Darrerament s’estan posant de moda els CDs de versions. És un gènere que sempre ha existit, però mai no havien tants intérprets de primera fila que el practiquessin ni, i això és molt més opinable, resultats tant sorprenentment satisfactoris. O sigui que en comentaré un parell.

DJs i músics brasilers, estrelles de l’electro-bossa, s’han mobilitzat per a adaptar al seu particular estil un grapat de cançons inoblidables de The Rolling Stones. Són músics competents, especialment pel que fa a les cantants. Si has llegit parant atenció, a hores d’ara ja portes dos ensurts: un DJ fotent mà als Rolling Stones? Una cantant femenina suplantant a Mick Jagger? Relaxa’t.

Perquè la proposta de Bossa’n'Stones és precisament per a això: relaxar-se tranquilament escoltant sas satàniques majestats. El resultat és melòdic, suau, dolç, divertidament naïf i molt engrescador. Els que opinen que els Stones només són una màquina de soroll descobriran la bellesa d’unes cançons que si s’han fet clàssics absoluts del segle XX és per la seva qualitat i no [només] per la inversió en màrqueting o la potència dels amplificadors. Els que estimeu els Stones però admetieu que els Beatles feien millors cançons, us emportareu una grandíssima alegria. I tots els que l’escolteu disfrutareu d’un disc magnífic.

El recull és pla, sense grans variacions d’estil ni arrenjaments i tots els talls sonen igual: a bossa nova. La gràcia està en apreciar el camí recorregut des del blues i el rock originals. De fet, tot i que en els crèdits sembla que cada cançó està interpretada per un conjunt diferent, jo juraria que la cantant és sempre la mateixa.

A hores d’ara ja han publicat la segona part de la revisió stoniana, molt inferior al primer recull, i un altre àlbum de versions de Bob Marley, o sigui que ha tingut força èxit i previsiblement atacaran altres fonts d’inspiració.

Si aquests CDs són de l’estil homenatge a un artista, el que ve ara és encara més ample: un munt de músics del jazz fan versions de cançons pop. Si jazz ja és una etiqueta massa ampla, escoltant aquest àlbum descobreixes que dins del pop caben des de Jimi Hendrix fins a Deep Purple, passant per Madonna, Nirvana i Radiohead. Però com que la música són sons i sensacions, passem pàgina.

L’invent, sorprenentment també, funciona. La majoria de peces són molt previsibles i reprodueixen amb força exactitud l’original, però el resultat són sempre a quelcom que es pot etiquetar com a jazz sense ofendre cap purista, i sóna prou bé. La versió que Martin Taylor signa del Johnny and Mary de Robert Palmer recorda Django Reinhardt i el jazz pre-bop; Cecilia Norby broda el Life On Mars de David Bowie; Bobby McFerrin fa ell sól els quatre papers dels Beatles a Drive My Car; però el millor de tot és escoltar Smoke On The Water tocada per una big band i amb un cor de veus estil Manhattan Transfer. Els agoserats es diuen Señor Coconut i des d’ara mateix tenen tota la meva admiració.

Salut i sort,
Ivan.

Bossa’n'Stones
Music Brokers, 2.005.
Bossa’n'Stones 2
Music Brokers, 2.006.
Reprise! When jazz meets pop
Reprise, 2.005.