The Last of the Mohicans data del 1.826. Estem parlant de ple periode romàntic, i es nota tant en el fons com en la forma. El llenguatge és generós i elegant, buscant sempre dir les coses de manera bonica, quelcom que sembla que ha deixat de ser un valor, i allargant els moments per a fer més apassionant la narració. El fons és el que avui en dia són els best sellers, una acumulació de géneres i de personatges amb els que es pot sentir interessada i identificada una amplíssima audiència: aventures, paissatges i personatges exòtics, enfrontaments bèlics, història d’amor, i fins i tot contrapunts còmics.

El ritme de The Last of the Mohicans és desconcertant. Oscil·la entre els moments d’acció, frenètics, i els passatges on l’autor aprofita per a parlar d’un país, una gent i uns paissatges, que els seus contemporanis ja enyoren perquè el saben desaparegut. Aspecte que a mi em va sorprendre tenint en compte que aviat farà dos-cents anys del relat. A més, James Fenimore Cooper cita uns coneixements d’etnografia sobre els natius americans que no em pensava que en aquella época estiguessin tant desenvolupats. La visió que es desprén d’ells a la novel·la és molt semblant a la que podeu obtenir veient Dances With Wolves, i allunyada de visions més esquemàtiques amb les que gràcies a Hollywood hem crescut.

The Last of the Mohicans és una aventura trepidant explicada de manera molt pausada; una reivindicació del món natural i dels natius des d’una òptica de superioritat; i una història romàntica on no hi ha petons.

Adient per a assaborir un estil diferent de narració (i de l’idioma anglès). Contraindicat si sou molt impacients.

Salut i sort,
Ivan.

I em penso que el que tenia el cap quan va engegar aquest darrer projecte no era la novel·la en si, sinó el posterior guió cinematogràfic. Hi ha un munt de situacions, escenes i descripcions que són totalment visuals. M’imagino perfectament el muntatge final, les caracteritzacions i els escenaris.

Latitudes piratas és excel·lent en el seu plantejament i presentació, però perd pistonada a mesura que avança. Hi ha un parell de punts negres a la trama i una resolució massa ràpida. Amb trempera i que s’escau a l’expectativa creada, però que no respon al mateix talent que ha parit la història. És possible que l’acabés un negre, però en qualsevol cas millor que el que va fer servir l’Ana Rosa Quintana.

El resultat és engrescador i divertit, sense més aspiracions, t’acabes Latitudes piratas en un tres i no res, però sempre ens quedarà el regust amarg de saber que va ser un projecte inacabat del Michael Crichton. I com diu el meu amic Jordi, el del helecho, t’oblides d’ella ràpidament, també.

Friso per veure la pel·lícula, si és que Spielberg l’acaba fent. Segur que serà molt millor que les decebedores seqüeles de Pirates of the Caribbean.

Adient per gaudir despreocupadament de la literatura. Contraindicada pels puritans.

Salut i sort,
Ivan.

Las pinturas desaparecidas explica una petita història com a recurs per a explicar una gran història, la del gran robatori d’obres d’art que van perpetrar els nazis… i més gent.

Andriesse Gauke es recolza en les claus del génere negre per a desenvolupar aquesta trama. Però, li falta molt de ritme en l’exposició de la informació. La novel·la esdevé apassionant per la trama, però no pas per la narració, que m’ha resultat excessivament plana i lineal. És possible que el responsable no sigui l’autor, sinó el traductor al castellà, però en qualsevol cas m’ha quedat la idea que si Las pinturas desaparecidas hagués tingut una estructura un pél més sofisticada, amb monólegs interiors, salts en el temps i alguna escena més dinàmica, el resultat hagués estat molt més impactant.

A més, el final de Las pinturas desaparecidas deixa oberts un parell de forats menors, d’aquests que es poden emplenar al davant d’un bon cafè amb d’altres lectors, i un ús molt simple de recursos argumentals que ja han aparegut a moltes altres obres, literàries i cinematogràfiques, sobre el Tercer Reich. M’ha agradat llegir-la, però no buscaré altres obres de l’autor.

Adient per a reflexionar sobre el sentit de la Justícia. Contraindicat pels qui veuen els conflictes en blanc i negre.

Salut i sort,
Ivan.

Més enllà de si coincideixes ideològicament o no amb el seu punt de vista ideològic, la claredat del seu discurs, la potència de la sàtira, l’enfocament humanista i, especialment, la netedat del seu missatge, el converteixen en la meva opinió en el millor comentarista de l’actualitat que hi ha en aquest país.

Si encara no el coneixeu o voleu aprofundir una mica en la seva obra i el seu pensament, cada dia el podeu seguir a El País, la gent de Nodo50 té una pàgina dedicada a molts dels seus comentaris, i la magnífica revista online Jot Down Cultural Magazine li va fer fa poc una entrevista.

Amb més mala llet i un estil gràfic tant lleig com el del molt enyorat Perich, El Roto ha recopilat alguns dels seus apunts sobre una crisi que ja dura molt i de la que encara no intuim el final. Armat de paper i tinta negra em temo que tindrà més oportunitats de despullar la realitat dels eufemismes políticament correctes.

Adient per a sacsejar el cervell. Contraindicat per a especuladors.

Salut i sort,
Ivan.

Malauradament, El sueño del celta és una novel·la molt desapasionada. Els personatges, molts d’ells fascinants, no traspuen vivacitat, semblen objectes d’exposició en un museu més que no éssers vius amb pulsions que provoquen aconteixements un dramatisme inqüestionable.

En part és per la narració des del punt de vista del protagonista. En gairebé cap moment escapem de la visió que té en Roger Casement dels esdeveniments, paissatges i personatges, i això penalitza la profunditat que se’ls pot donar. Però, crec que també hi ha un cert cansament de Vargas Llosa respecte de temes sobre els que ha escrit moltes vegades i que l’apassionen i li desagraden profundament: l’abús de poder, les dictadures, la manca de llibertat, el puritanisme, el nacionalisme. Al d’Arequipa li ha faltat posar la mala llet al servei del seu talent, com si va fer per exemple a La fiesta del chivo, per a parir l’obra descomunal que El sueño del celta podia haver estat.

Potser, continuu especulant, perquè ha fet un exercici de contenció per no caure ni en el melodrama ni en el folletinisme. Recordant les raons per les quals li varen atorgar el Premi Nobel m’adono que el que li ha interessat ha estat, un altre cop, no tant una descripció fascinant d’uns esdeveniments apassionants, sinó documentar la digna i conscient marxa cap a la derrota d’un idealista.

Adient per a posar en context el paper dels intel·lectuals i alguns fenòmens històrics. Contraindicada pels que necessiten una visió simplista de la vida.

Salut i sort,
Ivan.

Com ja sospitava, Las cien voces del diablo té un munt de paral·lelismes amb un altre best seller escrit per una dona i ambientat en el Carib i que no em va agradar gens. Però és una novel·la molt millor resolta, crec jo que gràcies a que les seves pretensions són molt més mundanes i es limita a allò què és esencial en una novel·la: entretenir i suggerir.

Las cien voces del diablo és una novel·la eròtico-romàntica ambientada a la Cuba que acaba d’alliberar-se d’Espanya. Té un repartiment coral en que el protagonisme va movent-se d’un cercle de personatges a un altre. És interessant perquè fent servir la tècnica de la narració per part d’un tercer omniscient l’Ana Cabrera Vivanco va movent l’eix narratiu fent que el centre de l’acció no estigui massa temps sobre un mateix personatge. No hi ha una trama definida explícitament sinó que els esdeveniment van succeïnt-se de manera natural i al final tot forma una història amb sentit.

Renuncio per tant a resumir l’argument en una frase o paràgraf, perquè no faria altra cosa que enganyar-vos. Un cop he acabat Las cien voces del diablo m’adono que el personatge central, el que fa de palanca per la major part de la narració, és Jacinto; que està narrada des del punt de vista de Teodoro i d’Horacio (però no amb les seves veus); que els dos personatges amb més importància (aquests mels callo) només tenen sentit a partir d’altres dos personatges; i que pel camí han quedat vàries línies argumentals que podien haver emplenat per si soles una novel·la. Una de Barbara Cartland o Corín Tellado, per a que us feu una idea.

Però havent-hi molt de rosa, Las cien voces del diablo és una novel·la més eròtica que no romàntica. La majoria de literatura eròtica és de baixa estopa i no passa de ser més que un recull de descripcions gimnàstiques de gent en pilota picada. Pero Las cien voces del diablo parla de sentiments, de sensacions i de l’efecte que tenen sobre els personatges. Ho fa d’una manera planera, directa i educada (ni barroera, ni formal, ni elegant), tant respectuosa amb els personatges com amb els lectors, i viu l’amor i el sexe d’una manera hedonista i enfrontada al puritanisme i la hipocresia de l’època i la societat en que està ambientada.

Adient per a entretenir una setmana d’estiu. Contraindicada si busqueu profunditats formals o morals.

Salut i sort,
Ivan.

Las cien voces del diablo té una solapa que tant pot semblar interessant, com esfereïdora, perquè em recorda l’estil d’una novel·la que he llegit darrerament i que no em va agradar especialment

Sensual como una noche caribeña, perversa como el más amargo despertar, una historia de secretos tan bellos como impuros en la que tentación, pasión y culpa se entrelazan hacia un inevitable destino.

I com que encara no he tingut temps d’encetar-la, fins aquí puc llegir, que deia aquella.

Salut i sort,
Ivan.

I de la quantitat sorgeix la qualitat. En Johan Theorin n’és bona mostra. Explica una història de misteri d’una manera clara, pintant personatges que no són el que semblen, creant intrigues i secrets que captiven el lector, i desenvolupant escenes que solidifiquen la cadena cadira-lector-llibre.

A la llista de personatges humans cal afegir l’illa d’Öland, el darrer lloc al que un mediterrani li agradaria passar un l’hivern, però que esdevé no només acollidor sinó fascinant a partir dels memòria i la fantasia de Johan Theorin, que ha tingut la delicadesa i l’encert d’afegir un epíleg en forma de fotografies familiars comentades, on mostra els records que van inspirar la seva imaginació, absolutament deliciós.

La ploma de Theorin és magnífica. No espereu subtileses de literatura amb majúscula, però sí un nervi narratiu ferm, uns crescendos espectaculars quan l’acció s’accelera, i una escena de casa encantada, pur conte de terror, senzillament magistral.

Adient pels interessats en les motivacions dels personatges. Contraindicat (moderadament) pels que busquin un trencaclosques apassionant.

Salut i sort,
Ivan.

Notas al pie de Gaza explica dues històries. La primera és un episodi poc conegut poc després de la Crisi de Suez. La segona la formen les vivències de Joe Sacco a Gaza mentre busca testimonis d’aquell novembre del 56.

Tot i que aquest segon eix és repetitiu, no s’arriba a fer pesat en cap moment ja que Sacco l’espolça d’anècdotes quotidianes que permeten fer-se una idea molt aproximada de com és la gent que viu a la franja de Gaza. La humanitat és la nota predominant d’aquesta part del reportatge.

L’altre eix, el que explora dues matances perpetrades durant l’ocupació israeliana, es basa en la recreació dels esdeveniments a partir de les entrevistes. El tractament gràfic per tant és de ficció, ja que no es parteix d’imatges reals. Però el verisme és absolut i el relat té en tot moment un nervi i un domini de la intriga molt accentuats.

El mateix Joe Sacco s’encarrega de matisar i posar en context les declaracions dels diferents testimonis. Apareixen més visions àrabs que no jueves, però no estem al davant d’una obra de propaganda, sinó de periodisme.

Si narrativament l’obra és magnífica, gràficament és millor. El blanc i negre ajuda a posar distància amb els personatges i les escenes (afortunadament en el cas de les més violentes). El dibuix, realista però lleugerament caricaturesc, accentua els trets psicològics dels personatges. I l’ús de diverses tipografies dóna la sensació, tant rara en els còmics, de saber perfectament com estan parlant els personatges.

Notas al pie de Gaza ha obtingut un aclaparador èxit de crítica. Quan va aparèixer l’original en anglès l’any passat va estar a la llista dels 10 llibres del 2.009 del New York Times. Aquest any la molt bona traducció que ha fet en Marc Viaplana l’ha situat a la llista de Babelia pel 2.010. I un periodista expert en el tema com és el Javier Valenzuela ha escrit una crítica més que favorable.

Jo feia molt de temps que no quedava tant impressionat per un llibre. Adverteixo: és dur. Especialment la primera meitat de Notas sobre Gaza, que l’he llegida de mica en mica perquè quedava aclaparat per tanta violència.

Notas al pie de Gaza ha estat publicat per Mondadori dins la seva col·lecció Reservoir Books.

Adient per aprendre sobre la dimensió humana del conflicte. Contraindicat per a finalitats lúdiques.

Salut i sort,
Ivan.

La nit de l’Oracle és una novel·la en la qual algú escriu una altra novel·la, partint d’una situació explicada a un relat breu, i dins de la qual intervé una tercera novel·la. Hi ha vàries històries, totes plenes de personatges molt interessants, que ensopeguen unes amb altres, corren en paral·lel, i finalment col·lapsen.

Perquè amb La nit de l’Oracle m’ha passat el mateix que amb Invisible, que m’ha semblat un allioli mal lligat. Després de plantejar situacions apassionants a personatges fascinants, Paul Auster ho deixa caure tot plegat i es desenté de totes les expectatives que tant bé havia creat.

Fins i tot deixa a la meitat una reflexió que em semblava força interessant sobre el procés de creació literari. Totes les dèries que t’agafen quan tens por d’enfrontar-te amb el full en blanc i la teva creativitat, o les que pateixes quan has d’enfrontar-te amb allò que finalment has escrit.

Adient per a passar una estona entretinguda. Contraindicat si no teniu una imaginació prou viva per acabar de lligar la salsa.

Salut i sort,
Ivan.

En un club de lectura, on els llibres s’escullen sota el criteri d’algú altre, la ment dels lectors s’obre a les preferències de gent que també té un gran interès en la literatura, però un interès diferent del propi. Es llegeixen coses interessants que un mateix no hagués escollit.

La dinamitzadora del club de lectura de Garcilaso és la Carme Danés, professora de Filosofia a la Universitat de Barcelona. L’avantatge és que situa perfectament cada obra en el seu context cultural: de quines influències es nodreix i quin efecte ha tingut sobre la cultura actual. L’inconvenient és que aclapara una mica amb els minuts que dura la seva lliçó, i sempre fa respecte portar-li la contrària a algú tant qualificat. Però això també és un atractiu, per què al cap de pocs minuts la timidesa marxa definitivament i tothom porta la contrària a tothom.

No recordo quin autor va dir que ell escrivia un llibre i els lectors en llegien un altre. Multipliqueu això per les vint persones que de vegades ens hem aplegat al club. Un munt de vegades m’he sorprés de descobrir interpretacions no ja diferents sinó molt allunyades del que jo havia entés d’una determinada novel·la; i el millor és quan a continuació de la sorpresa apareix la revelació: “té raó!”.

La majoria del grup de Garcilaso són dones jubilades. Predominen les (i els) mestres. El primer dia vaig aparèixer amb el prejudici del poc que tenia en comú amb aquesta gent; al cap del temps m’he adonat del molt que compartim. I quan apareix alguna novel·la situada al franquisme o la transició, èpoques que per edat he viscut inconscientment, és molt enriquidor contrastar el coneixement vital amb l’adquirit a través dels llibres d’història.

Per qüestions d’agenda, tard o d’hora hauré de deixar el club. Però el trobaré a faltar una barbaritat.

Salut i sort,
Ivan.

El desert dels tàrtars, que he llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre, explica la història de Giovanni Drogo, un jove oficial que dedica tota la seva vida a servir a una fortalesa on no hi ha cap atractiu, ni tant sols per la vida militar, sacrificant tota la resta de coses que hom pot en aquesta vida. Ho fa per a cumplir el seu deure, allò que li han inculcat que és el seu deure, tot i que ni disfruta fent-ho, ni rep cap mena de recompensa. Però té l’esperança que en el futur, tant la seva disciplina com les seves renúncies seran recompensades.

Em penso que el Dino Buzzati, més que criticar el militarisme, el que va fer va ser denunciar el no qüestionament de la veritat oficial. El borreguisme de seguir les consignes oficials renunciant al que la pròpia intució i el sentit comú indiquen què és més adient. El perseguir, en definitiva, la voluntat d’algú altre que s’atorga la defensa de la felicitat col·lectiva, més que no pas la felicitat pròpia. La milícia, paradigma d’organització jeràrquica on no es planteja la contestació a l’ordre rebuda, és per mi la metàfora dels sistemes funcionarials, de partits polítics com els nostres, i totes les estructures on hi ha un bé comú al qual es supedita la conveniència individual.

Per tant, crec que El desert dels tàrtars té més a veure amb Revolutionary Road que no pas amb El gran dictador. A més del fons, té en comú l’aire trist i angoixant, que Buzzati transmet al lector de manera aclaparadora. Val a dir que a la novel·la no li hagués anat gens malament una bona retallada de pàgines, especialment en el tram final, completament previsible i molt feixuc.

Com us podeu imaginar m’ha agradat el missatge, i també m’ha agradat la manera, elegant i sòbria, en que està escrita El desert dels tàrtars.

Adient pels que tenen problemes amb l’autoritat. Contraindicada si us fa il·lusió que Sant Pere us obri les portes del cel.

Salut i sort,
Ivan.

Ja en aquesta primera novel·la de la col·lecció podem detectar les característiques que trobarem més endavant, per exemple a La niebla y la doncella: interès principal en les persones, més que en els ambients o els crims; tendresa al descriure els personatges; molt de sentit de l’humor; i una narració interessantíssima, tant per àgil com per eficaç.

I una altra constant és la narració en primera persona, que ens aporta la ironia i la humanitat de Bevilaqua però ens nega el punt de vista de Chamorro, si més no dels seus monòlegs interiors i reflexions. Quina bona idea tendria el Lorenzo Silva si alguna novel·la estigués narrada per ella!

Em fa l’efecte que quan la va escriure, el Lorenzo Silva no tenia gens clar de publicar més coses amb els mateixos protagonistes. Ho dic perquè es desenvolupen matisos de la relació entre els protagonistes que potser hagués estat millor anar desgranant paulatinament dins la sèrie. I també perquè el darrer capítol, per a mí totalment prescindible, crec que intenta tancar (innecessàriament) la història, donant-li a El lejano país de los estanques un to i un intent de profunditat que no s’escauen amb la resta del relat.

No hi ha gaire llibres que em facin riure en veu alta. Ni que me’ls hagi acabat en un sol dia. El lejano país de los estanques apareix a totes dues llistes.

Adient per a escapolir-se de qualsevol situació de stress, principalment el laboral. Contraindicada pels aficionats als trenca-closques.

Salut i sort,
Ivan.

• Júlia, de la Isabel-Clara Simó.
• El desert del tàrtars, de Dino Buzzatti.
• La nit de l’oracle, del Paul Auster.
• El mètode Grönholm, del Jordi Galceran.
• Cuentos para pensar, del Jorge Bucay.
• Estupor y temblores, de l’Amèlie Nothomb.
• Bajo el volcán, de Malcolm Lowry.
• Festí de l’amor, de Charles Baxter.
• Les maletes perdudes, de Jordi Puntí.

Si tot va bé, us aniré fent cinc cèntims de què em semblen aquests llibres.

Salut i sort,
Ivan.

L.A. Confidential és una novel·la llarga i trepidant. Extensa perquè James Ellroy necessita temps no només per presentar i resoldre una trama complexa, sinó també per presentar, complicar i redimir uns personatges apassionants, odiosos i admirables alhora. L.A. Confidential és una amarga i pessimista reflexió sobre la condició humana.

Si heu vist la pel·lícula, la novel·la és molt més rica. La trama és encara més extensa (més personatges i més crims), i si sou dels que dels thrillers només us interessa la part procedimental de la seva resolució, o l’emoció dels passatges d’acció, la novel·la encara us pot proporcionar sorpreses i plaers.

El ritme d’L.A. Confidential és elevat, perquè Ellroy no perd el temps ni en descripcions detallades ni en disquisicions teòriques. Un estil directíssim, on diàleg, narració i pensaments flueixen en el mateix torrent i t’impulsen sobre uns ràpids de violència i crueltat. La traducció al castellà de Carlos Gardini no m’ha acabat de convèncer, en especial en el que són les expressions col·loquials, en que he reconegut les paraules directament en castellà, tot i que reconec que traduir l’argot criminal de fa cinquanta anys d’un altre idioma ha de ser un repte titànic.

A partir d’aquí, spoilers.

