Arxiu d'etiquetes: llibres

Club de lectura

Demanava el francis black a un comentari com anaven els clubs de lectura. Això, senyores i senyors, és interessantíssim.

En un club de lectura, on els llibres s’escullen sota el criteri d’algú altre, la ment dels lectors s’obre a les preferències de gent que també té un gran interès en la literatura, però un interès diferent del propi. Es llegeixen coses interessants que un mateix no hagués escollit.

La dinamitzadora del club de lectura de Garcilaso és la Carme Danés, professora de Filosofia a la Universitat de Barcelona. L’avantatge és que situa perfectament cada obra en el seu context cultural: de quines influències es nodreix i quin efecte ha tingut sobre la cultura actual. L’inconvenient és que aclapara una mica amb els minuts que dura la seva lliçó, i sempre fa respecte portar-li la contrària a algú tant qualificat. Però això també és un atractiu, per què al cap de pocs minuts la timidesa marxa definitivament i tothom porta la contrària a tothom.

No recordo quin autor va dir que ell escrivia un llibre i els lectors en llegien un altre. Multipliqueu això per les vint persones que de vegades ens hem aplegat al club. Un munt de vegades m’he sorprés de descobrir interpretacions no ja diferents sinó molt allunyades del que jo havia entés d’una determinada novel·la; i el millor és quan a continuació de la sorpresa apareix la revelació: “té raó!”.

La majoria del grup de Garcilaso són dones jubilades. Predominen les (i els) mestres. El primer dia vaig aparèixer amb el prejudici del poc que tenia en comú amb aquesta gent; al cap del temps m’he adonat del molt que compartim. I quan apareix alguna novel·la situada al franquisme o la transició, èpoques que per edat he viscut inconscientment, és molt enriquidor contrastar el coneixement vital amb l’adquirit a través dels llibres d’història.

Per qüestions d’agenda, tard o d’hora hauré de deixar el club. Però el trobaré a faltar una barbaritat.

Salut i sort,
Ivan.


El desert dels tàrtars

Tot i que la contraportada qualifica d’antimilitarista aquesta novel·la de Dino Buzzati, jo crec que parla de sentiments més íntims i més comuns.

Dino Buzzati - El desert dels tàrtars

El desert dels tàrtars, que he llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre, explica la història de Giovanni Drogo, un jove oficial que dedica tota la seva vida a servir a una fortalesa on no hi ha cap atractiu, ni tant sols per la vida militar, sacrificant tota la resta de coses que hom pot en aquesta vida. Ho fa per a cumplir el seu deure, allò que li han inculcat que és el seu deure, tot i que ni disfruta fent-ho, ni rep cap mena de recompensa. Però té l’esperança que en el futur, tant la seva disciplina com les seves renúncies seran recompensades.

Em penso que el Dino Buzzati, més que criticar el militarisme, el que va fer va ser denunciar el no qüestionament de la veritat oficial. El borreguisme de seguir les consignes oficials renunciant al que la pròpia intució i el sentit comú indiquen què és més adient. El perseguir, en definitiva, la voluntat d’algú altre que s’atorga la defensa de la felicitat col·lectiva, més que no pas la felicitat pròpia. La milícia, paradigma d’organització jeràrquica on no es planteja la contestació a l’ordre rebuda, és per mi la metàfora dels sistemes funcionarials, de partits polítics com els nostres, i totes les estructures on hi ha un bé comú al qual es supedita la conveniència individual.

Per tant, crec que El desert dels tàrtars té més a veure amb Revolutionary Road que no pas amb El gran dictador. A més del fons, té en comú l’aire trist i angoixant, que Buzzati transmet al lector de manera aclaparadora. Val a dir que a la novel·la no li hagués anat gens malament una bona retallada de pàgines, especialment en el tram final, completament previsible i molt feixuc.

Com us podeu imaginar m’ha agradat el missatge, i també m’ha agradat la manera, elegant i sòbria, en que està escrita El desert dels tàrtars.

Adient pels que tenen problemes amb l’autoritat. Contraindicada si us fa il·lusió que Sant Pere us obri les portes del cel.

Salut i sort,
Ivan.


El lejano país de los estanques

Per fi m’he llegit la primera entrega de la sèrie protagonitzada pels guardia civils Bevilaqua i Chamorro.

Lorenzo Silva - El lejano país de los estanques

Ja en aquesta primera novel·la de la col·lecció podem detectar les característiques que trobarem més endavant, per exemple a La niebla y la doncella: interès principal en les persones, més que en els ambients o els crims; tendresa al descriure els personatges; molt de sentit de l’humor; i una narració interessantíssima, tant per àgil com per eficaç.

