Arxiu d'etiquetes: jazz

Braggtown

Branford Marsalis ha reunit el seu quartet per a oferir-nos un altre gran disc de jazz.

Branford Marsalis Quartet - Braggtown

Ellis Marsalis es va fer un nom participant com a pianista en alguns dels combos clàssics que surten a totes les enciclopèdies del jazz, però a hores d’ara ja surt a les noves edicions de totes aquestes enciclopèdies com a pare de Branford, Wynton i dos germans més que també són músics d’aquest génere. Clarament és un cas on la genètica i l’entorn es posen d’acord.

Per la seva part Branford Marsalis va fer-se un nom tocant amb Miles Davis i el seu cel·lebèrrim germà Wynton per a assolir el grau d’estrella mediàtica acompanyant Sting en el seu àlbum The dream of the Blue Turtles i la posterior gira mundial.

A Braggtown Branford Marsalis continua fidel al bop. The Rough Guide to Jazz diu d’ell que és el màxim exponent del neo-bop, mentre que Matt Collar qualifica el seu estil de post-bop. A mi se m’escapen aquests matisos i divideixo la seva aportació a aquest àlbum en dos grups.

El primer són les balades, melangioses i serenes, que donen tendresa i dolçor a l’enregistrament. Inclou les peces titolades Hope, Fate, O Solitude (atenció, de Henry Purcell) i la composició pròpia St. Roderick Aloof. Són peces impregnades de blues que faran disfrutar a qualsevol aficionat a la música.

El segon grup el formen només tres talls: l’inicial Jack Baker, Blakzilla i Black Elk Speaks, on el saxo de Branford Marsalis ataca les notes de manera furiosa, molt a l’estil de Coltrane a A Love Supreme. Excepte en el cas de Jack Baker, plena de funky, això no és per a mi.

Un molt bon disc, amb d’allò que em va fer viure espantat del jazz durant molts anys, però farcit també d’allò que m’hi va atreure cap a ell més tard.

Salut i sort,
Ivan.

Branford Marsalis Quartet
Braggtown
Universal/A&M, 2006.


Not Too Late

La Jones ha parit un àlbum càlid, suau i dolç, però que no m’ha impressionat com jo li demanava. Molt apte per a convocar audiències massives i guanyar Grammies, però lluny d’aquell Come Away With Me que em va fer obrir la boca de bat a bat a la FNAC i va provocar que me’l comprés a l’instant. I és que a mí el seu debut em va impressionar de debó.

Norah Jones - Not Too Late

Enteneu-me bé: Not Too Late és un disc molt bo. Un acompanyant perfecte si voleu llegir o estudiar, una bona música de fons mentre esteu conduint, i una banda sonora molt lluïda per un sopar romàntic. Està interpretat i produit sense cap mena d’error i amb gran luxe, però li falta quelcom, digueu-li màgia, geni, sentiment o com vulgueu, allò indefinible que separa el bon material que t’agrada d’aquell que et fa emocionar i t’enganxa per sempre. Hi ha un munt de cançons excel·lents, però cap obra mestra.

La qüestió és que Not Too Late té una barreja d’estils que no l’afavoreix gaire. Trobem musical dels anys 30 (My Dear Country) pop jazzy (Wish I Could), new orleans (Sinkin’ Soon), pop (The Sun Doesn’t Like You), i blues (Until The End, Broken), soul (Thinking About You) i fins i tot western (Wake Me Up). Tota una demostració de versatilitat per part de la Norah Jones, però alhora una demostració d’atonia interpretativa, ja que la seva veu sóna exactament igual en tots aquests registres, sense que se’ls faci seus. Un repàs al bo i millor de la tradició musical americana donava per molt més.

En qualsevol cas, Not Too Late és un pas important en un moment crític de la carrera de Norah Jones. Després d’entusiasmar amb un debut dedicat al jazz i de decebre artísticament (alhora que encertar comercialment) amb Feels Like Home, àlbum dedicat més aviat al pop, Norah Jones havia participat en experiments (Peeping Tom), divertiments (amb la seva banda paral·lela, els Little Willies) i un munt de discos de gent que no té gaire a veure amb el seu estil (Foo Fighters, Ryan Adams, Dayna Kurtz) i durant el 2006 s’ha trobat amb la mort del seu productor habitual Arif Mardin. O sigui que havia curiositat per saber quin rumb prenia.

