La Taylor Swift està triomfant seguint les passes de cantants com Sheryl Crow, Jewel o Faith Hill. Els referents ens diuen el que podem esperar de la seva música: barreja comercialment assenyada de géneres populars, balades molt ensucrades, melodies simples, ritmes molt vius i cap ni una excentricitat.

A la fòrmula la senyoreta Swift li afegeix una veu acceptable i un cant net. Les seves composicions són senzilles i directes, parlen d’experiències majoritàriament romàntiques amb les que el seu públic s’identifica o entén fàcilment i li afegeix més pebre que la Sheryl, menys sucre que la Faith (això és fàcil, d’acord) i un repertori molt més pla que la Jewel. En resum, la versió estadounidenca, femenina i formal dels Hombres G.

Speak Now World Tour sóna molt bé. Entreté força i no hi ha gaire parlaments que destorbin. Això sí, les mescles han afavorit ¿massa? els xiscles entusiastes del públic. Portada per la força del directe el pop s’apropa al rock i el country queda reduït a la mínima expressió. La primera part de l’àlbum és molt més canyera i després arriben el set acústic i els homenatges als referents californians, especialment una versió molt bona del clàssic de Kim Carnes Bette Davis Eyes.

També, veient el que s’ha publicat a Youtube, la noia té una escenificació molt i molt quica.

Els referents també assenyalen el que pot esperar la Taylor Swift a la seva carrera: baixades als inferns de les vendes baixes i l’escassa popularitat, esfereidorament vertiginoses quan vens dels cims de vendes i la ubiqüitat als mitjans de comunicació. L’èxit comercial és tant llaminer com efímer.

Adient per acompanyar el viatge cap a la platja. Contraindicat si el concepte àlbum en directe us transporta mentalment a Köln o el Japó.

Salut i sort,
Ivan.

Aquest enregistrament de Bruce ofereix una dotzena de cançons que no assoleix el nivell d’excel·lència que acostumava donar fa uns anys, però que tampoc no constitueix cap taca en la seva reputació. Simplement no sempre és possible construir un gran àlbum i Springsteen ha preferit publicar-ne un de decent abans que no guardar-se’l i veure com al cap d’un temps esdevenia un bootleg molt apreciat.

No hi ha grans sorpreses ni novetats. A Good Eye m’ha semblat detectar una vena metal que no li surt gaire sovint; i a Queen of the Supermarket m’he trobat per un moment recordant els arranjaments de Meat Loaf. A banda d’això m’han agradat especialment Tomorrow Never Knows (de la que Mark Knopfler faria una gran versió), les intenses What Love Can Do i Life Itself, i la reflexiva The Wrestler.

Quanta gent pagaria per patir la mala forma de Bruce!

Adient per gaudir d’una bona estona amb rock sense pretensions. Contraindicat si no sou fans de l’estil Springsteen.

Salut i sort,
Ivan.

Els Lady Antebellum són els darrers en transitar per un camí tan mestís com poc original, convocant tots els que enyoren els millors temps de la Shania Twain i el Garth Brooks. I la indústria ho cel·lebra atorgant un Grammy a millor àlbum de l’any que és tant un premi a un Need You Now indiscutiblement bo com el reconeixement d’una època magra en bona música.

No espereu cap mena de sorpresa, cap aportació excepcional o innovadora, però tampoc no us castigaran amb res infumable. Són també una prova més de la inacabable influència de Bruce Springsteen sobre la música americana i els seus cantants.

Adient per a passar una estona agradable. Contraindicat si les balades o l’ús indiscriminat de l’adjectiu “american” us provoquen urticària.

Salut i sort,
Ivan.

Durant déu anys els The Unfinished Sympathy m’han semblat el millor del rock espanyol i probablement del millor també a nivell mundial. També cal dir que són temps molt dolents pel génere, però em costa recordar bandes amb cinc àlbums notables en la darrera década.

Dos diumenges seguits enyorant bandes dissoltes. Uf! Clar que millor això que no confiar en les novetats que poden aportar les ressurreccions dels Van Halen originals o els Black Sabbath de l’estrella dels realities Ozzy Osbourne…

Salut i sort,
Ivan.

Són tretze les cançons que formen aquest The Big To-Do, i en elles predomina clarament el rock. Si anteriorment m’havien cridat l’atenció per la revitalització del country, amb aquest àlbum els Drive-By Truckers han canviat de vorera i han parit un conjunt molt vital però que poc té a veure amb el génere que els va donar fama inicial.

Superada la primera sorpresa, The Big To-Do ens planta al davant d’una bona col·lecció de cançons, poques sorpreses però molt poques decepcions. És un disc que s’escolta bé i acompanya millor. Vivim temps molt decebedors pels que estimem el rock, un bon àlbum del génere no és com per deixar-lo passar.

Adient per a donar-te canya quan estàs fent alguna feina repetitiva. Contraindicat pels alèrgics a la guitarra elèctrica.

Salut i sort,
Ivan.

A Music of the Spheres es reconeixen totes les constants de la discografia oldfieldiana. Bellesa, complexitat formal, i una certa manca de sentiment. Quan a l’adolescència em vaig fer fan de Mike Oldfield ho vaig fer enlluernat d’una manera diguem-ne racional. Escoltava el Tubular Bells, Crises, i l’Ommadown amb auriculars. Res a veure amb (per posar un exemple) el moviment inconscient que m’inspirava Bob Marley.

Trenta anys més tard Mike Oldfield continua fent un tipus de música molt semblant. Music of the Spheres està intepretat per una orquestra simfònica i un cor, però recorda moltíssim a l’Incantations, la banda sonora de The Killing Fields, i els diferents Tubular Bells que Oldfield ha anat generant durant aquests gairebé quaranta anys.

El qui ha canviat sóc jo. Ara demano més sentiment i ofereixo menys temps i de pitjor qualitat per a escoltar la música. El resultat és que Music of the Spheres m’ha agradat i prou. No m’ha sorprés, ni emocionat, ni trasbalsat, ni entusiasmat.

Adient per a acompanyar la jornada laboral. Contraindicat pels aficionats a anar escoltant cançons soltes de molts àlbums alhora.

Salut i sort,
Ivan.

Quan estaven en actiu tenien alguna cosa, no puc dir el què, que impedia que me’ls prengués de debó. No eren una banda de rock de debó, anaven de. En canvi, els he trobat molt a faltar durant tots els anys que han passat. He valorat la frescor, la poca-vergonya, les melodies i algunes lletres simples i tòpiques però ben aconseguides.

Dels Sopa em queden un bon grapat de cançons, els records d’un parell de concerts, de tots els cops que els espanyols em van preguntar si el seu nom era una expressió catalana amb algun significat, i l’excel·lent antidepressiu què és el seu himne a l’Empordà, però especialment una grandíssima cançó:

Salut i sort,
Ivan.

Bola extra: el cover acústic d’Amaral.

Les catorze cançons que interpreta Madeleine Peyroux a Bare Bones són balades, que van del jazz i el blues a un pop dolç i pausat gens allunyat dels preceptes estètics que fins ara ha conreat aquesta cantant canadenca afincada a Paris. Hi ha una mínima evolució, que no es qüestió ni de perdre ni de cremar el mercat, no cap sorpresa i perfeccionament d’un segell que ja és reconeixible i popular.

Escoltar Bare Bones submergeix en sensacions tant càlides i agradables com quedar-se al llit ben tapat un matí d’hivern. Tant la veu com els arranjaments de la música són el que un pot esperar d’un àlbum de Madeleine Peyroux i la qualitat és sempre molt alta. Curiosament, el parell de peces que sonen més jazz són les dues versions de Leonard Cohen. A banda, les dues cançons estil Holiday, un remanent del passat, encara perfecte, ja molt vist.

Adient pels que busquen música chill out i qualitat alhora. Contraindicat si patiu hipotensió.

Salut i sort,
Ivan.

La Neko Case (ja en vaig parlar quan va publicar Fox Confessor Brings The Flood) és el que ara és una cantautora, concepte que fa temps representava la Joan Baez, dona i guitarra a pèl, i que ara ha esdevingut el de líders de bandes pop, que deixen obsoleta l’etiqueta de noia cantant en grup de nois gràcies a que elles escriuen les cançons i la seva personalitat. Des de la Mary Chapin Carpenter i la Tracy Chapman a la Norah Jones. Si em suggeriu algun altre nom, us estaré molt agraït.

A Middle Cyclone podeu trobar cançons de l’ample espectre que cobreixen avui en dia aquestes cantautores. Balades tendres com la que dóna nom a l’àlbum o The Next Time You Say Forever, la versió amb esteroides del flower power seixanter (Never Turn Your Back on Mother Earth), peces pop engrescadores que permeten aparèixer a les llistes d’èxits (People Got a Lotta Nerve, Red Tide, I’m An Animal), el folk de tota la vida maquillat de pop (Polar Nettles, The Pharaos) i la reivindicació de la força femenina (Prison Girls). A més, trobareu l’excentricitat d’un llarg tema interpretat per grills (Marais la nuit), suposo que com a nota ecologista.

La Neko Case aconsegueix amb Middle Cyclone formar un conjunt musical variat però homogeni, amb una qualitat prou bona com per a no cansar quan l’escoltes un cop i un altre, però sense aconseguir cap cançó trencadora que recordem especialment.

Com a cantant, la Neko Case demostra ser molt competent en un registre ampli, convincent tant en la distància curta com quan canta semblant que crida, gràcies a una veu dolça, greu, i versàtil.

Adient per a mirar com plou a través de la finestra. Contraindicada per acompanyar la lectura, que la dicció és perfecta i les lletres molt suggerents.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

Bruce Springsteen canta Santa Claus Is Coming To Town:

Miles Davis, acompanyat de Marcus Miller i David Sanborn interpreta We Three Kings Of Orient Are al programa de David Letterman:

El més proper a una nadala que li podeu demanar als AC/DC és Misstress For Christmas:

La Norah Jones es diverteix revisant els grans èxits de Youtube: ♫ Funny YouTube Christmas Song ♫

Finalment, un duet molt tradicional: Michael Buble i la Jennifer Hudson:

I és que els TriEZ (Agustí Fernández al piano, Baldo Martínez al contrabaix i Ramon López a la bateria) desenvolupen una proposta que parteix del bon humor i l’amor a la música i transporta al paradís sonor de la improvisació jazzística. Al més pur estil del Keith Jarrett Trio, aquests tres virtuosos s’acoblen perfectament en les seves interpretacions, tant de temes propis com d’estàndards, i captiven l’audiència amb imaginació, intensitat i talent. Totes tres coses, a dojo.

L’única pega que li podem posar a un concert sensacional és la seva curta durada, ja que els TriEZ ben just si van estar hora i mitja sobre l’escenari.

Busqueu el seu enregistrament, totalment recomanable, però sapigueu que el seu directe és moltíssim millor.

Salut i sort,
Ivan.

La promoció del concert es va basar en que per primera vegada actuava Chick Corea a Barcelona en format solo, acompanyat només del piano, i no envoltat d’una banda. Però això només va ser veritat a mitges.

La primera hora del concert va consistir en la interpretació per part de Chick Corea d’alguns clàssics del seu repertori, tant propis com préstecs de Thelenious Monk o Bill Evans. Va ser una hora d’interpretació tècnicament perfecta, però molt continguda emocionalment. A l’acomiadar-se al descans ja va anunciar que la segona part seria “something completely different“.

A la represa va interpretar música clàssica russa que sonava jazz clàssic i els seus Children Portraits, on si que es va soltar més el pianista. Estem parlant en qualsevol cas d’una tècnica i brillantesa magistrals, però d’una emoció allunyada de la del Keith Jarrett. I fins aquí va durar el magnífic concert que tots esperàvem.

Perquè a continuació va entrar el Niño Josele i el duo va interpretar una altra peça de Bill Evans barrejant el jazz amb el flamenco, una mescla que ja no és nova però que van executar perfectament, amb convicció i duende.

Però quan va ensorrar-se el Palau va ser quan va sortir a escena el gran Carles Benavent i ja en format de trio es va llençar el que Chick Corea va qualificar de jam session però que el públic vam veure que estava ben preparada, tot i que ens va saber a glòria. La festa va ser incontenible i el púbic va acabar dempeus aplaudint a rabiar un tema de més de mig hora que va partir del Concierto de Aranjuez i que va passejar pel jazz més modern i el flamenc més lliure.

No vaig veure ningú que no sortís del Palau de la Música amb un somriure d’orella a orella. Senzillament, memorable.

Salut i sort,
Ivan.

I el concert em va agradar molt. El que havia escoltat de Mendetz era un mix de música electrònica amb afegits rock, mentre que en directe l’equilibri es belluga més cap al segon component. O bé les mescles que fan als enregistraments afavoreixen els teclats, o bé a la banda els surt la vena canyera quan pugen a l’escenari. La qüestió és que en directe el quartet té molta grapa i diverteix i fa moure les cames.

Els Mendetz allarguen les cançons tant com poden. Em fa l’efecte que és perquè s’ho passen molt bé tocant i disfruten allargant-ho fent variacions dels temes. Això de vegades cansa, fa que l’atenció del públic o la tensió de la banda es dispersin, però reconec que en cap moment perden el pas del concert i sempre toquen molt bé.

Així que durant una hora els afortunats assistents (al voltant de trenta) al concert ens ho vam passar molt bé i vam poder gaudir de cançons com Flashback, The Ground, Futuresex o la seva versió del Freed From Desire, a més de beure de franc les diverses modalitats de vodka Eristoff. La de caramel, barrejada amb Coca-Cola, va ser una sorpresa a l’alçada d’un campanar, i la caipirovska estava genial.

Per cert, que parlant amb els del grup vaig descobrir que la Vanessa Incontrada és amiga de tota la vida del Steffano (cantant i guitarra) i el Jan (teclats), la qual cosa explica la seva aparició al clip de Maximo Truffato.

Les fotos que paguen la pena són les que va fer la Vio.

Salut i sort,
Ivan.
Actualització: Aquí us deixo quatre fotografies del públic, per si en formàveu part i voleu mirar si vau passar-me pel davant en el moment oportú. Si voleu una còpia de l’original, deixeu un comentari.

Una excusa com una altra per a revisar una de les meves cançons favorites del seu repertori, quan ja era un gloriós veterà.

Com s’aprecia en el video, canvia la moda, canvia l’estètica, canvia l’acompanyament, però Bryan Ferry continua sent tant bon cantant com elegant. El dandy del pop.

Salut i sort,
Ivan.

La veritat és que Defying Gravity no m’ha semblat prou bo com per tirar cohets, però si com per compartir-lo amb vosaltres. És una mostra típica d’aquest pop-rock americà, més lleuger que l’AOR i Bon Jovi, del qual el màxim exponent fins ara era el canadenc Bryan Adams.

Keith Urban tampoc no va nàixer als EUA, però sóna com si ho hagués fet. De la dotzena de talls m’han agradat molt més les peces ràpides i rítmiques que no les balades, que m’han semblat massa ensucrades pel meu gust. De les més mogudes, Kiss a Girl, Sweet Thing, Hit the Ground Running o I’m In poden animar-vos sense problemes.

Adient per a passar l’estona de manera entretinguda. Contraindicat per a necessitats de grans emocions.

Salut i sort,
Ivan.

El que li demano a un àlbum pop és que m’entretingui durant l’estona que dura. I Funhouse proporciona aquest divertiment. No és un àlbum excel·lent, però si suficientment bo com per engrescar-te durant una bona estona i fer-te bellugar el cos.

El fort de l’àlbum és la part més marxosa, amb la rítmica Sober, la groovy Funhouse o la molt animada This Is How It Goes Down al capdavant. Les balades són d’una qualitat menor, especialment la diabètica I Don’t Believe You.

Al cap de cinc àlbums, Pink ha demostrat que és un bon producte comercial i que és capaç d’escriure i interpretar cançons amb ganxo. Però aquella comparació amb la Madonna de fa vint anys … fa molt de mal.

Adient per a matar l’avorriment. Contraindicat si esperaves una cantant amb una veu espectacular.

Salut i sort,
Ivan.

Ja posats, Carmen és una òpera prou accessible per algú que no acostuma a anar aquesta mena d’espectacles. La música és trempant i l’argument, que en el seu moment era un escandalós triangle amorós i ara el relacionem amb la violència masclista, és també molt lleuger.

Musicalment la interpretació em va semblar (jo no sóc cap expert) prou bona. L’orquestra em va ratllar una mica en el preludi, on semblava un pèl desbocada, però després va estar sempre a to, igual que el cor. Per cert que el moment de la corrida s’ho devien de passar la mar de bé, el seu cant traspuava alegria de debó. Dels intérprets lírics, Fabio Armiliato com a Don José i Maria Bayo (que segons La Vanguardia va substituir la Marina Poplavskaia) com a Micaëla van rebre fortes ovacions, mentre que la Béatrice Uria-Monzon només va collir un aplaudiment respectuós, fruit segons el Víctor d’haver massacrat l’Havanera. A mi en canvi em va agradar, li va donar al personatge de Carmen tot el que demana: carnalitat primitiva i passió conscient, mantenint alhora una orgullosa elegància.

