Una història apassionant, una novel·la decebedora.

Com ja us vaig explicar, gràcies a bloguzz he pogut llegir la darrera novel·la de la Julia Navarro, en un exemplar signat personalment per l’autora. Però malauradament, no m’ha agradat gaire.

Dime quién soy explica la convulsa història del Segle XX europeu a través de les vicisituds d’una noia, Amelia Garayoa, que pateix en primera persona la Segona República, la Guerra Civil, la dictadura de Stalin, la Segona Guerra Mundial, i la Guerra Freda. Una historia apassionant.

Una història que Julia Navarro explica de la manera més políticament correcta i possiblement equànime que pot. Això és una novel·la, no un assaig, però aprecio molt un punt de vista èticament net, quelcom que trobo molt i molt en falta a totes bandes. La narració dels fets personals es barreja de manera indisoluble amb l’explicació dels fets històrics, de manera que el que Dime quién soy acaba sent és una mena de documental històric, més que una novel·la històrica típica. La protagonista de debó és la soferta Europa, vivificada en l’Amelia Garayoa.

L’argument personal és un folletí ple de tòpics, però també apassionant, tot i que força previsible, ja que el marc històric marca qui pot guanyar i qui no cada combat. Surten retratats tots els estereotips morals, des del comunista ingenu fins l’estraperlista malparit, però no seré jo qui critiqui el génere que m’ha fet gaudir tant amb films com Gone With The Wind o novel·les com La sombra del viento. Pot agradar o no, però això és un best seller i no enganya ningú.

La visió ideològica, inevitable, pretén ser equànime. Tothom rep unes quantes bufetades, principalment per boca de personatges anònims (¡què bona és la gent del carrer!) però és impossible que ningú no li trobi a una banda o una altra, massa favoritisme cap algun bàndol.

Avís per a gent ocupada. La pretensió de Dime quién soy és enciclopèdica. No es deixa de comentar cap aspecte significatiu dels aconteixments històrics: nacionalismes, lluita de classes, exili, oposició a Hitler, … així fins a emplenar gairebé mil cent pàgines.

No m’ha agradat com està escrit Dime quién soy. Li he trobat algun laisme i un encaix poc àgil entre la narració dels fets personals i l’explicació del context històric, amb una redacció de vegades farragosa. A més, hi ha frases molt políticament correctes (exemple: “Cataluña tiene una personalidad propia muy acusada”) que són completament inversemblants en un diàleg a l’entorn familiar. Els diàlegs, per cert, són gairebé teatrals, molt detallats, apropant emocionalment el lector amb els personatges i involucrant-los així en la recuperació de la memòria històrica.

La culpa d’això la situo a la taula de l’editor, i és probablement conseqüència d’alguna reescriptura del punt de vista narratiu que em sembla que no ha estat encertada.

I és que el pitjor de Dime quién soy és la tècnica narrativa escollida. Resulta que un besnet de la protagonista rep l’encàrrec d’investigar la història de la besàvia, i la manera de fer-ho és que uns membres de la família li vagin diguent a qui ha d’anar entrevistant, de manera que pugui anar recollint testimonis de primera mà per arreu del món, i que aquests, en successives trobades, vagin reconstruint pas a pas i de manera cronològica, la seva biografia. Totalment inversemblant. I, a partir de cert episodi a Roma, les vicisituds de l’Amelia Garayoa també esdevenen totalment inversemblants.

En definitiva, una excel·lent idea que a l’hora de portar-la a la pràctica ha quedat empastifada, però molt entretinguda.

Adient per a estudiants de primària que vulguin aprendre Història. Contraindicat per a estudiants de Literatura.

Salut i sort,
Ivan.