Lo bloc » Líban

Hashem el Madani

Ivan — Mon, 22 Jan 2007 11:33:00 +0000

Fins l’onze de febrer teniu temps de passar-vos pel CaixaForum i visitar l’exposició d’aquest fotógraf libanès.

Es mostren principalment dos conjunts de fotografies. El primer és format per imatges recollides al carrer; el segon és una selecció de retrats d’estudi. A més, hi ha unes quantes fotos que mostren composicions una mica més creatives amb objectes quotidians i un parell de pel·lícules familiars rodades al marc incomparable del castell de Beit Edine, que ajuden a mostrar la vida normal libanesa, quan aquesta no era gens anormal i no sortia a les notícies.

A tots els pobles on no hi ha ni cinema, ni teatre, ni ball, la diversió ha estat sempre sortir a passejar o anar de picnic. A molts llocs d’Orient Mitjà la gent encara es distreu així, ho he vist tant a Síria com a Jordània. Al Líban tenen de tot en matèria d’entreteniment, però durant els anys 50 i 60 sembla que la passejada dominical donava per a molt. Hashem El Madani sortia al carrer armat amb la seva càmera i demanava els transeunts si els podia retratar, nens i joves especialment. Totes les fotografies són de posats i en blanc i negre.

Algun cop ma mare m’ha ensenyat fotos antigues de rapitencs, també d’aquesta època, en que anaven a la Foradada o sortien per la Ràpita. Són exactament iguals. Alguna cara la veus més exòtica que altra, però no trobes diferències en els vestits o les actituds a ambdues vores del Mediterrani. Si de cas, els rapitencs somreien més. Però les dones grans vestien de negre, els nois vestien americana i corbata els diumenges, i les noies lluien vestits estampats amb flors.

Les fotografies d’estudi estan dividides en dos grups. Les oficials (de casaments, comunions i tal) són calcades a les que podeu trobar al vostre bagul familiar. Les més interessants, però, són les de grups d’amics disfressant-se, jugant i alliberant-se dels prejudicis i la repressió moral a que els sotmetia la societat de l’època. Una parella d’amigues besant-se com a les pel·lícules (una feia el rol d’home), un parell d’amics disfressats de parella a punt de casar-se, colles senceres de joves i nens gaudint d’un oasi de llibertat i espontaneitat dins les quatre parets de l’estudi. I l’esfereidora història de la dona que es va cremar per escapar-se del seu gelós marit, el qual només va poder conservar aquells negatius que ell mateix havia fet esgarrar, furiós perquè ella s’havia fet retratar sense el seu consentiment.

Records d’un país ara martiritzat que no fa gaire intentava ser feliç, igual que tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Hashem el Madani.
Retrats d’estudi i passejades fotogràfiques.
CaixaForum, Barcelona, fins l’onze de febrer.

Líban al National Geographic

Ivan — Wed, 30 Aug 2006 22:39:00 +0000

Us recomano aquest article de la web de National Geographic: Lebanon Historic Sites Again Escape Conflict Unscathed. Encara que no domineu l’anglès s’entén força bé i el millor, com és habitual en aquesta publicació, són les fotografies. Hi trobareu un munt de links a galeries fotogràfiques del país.

Veure que un lloc que tu vas visitar fa exactament un any es converteix de cop i volta en un infern és una cosa que us asseguro afecta molt. Els records que tinc del Líban són d’un país dinàmic i amb ganes de gaudir de la pau i treva que tanta falta els feia. Ara resulta que les runes de Baalbek [foto] impressionen fins i tot els escamots del Tsahal. Llàstima que no influeixin de la mateixa manera sobre els seus generals i responsables polítics.

Salut i sort,Ivan.

Dues fotos de Beirut

Ivan — Wed, 23 Aug 2006 14:05:00 +0000

Acabo de rebre un mailing d’Amnistia Internacional demanant l’adhesió a una campanya per a demanar al govern espanyol que promogui la investigació de possibles crims de guerra en la recent guerra no declarada entre Israel i Hezbollah.