Qui va rebre xiulets de valent (majoritàriament, de platea) va ser el director d’escena Calixto Bieito, que també fou molt aplaudit (aquest cop pels que estàvem als pisos superiors). Curiós perquè l’escenògraf si que va rebre aplaudiments. Per tant, crec que l’emprenyament del públic no va venir tant pel vestuari i l’escenografia moderns (que no només actualitzen el discurs; també abarateixen el muntatge) sinó potser pel nu integral d’un ballarí al començament del tercer acte. Per molt que els novilleros tinguessin la tradició de torejar despullats a la llum de la lluna, aquella escena em va semblar gratuïta.

A mi, que els aspectes sexuals de la història es facin més explícits, dins del bon gust, em sembla la mar de bé. Li dóna credibilitat a la història. Ningú no deserta de l’exèrcit pels colors dels rínxols de l’estimada. Afegeixo que això provoca que tothom es centri en que el sexe és el motor de la transgressió (ho és per a Don José i la resta d’homes) però li resta importància a la motivació de Carmen, mantenir la seva independència, la llibertat d’escollir cada dia el seu destí. Una necessitat vital molt actual (no cal la disciplina militar, heu sentit parlar de les grans empreses de consultoria?) i que em sobta que Bieito no hagi destacat més.

El detall tendre del vespre el van posar unes noietes que encara no han fet els vint anys, molt ben mudades (i això que eren al galliner) i que es feien fotos emocionadíssimes abans de la representació, en el que suposo era el seu primer Liceu. Qui diu que el jovent no s’interessa per la Cultura?

Actualitzo: el Víctor ja ha comentat la funció de Carmen a que vam anar plegats.

Salut i sort,
Ivan.

Des que va assolir la maduresa vital, Jeff Beck ha renunciat a ser una rock’n'roll star i es dedicar a fer la música que a ell li agrada. Això ens permet gaudir d’ell en concerts de format mitjà (visita sovint Barcelona els estius) i quan enregistra un nou àlbum sabem que alguna cosa especial hi haurà dintre.

Malauradament Emotion & Commotion no és la millor mostra del seu talent. Abusa de les versions de temes molt coneguts i d’un ús de la seva guitarra massa distant i lànguid, com si vulgués trobar el seu espai dins la moda chill out. El millor exemple és Serene, mentre que si escolteu Hammerhead us trobareu acompanyant el ritme mentre descobriu de qui van aprendre això del rock dur altres bandes ilustres. L’àlbum inclou sis peces instrumentals (que inclouen versions que m’han semblat distants i fredes de Somewhere Over The Rainbow i el Nessun Dorma) i quatre cançons on es troba el millor del disc.

La primera joia d’Emotion & Commotion és la preciosa Lilac Wine, que viatja del blues al folk celta de la veu d’Imelda May. Joss Stone canta amb més jazz que soul I Put A Spell On You i rendeix un gran homenatge al rock dels seixanta a There’s No Other Me. I Olivia Saf dóna veu a la impressionant Elegy For Dunkirk, extreta de la banda sonora d’Atonement.

El que no li podem negar a Jeff Beck és el valor de protagonitzar un àlbum com a solista de guitarra electrica amb acompanyament orquestral. Madur, desconegut, allunyat del cim de l’èxit i la fama; però incorformista i arriscat.

Adient per a descobrir o tornar a gaudir d’un grandíssim guitarrista. Contraindicat per qualsevol pista de ball.

Salut i sort,
Ivan.

Cançons que ens parlen de l’estiu i d’allò que l’estiu significa dins el nostre món, en la concepció que tenim d’allò que ha de passar. I una de les coses que passen, afortunadament, un cop l’any, és que la majoria de tios i també algunes ties gaudim d’una temporada en que les nenes estan més maques que mai, porten roba que deixa veure la seva pell i apreciar la seva figura, somriuen més, moltes estan bronzejades i algunes fins i tot sembla que s’alegrin de creuar-se amb tu.

Bruce ho canta millor que jo ho escric, però hi ha coses ben senzilles i innocents que fan que la vida sigui molt més agradable. La cançó és del seu àlbum Magic.

Salut i sort,
Ivan.