat per grills (Marais la nuit), suposo que com a nota ecologista.

La Neko Case aconsegueix amb Middle Cyclone formar un conjunt musical variat però homogeni, amb una qualitat prou bona com per a no cansar quan l’escoltes un cop i un altre, però sense aconseguir cap cançó trencadora que recordem especialment.

Com a cantant, la Neko Case demostra ser molt competent en un registre ampli, convincent tant en la distància curta com quan canta semblant que crida, gràcies a una veu dolça, greu, i versàtil.

Adient per a mirar com plou a través de la finestra. Contraindicada per acompanyar la lectura, que la dicció és perfecta i les lletres molt suggerents.

Salut i sort,
Ivan.


Bon Nadal

Avui toca escoltar nadales. Proveu de fer-ho amb bon humor i sigueu feliços.

Salut i sort,
Ivan.

Bruce Springsteen canta Santa Claus Is Coming To Town:

Miles Davis, acompanyat de Marcus Miller i David Sanborn interpreta We Three Kings Of Orient Are al programa de David Letterman:

El més proper a una nadala que li podeu demanar als AC/DC és Misstress For Christmas:

La Norah Jones es diverteix revisant els grans èxits de Youtube: ♫ Funny YouTube Christmas Song

Finalment, un duet molt tradicional: Michael Buble i la Jennifer Hudson:


TriEZ al Luz de Gas

Gràcies a la Carme vaig poder gaudir d’un magnífic concert allà on d’altres només saben banyar-se en xampany.

TriEZ en directe al Luz de Gas
I és que els TriEZ (Agustí Fernández al piano, Baldo Martínez al contrabaix i Ramon López a la bateria) desenvolupen una proposta que parteix del bon humor i l’amor a la música i transporta al paradís sonor de la improvisació jazzística. Al més pur estil del Keith Jarrett Trio, aquests tres virtuosos s’acoblen perfectament en les seves interpretacions, tant de temes propis com d’estàndards, i captiven l’audiència amb imaginació, intensitat i talent. Totes tres coses, a dojo.

L’única pega que li podem posar a un concert sensacional és la seva curta durada, ja que els TriEZ ben just si van estar hora i mitja sobre l’escenari.

Busqueu el seu enregistrament, totalment recomanable, però sapigueu que el seu directe és moltíssim millor.

Salut i sort,
Ivan.


Chick Corea al Palau de la Música

Chick Corea va oferir al Palau un d’aquells concerts que recordes tota la vida.

La promoció del concert es va basar en que per primera vegada actuava Chick Corea a Barcelona en format solo, acompanyat només del piano, i no envoltat d’una banda. Però això només va ser veritat a mitges.

La primera hora del concert va consistir en la interpretació per part de Chick Corea d’alguns clàssics del seu repertori, tant propis com préstecs de Thelenious Monk o Bill Evans. Va ser una hora d’interpretació tècnicament perfecta, però molt continguda emocionalment. A l’acomiadar-se al descans ja va anunciar que la segona part seria “something completely different“.

A la represa va interpretar música clàssica russa que sonava jazz clàssic i els seus Children Portraits, on si que es va soltar més el pianista. Estem parlant en qualsevol cas d’una tècnica i brillantesa magistrals, però d’una emoció allunyada de la del Keith Jarrett. I fins aquí va durar el magnífic concert que tots esperàvem.

Perquè a continuació va entrar el Niño Josele i el duo va interpretar una altra peça de Bill Evans barrejant el jazz amb el flamenco, una mescla que ja no és nova però que van executar perfectament, amb convicció i duende.

Però quan va ensorrar-se el Palau va ser quan va sortir a escena el gran Carles Benavent i ja en format de trio es va llençar el que Chick Corea va qualificar de jam session però que el públic vam veure que estava ben preparada, tot i que ens va saber a glòria. La festa va ser incontenible i el púbic va acabar dempeus aplaudint a rabiar un tema de més de mig hora que va partir del Concierto de Aranjuez i que va passejar pel jazz més modern i el flamenc més lliure.

No vaig veure ningú que no sortís del Palau de la Música amb un somriure d’orella a orella. Senzillament, memorable.

Salut i sort,
Ivan.


Mendetz a l’Eristoff Internative Festival

Ahir dissabte vaig poder assistir al concert que van oferir els Mendetz a la quarta edició de l’Eristoff Interative Festival, gràcies a la invitació de la gent de Bacardí i a que Missmole pateix un refredat de Cal Déu.

Eristoff Internative Festival

I el concert em va agradar molt. El que havia escoltat de Mendetz era un mix de música electrònica amb afegits rock, mentre que en directe l’equilibri es belluga més cap al segon component. O bé les mescles que fan als enregistraments afavoreixen els teclats, o bé a la banda els surt la vena canyera quan pugen a l’escenari. La qüestió és que en directe el quartet té molta grapa i diverteix i fa moure les cames.

Els Mendetz allarguen les cançons tant com poden. Em fa l’efecte que és perquè s’ho passen molt bé tocant i disfruten allargant-ho fent variacions dels temes. Això de vegades cansa, fa que l’atenció del públic o la tensió de la banda es dispersin, però reconec que en cap moment perden el pas del concert i sempre toquen molt bé.

Així que durant una hora els afortunats assistents (al voltant de trenta) al concert ens ho vam passar molt bé i vam poder gaudir de cançons com Flashback, The Ground, Futuresex o la seva versió del Freed From Desire, a més de beure de franc les diverses modalitats de vodka Eristoff. La de caramel, barrejada amb Coca-Cola, va ser una sorpresa a l’alçada d’un campanar, i la caipirovska estava genial.

Per cert, que parlant amb els del grup vaig descobrir que la Vanessa Incontrada és amiga de tota la vida del Steffano (cantant i guitarra) i el Jan (teclats), la qual cosa explica la seva aparició al clip de Maximo Truffato.

Les fotos que paguen la pena són les que va fer la Vio.

Salut i sort,
Ivan.
Actualització: Aquí us deixo quatre fotografies del públic, per si en formàveu part i voleu mirar si vau passar-me pel davant en el moment oportú. Si voleu una còpia de l’original, deixeu un comentari.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers