Segur que molts de vosaltres recordeu l’acaramelat i ara passat de moda Kenny G. O també un duet britànic que es deien Shakatak. Música pop instrumental amb pretensions de qualitat, prou animat per a atreure el sector més jove, prou dolç com per no espantar el més correcte, música ambiental apropiada per a gairebé qualsevol ambient.

Doncs la Candy Dulfer emplena aquest espai però a més li afegeix unes saboroses dosis d’adrenalina i ritme. És com un Maceo Parker però sense les referències llatines, per entrendre’ns. El mestissatge aquí és d’influències (pop, jazz, funky, una mica de bossa) i sobretot per la barreja entre instruments electrònics i el saxo solista de la Candy Dulfer.

I això pot estar bé? Doncs si. Les balades tenen pocs moments cursis i els talls més rítmics de debó que et fan bellugar-te. La relació entre la saxofonista i el seu acompanyament (bàsicament teclats i la secció rítmica) és equilibrada i això fa que el conjunt tingui trempera en tot moment. Funked Up and Chilled Out no és ni una succesió inacabable de solos ni un àlbum orquestral a l’ús i el seu llarg nom descriu perfectament els dos ànims en que us submergirà successivament.

Adient per acompanyar-vos des del darrera. Contraindicat per a puristes del jazz acústic.

Salut i sort,
Ivan.

Les catorze cançons que interpreta Madeleine Peyroux a Bare Bones són balades, que van del jazz i el blues a un pop dolç i pausat gens allunyat dels preceptes estètics que fins ara ha conreat aquesta cantant canadenca afincada a Paris. Hi ha una mínima evolució, que no es qüestió ni de perdre ni de cremar el mercat, no cap sorpresa i perfeccionament d’un segell que ja és reconeixible i popular.

Escoltar Bare Bones submergeix en sensacions tant càlides i agradables com quedar-se al llit ben tapat un matí d’hivern. Tant la veu com els arranjaments de la música són el que un pot esperar d’un àlbum de Madeleine Peyroux i la qualitat és sempre molt alta. Curiosament, el parell de peces que sonen més jazz són les dues versions de Leonard Cohen. A banda, les dues cançons estil Holiday, un remanent del passat, encara perfecte, ja molt vist.

Adient pels que busquen música chill out i qualitat alhora. Contraindicat si patiu hipotensió.

Salut i sort,
Ivan.

I és que els TriEZ (Agustí Fernández al piano, Baldo Martínez al contrabaix i Ramon López a la bateria) desenvolupen una proposta que parteix del bon humor i l’amor a la música i transporta al paradís sonor de la improvisació jazzística. Al més pur estil del Keith Jarrett Trio, aquests tres virtuosos s’acoblen perfectament en les seves interpretacions, tant de temes propis com d’estàndards, i captiven l’audiència amb imaginació, intensitat i talent. Totes tres coses, a dojo.

L’única pega que li podem posar a un concert sensacional és la seva curta durada, ja que els TriEZ ben just si van estar hora i mitja sobre l’escenari.

Busqueu el seu enregistrament, totalment recomanable, però sapigueu que el seu directe és moltíssim millor.

Salut i sort,
Ivan.

La promoció del concert es va basar en que per primera vegada actuava Chick Corea a Barcelona en format solo, acompanyat només del piano, i no envoltat d’una banda. Però això només va ser veritat a mitges.

La primera hora del concert va consistir en la interpretació per part de Chick Corea d’alguns clàssics del seu repertori, tant propis com préstecs de Thelenious Monk o Bill Evans. Va ser una hora d’interpretació tècnicament perfecta, però molt continguda emocionalment. A l’acomiadar-se al descans ja va anunciar que la segona part seria “something completely different“.

A la represa va interpretar música clàssica russa que sonava jazz clàssic i els seus Children Portraits, on si que es va soltar més el pianista. Estem parlant en qualsevol cas d’una tècnica i brillantesa magistrals, però d’una emoció allunyada de la del Keith Jarrett. I fins aquí va durar el magnífic concert que tots esperàvem.

Perquè a continuació va entrar el Niño Josele i el duo va interpretar una altra peça de Bill Evans barrejant el jazz amb el flamenco, una mescla que ja no és nova però que van executar perfectament, amb convicció i duende.

Però quan va ensorrar-se el Palau va ser quan va sortir a escena el gran Carles Benavent i ja en format de trio es va llençar el que Chick Corea va qualificar de jam session però que el públic vam veure que estava ben preparada, tot i que ens va saber a glòria. La festa va ser incontenible i el púbic va acabar dempeus aplaudint a rabiar un tema de més de mig hora que va partir del Concierto de Aranjuez i que va passejar pel jazz més modern i el flamenc més lliure.