Com també hi ha molta expectació per saber en què acabarà My Blueberry Nights. Aquest és el títol que sembla que tindrà el film que constituirà un doble debut a Hollywood: el de Wong Kar Wai (Hierro 3) amb un film rodat en anglès i el de Norah Jones com actriu, i a més en el rol protagonista. La resta del repartiment (Jude Law, David Strathairn, Natalie Portman, Ed Harris i Rachel Weisz) no pot ser més alentador.

Al final, resulta que el que trobo és que la veu de la noia no dóna tant de si com les expectatives que ha estat capaç de generar la música que composa aquesta jove que segurament ens depararà noves i agradables sorpreses.

Salut i sort,
Ivan.

Norah Jones
Not Too Late
Blue Note, 2007.


Givin’ It Up

Una parella d’icones de l’anomenat smooth jazz signen un disc perfecte, en el que han aplegat un munt de figures convidades.

Al Jarreau & George Benson - Givin' It Up

Els convidats físics inclouen Patti Austin (una grandíssima i menys coneguda del que es mereix cantant de jazz), Paul McCartney, Herbie Hancock i Stanley Clarke, i entre els convidats virtuals, aquells que van escriure cançons que aquí es versionen, podem mentar Darryl Hall (Every Time You Go Away), Sam Cooke (Bring It on Home to Me) o Bobby Womack (Breezin’), o sigui que estem dient paraules majors.

El resultant és excel·lent, tant quan la cosa sóna més smooth (Summer Breeze), més jazz clàssic (sorprenentment Breezin’) o quan els pega pel rythm’n'blues (Every Time You Go Away, dels Hall & Oates). Barreja d’estils i homogeneitat en el tractament: guitarres dolces i veus suaus, amb acompanyaments càlids i mig temps contundents formen un disc que ens agradarà molt i igual a tots els que haguem passat la barrera dels 30 i la necessitat compulsiva de tralla/ritme perquè si. S’alternen les lentes per a ballar agarrat i les més marxosetes per a bellugar-se amb més ritme, però no és un disc per a la pista sinó més aviat per acompanyar una xerrada i una copa.

A més, tots dos protagonistes mostren un excel·lent moment interpretatiu. Al Jarreau resulta menys protagonista del que es podria esperar, especialment quan veus que ha afegit lletres a algun tema instrumental i que és l’únic dels dos que ha composat manterial per l’àlbum, però quan canta ho fa amb sentiment i convicció, sense escoltar-se a si mateix. Per la seva banda, George Benson encerta a fer alguns dels millors solos que li recordo en molt de temps. Durant anys he tingut la impressió que s’imitava a si mateix, però en aquest disc no sóna tant a impostura com a desenvolupament natural de les cançons.

Si a més haguessin convidat Kenny G l’alineació hagués estat complerta, però possiblement s’haguessin passat de sucre, però així els ha quedat rodó.

Salut i sort,
Ivan.

Al Jarreau & George Benson
Givin’ It Up
Concord, 2006.


Covers

Darrerament s’estan posant de moda els CDs de versions. És un gènere que sempre ha existit, però mai no havien tants intérprets de primera fila que el practiquessin ni, i això és molt més opinable, resultats tant sorprenentment satisfactoris. O sigui que en comentaré un parell.

Bossa'n'Stones

DJs i músics brasilers, estrelles de l’electro-bossa, s’han mobilitzat per a adaptar al seu particular estil un grapat de cançons inoblidables de The Rolling Stones. Són músics competents, especialment pel que fa a les cantants. Si has llegit parant atenció, a hores d’ara ja portes dos ensurts: un DJ fotent mà als Rolling Stones? Una cantant femenina suplantant a Mick Jagger? Relaxa’t.

Perquè la proposta de Bossa’n'Stones és precisament per a això: relaxar-se tranquilament escoltant sas satàniques majestats. El resultat és melòdic, suau, dolç, divertidament naïf i molt engrescador. Els que opinen que els Stones només són una màquina de soroll descobriran la bellesa d’unes cançons que si s’han fet clàssics absoluts del segle XX és per la seva qualitat i no [només] per la inversió en màrqueting o la potència dels amplificadors. Els que estimeu els Stones però admetieu que els Beatles feien millors cançons, us emportareu una grandíssima alegria. I tots els que l’escolteu disfrutareu d’un disc magnífic.

El recull és pla, sense grans variacions d’estil ni arrenjaments i tots els talls sonen igual: a bossa nova. La gràcia està en apreciar el camí recorregut des del blues i el rock originals. De fet, tot i que en els crèdits sembla que cada cançó està interpretada per un conjunt diferent, jo juraria que la cantant és sempre la mateixa.