I una altra constant és la narració en primera persona, que ens aporta la ironia i la humanitat de Bevilaqua però ens nega el punt de vista de Chamorro, si més no dels seus monòlegs interiors i reflexions. Quina bona idea tendria el Lorenzo Silva si alguna novel·la estigués narrada per ella!

Em fa l’efecte que quan la va escriure, el Lorenzo Silva no tenia gens clar de publicar més coses amb els mateixos protagonistes. Ho dic perquè es desenvolupen matisos de la relació entre els protagonistes que potser hagués estat millor anar desgranant paulatinament dins la sèrie. I també perquè el darrer capítol, per a mí totalment prescindible, crec que intenta tancar (innecessàriament) la història, donant-li a El lejano país de los estanques un to i un intent de profunditat que no s’escauen amb la resta del relat.

No hi ha gaire llibres que em facin riure en veu alta. Ni que me’ls hagi acabat en un sol dia. El lejano país de los estanques apareix a totes dues llistes.

Adient per a escapolir-se de qualsevol situació de stress, principalment el laboral. Contraindicada pels aficionats als trenca-closques.

Salut i sort,
Ivan.


Properes lectures

Un dels clubs de lectura al que estic, el de la Biblioteca Garcilaso, ja ha decidit el programa d’aquest curs. Per a que pogueu anar fent comentaris, aquí el teniu:

  • Júlia, de la Isabel-Clara Simó.
  • El desert del tàrtars, de Dino Buzzatti.
  • La nit de l’oracle, del Paul Auster.
  • El mètode Grönholm, del Jordi Galceran.
  • Cuentos para pensar, del Jorge Bucay.
  • Estupor y temblores, de l’Amèlie Nothomb.
  • Bajo el volcán, de Malcolm Lowry.
  • Festí de l’amor, de Charles Baxter.
  • Les maletes perdudes, de Jordi Puntí.

Si tot va bé, us aniré fent cinc cèntims de què em semblen aquests llibres.

Salut i sort,
Ivan.


L.A. Confidential

Fa una pila d’anys vaig veure una obra mestra del cinema negre. Acabo de llegir-me la novel·la en que es va basar, una obra mestra de la novel·la negra.

James Ellroy - L.A. Confidential

L.A. Confidential és una novel·la llarga i trepidant. Extensa perquè James Ellroy necessita temps no només per presentar i resoldre una trama complexa, sinó també per presentar, complicar i redimir uns personatges apassionants, odiosos i admirables alhora. L.A. Confidential és una amarga i pessimista reflexió sobre la condició humana.

Si heu vist la pel·lícula, la novel·la és molt més rica. La trama és encara més extensa (més personatges i més crims), i si sou dels que dels thrillers només us interessa la part procedimental de la seva resolució, o l’emoció dels passatges d’acció, la novel·la encara us pot proporcionar sorpreses i plaers.

El ritme d’L.A. Confidential és elevat, perquè Ellroy no perd el temps ni en descripcions detallades ni en disquisicions teòriques. Un estil directíssim, on diàleg, narració i pensaments flueixen en el mateix torrent i t’impulsen sobre uns ràpids de violència i crueltat. La traducció al castellà de Carlos Gardini no m’ha acabat de convèncer, en especial en el que són les expressions col·loquials, en que he reconegut les paraules directament en castellà, tot i que reconec que traduir l’argot criminal de fa cinquanta anys d’un altre idioma ha de ser un repte titànic.

A partir d’aquí, spoilers.

James Ellroy construeix en poc més de sis-centes pàgines un complert tractat sobre la maldat. Què és el que empeny l’home a fer el mal a d’altres? Aquí trobareu tot un repertori de motivacions. Hi ha l’ambició monetària (Patchet i els altres mafiosos), la maldat innata (Douglas i Atherton), el creure’s superior als altres i per tant amb dret de fer qualsevol cosa (Dudley), l’ambició professional (Sid Hudgens), l’ànsia de ser admirat i estimat (John Vincennes), la fam de poder (Lowe, Dudley i Patchet), la temptació del vici que cal satisfer (Perkins), la defensa del prestigi (Ed Exley) ja sigui propi o d’altri, la defensa d’elevats ideals, pels quals paga la pena cometre algun mal menor (Bud White), la defensa pròpia o d’éssers estimats (Preston Exley i Raymond Dieterling) o el més clàssic de tots, la venjança (Inez Soto, Bud White).

