Arxiu d'etiquetes: llibres

Latitudes piratas

Michael Crichton ha passat a la història dels best sellers com el mestre del tecno-thriller, però la seva novel·la pòstuma és una història de pirates.

Portada de la nove·la de pirates Latitudes piratas, del Michael Crichton

I em penso que el que tenia el cap quan va engegar aquest darrer projecte no era la novel·la en si, sinó el posterior guió cinematogràfic. Hi ha un munt de situacions, escenes i descripcions que són totalment visuals. M’imagino perfectament el muntatge final, les caracteritzacions i els escenaris.

Latitudes piratas és excel·lent en el seu plantejament i presentació, però perd pistonada a mesura que avança. Hi ha un parell de punts negres a la trama i una resolució massa ràpida. Amb trempera i que s’escau a l’expectativa creada, però que no respon al mateix talent que ha parit la història. És possible que l’acabés un negre, però en qualsevol cas millor que el que va fer servir l’Ana Rosa Quintana.

El resultat és engrescador i divertit, sense més aspiracions, t’acabes Latitudes piratas en un tres i no res, però sempre ens quedarà el regust amarg de saber que va ser un projecte inacabat del Michael Crichton. I com diu el meu amic Jordi, el del helecho, t’oblides d’ella ràpidament, també.

Friso per veure la pel·lícula, si és que Spielberg l’acaba fent. Segur que serà molt millor que les decebedores seqüeles de Pirates of the Caribbean.

Adient per gaudir despreocupadament de la literatura. Contraindicada pels puritans.

Salut i sort,
Ivan.


Las pinturas desaparecidas

L’expert en art Andriesse Gauke ha escrit una novel·la negra irregular.

Portada de Las pinturas desaparecidas, de l'Andriesse Gauke

Las pinturas desaparecidas explica una petita història com a recurs per a explicar una gran història, la del gran robatori d’obres d’art que van perpetrar els nazis… i més gent.

Andriesse Gauke es recolza en les claus del génere negre per a desenvolupar aquesta trama. Però, li falta molt de ritme en l’exposició de la informació. La novel·la esdevé apassionant per la trama, però no pas per la narració, que m’ha resultat excessivament plana i lineal. És possible que el responsable no sigui l’autor, sinó el traductor al castellà, però en qualsevol cas m’ha quedat la idea que si Las pinturas desaparecidas hagués tingut una estructura un pél més sofisticada, amb monólegs interiors, salts en el temps i alguna escena més dinàmica, el resultat hagués estat molt més impactant.

A més, el final de Las pinturas desaparecidas deixa oberts un parell de forats menors, d’aquests que es poden emplenar al davant d’un bon cafè amb d’altres lectors, i un ús molt simple de recursos argumentals que ja han aparegut a moltes altres obres, literàries i cinematogràfiques, sobre el Tercer Reich. M’ha agradat llegir-la, però no buscaré altres obres de l’autor.

Adient per a reflexionar sobre el sentit de la Justícia. Contraindicat pels qui veuen els conflictes en blanc i negre.

Salut i sort,
Ivan.


Viñetas para una crisis

Ja fa molt de temps que El Roto ha esdevingut una referència diaria imprescindible que mai no em canso de recomenar.

Portada de Viñetas para una crisis, de El Roto

Més enllà de si coincideixes ideològicament o no amb el seu punt de vista ideològic, la claredat del seu discurs, la potència de la sàtira, l’enfocament humanista i, especialment, la netedat del seu missatge, el converteixen en la meva opinió en el millor comentarista de l’actualitat que hi ha en aquest país.

Si encara no el coneixeu o voleu aprofundir una mica en la seva obra i el seu pensament, cada dia el podeu seguir a El País, la gent de Nodo50 té una pàgina dedicada a molts dels seus comentaris, i la magnífica revista online Jot Down Cultural Magazine li va fer fa poc una entrevista.

Amb més mala llet i un estil gràfic tant lleig com el del molt enyorat Perich, El Roto ha recopilat alguns dels seus apunts sobre una crisi que ja dura molt i de la que encara no intuim el final. Armat de paper i tinta negra em temo que tindrà més oportunitats de despullar la realitat dels eufemismes políticament correctes.