Bossa'n'Stones 2

A hores d’ara ja han publicat la segona part de la revisió stoniana, molt inferior al primer recull, i un altre àlbum de versions de Bob Marley, o sigui que ha tingut força èxit i previsiblement atacaran altres fonts d’inspiració.

Si aquests CDs són de l’estil homenatge a un artista, el que ve ara és encara més ample: un munt de músics del jazz fan versions de cançons pop. Si jazz ja és una etiqueta massa ampla, escoltant aquest àlbum descobreixes que dins del pop caben des de Jimi Hendrix fins a Deep Purple, passant per Madonna, Nirvana i Radiohead. Però com que la música són sons i sensacions, passem pàgina.

Reprise! When jazz meets pop

L’invent, sorprenentment també, funciona. La majoria de peces són molt previsibles i reprodueixen amb força exactitud l’original, però el resultat són sempre a quelcom que es pot etiquetar com a jazz sense ofendre cap purista, i sóna prou bé. La versió que Martin Taylor signa del Johnny and Mary de Robert Palmer recorda Django Reinhardt i el jazz pre-bop; Cecilia Norby broda el Life On Mars de David Bowie; Bobby McFerrin fa ell sól els quatre papers dels Beatles a Drive My Car; però el millor de tot és escoltar Smoke On The Water tocada per una big band i amb un cor de veus estil Manhattan Transfer. Els agoserats es diuen Señor Coconut i des d’ara mateix tenen tota la meva admiració.

Salut i sort,
Ivan.

Bossa’n'Stones
Music Brokers, 2.005.
Bossa’n'Stones 2
Music Brokers, 2.006.
Reprise! When jazz meets pop
Reprise, 2.005.


From This Moment On

Diana Krall ens proposa aquest any un disc ple de swing i de el so de les big bands.

Diana Krall - From This Moment On

El so és impecable, la selecció de cançons és indiscutible, els músics són excel·lents, i el disc es queda curt. Perquè? Pel que gairebé sempre li trobo a la Krall: li falta sang. Al seu directe a París, per mi el seu millor enregistrament, desbordaba passió. Al seu primer àlbum de casada, The Girl from the Other Room, desprenia romanticisme i emoció. Però la resta de la seva discografia és elegantment freda.

Enteneu-me bé: és un bon disc, m’agrada, no està malament, però Deu me’n guardi de recomanar-li a ningú. Perquè també el trobo un disc avorrit, adient per acompanyar-me mentre estic estudiant Psicosociologia del Consum (com fa una estona), treballant, o llegint el diari. Durant molt de temps vaig evitar tota la música que portava l’etiqueta jazz a sobre per culpa d’aquella música bonica-però-freda que sempre sóna a les pel·lícules quan hi ha l’escena de la festa a Hollywood, a la vora de la piscina, tothom ben vestit, com la que hi ha a The Player (de Altman, mort fa poc i del que no he parlat). Si escoltes una cançó (per exemple Exactly Like You, què per mi és la millor del CD) molt probablement diràs que t’agrada molt. Però si una hora després d’haver escoltat l’àlbum et demanen l’opinió, voldràs tornar-lo a escoltar per si de cas, perquè el més segur és que hagis desconnectat.

A banda de la meva crítica a l’estil vocal de la diva, cap altra objecció. Segurament s’emportarà algun Grammy, vendrà molts exemplars, el descarregaran encara més cops, i quan torni a fer concerts continuarà exhaurint les entrades. Res a dir.

La Diana i Elvis Costello esperen bessonada abans de Cap d’Any. Esperem que en lloc de pa portin alguna mica de pebre sota el braç.

Salut i sort,
Ivan.

Diana Krall
From This Moment On
Verve, 2.006.


Metheny Mehldau

La col·laboració entre un geni de la guitarra i un mestre del piano ens deixa un decebedor i molt bon disc.

Pat Metheny - Brad Mehldau

Vaig descobrir Pat Metheny mentre estudiava Informàtica, gràcies a Anna, que creia que era el millor músic del món. Des d’aleshores és un dels meus guitarristes de referència. Construeix una música molt agradable, amb punxes agudes i planúries suaus, regalant estones dolces i moments de gran intensitat. Fa discos que tant li podria regalar a mon pare com recomanar-li als meus cosins més joves. Porta trenta anys al cim del jazz modern.

Brad Mehldau és un descobriment molt més recent, gràcies a una crítica crec que de La Vanguardia. Un pianista modern però ortodox, que desenvolupa improvisacions i temes moderns amb una aproximació clàssica. Ha fet solos, trios i ha participat en projectes més amplis. Si t’agrada el jazz, és algú a qui anar seguint, perquè tothom el dóna com el pianista més interessant d’aquesta generació i el senyala com futur hereu del mestre Jarrett.