Però també veiem una reflexió sobre com assumir la culpa, pròpia o dels que estimem. Com els pares defensen els fills i són capaços d’assumir sacrificis (no us ho perdeu: fins el punt de sacrificar altres fills!) empesos pel pes de la culpa, com la vida pot ser insuportable després de quedar-se sense referents morals (Inez), com es pot necessitar l’aprovació (el perdó) de la parella més que la pròpia (John Vincennes), com la vergonya interior pel passat ens imposa un futur de sacrifici (Lynn), i com els propis remordiments per mentides passades poden impulsar a afrontar els reptes que abans eren inassumibles (Ed Exley). L.A. Confidential és una amarga reflexió sobre la condició humana, potser no tant pessimista.

Però sobre tot ens queda el personatge de Bud White, coneixedor de les seves pròpies limitacions, incansable al tractar de superar-les, capaç de fer qualsevol canallada per lleialtat i en defensa de la Justícia Absoluta, destrossat per haver lluitat fins el límit per aquest ideal i descobrir que hi ha límits que no es poden assumir. I si en lloc de lleialtat poseu ambició, ja teniu l’Edmund Exley.

Adient pels que no tenen cor. Contraindicada pels que no tenen estómac.

Salut i sort,
Ivan.

Epíleg: de la pel·lícula en parlarem demà.


Dime quién soy

Una història apassionant, una novel·la decebedora.

Julia Navarro - Dime quién soy

Com ja us vaig explicar, gràcies a bloguzz he pogut llegir la darrera novel·la de la Julia Navarro, en un exemplar signat personalment per l’autora. Però malauradament, no m’ha agradat gaire.

Dime quién soy explica la convulsa història del Segle XX europeu a través de les vicisituds d’una noia, Amelia Garayoa, que pateix en primera persona la Segona República, la Guerra Civil, la dictadura de Stalin, la Segona Guerra Mundial, i la Guerra Freda. Una historia apassionant.

Una història que Julia Navarro explica de la manera més políticament correcta i possiblement equànime que pot. Això és una novel·la, no un assaig, però aprecio molt un punt de vista èticament net, quelcom que trobo molt i molt en falta a totes bandes. La narració dels fets personals es barreja de manera indisoluble amb l’explicació dels fets històrics, de manera que el que Dime quién soy acaba sent és una mena de documental històric, més que una novel·la històrica típica. La protagonista de debó és la soferta Europa, vivificada en l’Amelia Garayoa.

L’argument personal és un folletí ple de tòpics, però també apassionant, tot i que força previsible, ja que el marc històric marca qui pot guanyar i qui no cada combat. Surten retratats tots els estereotips morals, des del comunista ingenu fins l’estraperlista malparit, però no seré jo qui critiqui el génere que m’ha fet gaudir tant amb films com Gone With The Wind o novel·les com La sombra del viento. Pot agradar o no, però això és un best seller i no enganya ningú.

La visió ideològica, inevitable, pretén ser equànime. Tothom rep unes quantes bufetades, principalment per boca de personatges anònims (¡què bona és la gent del carrer!) però és impossible que ningú no li trobi a una banda o una altra, massa favoritisme cap algun bàndol.

Avís per a gent ocupada. La pretensió de Dime quién soy és enciclopèdica. No es deixa de comentar cap aspecte significatiu dels aconteixments històrics: nacionalismes, lluita de classes, exili, oposició a Hitler, … així fins a emplenar gairebé mil cent pàgines.

No m’ha agradat com està escrit Dime quién soy. Li he trobat algun laisme i un encaix poc àgil entre la narració dels fets personals i l’explicació del context històric, amb una redacció de vegades farragosa. A més, hi ha frases molt políticament correctes (exemple: “Cataluña tiene una personalidad propia muy acusada”) que són completament inversemblants en un diàleg a l’entorn familiar. Els diàlegs, per cert, són gairebé teatrals, molt detallats, apropant emocionalment el lector amb els personatges i involucrant-los així en la recuperació de la memòria històrica.

La culpa d’això la situo a la taula de l’editor, i és probablement conseqüència d’alguna reescriptura del punt de vista narratiu que em sembla que no ha estat encertada.