Adient per a sacsejar el cervell. Contraindicat per a especuladors.

Salut i sort,
Ivan.


El sueño del celta

Roger Casement és un personatge històric. Després de fer-se famòs com a diplomàtic de l’Imperi Britànic va dedicar-se a lluitar per la independència d’Irlanda. I ara és més famós que mai perquè en Vargas Llosa ha novel·lat la seva vida.

Mario Vargas Llosa: El sueño del celta

Malauradament, El sueño del celta és una novel·la molt desapasionada. Els personatges, molts d’ells fascinants, no traspuen vivacitat, semblen objectes d’exposició en un museu més que no éssers vius amb pulsions que provoquen aconteixements un dramatisme inqüestionable.

En part és per la narració des del punt de vista del protagonista. En gairebé cap moment escapem de la visió que té en Roger Casement dels esdeveniments, paissatges i personatges, i això penalitza la profunditat que se’ls pot donar. Però, crec que també hi ha un cert cansament de Vargas Llosa respecte de temes sobre els que ha escrit moltes vegades i que l’apassionen i li desagraden profundament: l’abús de poder, les dictadures, la manca de llibertat, el puritanisme, el nacionalisme. Al d’Arequipa li ha faltat posar la mala llet al servei del seu talent, com si va fer per exemple a La fiesta del chivo, per a parir l’obra descomunal que El sueño del celta podia haver estat.

Potser, continuu especulant, perquè ha fet un exercici de contenció per no caure ni en el melodrama ni en el folletinisme. Recordant les raons per les quals li varen atorgar el Premi Nobel m’adono que el que li ha interessat ha estat, un altre cop, no tant una descripció fascinant d’uns esdeveniments apassionants, sinó documentar la digna i conscient marxa cap a la derrota d’un idealista.

Adient per a posar en context el paper dels intel·lectuals i alguns fenòmens històrics. Contraindicada pels que necessiten una visió simplista de la vida.

Salut i sort,
Ivan.


Las cien voces del diablo

Ja us vaig dir què gràcies a Bloguzz he tingut l’oportunitat de llegir aquesta novel·la. Ara puc afegir que m’ha agradat molt.

Ana Cabrera Vivanco - Las cien voces del diablo

Com ja sospitava, Las cien voces del diablo té un munt de paral·lelismes amb un altre best seller escrit per una dona i ambientat en el Carib i que no em va agradar gens. Però és una novel·la molt millor resolta, crec jo que gràcies a que les seves pretensions són molt més mundanes i es limita a allò què és esencial en una novel·la: entretenir i suggerir.

Las cien voces del diablo és una novel·la eròtico-romàntica ambientada a la Cuba que acaba d’alliberar-se d’Espanya. Té un repartiment coral en que el protagonisme va movent-se d’un cercle de personatges a un altre. És interessant perquè fent servir la tècnica de la narració per part d’un tercer omniscient l’Ana Cabrera Vivanco va movent l’eix narratiu fent que el centre de l’acció no estigui massa temps sobre un mateix personatge. No hi ha una trama definida explícitament sinó que els esdeveniment van succeïnt-se de manera natural i al final tot forma una història amb sentit.

Renuncio per tant a resumir l’argument en una frase o paràgraf, perquè no faria altra cosa que enganyar-vos. Un cop he acabat Las cien voces del diablo m’adono que el personatge central, el que fa de palanca per la major part de la narració, és Jacinto; que està narrada des del punt de vista de Teodoro i d’Horacio (però no amb les seves veus); que els dos personatges amb més importància (aquests mels callo) només tenen sentit a partir d’altres dos personatges; i que pel camí han quedat vàries línies argumentals que podien haver emplenat per si soles una novel·la. Una de Barbara Cartland o Corín Tellado, per a que us feu una idea.

Però havent-hi molt de rosa, Las cien voces del diablo és una novel·la més eròtica que no romàntica. La majoria de literatura eròtica és de baixa estopa i no passa de ser més que un recull de descripcions gimnàstiques de gent en pilota picada. Pero Las cien voces del diablo parla de sentiments, de sensacions i de l’efecte que tenen sobre els personatges. Ho fa d’una manera planera, directa i educada (ni barroera, ni formal, ni elegant), tant respectuosa amb els personatges com amb els lectors, i viu l’amor i el sexe d’una manera hedonista i enfrontada al puritanisme i la hipocresia de l’època i la societat en que està ambientada.

