Arxiu d'etiquetes: música

Bon Nadal

Avui toca escoltar nadales. Proveu de fer-ho amb bon humor i sigueu feliços.

Salut i sort,
Ivan.

Bruce Springsteen canta Santa Claus Is Coming To Town:

Miles Davis, acompanyat de Marcus Miller i David Sanborn interpreta We Three Kings Of Orient Are al programa de David Letterman:

El més proper a una nadala que li podeu demanar als AC/DC és Misstress For Christmas:

La Norah Jones es diverteix revisant els grans èxits de Youtube: ♫ Funny YouTube Christmas Song

Finalment, un duet molt tradicional: Michael Buble i la Jennifer Hudson:


TriEZ al Luz de Gas

Gràcies a la Carme vaig poder gaudir d’un magnífic concert allà on d’altres només saben banyar-se en xampany.

TriEZ en directe al Luz de Gas
I és que els TriEZ (Agustí Fernández al piano, Baldo Martínez al contrabaix i Ramon López a la bateria) desenvolupen una proposta que parteix del bon humor i l’amor a la música i transporta al paradís sonor de la improvisació jazzística. Al més pur estil del Keith Jarrett Trio, aquests tres virtuosos s’acoblen perfectament en les seves interpretacions, tant de temes propis com d’estàndards, i captiven l’audiència amb imaginació, intensitat i talent. Totes tres coses, a dojo.

L’única pega que li podem posar a un concert sensacional és la seva curta durada, ja que els TriEZ ben just si van estar hora i mitja sobre l’escenari.

Busqueu el seu enregistrament, totalment recomanable, però sapigueu que el seu directe és moltíssim millor.

Salut i sort,
Ivan.


Chick Corea al Palau de la Música

Chick Corea va oferir al Palau un d’aquells concerts que recordes tota la vida.

La promoció del concert es va basar en que per primera vegada actuava Chick Corea a Barcelona en format solo, acompanyat només del piano, i no envoltat d’una banda. Però això només va ser veritat a mitges.

La primera hora del concert va consistir en la interpretació per part de Chick Corea d’alguns clàssics del seu repertori, tant propis com préstecs de Thelenious Monk o Bill Evans. Va ser una hora d’interpretació tècnicament perfecta, però molt continguda emocionalment. A l’acomiadar-se al descans ja va anunciar que la segona part seria “something completely different“.

A la represa va interpretar música clàssica russa que sonava jazz clàssic i els seus Children Portraits, on si que es va soltar més el pianista. Estem parlant en qualsevol cas d’una tècnica i brillantesa magistrals, però d’una emoció allunyada de la del Keith Jarrett. I fins aquí va durar el magnífic concert que tots esperàvem.

Perquè a continuació va entrar el Niño Josele i el duo va interpretar una altra peça de Bill Evans barrejant el jazz amb el flamenco, una mescla que ja no és nova però que van executar perfectament, amb convicció i duende.

Però quan va ensorrar-se el Palau va ser quan va sortir a escena el gran Carles Benavent i ja en format de trio es va llençar el que Chick Corea va qualificar de jam session però que el públic vam veure que estava ben preparada, tot i que ens va saber a glòria. La festa va ser incontenible i el púbic va acabar dempeus aplaudint a rabiar un tema de més de mig hora que va partir del Concierto de Aranjuez i que va passejar pel jazz més modern i el flamenc més lliure.

No vaig veure ningú que no sortís del Palau de la Música amb un somriure d’orella a orella. Senzillament, memorable.

Salut i sort,
Ivan.


Mendetz a l’Eristoff Internative Festival

Ahir dissabte vaig poder assistir al concert que van oferir els Mendetz a la quarta edició de l’Eristoff Interative Festival, gràcies a la invitació de la gent de Bacardí i a que Missmole pateix un refredat de Cal Déu.

Eristoff Internative Festival

I el concert em va agradar molt. El que havia escoltat de Mendetz era un mix de música electrònica amb afegits rock, mentre que en directe l’equilibri es belluga més cap al segon component. O bé les mescles que fan als enregistraments afavoreixen els teclats, o bé a la banda els surt la vena canyera quan pugen a l’escenari. La qüestió és que en directe el quartet té molta grapa i diverteix i fa moure les cames.

Els Mendetz allarguen les cançons tant com poden. Em fa l’efecte que és perquè s’ho passen molt bé tocant i disfruten allargant-ho fent variacions dels temes. Això de vegades cansa, fa que l’atenció del públic o la tensió de la banda es dispersin, però reconec que en cap moment perden el pas del concert i sempre toquen molt bé.