James Ellroy construeix en poc més de sis-centes pàgines un complert tractat sobre la maldat. Què és el que empeny l’home a fer el mal a d’altres? Aquí trobareu tot un repertori de motivacions. Hi ha l’ambició monetària (Patchet i els altres mafiosos), la maldat innata (Douglas i Atherton), el creure’s superior als altres i per tant amb dret de fer qualsevol cosa (Dudley), l’ambició professional (Sid Hudgens), l’ànsia de ser admirat i estimat (John Vincennes), la fam de poder (Lowe, Dudley i Patchet), la temptació del vici que cal satisfer (Perkins), la defensa del prestigi (Ed Exley) ja sigui propi o d’altri, la defensa d’elevats ideals, pels quals paga la pena cometre algun mal menor (Bud White), la defensa pròpia o d’éssers estimats (Preston Exley i Raymond Dieterling) o el més clàssic de tots, la venjança (Inez Soto, Bud White).

Però també veiem una reflexió sobre com assumir la culpa, pròpia o dels que estimem. Com els pares defensen els fills i són capaços d’assumir sacrificis (no us ho perdeu: fins el punt de sacrificar altres fills!) empesos pel pes de la culpa, com la vida pot ser insuportable després de quedar-se sense referents morals (Inez), com es pot necessitar l’aprovació (el perdó) de la parella més que la pròpia (John Vincennes), com la vergonya interior pel passat ens imposa un futur de sacrifici (Lynn), i com els propis remordiments per mentides passades poden impulsar a afrontar els reptes que abans eren inassumibles (Ed Exley). L.A. Confidential és una amarga reflexió sobre la condició humana, potser no tant pessimista.

Però sobre tot ens queda el personatge de Bud White, coneixedor de les seves pròpies limitacions, incansable al tractar de superar-les, capaç de fer qualsevol canallada per lleialtat i en defensa de la Justícia Absoluta, destrossat per haver lluitat fins el límit per aquest ideal i descobrir que hi ha límits que no es poden assumir. I si en lloc de lleialtat poseu ambició, ja teniu l’Edmund Exley.

Adient pels que no tenen cor. Contraindicada pels que no tenen estómac.

Salut i sort,
Ivan.

Epíleg: de la pel·lícula en parlarem demà.

Com ja us vaig explicar, gràcies a bloguzz he pogut llegir la darrera novel·la de la Julia Navarro, en un exemplar signat personalment per l’autora. Però malauradament, no m’ha agradat gaire.

Dime quién soy explica la convulsa història del Segle XX europeu a través de les vicisituds d’una noia, Amelia Garayoa, que pateix en primera persona la Segona República, la Guerra Civil, la dictadura de Stalin, la Segona Guerra Mundial, i la Guerra Freda. Una historia apassionant.

Una història que Julia Navarro explica de la manera més políticament correcta i possiblement equànime que pot. Això és una novel·la, no un assaig, però aprecio molt un punt de vista èticament net, quelcom que trobo molt i molt en falta a totes bandes. La narració dels fets personals es barreja de manera indisoluble amb l’explicació dels fets històrics, de manera que el que Dime quién soy acaba sent és una mena de documental històric, més que una novel·la històrica típica. La protagonista de debó és la soferta Europa, vivificada en l’Amelia Garayoa.

L’argument personal és un folletí ple de tòpics, però també apassionant, tot i que força previsible, ja que el marc històric marca qui pot guanyar i qui no cada combat. Surten retratats tots els estereotips morals, des del comunista ingenu fins l’estraperlista malparit, però no seré jo qui critiqui el génere que m’ha fet gaudir tant amb films com Gone With The Wind o novel·les com La sombra del viento. Pot agradar o no, però això és un best seller i no enganya ningú.

La visió ideològica, inevitable, pretén ser equànime. Tothom rep unes quantes bufetades, principalment per boca de personatges anònims (¡què bona és la gent del carrer!) però és impossible que ningú no li trobi a una banda o una altra, massa favoritisme cap algun bàndol.

Avís per a gent ocupada. La pretensió de Dime quién soy és enciclopèdica. No es deixa de comentar cap aspecte significatiu dels aconteixments històrics: nacionalismes, lluita de classes, exili, oposició a Hitler, … així fins a emplenar gairebé mil cent pàgines.