Adient per a entretenir una setmana d’estiu. Contraindicada si busqueu profunditats formals o morals.

Salut i sort,
Ivan.


Las cien voces del diablo

Gràcies a la gent de Bloguzz he rebut a casa aquesta novel·la de l’autora cubana Ana Cabrera Vivanco.

Las cien voces del diablo té una solapa que tant pot semblar interessant, com esfereïdora, perquè em recorda l’estil d’una novel·la que he llegit darrerament i que no em va agradar especialment

Sensual como una noche caribeña, perversa como el más amargo despertar, una historia de secretos tan bellos como impuros en la que tentación, pasión y culpa se entrelazan hacia un inevitable destino.

I com que encara no he tingut temps d’encetar-la, fins aquí puc llegir, que deia aquella.

Salut i sort,
Ivan.


La hora de las sombras

Björn Borg va inundar de suecs les pistes de tennis dels anys vuitanta; vint anys més tard, Stieg Larsson ha convençut els seus compatriotes de deixar de jugar al tennis i posar-se a escriure històries de lladres i serenos.

Johan Theorin - La hora de las sombras

I de la quantitat sorgeix la qualitat. En Johan Theorin n’és bona mostra. Explica una història de misteri d’una manera clara, pintant personatges que no són el que semblen, creant intrigues i secrets que captiven el lector, i desenvolupant escenes que solidifiquen la cadena cadira-lector-llibre.

A la llista de personatges humans cal afegir l’illa d’Öland, el darrer lloc al que un mediterrani li agradaria passar un l’hivern, però que esdevé no només acollidor sinó fascinant a partir dels memòria i la fantasia de Johan Theorin, que ha tingut la delicadesa i l’encert d’afegir un epíleg en forma de fotografies familiars comentades, on mostra els records que van inspirar la seva imaginació, absolutament deliciós.

La ploma de Theorin és magnífica. No espereu subtileses de literatura amb majúscula, però sí un nervi narratiu ferm, uns crescendos espectaculars quan l’acció s’accelera, i una escena de casa encantada, pur conte de terror, senzillament magistral.

Adient pels interessats en les motivacions dels personatges. Contraindicat (moderadament) pels que busquin un trencaclosques apassionant.

Salut i sort,
Ivan.


Notas al pie de Gaza

Si encara dubteu del nivell com a gènere dels còmics, no us perdeu aquest reportatge d’investigació que ocupa més de quatre-centes pàgines.

Joe Sacco - Notas al pie de Gaza

Notas al pie de Gaza explica dues històries. La primera és un episodi poc conegut poc després de la Crisi de Suez. La segona la formen les vivències de Joe Sacco a Gaza mentre busca testimonis d’aquell novembre del 56.

Tot i que aquest segon eix és repetitiu, no s’arriba a fer pesat en cap moment ja que Sacco l’espolça d’anècdotes quotidianes que permeten fer-se una idea molt aproximada de com és la gent que viu a la franja de Gaza. La humanitat és la nota predominant d’aquesta part del reportatge.

L’altre eix, el que explora dues matances perpetrades durant l’ocupació israeliana, es basa en la recreació dels esdeveniments a partir de les entrevistes. El tractament gràfic per tant és de ficció, ja que no es parteix d’imatges reals. Però el verisme és absolut i el relat té en tot moment un nervi i un domini de la intriga molt accentuats.

El mateix Joe Sacco s’encarrega de matisar i posar en context les declaracions dels diferents testimonis. Apareixen més visions àrabs que no jueves, però no estem al davant d’una obra de propaganda, sinó de periodisme.

Si narrativament l’obra és magnífica, gràficament és millor. El blanc i negre ajuda a posar distància amb els personatges i les escenes (afortunadament en el cas de les més violentes). El dibuix, realista però lleugerament caricaturesc, accentua els trets psicològics dels personatges. I l’ús de diverses tipografies dóna la sensació, tant rara en els còmics, de saber perfectament com estan parlant els personatges.