Primer comentari, pels amants de les foteses jurídiques. Aquí no ha hagut cap guerra. Guerra és un estat jurídic que demana una proclamació legal com cal. De fet, després del Tractat de Versalles que va finiquitar la Primera Guerra Mundial la guerra es va declarar il·legal, en uns termes prou inambigus proclamats per la predecesora de l’ONU, la Societat de Nacions. Va haver una declaració formal en que es preveien fortes sancions internacionals contra qualsevol estat que declarés una guerra en el futur.

El fet que em refereixi a foteses jurídiques té molt a veure a la utilitat d’aquella pomposa declaració.

Curiosament, Israel i el Líban estan en guerra des del 1948. Quan Israel va assolir la independència, el Líban (igual que Egipte, Jordània i altres països àrabs) li va declarar la guerra i mai no ha signat la pau. El que hi ha en vigor és un armistici que regula un cesament d’hostililtats, però no una declaració de pau. Egipte no va signar la pau fins el 1979 a Camp David (i això li va costar la vida a Annuar El-Sadat) i Jordània fins els darrers noranta. Hussein, descendent directe del Profeta, va morir de causa natural.

Doncs bé, en aquest mailing de que us parlava hi ha dues fotografies per satèlit de Beirut. Abans i després d’un bombardeig. Crec que no cal afegir res més.

Salut i sort,
Ivan.

Enviar soldats al Líban és mala idea

Ivan — Sun, 20 Aug 2006 09:45:00 +0000

Ho diu Tomás Alcoverro, el corresponsal de La Vanguardia a la zona durant trenta anys, en l’article que publica avui al seu blog.

A Pity The Nation, Robert Fisk ja avisa que els exèrcits que ocupen el Líban es corrompen, es podreixen i acaben marxant amb la cua entre les cames. Hi dóna tots els exemples possibles dels darrers 30 anys: les diverses guerrilles palestines, els exèrcits sirians i israelià, les forces expedicionàries americana i francesa, fins i tot -tot i que en una mesura molt lleu- les tropes de l’ONU. Com va dir Bashir Gemayel poc abans de morir: El Líban és molt fàcil de vèncer, però impossible de conquerir.

Em fa l’efecte que Zapatero no ha considerat bé totes les implicacions que té enviar soldats a un lloc tant complicat, on hi ha tres bàndols i només lluiten dos, hi ha una treva que signa un que no lluita i un que no la vol cumplir, i on les guerres es desencadenen (públicament) perquè l’altre que no deixen signar la treva ha atacat primer.

Els articles de Robert Fisk els podeu llegir també a La Vanguadia, o bé podeu consultar els originals a The Independent.

Salut i sort,
Ivan.

Israel ha perdut la guerra

Ivan — Thu, 17 Aug 2006 16:35:00 +0000

Després d’un mes d’esbatussar-se uns als altres, els xiites d’Hezbollah i els jueus d’Israel ara discuteixen qui ha guanyat la guerra. Només es pot discutir això, perquè no hi ha dubte que l’han perduda la gent normal (libanesos i israelians) que ha patit les conseqüències.

Després de llegir un breu comentari de l’agència de notícies israeliana Arutz Sheva, no em queda cap dubte que Hezbollah ha guanyat, i per golejada. Resulta que oficials de l’exèrcit d’Israel han reconegut haver perdut en combat si més no trenta tancs. La meitat de les baixes del Tsahal eren tanquistes.

Els Merkava han estat sempre el prestigi d’Israel als territoris ocupats, als països veïns. On diu prestigi podeu llegir: el que dóna por. El que et fa respectar. Els fedayin palestins podien matar els soldats d’infanteria, fins i tot disparar contra els helicòpters i transports israelians, però mai de la vida podien fer front als Merkava. El mateix passava amb l’exèrcit sirià, que en camp obert mai no ha pogut aturar el Tsahal i només va aconseguir derrotar-lo a les muntanyes del Mont Líban, allà on els blindats no tenen la capacitat de maniobra ràpida i segura.

Però vet aquí que els terroristes xiïtes han après a aturar Merkavas. Israel trigarà bastant en tornar a invadir el Líban o qualsevol altre païs. Com a mínim fins que aprengui com tornar a fer invulnerables els seus tancs.