No vaig veure ningú que no sortís del Palau de la Música amb un somriure d’orella a orella. Senzillament, memorable.

Salut i sort,
Ivan.

Gent com Harry Connick Jr. van rellançar un génere que hom pensava que amb l’envelliment (que mai decadència) de Frank Sinatra i Tony Bennett estava condemnat a desaparèixer. Es va colar alguna ganga (Michael Bolton) enmig de la veta, però hem pogut descobrir noves veus i noves maneres de gaudir d’estàndards immortals.

Aquest enregistrament en directe, originalment publicat com a DVD, és un magnífic exemple. Des del respecte cap als clàssics s’executa una fòrmula tant vella com infalible: un bon cantant amb bon timbre de veu i habilitat per donar-li caliu a la interpretació; una banda d’acompanyament que toqui senzillament bé les partitures; uns arrenjaments que en moments concrets semblin improvisats o agoserats; i deixeu que la màgia de Me And Mrs. Jones, Call Me Irresponsible o I’ve Got The World On A String faci l’efecte.

Michael Buble interpreta amb elegància i convenciment un repertori guanyador (apunteu I’m Your Man o Crazy Little Thing Called Love) que ens entreté i ens canvia l’ànim a millor. Si els crooners clàssics bevien les fonts del jazz vocal, Buble i companyia han ampliat l’espectre al pop i rock més accessible, sense ensorrar els originals en muntanyes de sucre i arribant a audiències massives.

Adient per a acompanyar qualsevol estona. Contraindicat si espereu una excusa per saltar o ballar.

Salut i sort,
Ivan.

El concert, ara sí, de Marlango, va començar a trompicons, amb la banda interpretant temes ràpids i intercalant pauses silencioses entre les cançons. Això ja els va passar al Palau de la Música i aleshores vaig pensar que era manca d’experiència, que en algun moment aprendrien a gestionar millor el ritme dels concerts. La qüestió és que la primera part dels concerts de Marlango és més tranquila que les cançons que proposen.

Però a partir d’algun moment l’encant de la seva música agafa el protagonisme, captura el públic i els músics s’adonen. És aleshores quan (o potser és a l’inrevés, ves a saber) l’Alejandro Pelayo i la Leonor Watling comencen a improvisar monòlegs i diàlegs a l’escenari, conreen la complicitat amb el públic, i se’l fan totalment seu. La qüestió ara és que hem passat a tenir un concert més calent que les cançons.

I quan la cosa està així Marlango sap aprofitar-ho i monta una festa grossa sense importar-li l’alcúrnia del local on toca. La darrera hora de concert, amb el públic aplaudint, seguint el ritme, cantant i gaudint va ser poc menys que apoteòsica. I aquí si, es va notar que saben com portar el públic de la mà cap el seu territori.

Si teniu temps i interès, proveu de buscar videos a la xarxa on interpretin en directe Shake the Moon, You Won’t Have Me, Take Me, It’s Allright. Quan vaig parlar sobre Life in the Treehouse ja us en vaig deixar uns quants. Paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Bis: no vaig poder parlar amb ells després del concert, però diria que a Miss Mole li va agradar moltíssim, i que Mr. Mole que anava arrastrat al concert s’ho va passar molt bé i va descobrir el grup.

I tot el temps que ha passat des d’aquell Lovers Rock, que ja era tornada després d’una llarguíssima absència, sembla que no hagi passat. La seva música actual manté les mateixes característiques de la passada: interpretació, tonades, emocions, instrumentació, tot. L’anquilosament o la perennitat dels clàssics?

Perquè l’anglonigeriana Sade Adu es pot considerar ja un clàssic del pop (existeix l’etiqueta pop-jazz?). Els seus àlbums de tornada reben els honors de la premsa generalista i els pressupostos de màrketing destinats a les grans novetats. La gent en parla quan fa el cafè i les televisions li concedeixen un tall d’un minut als telenotícies. Les seves imitadores, capitanejades per Norah Jones, ja tenen èxit indiscutible. I les ràdios continuen emetent els seus èxits de fa gairebé trenta anys.

I malauradament continuaran fent-ho, perquè Soldier of Love no millora el material pretèrit. La desena de cançons de Soldier of Love és digna de Sade: caliu, romanticisme, melangia, passió i elegància. Però no hi ha arestes. Manca un punt de trempera, alguna cançó que convidi a ballar (hi ha algun lloc on gent que encara sigui en edat laboral balli lentes?) i manca alguna cançó prou rotunda, prou rodona, com per discutir-li a Smooth Operator o Sweetest Taboo la primacia en el repertori de la diva Sade.