Així que durant una hora els afortunats assistents (al voltant de trenta) al concert ens ho vam passar molt bé i vam poder gaudir de cançons com Flashback, The Ground, Futuresex o la seva versió del Freed From Desire, a més de beure de franc les diverses modalitats de vodka Eristoff. La de caramel, barrejada amb Coca-Cola, va ser una sorpresa a l’alçada d’un campanar, i la caipirovska estava genial.

Per cert, que parlant amb els del grup vaig descobrir que la Vanessa Incontrada és amiga de tota la vida del Steffano (cantant i guitarra) i el Jan (teclats), la qual cosa explica la seva aparició al clip de Maximo Truffato.

Les fotos que paguen la pena són les que va fer la Vio.

Salut i sort,
Ivan.
Actualització: Aquí us deixo quatre fotografies del públic, per si en formàveu part i voleu mirar si vau passar-me pel davant en el moment oportú. Si voleu una còpia de l’original, deixeu un comentari.


The Right Stuff

El Bryan Ferry treu nou disc, i segons la crítica especialitzada sembla que molt bo.

Una excusa com una altra per a revisar una de les meves cançons favorites del seu repertori, quan ja era un gloriós veterà.

Com s’aprecia en el video, canvia la moda, canvia l’estètica, canvia l’acompanyament, però Bryan Ferry continua sent tant bon cantant com elegant. El dandy del pop.

Salut i sort,
Ivan.


Defying Gravity

En el nostre país Keith Urban és més conegut per ser el marit de Nicole Kidman que no pas pel seu talent musical.

Keith Urban - Defying Gravity

La veritat és que Defying Gravity no m’ha semblat prou bo com per tirar cohets, però si com per compartir-lo amb vosaltres. És una mostra típica d’aquest pop-rock americà, més lleuger que l’AOR i Bon Jovi, del qual el màxim exponent fins ara era el canadenc Bryan Adams.

Keith Urban tampoc no va nàixer als EUA, però sóna com si ho hagués fet. De la dotzena de talls m’han agradat molt més les peces ràpides i rítmiques que no les balades, que m’han semblat massa ensucrades pel meu gust. De les més mogudes, Kiss a Girl, Sweet Thing, Hit the Ground Running o I’m In poden animar-vos sense problemes.

Adient per a passar l’estona de manera entretinguda. Contraindicat per a necessitats de grans emocions.

Salut i sort,
Ivan.


Funhouse

El cinquè àlbum de Pink està força bé.

Pink - Funhouse

El que li demano a un àlbum pop és que m’entretingui durant l’estona que dura. I Funhouse proporciona aquest divertiment. No és un àlbum excel·lent, però si suficientment bo com per engrescar-te durant una bona estona i fer-te bellugar el cos.

El fort de l’àlbum és la part més marxosa, amb la rítmica Sober, la groovy Funhouse o la molt animada This Is How It Goes Down al capdavant. Les balades són d’una qualitat menor, especialment la diabètica I Don’t Believe You.

Al cap de cinc àlbums, Pink ha demostrat que és un bon producte comercial i que és capaç d’escriure i interpretar cançons amb ganxo. Però aquella comparació amb la Madonna de fa vint anys … fa molt de mal.

Adient per a matar l’avorriment. Contraindicat si esperaves una cantant amb una veu espectacular.

Salut i sort,
Ivan.


Carmen

Després d’un concert del Van Morrison i un altre de Marlango, per fi vaig al Liceu a escoltar òpera.

Ja posats, Carmen és una òpera prou accessible per algú que no acostuma a anar aquesta mena d’espectacles. La música és trempant i l’argument, que en el seu moment era un escandalós triangle amorós i ara el relacionem amb la violència masclista, és també molt lleuger.

Musicalment la interpretació em va semblar (jo no sóc cap expert) prou bona. L’orquestra em va ratllar una mica en el preludi, on semblava un pèl desbocada, però després va estar sempre a to, igual que el cor. Per cert que el moment de la corrida s’ho devien de passar la mar de bé, el seu cant traspuava alegria de debó. Dels intérprets lírics, Fabio Armiliato com a Don José i Maria Bayo (que segons La Vanguardia va substituir la Marina Poplavskaia) com a Micaëla van rebre fortes ovacions, mentre que la Béatrice Uria-Monzon només va collir un aplaudiment respectuós, fruit segons el Víctor d’haver massacrat l’Havanera. A mi en canvi em va agradar, li va donar al personatge de Carmen tot el que demana: carnalitat primitiva i passió conscient, mantenint alhora una orgullosa elegància.