I provarà per tots els mitjans que la globalització del coneixement no estengui la recepta anti-Merkava als territoris ocupats, és clar.

Salut i sort,
Ivan.

Museu d’Hezbollah, a Baalbek

Ivan — Sat, 22 Jul 2006 22:47:00 +0000

L’edició online de National Geographic publica una galeria d’imatges sobre el conflicte del Líban.

Ves per on, jo tinc alguna foto que podria publicar-se a aquesta revista! Ara fa un any, jo també vaig visitar aquest petit i esfereidor museu, situat paret amb paret amb el que explica les imponents runes romanes de Baalbek.

Aleshores se’m feia molt difícil entendre com podien santificar gent jove que es suicidès matant altra gent. Ara continuu sense entendre que algú amb la vida per davant decideixi acabar-la de cop. Però entenc una mica millor que altres l’admirin per haver-se emportat alguns enemics pel davant.

Les guerres, de justes o de bones, no en tenen res. L’únic bo que tenen és que s’acaben, però sempre massa tard. Només deixen morts, lisiats, pobresa i gent dolguda per la resta de les seves vides. Massa gent encara ho ha d’entendre.

Salut i sort,
Ivan.

Líban, un any després

Ivan — Wed, 19 Jul 2006 15:52:00 +0000

Ara fa un any, si fa no fa, estàvem viatjant pel Líban.

He vist a la televisió i a alguns diaris imatges de llocs per on vam passar. El País va publicar a la portada de la seva edició digital la foto d’un lloc de la Corniche de Beirut on havia caigut una bomba, deixant un forat on cabia un elefant. Des d’aquell punt, aproximadament, la Yolanda va fer una foto preciosa d’uns nens que prenien el bany a la platja, un contrallum espectacular.

No us puc explicar la tristesa que em provoca veure com pateix un país per on hem passat i del que guardo un bon record. Un lloc on vam voler anar gràcies a la bona fama que li van donar uns quants viatgers amb els que vam coincidir a Síria i Jordània, i del que els mitjans de comunicació només havien donat mala fama.

Ara la situació és molt diferent i els viatgers recomanen no anar-hi o prendre totes les precaucions possibles. Nosaltres abans d’anar a algun lloc sempre consultem les webs del Ministerio de Asuntos Exteriores i de la CIA per a saber on anirem a petar. Però mai no saps quan un israelià decideix que ha de matar 300 àrabs i bombardejar tot un país sencer per a rescatar un parell dels seus soldats.

En fi, que hi ha dies que no tens ganes de somriure.

Salut i sort,
Ivan.

Pity The Nation

Ivan — Sat, 11 Feb 2006 22:28:00 +0000

Robert Fisk va escriure un llibre fascinant sobre les guerres que van castigar el Líban durant quinze anys.

No sé fins a quin punt és un llibre objectiu, perquè és la única font d’informació que he tingut sobre el conflicte. No em sembla, però, que tingui un punt de vista massa esbiaixat i, si de cas, a qui jutja amb més severitat és a les potències democràtiques com Israel i els Estats Units. Quan critica -que també ho fa- Síria, la OAP i els diferents cabdills libanesos, el seu judici parteix de la base que es tracta de dictadures i ja és el que toca.

Aquí reb tothom. Els que més, Ariel Sharon i l’administració de Ronald Reagan.Els americans els pinta no com estúpids, però si com d’una ingenuitat molt perillosa. Pels altres i per ells mateixos, com van acabar demostrant els atemptats que van patir. A Sharon el fa responsable directe de bona part del patiment de la població civil, de tots els bàndols. El relat de com van anar episodis com les massacres de Qana i Sabra i Chatila provoquen justificada indignació, però veure el cinisme i la hipocresia de l’exercit israelià i l’aparell propagandista jueu no es queda enrera. I molts periodistes i mitjans de comunicació surten també mal parats.

No només parla malament d’uns. L’exercit italià, periodistes com el Juan Carlos Gumucio, i algun polític aïllat com Rafiq Hariri, mereixen comentaris elogiosos. Si Fisk acostuma a escollir un bàndol, és el dels indefensos.

És un llibre colpidor. Les descripcions de les massacres ja esmentades, dels efectes de bombardejos i atemptats sobre la població civil, o la narració del segrest de Terry Anderson, et fan posar la pell de gallina. Potser algun detall se’l podia haver estalviat, però la veritat només és massa dura pels que no els importa no saber-la.

Trobo que d’aquest llibre, a mesura que vagin passant les setmanes, tornaré a escriure més, comentant coses concretes. És dels que et fa reflexionar, que et deixa un remanent de pensaments durant força temps.

Ara mateix només li faig dues crítiques concretes. Hi ha un crim de guerra, perpetrat per la OAP contra soldats israelians, prop de Sidó, que no condemna amb tota la força que ho fa quan es tracta de crims perpetrats pel Tsahal o d’altres bàndols. Assassinar soldats presoners és un crim, també. El segon, molt més de perepunyetes: hi ha, a la banda final del llibre, una sèrie d’afirmacions contra l’estat d’Israel (operacions irregulars, etc.) que no van recolzades per les cites a fonts que abunden a d’altres llocs del llibre. Em demano perquè.

Punyetes a banda, una obra impressionant i que m’ha obert els ulls.

Salut i sort,

Ivan.

Robert Fisk

Pity The Nation: Lebanon at War

Simon and Schuster, 1990

(Compte: hi ha dues edicions anteriors, anomenades Pity The Nation: The Abduction of Lebanon, on no figuren els capítols de l’alliberament de Terry Anderson ni de la massacre al quarter de Nacions Unides de Qana.)

Els orígens d’Amin Maalouf

Ivan — Wed, 28 Sep 2005 20:46:00 +0000

L’escriptor i novelista francolibanès relata a Orígens la vida del seu avi Boutros, a qui no va poder conèixer personalment, però de qui ha trobat força testimonis escrits.

El tal Boutros era mestre de poble al Líban de començaments de segle XX. Era un lliurepensador que tenia fama d’intel·lectual i rebel, que va escriure teatre i articles i va fer el que va poder per a millorar l’educació al seu país. És un referent en el qual es mira el propi Maalouf, fill també de periodista, per a cercar l’origen de la seva dèria per a escriure i reflexionar sobre el Món.

El llibre té un estil àgil que engresca. L’autor és hàbil i aconsegueix que anècdotes senzilles semblin trascendents, i històries més interessants semblin la mare de totes les discusions familiars. Jo me’l vaig beure en tres dies, i més de 500 pàgines. I t’estimes els personatges, de tant propers que te’ls pinta, amb defectes i virtuts. El fet que els protagonistes siguin de la generació anterior a la dels seus pares li dóna una distància que segurament ha ajudat l’objectivitat de l’autor.

M’ha recordat molt Un senyor de Barcelona, de Josep Pla. Tots dos llibres parlen de fets que no passaran a la Història, però mostren la importància que tenen en l’esdevenir futur d’unes poques persones, de la trascendència que té conèixer segons qui i de com som hereus d’un passat que no sempre ens pertany. Tots dos llibres, a més, retraten un món que ja no existeix, i tots dos ho fan amb enyorança. Si Pla potser enyorava una elegància i un cert senyoriu que la burgesia barcelonina ha perdut, Maalouf no hi ha dubte que enyorava un temps en que els libanesos encara no havien deixat passar oportunitats ni havien sofert els desenganys i patiments que la darrera part de segle els han deparat.

Em quedo amb un fet que m’ha colpit. Les àvies d’Amin Maalouf, podien llegir i escriure no només en la seva llengua materna, l’àrab, sinó també l’una en francès i l’altra en anglès. El bilingüisme era un fet considerat no només bo sinó habitual entre classes no especialment altes ja fa dues generacions. I aquí encara hi ha qui pensa que els moros són uns salvatges … i més val no comparar.

Podeu llegir la vida i miracles de l’autor a la seva web oficial, i accedir als detalls concrets del llibre, per exemple, a la web de la llibreria La Central.

Salut i sort,
Ivan.