I és que el pitjor de Dime quién soy és la tècnica narrativa escollida. Resulta que un besnet de la protagonista rep l’encàrrec d’investigar la història de la besàvia, i la manera de fer-ho és que uns membres de la família li vagin diguent a qui ha d’anar entrevistant, de manera que pugui anar recollint testimonis de primera mà per arreu del món, i que aquests, en successives trobades, vagin reconstruint pas a pas i de manera cronològica, la seva biografia. Totalment inversemblant. I, a partir de cert episodi a Roma, les vicisituds de l’Amelia Garayoa també esdevenen totalment inversemblants.

En definitiva, una excel·lent idea que a l’hora de portar-la a la pràctica ha quedat empastifada, però molt entretinguda.

Adient per a estudiants de primària que vulguin aprendre Història. Contraindicat per a estudiants de Literatura.

Salut i sort,
Ivan.


El frío modifica la trayectoria de los peces

Conte llarg o novel·la curta que es llegeix molt fàcilment i deixa un amable somriure a la cara. Compte, que parlo sobre el final: spoiler king size.

Pierre Szalowski - El frío modifica la trayectoria de los peces

El frío modifica la trayectoria de los peces explica en primera persona com un nen d’onze anys rep la notícia de la separació dels seus pares. En contra del dramon que aquest concepte pot inspirar, El frío modifica la trayectoria de los peces és una comèdia molt divertida i que fa de molt bon llegir. El final, però, és molt ensucrat i li surt el punt cursi per les costures, però on s’ha vist que una comèdia romàntica acabi malament?

Això de les novel·les escrites des del punt de vista d’un infant sembla que té èxit. El curiós incident del gos a mitjanit també va triomfar a les caixes registradores de mig món, des d’una perspectiva completament diferent i analitzant també una part diferent del comportament humà. En tots dos casos el que trobem és una tornada al sentit comú, als valors tradicionals (que no és el mateix que les conclusions del passat) i a desembolicar aquest nus que és la vida urbana i supercompetitiva de començaments del Segle XXI.

En Pierre Szalowski té l’encert de transmetre tot això d’una manera transparent, mitjançant personatges totalment arquetípics i absolutament adorables. A més, deixa caure als primers capítols algunes frases d’aquelles que anys després intentes recordar i no hi ha manera. Però El frío modifica la trayectoria de los peces no és un text, si més no en la traducció d’Esther Andrés Gromaches, que destaqui pel llenguatge formal, sinó per la inspiradora història que explica.

Adient pels que sabem de memòria els diàlegs de When Harry Met Sally. Contraindicada pels fans de Madame Bovary.

Salut i sort,
Ivan.


Do Androids Dream of Electric Sheep?

Què és el que distingeix els humans?

Philip K. Dick - Do Androids Dream of Electric Sheep?

Com en alguns contes que he llegit seus, Philip K. Dick resulta molt més convincent com a inspirador de preguntes suggerents que no pas com a narrador d’històries. I consti que la història de Do Androids Dream of Electric Sheep és fascinant.

Malauradament per la novel·la, l’adaptació cinematogràfica de Ridley Scott és també una obra mestra. La gran majoria d’espectadors d’aquesta pensen, i és un error, que el que explica la pel·lícula és el mateix que es llegeix al llibre, i això fa que Do Androids Dream of Electric Sheep sigui una gran desconeguda.

Al món futur (curiosament, ambientat al molt olímplic any 1.992) de Do Androids Dream of Electric Sheep la humanitat afronta un entorn ambiental molt precari, amb radiacions que afecten decisivament la salut de les persones, i amb moltes espècies extintes o en perill d’extinció. Posseir un animal domèstic real, viu, passa a ser un senyal de prestigi i prosperitat.

Aquest aspecte de la trama el podem reconèixer no només a obres com Wall-E o documentals com An Unconvenient Truth, però si anem una mica més enllà de “posseir un animal” (en el mateix sentit que es posseeix un objecte) i ens fixem en que els personatges volen sentir caliu real, podem traçar un fil molt prim amb la televisió actual, obsessionada per mostrar experiències, sensacions i sentiments verídics. Ja ningú no es creu la ficció.

I és interessant aquesta recerca de la realitat perquè en el món tant cruel que sorgeix després de la Guerra Mundial Terminus, s’ha desenvolupat una nova religió en la qual el valor suprem és l’empatia, la compassió i el compartir bons sentiments amb els altres. Fins i tot està mal vist que la gent es guardi de manera egoïsta les seves alegries i no les comparteixi amb els que pateixen.

L’empatia és el que teòricament distingeix els humans dels androides, robots orgànics que semblen rèpliques exactes però que són incapaces de tenir sentiments reals, d’estimar, d’entrar en comunió amb la comunitat. Aparentment.

He trobat molt estimulant les reaccions i els sentiments que es plantegen al relacionar-se humans, animals i androides. On rau la humanitat? No sembla que en valors que practiquem gaire sovint. La necessitat d’amor, de contacte amb d’altres, de socialitzar; La compassió envers els altres, no ja els humans, sinó també els animals, i els androides; El remordiment per les faltes comeses.

El contacte amb androides, creacions artificials que respiren, suen i tenen cors que bateguen, fins i tot el simple coneixement de la seva existència, ja planteja una sèrie de qüestions d’ordre no només pràctic. Tenen sentiments? Tenen ànima? La tenim nosaltres, si els hi neguem?

Com podeu veure, Philip K. Dick va emplenar de qüestions fascinants aquesta magnífica novel·la de ciència ficció que va escriure el 1.968. Curiosament, va plantejar temes candents que realment ho són però també va assumir que alguns rols i situacions continuarien igual, com per exemple el paper social de la dona, la dependència d’un sou mensual per adquirir els bens i serveis necessaris, que tothom necessitaria cotxe i els transports públics serien un desastre, o que no ens podriem fiar del que digui la televisió. Hi ha problemes irresolubles, potser.

Com irresoluble és la comparació entre Do Androids Dream of Electric Sheep i Blade Runner. D’entrada, us faig saber que aquest és un terme que no apareix a la novel·la. Rick Deckard és un caçador de recompenses, un bounty hunter. Però del film, i de les seves diverses versions, ja tindrem temps de parlar-ne …

Adient per a curiosos. Contraindicat per a aventurers de butaca.

Salut i sort,
Ivan.


La societat literària de i de pastís de pela de patata de Guernsey

Aquesta és una novel·la epistolar amable, romàntica i costumbrista. Si sou molt exigents amb la qualitat literària és molt possible que us decebi, perquè és molt previsible i ensucrada, i perquè tècnicament s’escapoleix de qualsevol complicació refugiant-se en el gènere epistolar, que en aquests temps d’emails, SMS i Twitter ja sembla gairebé arqueològic.

La societat literària de i de pastís de pela de patata de Guernsey

Però si us atreviu a llegir La societat literària de i de pastís de pela de patata de Guernsey descobrireu uns personatges versemblants, encara que un xic estereotipats, unes vides creuades amb anècdotes colpidores i un record agredolç de la vida quotidiana durant la Segona Guerra Mundial, que és una de les dues coses que més m’han agradat de la novel·la.

I és que la Història oficial acostuma a parlar molt dels líders polítics i militars, i molt poc de les petites tragèdies que acompanyen els no-soldats anònims durant els conflictes. Aquí trobareu un cabàs d’anecdotari tant dels bombardejos a Londres com de l’ocupació a les illes del canal.

El segon punt d’interès és la reivindicació de la lectura. M’ha agradat especialment la visió democràtica de l’autora, que permet lluir-se no només al lector de Shakespeare o de Sèneca, sinó també al de la literatura més popular que detesta el gust líric de T.S. Elliot.

Adient si us ve de gust una novel·la lleugera. Contraindicat si sou patums de la Literatura.

Salut i sort,
Ivan.

Epíleg: al Víctor li ha agradat.


El callejón de los milagros

Segona vegada que llegeixo una novel·la de Naguib Mahfuz i segon cop que m’enganxa la seva escriptura.

Naguib Mahfuz - El callejón de los milagros

Sota l’aparença d’una novel·la costumbrista, Mahfuz ens regala un conte moral amb elements de novel·la negra. Naguib Mahfuz dibuixa els personatges amb una gràcia i precisió que m’han impressionat. De cada un d’ells presenta l’anécdota reveladora, o dissecciona la seva manera de pensar i la seva sensibilitat d’una manera vívida i que indefectiblement remet a les coneixences del lector. El callejón de los milagros, una novel·la ambientada a un barri paupèrrim del Caire de la Segona Guerra Mundial, esdevé sorprenentment propera tot superant barreres culturals i temporals.

La faula que ens proposa Mahfuz és tant universal com vigent. Les històries sobre les ambicions que ens mouen, sobre allò que ens dóna satisfacció, i sobre com afecta tot plegat els que són al nostre voltant s’acostumen a gaudir dos cops: quan les llegeixes i quan les comentes amb els amics, i El callejón de los Milagros dóna per a una bona tertúlia.

Adient per a exploradors de l’ànima humana. Contraindicat si busqueu exotisme oriental.

Salut i sort,
Ivan.