Arxiu d'etiquetes: jazz

22 abril 2009

Quiet Nights

By Ivan

Diana Krall ha enregistrat un àlbum dedicat a la bossa nova.

Diana Krall - Quiet Nights

I l’àlbum de Diana Krall ofereix tot el que podieu esperar després de la seva ja considerable carrera. Molta elegància, un registre vocal lànguid i mesuradament fred, i un acompanyament orquestral senzillament perfecte. Qualsevol rastre d’efervescència tropical o d’entusiasme queden completament descartats.

Per part meva continuu fent-me creus que aquesta noia sigui la mateixa que va enregistrar el magistral Live in Paris, perque quan fa un àlbum d’estudi sembla que tingui orxata a la sang. Molt bonic, però sense gens de picant.

Adient com a música d’acompanyament. Contraindicat si aneu a montar una festa latina.

Salut i sort
Ivan

Deixa un comentari   |  tags: , , | posted in música

5 novembre 2008

The Orchard

By Ivan

Després de fer-se mundialment coneguda amb Dreaming Wide Awake, la Lizz Wright ha llançat nou disc aquest any.

Lizz Wright - The Orchard

La companyia discogràfica Verve no s’ha estat de res en la promoció i la presenta com la nova diva del jazz, potser perquè la seva proposta es complementa perfectament amb l’altra cantant de moda dins del gènere, la Diana Krall. La noia canta molt bé i composa cançons molt interessants, però no n’hi ha per tant.

I és que si Dreaming Wide Awake va ser un excel·lent àlbum de jazz, The Orchard no passa de ser un bon àlbum pop disfressat de jazz. Té moments extraordinaris, però li falta coherència i un punt de qualitat per a reclamar la genialitat que se li atribueix. Si aneu curts de temps, les cançons que no us haurieu de perdre són Leave Me Standing Alone, My Heart, Speak Your Heart i Song for Mia.

Això si, la Lizz Wright aconseguirà uns ingresos i una base de seguidors que li donaran prou confiança com per a madurar bé la seva proposta i tornar a reclamar el ceptre del jazz. Un dels seus principals actius és que s’atreveix amb tot el ventall de vesants entre el pop i el jazz, i fins i tot li he trobat un cover d’Old Man.

Salut i sort,
Ivan.

PS: També en parlen SexyBeats i MP3eAVI, que a més comparteixen l’àlbum per a descarregar-lo.

Deixa un comentari   |  tags: , , | posted in música

16 agost 2008

Vacances interrompudes

By Ivan

Lo Bloc interrompeix momentàniament les seves vacances per a compartir amb vosaltres la crònica del concert de The Freedom Jazz Band.
Per una banda, per la necessària inmediatesa de la crònica (teniu temps fins diumenge per a gaudir d’aquest grup), per altra, perquè vull compartir amb vosaltres la satisfacció que La Vanguardia hagi publicat la crònica a la portada de la seva secció digital de cultura.
Salut i sort,
Ivan.

1 comentari   |  tags: , , , , | posted in música

26 març 2008

River. The Joni Letters

By Ivan

Un gran del jazz fa un disc de versions d’una gran del folk, acompanyat per un munt d’artistes de renom, i li donen el Grammy de millor disc de l’any. Per a mi ha estat una grandíssima decepció.

Herbie Hancock - River. The Joni Letters

Continue reading

Deixa un comentari   |  tags: , , | posted in música

20 agost 2007

Oh My Nola

By Ivan

Sembla que l’huracà Katrina va tenir conseqüències psicològiques importants als EUA. A molts els va costar d’entendre que la primera potència del planeta tingués una reacció gairebé tercermundista davant d’una catàstrofe natural, i això ha provocat una certa depressió, molt curta perquè també són molt orgullosos i estan molt pegats del seu país. Una de les reaccions al Katrina ha estat aquest àlbum, on Harry Connick Jr. ha volgut retre homenatge a la seva ciutat natal, Nova Orleans.

Harry Connick Jr. - Oh, My Nola

Ja fa un temps que hi ha evidències que el polifacètic Harry Connick Jr. ha deixat de voler ser la reencarnació de Frank Sinatra. També hi ha indicis que està esdevenint un músic molt important en la vesant jazzística més encarada cap a l’espectacle i menys cap a l’art. Per entendre’ns, després d’haver-se dedicat als musicals de Broadway, Harry Connick Jr. ens proposa un CD amb setze cançons, tres de pròpies i la resta de mestres i clàssics del jazz de Nova Orleans, on no només trobem un compendi del génere, sinó molt bona música.