No m’ha agradat com està escrit Dime quién soy. Li he trobat algun laisme i un encaix poc àgil entre la narració dels fets personals i l’explicació del context històric, amb una redacció de vegades farragosa. A més, hi ha frases molt políticament correctes (exemple: “Cataluña tiene una personalidad propia muy acusada”) que són completament inversemblants en un diàleg a l’entorn familiar. Els diàlegs, per cert, són gairebé teatrals, molt detallats, apropant emocionalment el lector amb els personatges i involucrant-los així en la recuperació de la memòria històrica.

La culpa d’això la situo a la taula de l’editor, i és probablement conseqüència d’alguna reescriptura del punt de vista narratiu que em sembla que no ha estat encertada.

I és que el pitjor de Dime quién soy és la tècnica narrativa escollida. Resulta que un besnet de la protagonista rep l’encàrrec d’investigar la història de la besàvia, i la manera de fer-ho és que uns membres de la família li vagin diguent a qui ha d’anar entrevistant, de manera que pugui anar recollint testimonis de primera mà per arreu del món, i que aquests, en successives trobades, vagin reconstruint pas a pas i de manera cronològica, la seva biografia. Totalment inversemblant. I, a partir de cert episodi a Roma, les vicisituds de l’Amelia Garayoa també esdevenen totalment inversemblants.

En definitiva, una excel·lent idea que a l’hora de portar-la a la pràctica ha quedat empastifada, però molt entretinguda.

Adient per a estudiants de primària que vulguin aprendre Història. Contraindicat per a estudiants de Literatura.

Salut i sort,
Ivan.

El frío modifica la trayectoria de los peces explica en primera persona com un nen d’onze anys rep la notícia de la separació dels seus pares. En contra del dramon que aquest concepte pot inspirar, El frío modifica la trayectoria de los peces és una comèdia molt divertida i que fa de molt bon llegir. El final, però, és molt ensucrat i li surt el punt cursi per les costures, però on s’ha vist que una comèdia romàntica acabi malament?

Això de les novel·les escrites des del punt de vista d’un infant sembla que té èxit. El curiós incident del gos a mitjanit també va triomfar a les caixes registradores de mig món, des d’una perspectiva completament diferent i analitzant també una part diferent del comportament humà. En tots dos casos el que trobem és una tornada al sentit comú, als valors tradicionals (que no és el mateix que les conclusions del passat) i a desembolicar aquest nus que és la vida urbana i supercompetitiva de començaments del Segle XXI.

En Pierre Szalowski té l’encert de transmetre tot això d’una manera transparent, mitjançant personatges totalment arquetípics i absolutament adorables. A més, deixa caure als primers capítols algunes frases d’aquelles que anys després intentes recordar i no hi ha manera. Però El frío modifica la trayectoria de los peces no és un text, si més no en la traducció d’Esther Andrés Gromaches, que destaqui pel llenguatge formal, sinó per la inspiradora història que explica.

Adient pels que sabem de memòria els diàlegs de When Harry Met Sally. Contraindicada pels fans de Madame Bovary.

Salut i sort,
Ivan.

Com en alguns contes que he llegit seus, Philip K. Dick resulta molt més convincent com a inspirador de preguntes suggerents que no pas com a narrador d’històries. I consti que la història de Do Androids Dream of Electric Sheep és fascinant.

Malauradament per la novel·la, l’adaptació cinematogràfica de Ridley Scott és també una obra mestra. La gran majoria d’espectadors d’aquesta pensen, i és un error, que el que explica la pel·lícula és el mateix que es llegeix al llibre, i això fa que Do Androids Dream of Electric Sheep sigui una gran desconeguda.

Al món futur (curiosament, ambientat al molt olímplic any 1.992) de Do Androids Dream of Electric Sheep la humanitat afronta un entorn ambiental molt precari, amb radiacions que afecten decisivament la salut de les persones, i amb moltes espècies extintes o en perill d’extinció. Posseir un animal domèstic real, viu, passa a ser un senyal de prestigi i prosperitat.

Aquest aspecte de la trama el podem reconèixer no només a obres com Wall-E o documentals com An Unconvenient Truth, però si anem una mica més enllà de “posseir un animal” (en el mateix sentit que es posseeix un objecte) i ens fixem en que els personatges volen sentir caliu real, podem traçar un fil molt prim amb la televisió actual, obsessionada per mostrar experiències, sensacions i sentiments verídics. Ja ningú no es creu la ficció.