Qui va rebre xiulets de valent (majoritàriament, de platea) va ser el director d’escena Calixto Bieito, que també fou molt aplaudit (aquest cop pels que estàvem als pisos superiors). Curiós perquè l’escenògraf si que va rebre aplaudiments. Per tant, crec que l’emprenyament del públic no va venir tant pel vestuari i l’escenografia moderns (que no només actualitzen el discurs; també abarateixen el muntatge) sinó potser pel nu integral d’un ballarí al començament del tercer acte. Per molt que els novilleros tinguessin la tradició de torejar despullats a la llum de la lluna, aquella escena em va semblar gratuïta.

A mi, que els aspectes sexuals de la història es facin més explícits, dins del bon gust, em sembla la mar de bé. Li dóna credibilitat a la història. Ningú no deserta de l’exèrcit pels colors dels rínxols de l’estimada. Afegeixo que això provoca que tothom es centri en que el sexe és el motor de la transgressió (ho és per a Don José i la resta d’homes) però li resta importància a la motivació de Carmen, mantenir la seva independència, la llibertat d’escollir cada dia el seu destí. Una necessitat vital molt actual (no cal la disciplina militar, heu sentit parlar de les grans empreses de consultoria?) i que em sobta que Bieito no hagi destacat més.

El detall tendre del vespre el van posar unes noietes que encara no han fet els vint anys, molt ben mudades (i això que eren al galliner) i que es feien fotos emocionadíssimes abans de la representació, en el que suposo era el seu primer Liceu. Qui diu que el jovent no s’interessa per la Cultura?

Actualitzo: el Víctor ja ha comentat la funció de Carmen a que vam anar plegats.

Salut i sort,
Ivan.


Emotion & Commotion

Quan s’escrigui la llista dels grans músics desconeguts pel gran públic Jeff Beck sortirà en alguna de les primeres posicions.

Jeff Beck - Emotion & Commotion

Des que va assolir la maduresa vital, Jeff Beck ha renunciat a ser una rock’n'roll star i es dedicar a fer la música que a ell li agrada. Això ens permet gaudir d’ell en concerts de format mitjà (visita sovint Barcelona els estius) i quan enregistra un nou àlbum sabem que alguna cosa especial hi haurà dintre.

Malauradament Emotion & Commotion no és la millor mostra del seu talent. Abusa de les versions de temes molt coneguts i d’un ús de la seva guitarra massa distant i lànguid, com si vulgués trobar el seu espai dins la moda chill out. El millor exemple és Serene, mentre que si escolteu Hammerhead us trobareu acompanyant el ritme mentre descobriu de qui van aprendre això del rock dur altres bandes ilustres. L’àlbum inclou sis peces instrumentals (que inclouen versions que m’han semblat distants i fredes de Somewhere Over The Rainbow i el Nessun Dorma) i quatre cançons on es troba el millor del disc.

La primera joia d’Emotion & Commotion és la preciosa Lilac Wine, que viatja del blues al folk celta de la veu d’Imelda May. Joss Stone canta amb més jazz que soul I Put A Spell On You i rendeix un gran homenatge al rock dels seixanta a There’s No Other Me. I Olivia Saf dóna veu a la impressionant Elegy For Dunkirk, extreta de la banda sonora d’Atonement.

El que no li podem negar a Jeff Beck és el valor de protagonitzar un àlbum com a solista de guitarra electrica amb acompanyament orquestral. Madur, desconegut, allunyat del cim de l’èxit i la fama; però incorformista i arriscat.

Adient per a descobrir o tornar a gaudir d’un grandíssim guitarrista. Contraindicat per qualsevol pista de ball.

Salut i sort,
Ivan.


Cançons d’estiu

Gràcies a gent com Georgie Dann el terme cançó de l’estiu és pràcticament sinònim d’horterada. I gràcies a la cervesera Damm també és sinònim d’operació de màrqueting. Però hi ha cançons d’estiu.

Cançons que ens parlen de l’estiu i d’allò que l’estiu significa dins el nostre món, en la concepció que tenim d’allò que ha de passar. I una de les coses que passen, afortunadament, un cop l’any, és que la majoria de tios i també algunes ties gaudim d’una temporada en que les nenes estan més maques que mai, porten roba que deixa veure la seva pell i apreciar la seva figura, somriuen més, moltes estan bronzejades i algunes fins i tot sembla que s’alegrin de creuar-se amb tu.

Bruce ho canta millor que jo ho escric, però hi ha coses ben senzilles i innocents que fan que la vida sigui molt més agradable. La cançó és del seu àlbum Magic.

Salut i sort,
Ivan.