Una novel·la curta no té perquè ser una novel·la lleugera. I molt menys si la signa Günter Grass.
Partint de l’enfonsament del transatlàntic Wilhem Gustloff, la desgràcia martíma més gran de tots els temps, Grass elabora una metàfora sobre el que ara a Espanya anomenem la memòria històrica, com si la memòria no fos sempre sobre la Història; o que fos possible una història desmemoriada. Grass bolca tots els sentiments dels alemanys sobre el nazisme en una sola família i els exposa amb una cruesa desarmadora.
Com els crancs parla de l’orgull, el patriotisme, la vergonya, la pèrdua d’identitat, la culpa pel que han fet els teus encara que tu no hagis participat, la pena per les víctimes que no vas conèixer, la ràbia perquè els morts propis no siguin tant plorats com els morts que els teus soldats van matar; tot això i alguna aportació més sobre el present post-unificació s’aplega en una família de quatre i dos personatges més.
En les menys de dues-centes pàgines que formen Com els crancs, Grass desenvolupa una trama en la que tracta d’alliberar dimonis col·lectius (i segurament algun d’íntim, també) i dibuixa una història mínima però reveladora i inquietant sobre com el passat no assumit influencia negativament el present. Trama necessàriament inconclusa, perquè la Història està viva.
Parlar de temes complicats en termes senzills és una habilitat que sempre he admirat i envejat. I si a més se sap fer escrivint pàgines colpidores i que sonen bé dins del cap (i en el meu cas gràcies a la traducció del Joan Fontcuberta) aleshores l’enveja ja assoleix nivells pecaminosos.
Adient per a reflexionar sobre la Història si us agraden les històries que van i venen. Contraindicat pels que demanin una lectura lleugera.
Salut i sort,
Ivan.