I és interessant aquesta recerca de la realitat perquè en el món tant cruel que sorgeix després de la Guerra Mundial Terminus, s’ha desenvolupat una nova religió en la qual el valor suprem és l’empatia, la compassió i el compartir bons sentiments amb els altres. Fins i tot està mal vist que la gent es guardi de manera egoïsta les seves alegries i no les comparteixi amb els que pateixen.

L’empatia és el que teòricament distingeix els humans dels androides, robots orgànics que semblen rèpliques exactes però que són incapaces de tenir sentiments reals, d’estimar, d’entrar en comunió amb la comunitat. Aparentment.

He trobat molt estimulant les reaccions i els sentiments que es plantegen al relacionar-se humans, animals i androides. On rau la humanitat? No sembla que en valors que practiquem gaire sovint. La necessitat d’amor, de contacte amb d’altres, de socialitzar; La compassió envers els altres, no ja els humans, sinó també els animals, i els androides; El remordiment per les faltes comeses.

El contacte amb androides, creacions artificials que respiren, suen i tenen cors que bateguen, fins i tot el simple coneixement de la seva existència, ja planteja una sèrie de qüestions d’ordre no només pràctic. Tenen sentiments? Tenen ànima? La tenim nosaltres, si els hi neguem?

Com podeu veure, Philip K. Dick va emplenar de qüestions fascinants aquesta magnífica novel·la de ciència ficció que va escriure el 1.968. Curiosament, va plantejar temes candents que realment ho són però també va assumir que alguns rols i situacions continuarien igual, com per exemple el paper social de la dona, la dependència d’un sou mensual per adquirir els bens i serveis necessaris, que tothom necessitaria cotxe i els transports públics serien un desastre, o que no ens podriem fiar del que digui la televisió. Hi ha problemes irresolubles, potser.

Com irresoluble és la comparació entre Do Androids Dream of Electric Sheep i Blade Runner. D’entrada, us faig saber que aquest és un terme que no apareix a la novel·la. Rick Deckard és un caçador de recompenses, un bounty hunter. Però del film, i de les seves diverses versions, ja tindrem temps de parlar-ne …

Adient per a curiosos. Contraindicat per a aventurers de butaca.

Salut i sort,
Ivan.

Però si us atreviu a llegir La societat literària de i de pastís de pela de patata de Guernsey descobrireu uns personatges versemblants, encara que un xic estereotipats, unes vides creuades amb anècdotes colpidores i un record agredolç de la vida quotidiana durant la Segona Guerra Mundial, que és una de les dues coses que més m’han agradat de la novel·la.

I és que la Història oficial acostuma a parlar molt dels líders polítics i militars, i molt poc de les petites tragèdies que acompanyen els no-soldats anònims durant els conflictes. Aquí trobareu un cabàs d’anecdotari tant dels bombardejos a Londres com de l’ocupació a les illes del canal.

El segon punt d’interès és la reivindicació de la lectura. M’ha agradat especialment la visió democràtica de l’autora, que permet lluir-se no només al lector de Shakespeare o de Sèneca, sinó també al de la literatura més popular que detesta el gust líric de T.S. Elliot.

Adient si us ve de gust una novel·la lleugera. Contraindicat si sou patums de la Literatura.

Salut i sort,
Ivan.

Epíleg: al Víctor li ha agradat.

Sota l’aparença d’una novel·la costumbrista, Mahfuz ens regala un conte moral amb elements de novel·la negra. Naguib Mahfuz dibuixa els personatges amb una gràcia i precisió que m’han impressionat. De cada un d’ells presenta l’anécdota reveladora, o dissecciona la seva manera de pensar i la seva sensibilitat d’una manera vívida i que indefectiblement remet a les coneixences del lector. El callejón de los milagros, una novel·la ambientada a un barri paupèrrim del Caire de la Segona Guerra Mundial, esdevé sorprenentment propera tot superant barreres culturals i temporals.

La faula que ens proposa Mahfuz és tant universal com vigent. Les històries sobre les ambicions que ens mouen, sobre allò que ens dóna satisfacció, i sobre com afecta tot plegat els que són al nostre voltant s’acostumen a gaudir dos cops: quan les llegeixes i quan les comentes amb els amics, i El callejón de los Milagros dóna per a una bona tertúlia.

Adient per a exploradors de l’ànima humana. Contraindicat si busqueu exotisme oriental.

Salut i sort,
Ivan.