Notas al pie de Gaza ha obtingut un aclaparador èxit de crítica. Quan va aparèixer l’original en anglès l’any passat va estar a la llista dels 10 llibres del 2.009 del New York Times. Aquest any la molt bona traducció que ha fet en Marc Viaplana l’ha situat a la llista de Babelia pel 2.010. I un periodista expert en el tema com és el Javier Valenzuela ha escrit una crítica més que favorable.

Jo feia molt de temps que no quedava tant impressionat per un llibre. Adverteixo: és dur. Especialment la primera meitat de Notas sobre Gaza, que l’he llegida de mica en mica perquè quedava aclaparat per tanta violència.

Notas al pie de Gaza ha estat publicat per Mondadori dins la seva col·lecció Reservoir Books.

Adient per aprendre sobre la dimensió humana del conflicte. Contraindicat per a finalitats lúdiques.

Salut i sort,
Ivan.


La nit de l’Oracle

Continuu sense engrescar-me amb el Paul Auster, però aquest cop la cosa ha estat ben a prop.

La nit de l'Oracle - Paul Auster

La nit de l’Oracle és una novel·la en la qual algú escriu una altra novel·la, partint d’una situació explicada a un relat breu, i dins de la qual intervé una tercera novel·la. Hi ha vàries històries, totes plenes de personatges molt interessants, que ensopeguen unes amb altres, corren en paral·lel, i finalment col·lapsen.

Perquè amb La nit de l’Oracle m’ha passat el mateix que amb Invisible, que m’ha semblat un allioli mal lligat. Després de plantejar situacions apassionants a personatges fascinants, Paul Auster ho deixa caure tot plegat i es desenté de totes les expectatives que tant bé havia creat.

Fins i tot deixa a la meitat una reflexió que em semblava força interessant sobre el procés de creació literari. Totes les dèries que t’agafen quan tens por d’enfrontar-te amb el full en blanc i la teva creativitat, o les que pateixes quan has d’enfrontar-te amb allò que finalment has escrit.

Adient per a passar una estona entretinguda. Contraindicat si no teniu una imaginació prou viva per acabar de lligar la salsa.

Salut i sort,
Ivan.


Club de lectura

Demanava el francis black a un comentari com anaven els clubs de lectura. Això, senyores i senyors, és interessantíssim.

En un club de lectura, on els llibres s’escullen sota el criteri d’algú altre, la ment dels lectors s’obre a les preferències de gent que també té un gran interès en la literatura, però un interès diferent del propi. Es llegeixen coses interessants que un mateix no hagués escollit.

La dinamitzadora del club de lectura de Garcilaso és la Carme Danés, professora de Filosofia a la Universitat de Barcelona. L’avantatge és que situa perfectament cada obra en el seu context cultural: de quines influències es nodreix i quin efecte ha tingut sobre la cultura actual. L’inconvenient és que aclapara una mica amb els minuts que dura la seva lliçó, i sempre fa respecte portar-li la contrària a algú tant qualificat. Però això també és un atractiu, per què al cap de pocs minuts la timidesa marxa definitivament i tothom porta la contrària a tothom.

No recordo quin autor va dir que ell escrivia un llibre i els lectors en llegien un altre. Multipliqueu això per les vint persones que de vegades ens hem aplegat al club. Un munt de vegades m’he sorprés de descobrir interpretacions no ja diferents sinó molt allunyades del que jo havia entés d’una determinada novel·la; i el millor és quan a continuació de la sorpresa apareix la revelació: “té raó!”.

La majoria del grup de Garcilaso són dones jubilades. Predominen les (i els) mestres. El primer dia vaig aparèixer amb el prejudici del poc que tenia en comú amb aquesta gent; al cap del temps m’he adonat del molt que compartim. I quan apareix alguna novel·la situada al franquisme o la transició, èpoques que per edat he viscut inconscientment, és molt enriquidor contrastar el coneixement vital amb l’adquirit a través dels llibres d’història.

Per qüestions d’agenda, tard o d’hora hauré de deixar el club. Però el trobaré a faltar una barbaritat.

Salut i sort,
Ivan.