Seria injust destacar alguna cançó dins d’un àlbum molt homogeni, però a mi The Safest Place m’ha semblat realment bona.

Nogensmenys Soldier of Love és un àlbum molt més que acceptable. Exquisit i totalment recomenable i que a mi m’ha retrobat amb una amiga que m’havia donat molts moments memorables.

Adient per quan la cosa ja està feta i només cal consumar. Contraindicat si encara l’heu de convèncer.

Salut i sort,
Ivan.

Bonus track: posats a recordar temps passats, el meu descobriment de Sade va ser al concert que va organitzar el Bob Geldof. Palplantat davant el televisor esperant veure l’actuació conjunta de David Bowie i Mick Jagger, i gent més canyera, em vaig quedar bocabadat mirant una negra que no tenia res a veure amb el que m’agradava en aquell moment.

Si ja heu escoltat algun enregistrament d’aquest trio, no cal que continueu llegint: torna a ser el de sempre, partitures de primera interpretades de manera magistral i traspuant emoció a cada nota. De perfectes que són ja gairebé avorreixen. Hi ha qui diu que es miren el melic i que han caigut en l’autocomplaença. A mi em continuen fascinant com el primer cop que els vaig escoltar.

Si no heu escoltat mai aquests tres músics superlatius, Yesterdays és tant bona ocasió com una altra, i una excel·lent motivació pel proper cop que visitin casa nostra.

Adient per a meditar mentre la música s’emporta les nostres preocupacions, com llàgrimes a la pluja. Contraindicat si sou alèrgics a les improvisacions vocals, el piano o la música instrumental.

Salut i sort,

Ivan.

Piety Street agrupa tretze temes de cànon clàssic: slide guitar, veu queixosa, piano agut i molt de sentiment. El conjunt és homogeni, que vol dir tant coherent com monóton, depenent de si l’estil us agrada o no. Predomina el blues seriós sobre el divertit, però és un treball ben accessible pels que no sigueu fanàtics del génere.

Adient per a descobrir un dels grans actuals del jazz. Contraindicat pels fans de la llista d’èxits de quaranta cançons promocionades.

Salut i sort,
Ivan.

A Dreamland la Peyroux aborda diversos registres de jazz vocal. Principalment els mateixos blues que li van donar fama a la Holiday, però també fa incursions en el pop i en el jazz mestís de l’estil Django Reinhardt. I tot ho fa maravellosament bé. El to de Dreamland va des de la languidesa melangiosa fins a l’eufòrica alegria, i mai no decep.

Dreamland sembla un àlbum enregistrat fa cinquanta anys. Això pot ser una gran virtut o un gran defecte, segons el que demaneu, però a mi m’agrada molt escoltar aquests clàssics contemporanis que no desmereixen en res els seus referents.

En definitiva, un disc de l’alçada d’un campanar.

Adient per a fer-li un regal a qualsevol persona amb bon gust. Contraindicat si busqueu una banda que animi a ballar.

Salut i sort,
Ivan.

I l’àlbum de Diana Krall ofereix tot el que podieu esperar després de la seva ja considerable carrera. Molta elegància, un registre vocal lànguid i mesuradament fred, i un acompanyament orquestral senzillament perfecte. Qualsevol rastre d’efervescència tropical o d’entusiasme queden completament descartats.

Per part meva continuu fent-me creus que aquesta noia sigui la mateixa que va enregistrar el magistral Live in Paris, perque quan fa un àlbum d’estudi sembla que tingui orxata a la sang. Molt bonic, però sense gens de picant.

Adient com a música d’acompanyament. Contraindicat si aneu a montar una festa latina.

Salut i sort
Ivan

La companyia discogràfica Verve no s’ha estat de res en la promoció i la presenta com la nova diva del jazz, potser perquè la seva proposta es complementa perfectament amb l’altra cantant de moda dins del gènere, la Diana Krall. La noia canta molt bé i composa cançons molt interessants, però no n’hi ha per tant.

I és que si Dreaming Wide Awake va ser un excel·lent àlbum de jazz, The Orchard no passa de ser un bon àlbum pop disfressat de jazz. Té moments extraordinaris, però li falta coherència i un punt de qualitat per a reclamar la genialitat que se li atribueix. Si aneu curts de temps, les cançons que no us haurieu de perdre són Leave Me Standing Alone, My Heart, Speak Your Heart i Song for Mia.

Això si, la Lizz Wright aconseguirà uns ingresos i una base de seguidors que li donaran prou confiança com per a madurar bé la seva proposta i tornar a reclamar el ceptre del jazz. Un dels seus principals actius és que s’atreveix amb tot el ventall de vesants entre el pop i el jazz, i fins i tot li he trobat un cover d’Old Man.

Salut i sort,
Ivan.

PS: També en parlen SexyBeats i MP3eAVI, que a més comparteixen l’àlbum per a descarregar-lo.

Herbie Hancock és un dels meus ídols personals dins del jazz. És no només un grandíssim pianista, sinó un músic amb majúscules que combina una tècnica depurada amb una sensibilitat excepcional.

I Joni Mitchell és algú que em va costar molt d’entrar, però que m’ha acabat fascinant. Té una llarga carrera plena de cançons emocionants, sensibles i profundes.

Però River és un àlbum que només sóna bé. No molesta, però tampoc no emociona. Reconec la gran dificultat de traslladar l’univers de la Mitchell al llenguatge jazzístic, però és que jo m’havia fet moltes ilusions. I el resultat ha estat un disc avorrit, que he escoltat vàries vegades però que en cap moment he trobat un tall del que digués “aquesta és bona“.

Surt molt més a compte que busqueu Shine, el darrer treball de la Mitchell, o Cantaloupe Island, probablement el més conegut de Hancock.

Adient per acompanyar l’esmorzar un diumenge al matí. Contraindicat si encara teniu són.

Salut i sort,
Ivan.

Ja fa un temps que hi ha evidències que el polifacètic Harry Connick Jr. ha deixat de voler ser la reencarnació de Frank Sinatra. També hi ha indicis que està esdevenint un músic molt important en la vesant jazzística més encarada cap a l’espectacle i menys cap a l’art. Per entendre’ns, després d’haver-se dedicat als musicals de Broadway, Harry Connick Jr. ens proposa un CD amb setze cançons, tres de pròpies i la resta de mestres i clàssics del jazz de Nova Orleans, on no només trobem un compendi del génere, sinó molt bona música.

Quan un cantant de jazz fa un àlbum ple de clàssics la sospita evident és que l’escoltarem com ell s’escolta la seva magnífica veu. Doncs no. Harry Connick Jr. ha parit un àlbum on el so de les big bands sóna millor que mai, on el protagonisme no és de cap solista, sinó de l’orquestra. Grans dosis d’entusiasme i un recull de partitures impresionants fan la resta. L’àlbum es centra com he dit en el jazz de les big bands, ple de swing i de trempera, però trobareu també bocins de bop, soul, rythm’n'blues, dixie, i de pop.

Oh, My Nola és molt engrescador, vitalista, optimista, traspua alegria ànsia per menjar-se el món. Un CD a tenir molt en compte.

Salut i sort,

Harry Connick Jr.
Oh, My Nola
Columbia, 2007.

A la Índia, però, costa molt poder escoltar Madonna o U2, perquè a tot arreu posen música índia, ja sigui tradicional, ja siguin melodies de les de Bollywood.

El mateix passa a països àrabs com Síria i Jordània, o d’Indoxina (Cambodja) on els primers dies trobes fascinant la música autóctona i al tornar a casa pregues per escoltar encara que sigui el David Bisbal.

En aquest sentit, el país mes civilitzat que he trobat es el Liban: tant pots escoltar la musica àrab (pop o tradicional) com la occidental.

Al Japó … hem de separar dues situacions. Els llocs com bars, pachinkos, centres comercials, etc., posen música occidental, ja sigui interpretada per gent que tothom coneix o per les estrelles del pop japonès.

En canvi, a tots els llocs on algú pot estar buscant un moment de tranquilitat, alli posen jazz. Això inclou restaurants, cafeteries, ciber-cafès, la sala d’estar dels ryokan … un munt de llocs.

Música tradicional japonesa? Només l’hem sentida al fil musical de l’estacio de tren de Kyoto, i amb tres minuts ja en tinc més que prou. Pel que llegeixo, aquí tenen més afició a la música clàssica europea.

I, de fet, els turistes que visiten casa nostra tampoc no ho tenen tant fàcil per escoltar sardanes o l’Enric Granados, oi?

Salut i sort,

Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d’un recull d’estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l’àpat.

Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.

Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.

Salut i sort,

I si recordeu l’article que vaig escriure sobre el primer àlbum que van publicar, ja no us cal llegir més. De fet, aquest nou recull de temes es va enregistrar durant les mateixes sessions, per la qual cosa no havia gaire marge per a trobar novetats.

