No havia seguit amb gaire interès la carrera de k.d. lang fins ara, però aquest cinquè treball seu és molt recomanable.
Si li doneu una oportunitat trobareu onze cançons molt ben cantades i millor embolicades. Un àlbum dolç amb un aire lànguid que convida al relaxament i una actualització de gèneres passats. Hi ha moments en que trobem rock o folk, però n’hi ha molts en que sembla que estiguem escoltant la banda sonora d’un film dels 50, només falta que entrin Bogart i Bacall per la porta i demanin un parell de Martinis.
Adient per acompanyar un sopar romàntic. Contraindicat si heu d’entretenir adolescents inquiets.
El que per ara és el darrer treball d’Anastacia abandona el pop-rock que va aportar la producció de Dave Stewart i s’endinsa en el pop més comercial.
I el producte que entrega no està gens malament. Hi ha caçons més ballables i rítmiques i també el grapat habitual de balades. Falta, però, un single definitiu que arrossegui la gent a la botiga o a la pista de ball.
Adient per animar l’ànim una estona. Contraindicat si demaneu emocions intenses.
La cançó sobre l’amistat i el viatge compartit què és la vida, encara que de vegades els camins es separen durant un temps. Sempre que l’escolto, recordo el meu amic Enric.
Aprofitant que el Francis Black ha publicat una versió instrumental, recupero aquest petit clàssic del blues elèctric. Una cançó que no té res, però que t’ho porta tot.
Què hi ha més engrescador que la música adreçada als adolescents? Òbviament, un àlbum en directe d’un concert amb tot de teenagers cridant.
La Taylor Swift està triomfant seguint les passes de cantants com Sheryl Crow, Jewel o Faith Hill. Els referents ens diuen el que podem esperar de la seva música: barreja comercialment assenyada de géneres populars, balades molt ensucrades, melodies simples, ritmes molt vius i cap ni una excentricitat.
A la fòrmula la senyoreta Swift li afegeix una veu acceptable i un cant net. Les seves composicions són senzilles i directes, parlen d’experiències majoritàriament romàntiques amb les que el seu públic s’identifica o entén fàcilment i li afegeix més pebre que la Sheryl, menys sucre que la Faith (això és fàcil, d’acord) i un repertori molt més pla que la Jewel. En resum, la versió estadounidenca, femenina i formal dels Hombres G.
Speak Now World Tour sóna molt bé. Entreté força i no hi ha gaire parlaments que destorbin. Això sí, les mescles han afavorit ¿massa? els xiscles entusiastes del públic. Portada per la força del directe el pop s’apropa al rock i el country queda reduït a la mínima expressió. La primera part de l’àlbum és molt més canyera i després arriben el set acústic i els homenatges als referents californians, especialment una versió molt bona del clàssic de Kim CarnesBette Davis Eyes.
També, veient el que s’ha publicat a Youtube, la noia té una escenificació molt i molt quica.
Els referents també assenyalen el que pot esperar la Taylor Swift a la seva carrera: baixades als inferns de les vendes baixes i l’escassa popularitat, esfereidorament vertiginoses quan vens dels cims de vendes i la ubiqüitat als mitjans de comunicació. L’èxit comercial és tant llaminer com efímer.
Adient per acompanyar el viatge cap a la platja. Contraindicat si el concepte àlbum en directe us transporta mentalment a Köln o el Japó.
Hi ha una raça de rockers que no enganyen, que sempre et donen el que esperes, el mateix. Independentment de la seva qualitat o tendència estilística, gent com Rosendo, John Mellencamp, els AC/DC, J.J. Cale o també The Boss.
Aquest enregistrament de Bruce ofereix una dotzena de cançons que no assoleix el nivell d’excel·lència que acostumava donar fa uns anys, però que tampoc no constitueix cap taca en la seva reputació. Simplement no sempre és possible construir un gran àlbum i Springsteen ha preferit publicar-ne un de decent abans que no guardar-se’l i veure com al cap d’un temps esdevenia un bootleg molt apreciat.
No hi ha grans sorpreses ni novetats. A Good Eye m’ha semblat detectar una vena metal que no li surt gaire sovint; i a Queen of the Supermarket m’he trobat per un moment recordant els arranjaments de Meat Loaf. A banda d’això m’han agradat especialment Tomorrow Never Knows (de la que Mark Knopfler faria una gran versió), les intenses What Love Can Do i Life Itself, i la reflexiva The Wrestler.
Quanta gent pagaria per patir la mala forma de Bruce!
Adient per gaudir d’una bona estona amb rock sense pretensions. Contraindicat si no sou fans de l’estil Springsteen.
Des que els Eagles van establir el récord de Bob Beamon de discs venuts, la indústria musical ha sabut com vendre música com a xurros: barreja equilibrada de country, rock i pop, ensucrada per a que li agradi als que segueixen les recomanacions de 40 principales i semblants, i amb totes les arestes llimades per a que no molesti ningú.
Els Lady Antebellum són els darrers en transitar per un camí tan mestís com poc original, convocant tots els que enyoren els millors temps de la Shania Twain i el Garth Brooks. I la indústria ho cel·lebra atorgant un Grammy a millor àlbum de l’any que és tant un premi a un Need You Now indiscutiblement bo com el reconeixement d’una època magra en bona música.
No espereu cap mena de sorpresa, cap aportació excepcional o innovadora, però tampoc no us castigaran amb res infumable. Són també una prova més de la inacabable influència de Bruce Springsteen sobre la música americana i els seus cantants.
Adient per a passar una estona agradable. Contraindicat si les balades o l’ús indiscriminat de l’adjectiu “american” us provoquen urticària.
Un article que en el seu moment no vaig escriure i que avui si que publico és aquest acomiadament a una banda que ha mort sense haver arribat a explotar.
Durant déu anys els The Unfinished Sympathy m’han semblat el millor del rock espanyol i probablement del millor també a nivell mundial. També cal dir que són temps molt dolents pel génere, però em costa recordar bandes amb cinc àlbums notables en la darrera década.
Dos diumenges seguits enyorant bandes dissoltes. Uf! Clar que millor això que no confiar en les novetats que poden aportar les ressurreccions dels Van Halen originals o els Black Sabbath de l’estrella dels realitiesOzzy Osbourne…
