Lo bloc

Mai no és mal moment per a reivindicar una de les millors bandes de tots els temps. Han entregat alguns dels millors àlbums i de les millors cançons que he escoltat mai, amb The Wall al capdamunt de la meva llista particular de favorits. També són els responsables d’experiments dels quals el millor que es [...]

Feia un munt d’anys que la Dolly Parton no apareixia a les primeres planes de les revistes musicals. La darrera notícia que haviem tingut d’ella era l’extraordinari Trio que es va marcar amb la Linda Rondstadt i l’Emmylou Harris.

Durant aquest temps, gent com la Shania Twain i la Faith Hill han ocupat el seu tron [...]

Els Antònia Font van actuar divendres passat a Nou Barris, dins les seves Festes Majors.

I van triomfar. En un concert que va durar gairebé dues hores comptant els bisos, van embutxacar-se un públic nombrós i predisposat a la seva proposta de pop festiu i original.
Pau Debon no va parar de somriure i ballar durant tot [...]

Vaig descobrir la Mary Gauthier gràcies a una recomanació de Nunuki, que em va convèncer per assistir al seu concert al Primavera Sound de fa uns quants anys. Un dels concerts de la meva vida. L’any passat va publicar el seu darrer disc, i per tant és possible que enguany torni a animar-se a venir [...]

Si segui habitualment Lo Bloc el nom de Polly Paulusma us sonarà una mica, ja que per mi el seu primer treball va ser per mi un dels millors àlbums del 2.006. Ara ja podem gaudir del seu segon CD.

Si vau escoltar el seu primer Scissors In My Pocket, recordareu un munt de bellíssimes [...]

Steve Earle és un excel·lent i veterà cantant, però el seu darrer treball és decebedor.

The Hold Steady van assolir una inesperada popularitat quan Bruce Springsteen els va assenyalar com una de les bandes que més el feien disfrutar actualment.

Després de deixar molt bones impressions amb The Greatest, la Cat Power ens ofereix un àlbum rodó.

Un gran del jazz fa un disc de versions d’una gran del folk, acompanyat per un munt d’artistes de renom, i li donen el Grammy de millor disc de l’any. Per a mi ha estat una grandíssima decepció.

Mai no està de més reivindicar la figura de Joe Jackson, juntament amb Elvis Costello la figura més important de la new age britànica de finals dels 70.