A mi m’han agradat més les peces on domina el piano que no aquelles on la protagonista és la guitarra. Potser perquè he escoltat aquest disc mentre estava treballant i estudiant, i apreciava més la tranquilitat de Mehldau que no la rauxa de Metheny. Potser perquè l’art del guitarrista ha envellit malament, mentre que el pianista està a la seva maduresa. O potser perquè aquest jazz fussion fill del que practicaven fa més de vint anys Herbie Hancock, Chick Corea i Weather Report és un estil que necessita una renovació. El que aleshores era innovació i experimentació ara és avorrit. Tècnicament brillant, sonorament agradable, però musicalment ensopit.

En canvi, les peces on l’instrument solista és el piano, encara que siguin compostes per Metheny, tenen un so més actual ¿o més clàssic? que les fa més digeribles. No hi ha cap tall que sigui dolent, no tindreu cap ensurt. Però tampoc fareu cap gran descobriment.

Algú va dir que un equip ha de ser més que la suma de les parts. Aquesta obra ho demostra. Si l’escolteu sense ambició, en gaudireu molt. Si espereu quelcom a l’alçada dels dos artistes que són, us decebrà.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet
Metheny Mehldau Quartet
Nonesuch, 2007.

Ellis Marsalis es va fer un nom participant com a pianista en alguns dels combos clàssics que surten a totes les enciclopèdies del jazz, però a hores d’ara ja surt a les noves edicions de totes aquestes enciclopèdies com a pare de Branford, Wynton i dos germans més que també són músics d’aquest génere. Clarament és un cas on la genètica i l’entorn es posen d’acord.

Per la seva part Branford Marsalis va fer-se un nom tocant amb Miles Davis i el seu cel·lebèrrim germà Wynton per a assolir el grau d’estrella mediàtica acompanyant Sting en el seu àlbum The dream of the Blue Turtles i la posterior gira mundial.

A Braggtown Branford Marsalis continua fidel al bop. The Rough Guide to Jazz diu d’ell que és el màxim exponent del neo-bop, mentre que Matt Collar qualifica el seu estil de post-bop. A mi se m’escapen aquests matisos i divideixo la seva aportació a aquest àlbum en dos grups.

El primer són les balades, melangioses i serenes, que donen tendresa i dolçor a l’enregistrament. Inclou les peces titolades Hope, Fate, O Solitude (atenció, de Henry Purcell) i la composició pròpia St. Roderick Aloof. Són peces impregnades de blues que faran disfrutar a qualsevol aficionat a la música.

El segon grup el formen només tres talls: l’inicial Jack Baker, Blakzilla i Black Elk Speaks, on el saxo de Branford Marsalis ataca les notes de manera furiosa, molt a l’estil de Coltrane a A Love Supreme. Excepte en el cas de Jack Baker, plena de funky, això no és per a mi.

Un molt bon disc, amb d’allò que em va fer viure espantat del jazz durant molts anys, però farcit també d’allò que m’hi va atreure cap a ell més tard.

Salut i sort,
Ivan.

Branford Marsalis Quartet
Braggtown
Universal/A&M, 2006.

I si recordeu l’article que vaig escriure sobre el primer àlbum que van publicar, ja no us cal llegir més. De fet, aquest nou recull de temes es va enregistrar durant les mateixes sessions, per la qual cosa no havia gaire marge per a trobar novetats.

A mi m’han agradat més les peces on domina el piano que no aquelles on la protagonista és la guitarra. Potser perquè he escoltat aquest disc mentre estava treballant i estudiant, i apreciava més la tranquilitat de Mehldau que no la rauxa de Metheny. Potser perquè l’art del guitarrista ha envellit malament, mentre que el pianista està a la seva maduresa. O potser perquè aquest jazz fussion fill del que practicaven fa més de vint anys Herbie Hancock, Chick Corea i Weather Report és un estil que necessita una renovació. El que aleshores era innovació i experimentació ara és avorrit. Tècnicament brillant, sonorament agradable, però musicalment ensopit.

En canvi, les peces on l’instrument solista és el piano, encara que siguin compostes per Metheny, tenen un so més actual ¿o més clàssic? que les fa més digeribles. No hi ha cap tall que sigui dolent, no tindreu cap ensurt. Però tampoc fareu cap gran descobriment.

Algú va dir que un equip ha de ser més que la suma de les parts. Aquesta obra ho demostra. Si l’escolteu sense ambició, en gaudireu molt. Si espereu quelcom a l’alçada dels dos artistes que són, us decebrà.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet
Metheny Mehldau Quartet
Nonesuch, 2007.