Amb aquests antecedents, i sabent que quan una discogràfica junta dos galls al mateix estudi de gravació la cosa va de bo, les expectatives són màximes. El que aquest any hem tingut és només la primera part d’aquella col·laboració, una setmana plegats a un estudi de Nova York, al desembre del 2.005. Durant el 2.007 s’editarà un segon àlbum.

I aquest primer àlbum són tres peces de Mehldau i set de Metheny, de qualitat bona i uniforme, sense cap genialitat però tampoc sense farciments innecessaris. Tot sóna bé, seguint fidelment els estils respectius i aconseguint fer-nos creure que aquest duo ha tocat junt durant anys. El diàleg entre tots dos instruments és natural i brillant en ocasions, sense cap mena d’interferència -fet destacable en aquesta combinació d’instruments. Hi ha talls que animen i n’hi ha que emocionen, tots agraden. Un molt bon àlbum de jazz modern, amb improvisacions (hi ha un moment que Mehldau sembla que imiti Keith Jarrett), amb bon free jazz i amb tres peces del pianista que amb la guitarra guanyen molta vivacitat.

Però jo em quedo decebut. Decebut perquè els anteriors duets de Metheny, amb monstres com John Scofield o Charlie Haden van deixar obres mestres inqüestionables. La suma de talents hauria de multiplicar el resultat, i aquí només arriba al màxim de tots dos. A més, no hi ha cap mena d’innovació. Fa més de 10 anys vaig anar -amb aquella Anna- a veure Metheny al Velòdrom, on presentava Parallel Realities acompanyat de Jack DeJohnette, Herbie Hancock i Dave Holland (aquests si que eren galàctics i no uns que es vestien de blanc…) i la música que interpretaven era calcada de la que podeu escoltar en aquest àlbum. 10 anys haurien de notar-se. Quan dos genis no aprenen del pas del temps, malament.

O sigui que si prescindiu del totxo que us he fotut i escolteu el disc, us agradarà. Però no espereu una obra mestra, perquè no és el cas.

Salut i sort,
Ivan.

Pat Metheny & Brad Mehldau
Metheny Mehldau
Nonesuch, 2.006


Half The Perfect World

Juliol passat ja vam parlar de l’anterior treball, Careless Love de Madeleine Peyroux. Ara ens hem pogut empapar del seu quart i de moment darrer àlbum, senzillament sensacional.

Half The Perfect World

En aquest CD escoltareu jazz vocal, elegant i passionat. Barreja composicions pròpies i de versions d’altres (Joni Mitchell, Serge Gainsbourg, Chaplin, Mercer, i l’èxit pop Everybody’s Talking) que no fan sinó confirmar que els grans músics no es deixen encorsetar en etiquetes de ferro. El grup d’acompanyament, dominant guitarres i piano, és discret i eficaç alhora. Afegiu-li òrgan i cordes allà on han volgut canviar de to i obtindreu tot el ventall de tonalitats jazzistiques.

Si a Careless Love exprimia la semblança de veu amb Billy Holiday, aquí la Peyroux amplia el seu registre vocal, sense perdre gens ni mica. Sóna més continguda però alhora transmet més sensibilitat. I amb una dicció perfecta, fins i tot en francès, que et permet entendre perfectament la lletra de totes les cançons.

Us deixo amb l’enllaç a la seva web oficial, el video de l’engrescadora I’m All Right i un avís: dimarts 21 de novembre toca a Barcelona, dins de la programació del Festival de Jazz.

Una dotzena de cançons d’aire sentimental, íntim, romàntic i una mica nostàlgic també. Més que recomanable.

Salut i sort,
Ivan.

Madeleine Peyroux
Half The Perfect World
Rounder, 2006.


The Carnegie Hall Concert

Un altre geni que torna. Keith Jarrett ha superat la síndrome de fatiga crònica que durant uns anys l’ha mantingut a mig gas i ara ja torna a publicar els enregistraments dels seus concerts en solitari.

De fet, ja va publicar Radiance l’any passat. Però aquell era un àlbum extrany, on havia improvisacions més curtes del que és habitual en ell i que tenia un aire ombrívol i abstracte del que era difícil enamorar-se. Aquest concert en canvi, cel·lebrat el setembre del 2005 i publicat just un any després, és un pas més en la mateixa direcció, però un pas molt més ferm.