Quan un cantant de jazz fa un àlbum ple de clàssics la sospita evident és que l’escoltarem com ell s’escolta la seva magnífica veu. Doncs no. Harry Connick Jr. ha parit un àlbum on el so de les big bands sóna millor que mai, on el protagonisme no és de cap solista, sinó de l’orquestra. Grans dosis d’entusiasme i un recull de partitures impresionants fan la resta. L’àlbum es centra com he dit en el jazz de les big bands, ple de swing i de trempera, però trobareu també bocins de bop, soul, rythm’n'blues, dixie, i de pop.

Oh, My Nola és molt engrescador, vitalista, optimista, traspua alegria ànsia per menjar-se el món. Un CD a tenir molt en compte.

Salut i sort,

Harry Connick Jr.
Oh, My Nola
Columbia, 2007.

Deixa un comentari   |  tags: , , | posted in música

21 juliol 2007

Jazz

By Ivan

Tots teniu al cap la mena de música que es pot escoltar a tot el món occidental.

A la Índia, però, costa molt poder escoltar Madonna o U2, perquè a tot arreu posen música índia, ja sigui tradicional, ja siguin melodies de les de Bollywood.

El mateix passa a països àrabs com Síria i Jordània, o d’Indoxina (Cambodja) on els primers dies trobes fascinant la música autóctona i al tornar a casa pregues per escoltar encara que sigui el David Bisbal.

En aquest sentit, el país mes civilitzat que he trobat es el Liban: tant pots escoltar la musica àrab (pop o tradicional) com la occidental.

Al Japó … hem de separar dues situacions. Els llocs com bars, pachinkos, centres comercials, etc., posen música occidental, ja sigui interpretada per gent que tothom coneix o per les estrelles del pop japonès.

En canvi, a tots els llocs on algú pot estar buscant un moment de tranquilitat, alli posen jazz. Això inclou restaurants, cafeteries, ciber-cafès, la sala d’estar dels ryokan … un munt de llocs.

Música tradicional japonesa? Només l’hem sentida al fil musical de l’estacio de tren de Kyoto, i amb tres minuts ja en tinc més que prou. Pel que llegeixo, aquí tenen més afició a la música clàssica europea.

I, de fet, els turistes que visiten casa nostra tampoc no ho tenen tant fàcil per escoltar sardanes o l’Enric Granados, oi?

Salut i sort,

Deixa un comentari   |  tags: , , , | posted in viatges

26 juny 2007

Jazz al Laie

By Ivan

Dijous hi ha la darrera oportunitat de poder gaudir dels sopars amb jazz que organitza Laie, al seu local de tota la vida, a Pau Claris gairebé cantonada amb Casp.

Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d’un recull d’estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l’àpat.

Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.

Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.

Salut i sort,

Deixa un comentari   |  tags: , , , , | posted in Barcelona

19 juny 2007

Metheny Mehldau Quartet

By Ivan

Arriba ara la segona part de la col·laboració entre el guitarrista Pat Metheny i el pianista Brad Mehldau.

Metheny Mehldau Quartet

I si recordeu l’article que vaig escriure sobre el primer àlbum que van publicar, ja no us cal llegir més. De fet, aquest nou recull de temes es va enregistrar durant les mateixes sessions, per la qual cosa no havia gaire marge per a trobar novetats.

A mi m’han agradat més les peces on domina el piano que no aquelles on la protagonista és la guitarra. Potser perquè he escoltat aquest disc mentre estava treballant i estudiant, i apreciava més la tranquilitat de Mehldau que no la rauxa de Metheny. Potser perquè l’art del guitarrista ha envellit malament, mentre que el pianista està a la seva maduresa. O potser perquè aquest jazz fussion fill del que practicaven fa més de vint anys Herbie Hancock, Chick Corea i Weather Report és un estil que necessita una renovació. El que aleshores era innovació i experimentació ara és avorrit. Tècnicament brillant, sonorament agradable, però musicalment ensopit.

En canvi, les peces on l’instrument solista és el piano, encara que siguin compostes per Metheny, tenen un so més actual ¿o més clàssic? que les fa més digeribles. No hi ha cap tall que sigui dolent, no tindreu cap ensurt. Però tampoc fareu cap gran descobriment.

Algú va dir que un equip ha de ser més que la suma de les parts. Aquesta obra ho demostra. Si l’escolteu sense ambició, en gaudireu molt. Si espereu quelcom a l’alçada dels dos artistes que són, us decebrà.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet
Metheny Mehldau Quartet
Nonesuch, 2007.

Deixa un comentari   |  tags: , , , | posted in música

29 maig 2007

Braggtown

By Ivan

Branford Marsalis ha reunit el seu quartet per a oferir-nos un altre gran disc de jazz.

Branford Marsalis Quartet - Braggtown

Ellis Marsalis es va fer un nom participant com a pianista en alguns dels combos clàssics que surten a totes les enciclopèdies del jazz, però a hores d’ara ja surt a les noves edicions de totes aquestes enciclopèdies com a pare de Branford, Wynton i dos germans més que també són músics d’aquest génere. Clarament és un cas on la genètica i l’entorn es posen d’acord.

Per la seva part Branford Marsalis va fer-se un nom tocant amb Miles Davis i el seu cel·lebèrrim germà Wynton per a assolir el grau d’estrella mediàtica acompanyant Sting en el seu àlbum The dream of the Blue Turtles i la posterior gira mundial.

A Braggtown Branford Marsalis continua fidel al bop. The Rough Guide to Jazz diu d’ell que és el màxim exponent del neo-bop, mentre que Matt Collar qualifica el seu estil de post-bop. A mi se m’escapen aquests matisos i divideixo la seva aportació a aquest àlbum en dos grups.

El primer són les balades, melangioses i serenes, que donen tendresa i dolçor a l’enregistrament. Inclou les peces titolades Hope, Fate, O Solitude (atenció, de Henry Purcell) i la composició pròpia St. Roderick Aloof. Són peces impregnades de blues que faran disfrutar a qualsevol aficionat a la música.

El segon grup el formen només tres talls: l’inicial Jack Baker, Blakzilla i Black Elk Speaks, on el saxo de Branford Marsalis ataca les notes de manera furiosa, molt a l’estil de Coltrane a A Love Supreme. Excepte en el cas de Jack Baker, plena de funky, això no és per a mi.

Un molt bon disc, amb d’allò que em va fer viure espantat del jazz durant molts anys, però farcit també d’allò que m’hi va atreure cap a ell més tard.

Salut i sort,
Ivan.

Branford Marsalis Quartet
Braggtown
Universal/A&M, 2006.

Deixa un comentari   |  tags: , , , | posted in música

4 maig 2007

Metheny Mehldau Quartet

By Ivan

Arriba ara la segona part de la col·laboració entre el guitarrista Pat Metheny i el pianista Brad Mehldau.

Metheny Mehldau Quartet

I si recordeu l’article que vaig escriure sobre el primer àlbum que van publicar, ja no us cal llegir més. De fet, aquest nou recull de temes es va enregistrar durant les mateixes sessions, per la qual cosa no havia gaire marge per a trobar novetats.

A mi m’han agradat més les peces on domina el piano que no aquelles on la protagonista és la guitarra. Potser perquè he escoltat aquest disc mentre estava treballant i estudiant, i apreciava més la tranquilitat de Mehldau que no la rauxa de Metheny. Potser perquè l’art del guitarrista ha envellit malament, mentre que el pianista està a la seva maduresa. O potser perquè aquest jazz fussion fill del que practicaven fa més de vint anys Herbie Hancock, Chick Corea i Weather Report és un estil que necessita una renovació. El que aleshores era innovació i experimentació ara és avorrit. Tècnicament brillant, sonorament agradable, però musicalment ensopit.

En canvi, les peces on l’instrument solista és el piano, encara que siguin compostes per Metheny, tenen un so més actual ¿o més clàssic? que les fa més digeribles. No hi ha cap tall que sigui dolent, no tindreu cap ensurt. Però tampoc fareu cap gran descobriment.

Algú va dir que un equip ha de ser més que la suma de les parts. Aquesta obra ho demostra. Si l’escolteu sense ambició, en gaudireu molt. Si espereu quelcom a l’alçada dels dos artistes que són, us decebrà.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet
Metheny Mehldau Quartet
Nonesuch, 2007.

Deixa un comentari   |  tags: , , , | posted in música