Teniu al davant dos CDs amb gairebé dues hores de música, principalment el piano i també les vocalitzacions tant característiques de Jarrett. I els aplaudiments del públic, que d’atronadors ho diuen tot. Era la primera actuació en solitari de Jarrett als Estats Units en 10 anys i d’Allentown es va sortir.

Els que el coneixeu del Köln Concert trobareu que les peces són més curtes, la que més dura fa 10 minuts. El primer CD és més trist i melancòlic, musicalment més clàssic, més aspre. Jarrett destila intensitat al piano i sentiment amb el coll, l’aire et porta tota l’emoció que ell hi bolca a l’escenari. No saps cap on va, però no pots deixar d’escoltar-lo.

El segon CD comença amb Part VI, la sisena improvisació i per mí la més extranya. Jarrett no deixa d’embolicar la troca i de canviar de registre, alhora que va augmentant el ritme i la intensistat de la interpretació. Tot això només per preparar-te pels vuit minuts i mig de la Part VII: divertida, vital, optimista, lluminosa, sensible i tècnicament magistral. Una obra mestra. Ja l’ha armada. El concert acaba amb tres peces més, romàntiques i potents alhora, que mantenen l’altíssim nivell.

I aleshores arriba el millor de tot i també el que ningú s’esperava: els bisos. Inesperat perquè Jarrett acostuma a tocar algun estàndar i prou, però aquí ens regala dues composicions seves noves, l’estàndar de rigor (Time On My Hands) i dues peces seves de fa més d’un quart de segle. Interpretar el seu repertori antic és quelcom que tampoc no acostumava a fer. És en aquestes peces on Jarrett es deixa anar definitivament. No us perdeu el boogie de True Blues, una autèntica festa.

Fa un parell de dies vaig descobrir que vaig tenir el CD de Pearl Jam massa temps esperant. Ara corro a buscar entrades pel proper concert de Keith Jarrett a l’Auditori. Feia molt de temps que no disfrutava tant d’un CD.

Salut i sort,
Ivan.

Keith Jarrett
The Carnegie Hall Concert
ECM, 2005.


Rendezvous in Rio

Crec que van ser les Variacions Goldberg que es van encarregar a J.S. Bach per aconseguir que un noble alemany aconseguís vèncer l’insomni i pugués dormir plàcidament. A banda de l’indiscutible talent de Bach, una poderosa raó per a que s’emportés l’encàrrec va ser que encara no havia en Michael Franks.

Vaig descobrir aquest cantant fa uns quinze anys, coincidint amb un concert que va donar a la Vall d’Hebron en que també actuava Kenny G. Aleshores ja em va semblar el mateix que ara: no té mala veu, canta bé, li falta sang. El senyor té un estil definit, no hi ha dubte.

Rendezvous in Rio conté 10 cançons tallades per un patró d’elegància i relaxament, de les quals la que dóna nom al recull és la millor. Si us heu fixat en la portada de l’àlbum, ja podeu ensumar de què parlo. Com dóna a entendre el nom de l’àlbum, la inspiració de la música brasilera és gran, però el talent de Franks aconsegueix que les sambes i el jazz més dolç casin bé.

Un bon disc que no us farà saltar d’alegria, però acompanya mentre estàs fent qualsevol altra cosa.

Salut i sort,
Ivan.

Michael Franks
Rendezvous in Rio
Koch, 2006.


Nothing Serious

Avui comentem el darrer compacte de Roy Hargrove, o sigui que parlem de jazz.

La part que més m’ha agradat és la que explora els camins del latin jazz, amb el piano (Ronnie Mathews) i la bateria (Willie Jones II) marcant el ritme i la tonada de manera principal, compartint el protagonisme de la trompeta de Mr. Hargrove. Els passatges en que s’endinsa en els camins del hard-bop, naturalment més complexes, tenen la dificultat afegida d’uns solos entrellaçats que s’acaben fent llargs i feixucs.

La interpretació bascula entre els moments més ferotges, protagonitzats pel mateix Hargrove i el seu saxofonista Justin Robinson i els més amicables, però sense perdre mai ni l’elegància ni la sofisticació. És un CD que no pots oblidar que sóna, sempre passa alguna cosa.

A la web de Verve podeu escoltar què tal sóna. Aquest mateix any, Roy Hargrove ha publicat un altre àlbum amb acompanyament elèctric i de tendència més soul i funk, juntament amb la banda The RH Factor, que també trobareu allí.

No mata però tampoc fa mal. Es pot escoltar bé.

Salut i sort,
Ivan.

Roy Hargrove Quintet
Nothing Serious
Verve, 2006.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers