Si ja heu escoltat algun enregistrament d’aquest trio, no cal que continueu llegint: torna a ser el de sempre, partitures de primera interpretades de manera magistral i traspuant emoció a cada nota. De perfectes que són ja gairebé avorreixen. Hi ha qui diu que es miren el melic i que han caigut en l’autocomplaença. A mi em continuen fascinant com el primer cop que els vaig escoltar.

Si no heu escoltat mai aquests tres músics superlatius, Yesterdays és tant bona ocasió com una altra, i una excel·lent motivació pel proper cop que visitin casa nostra.

Adient per a meditar mentre la música s’emporta les nostres preocupacions, com llàgrimes a la pluja. Contraindicat si sou alèrgics a les improvisacions vocals, el piano o la música instrumental.

Salut i sort,

Ivan.

Piety Street agrupa tretze temes de cànon clàssic: slide guitar, veu queixosa, piano agut i molt de sentiment. El conjunt és homogeni, que vol dir tant coherent com monóton, depenent de si l’estil us agrada o no. Predomina el blues seriós sobre el divertit, però és un treball ben accessible pels que no sigueu fanàtics del génere.

Adient per a descobrir un dels grans actuals del jazz. Contraindicat pels fans de la llista d’èxits de quaranta cançons promocionades.

Salut i sort,
Ivan.

A Dreamland la Peyroux aborda diversos registres de jazz vocal. Principalment els mateixos blues que li van donar fama a la Holiday, però també fa incursions en el pop i en el jazz mestís de l’estil Django Reinhardt. I tot ho fa maravellosament bé. El to de Dreamland va des de la languidesa melangiosa fins a l’eufòrica alegria, i mai no decep.

Dreamland sembla un àlbum enregistrat fa cinquanta anys. Això pot ser una gran virtut o un gran defecte, segons el que demaneu, però a mi m’agrada molt escoltar aquests clàssics contemporanis que no desmereixen en res els seus referents.

En definitiva, un disc de l’alçada d’un campanar.

Adient per a fer-li un regal a qualsevol persona amb bon gust. Contraindicat si busqueu una banda que animi a ballar.

Salut i sort,
Ivan.

I l’àlbum de Diana Krall ofereix tot el que podieu esperar després de la seva ja considerable carrera. Molta elegància, un registre vocal lànguid i mesuradament fred, i un acompanyament orquestral senzillament perfecte. Qualsevol rastre d’efervescència tropical o d’entusiasme queden completament descartats.

Per part meva continuu fent-me creus que aquesta noia sigui la mateixa que va enregistrar el magistral Live in Paris, perque quan fa un àlbum d’estudi sembla que tingui orxata a la sang. Molt bonic, però sense gens de picant.

Adient com a música d’acompanyament. Contraindicat si aneu a montar una festa latina.

Salut i sort
Ivan

La companyia discogràfica Verve no s’ha estat de res en la promoció i la presenta com la nova diva del jazz, potser perquè la seva proposta es complementa perfectament amb l’altra cantant de moda dins del gènere, la Diana Krall. La noia canta molt bé i composa cançons molt interessants, però no n’hi ha per tant.

I és que si Dreaming Wide Awake va ser un excel·lent àlbum de jazz, The Orchard no passa de ser un bon àlbum pop disfressat de jazz. Té moments extraordinaris, però li falta coherència i un punt de qualitat per a reclamar la genialitat que se li atribueix. Si aneu curts de temps, les cançons que no us haurieu de perdre són Leave Me Standing Alone, My Heart, Speak Your Heart i Song for Mia.

Això si, la Lizz Wright aconseguirà uns ingresos i una base de seguidors que li donaran prou confiança com per a madurar bé la seva proposta i tornar a reclamar el ceptre del jazz. Un dels seus principals actius és que s’atreveix amb tot el ventall de vesants entre el pop i el jazz, i fins i tot li he trobat un cover d’Old Man.

Salut i sort,
Ivan.

PS: També en parlen SexyBeats i MP3eAVI, que a més comparteixen l’àlbum per a descarregar-lo.

Herbie Hancock és un dels meus ídols personals dins del jazz. És no només un grandíssim pianista, sinó un músic amb majúscules que combina una tècnica depurada amb una sensibilitat excepcional.

I Joni Mitchell és algú que em va costar molt d’entrar, però que m’ha acabat fascinant. Té una llarga carrera plena de cançons emocionants, sensibles i profundes.

Però River és un àlbum que només sóna bé. No molesta, però tampoc no emociona. Reconec la gran dificultat de traslladar l’univers de la Mitchell al llenguatge jazzístic, però és que jo m’havia fet moltes ilusions. I el resultat ha estat un disc avorrit, que he escoltat vàries vegades però que en cap moment he trobat un tall del que digués “aquesta és bona“.

Surt molt més a compte que busqueu Shine, el darrer treball de la Mitchell, o Cantaloupe Island, probablement el més conegut de Hancock.

Adient per acompanyar l’esmorzar un diumenge al matí. Contraindicat si encara teniu són.

Salut i sort,
Ivan.

Ja fa un temps que hi ha evidències que el polifacètic Harry Connick Jr. ha deixat de voler ser la reencarnació de Frank Sinatra. També hi ha indicis que està esdevenint un músic molt important en la vesant jazzística més encarada cap a l’espectacle i menys cap a l’art. Per entendre’ns, després d’haver-se dedicat als musicals de Broadway, Harry Connick Jr. ens proposa un CD amb setze cançons, tres de pròpies i la resta de mestres i clàssics del jazz de Nova Orleans, on no només trobem un compendi del génere, sinó molt bona música.

Quan un cantant de jazz fa un àlbum ple de clàssics la sospita evident és que l’escoltarem com ell s’escolta la seva magnífica veu. Doncs no. Harry Connick Jr. ha parit un àlbum on el so de les big bands sóna millor que mai, on el protagonisme no és de cap solista, sinó de l’orquestra. Grans dosis d’entusiasme i un recull de partitures impresionants fan la resta. L’àlbum es centra com he dit en el jazz de les big bands, ple de swing i de trempera, però trobareu també bocins de bop, soul, rythm’n'blues, dixie, i de pop.

Oh, My Nola és molt engrescador, vitalista, optimista, traspua alegria ànsia per menjar-se el món. Un CD a tenir molt en compte.

Salut i sort,

Harry Connick Jr.
Oh, My Nola
Columbia, 2007.

A la Índia, però, costa molt poder escoltar Madonna o U2, perquè a tot arreu posen música índia, ja sigui tradicional, ja siguin melodies de les de Bollywood.

El mateix passa a països àrabs com Síria i Jordània, o d’Indoxina (Cambodja) on els primers dies trobes fascinant la música autóctona i al tornar a casa pregues per escoltar encara que sigui el David Bisbal.

En aquest sentit, el país mes civilitzat que he trobat es el Liban: tant pots escoltar la musica àrab (pop o tradicional) com la occidental.

Al Japó … hem de separar dues situacions. Els llocs com bars, pachinkos, centres comercials, etc., posen música occidental, ja sigui interpretada per gent que tothom coneix o per les estrelles del pop japonès.

En canvi, a tots els llocs on algú pot estar buscant un moment de tranquilitat, alli posen jazz. Això inclou restaurants, cafeteries, ciber-cafès, la sala d’estar dels ryokan … un munt de llocs.

Música tradicional japonesa? Només l’hem sentida al fil musical de l’estacio de tren de Kyoto, i amb tres minuts ja en tinc més que prou. Pel que llegeixo, aquí tenen més afició a la música clàssica europea.

I, de fet, els turistes que visiten casa nostra tampoc no ho tenen tant fàcil per escoltar sardanes o l’Enric Granados, oi?

Salut i sort,

Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d’un recull d’estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l’àpat.

Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.

Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.

Salut i sort,

I si recordeu l’article que vaig escriure sobre el primer àlbum que van publicar, ja no us cal llegir més. De fet, aquest nou recull de temes es va enregistrar durant les mateixes sessions, per la qual cosa no havia gaire marge per a trobar novetats.

A mi m’han agradat més les peces on domina el piano que no aquelles on la protagonista és la guitarra. Potser perquè he escoltat aquest disc mentre estava treballant i estudiant, i apreciava més la tranquilitat de Mehldau que no la rauxa de Metheny. Potser perquè l’art del guitarrista ha envellit malament, mentre que el pianista està a la seva maduresa. O potser perquè aquest jazz fussion fill del que practicaven fa més de vint anys Herbie Hancock, Chick Corea i Weather Report és un estil que necessita una renovació. El que aleshores era innovació i experimentació ara és avorrit. Tècnicament brillant, sonorament agradable, però musicalment ensopit.

En canvi, les peces on l’instrument solista és el piano, encara que siguin compostes per Metheny, tenen un so més actual ¿o més clàssic? que les fa més digeribles. No hi ha cap tall que sigui dolent, no tindreu cap ensurt. Però tampoc fareu cap gran descobriment.

Algú va dir que un equip ha de ser més que la suma de les parts. Aquesta obra ho demostra. Si l’escolteu sense ambició, en gaudireu molt. Si espereu quelcom a l’alçada dels dos artistes que són, us decebrà.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet
Metheny Mehldau Quartet
Nonesuch, 2007.

Ellis Marsalis es va fer un nom participant com a pianista en alguns dels combos clàssics que surten a totes les enciclopèdies del jazz, però a hores d’ara ja surt a les noves edicions de totes aquestes enciclopèdies com a pare de Branford, Wynton i dos germans més que també són músics d’aquest génere. Clarament és un cas on la genètica i l’entorn es posen d’acord.

Per la seva part Branford Marsalis va fer-se un nom tocant amb Miles Davis i el seu cel·lebèrrim germà Wynton per a assolir el grau d’estrella mediàtica acompanyant Sting en el seu àlbum The dream of the Blue Turtles i la posterior gira mundial.

A Braggtown Branford Marsalis continua fidel al bop. The Rough Guide to Jazz diu d’ell que és el màxim exponent del neo-bop, mentre que Matt Collar qualifica el seu estil de post-bop. A mi se m’escapen aquests matisos i divideixo la seva aportació a aquest àlbum en dos grups.

El primer són les balades, melangioses i serenes, que donen tendresa i dolçor a l’enregistrament. Inclou les peces titolades Hope, Fate, O Solitude (atenció, de Henry Purcell) i la composició pròpia St. Roderick Aloof. Són peces impregnades de blues que faran disfrutar a qualsevol aficionat a la música.

El segon grup el formen només tres talls: l’inicial Jack Baker, Blakzilla i Black Elk Speaks, on el saxo de Branford Marsalis ataca les notes de manera furiosa, molt a l’estil de Coltrane a A Love Supreme. Excepte en el cas de Jack Baker, plena de funky, això no és per a mi.

Un molt bon disc, amb d’allò que em va fer viure espantat del jazz durant molts anys, però farcit també d’allò que m’hi va atreure cap a ell més tard.

Salut i sort,
Ivan.

Branford Marsalis Quartet
Braggtown
Universal/A&M, 2006.

I si recordeu l’article que vaig escriure sobre el primer àlbum que van publicar, ja no us cal llegir més. De fet, aquest nou recull de temes es va enregistrar durant les mateixes sessions, per la qual cosa no havia gaire marge per a trobar novetats.

A mi m’han agradat més les peces on domina el piano que no aquelles on la protagonista és la guitarra. Potser perquè he escoltat aquest disc mentre estava treballant i estudiant, i apreciava més la tranquilitat de Mehldau que no la rauxa de Metheny. Potser perquè l’art del guitarrista ha envellit malament, mentre que el pianista està a la seva maduresa. O potser perquè aquest jazz fussion fill del que practicaven fa més de vint anys Herbie Hancock, Chick Corea i Weather Report és un estil que necessita una renovació. El que aleshores era innovació i experimentació ara és avorrit. Tècnicament brillant, sonorament agradable, però musicalment ensopit.

En canvi, les peces on l’instrument solista és el piano, encara que siguin compostes per Metheny, tenen un so més actual ¿o més clàssic? que les fa més digeribles. No hi ha cap tall que sigui dolent, no tindreu cap ensurt. Però tampoc fareu cap gran descobriment.

Algú va dir que un equip ha de ser més que la suma de les parts. Aquesta obra ho demostra. Si l’escolteu sense ambició, en gaudireu molt. Si espereu quelcom a l’alçada dels dos artistes que són, us decebrà.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet
Metheny Mehldau Quartet
Nonesuch, 2007.

Ellis Marsalis es va fer un nom participant com a pianista en alguns dels combos clàssics que surten a totes les enciclopèdies del jazz, però a hores d’ara ja surt a les noves edicions de totes aquestes enciclopèdies com a pare de Branford, Wynton i dos germans més que també són músics d’aquest génere. Clarament és un cas on la genètica i l’entorn es posen d’acord.

Per la seva part Branford Marsalis va fer-se un nom tocant amb Miles Davis i el seu cel·lebèrrim germà Wynton per a assolir el grau d’estrella mediàtica acompanyant Sting en el seu àlbum The dream of the Blue Turtles i la posterior gira mundial.

A Braggtown Branford Marsalis continua fidel al bop. The Rough Guide to Jazz diu d’ell que és el màxim exponent del neo-bop, mentre que Matt Collar qualifica el seu estil de post-bop. A mi se m’escapen aquests matisos i divideixo la seva aportació a aquest àlbum en dos grups.

El primer són les balades, melangioses i serenes, que donen tendresa i dolçor a l’enregistrament. Inclou les peces titolades Hope, Fate, O Solitude (atenció, de Henry Purcell) i la composició pròpia St. Roderick Aloof. Són peces impregnades de blues que faran disfrutar a qualsevol aficionat a la música.

El segon grup el formen només tres talls: l’inicial Jack Baker, Blakzilla i Black Elk Speaks, on el saxo de Branford Marsalis ataca les notes de manera furiosa, molt a l’estil de Coltrane a A Love Supreme. Excepte en el cas de Jack Baker, plena de funky, això no és per a mi.

Un molt bon disc, amb d’allò que em va fer viure espantat del jazz durant molts anys, però farcit també d’allò que m’hi va atreure cap a ell més tard.

Salut i sort,
Ivan.

Branford Marsalis Quartet
Braggtown
Universal/A&M, 2006.

Enteneu-me bé: Not Too Late és un disc molt bo. Un acompanyant perfecte si voleu llegir o estudiar, una bona música de fons mentre esteu conduint, i una banda sonora molt lluïda per un sopar romàntic. Està interpretat i produit sense cap mena d’error i amb gran luxe, però li falta quelcom, digueu-li màgia, geni, sentiment o com vulgueu, allò indefinible que separa el bon material que t’agrada d’aquell que et fa emocionar i t’enganxa per sempre. Hi ha un munt de cançons excel·lents, però cap obra mestra.

La qüestió és que Not Too Late té una barreja d’estils que no l’afavoreix gaire. Trobem musical dels anys 30 (My Dear Country) pop jazzy (Wish I Could), new orleans (Sinkin’ Soon), pop (The Sun Doesn’t Like You), i blues (Until The End, Broken), soul (Thinking About You) i fins i tot western (Wake Me Up). Tota una demostració de versatilitat per part de la Norah Jones, però alhora una demostració d’atonia interpretativa, ja que la seva veu sóna exactament igual en tots aquests registres, sense que se’ls faci seus. Un repàs al bo i millor de la tradició musical americana donava per molt més.

En qualsevol cas, Not Too Late és un pas important en un moment crític de la carrera de Norah Jones. Després d’entusiasmar amb un debut dedicat al jazz i de decebre artísticament (alhora que encertar comercialment) amb Feels Like Home, àlbum dedicat més aviat al pop, Norah Jones havia participat en experiments (Peeping Tom), divertiments (amb la seva banda paral·lela, els Little Willies) i un munt de discos de gent que no té gaire a veure amb el seu estil (Foo Fighters, Ryan Adams, Dayna Kurtz) i durant el 2006 s’ha trobat amb la mort del seu productor habitual Arif Mardin. O sigui que havia curiositat per saber quin rumb prenia.

Com també hi ha molta expectació per saber en què acabarà My Blueberry Nights. Aquest és el títol que sembla que tindrà el film que constituirà un doble debut a Hollywood: el de Wong Kar Wai (Hierro 3) amb un film rodat en anglès i el de Norah Jones com actriu, i a més en el rol protagonista. La resta del repartiment (Jude Law, David Strathairn, Natalie Portman, Ed Harris i Rachel Weisz) no pot ser més alentador.

Al final, resulta que el que trobo és que la veu de la noia no dóna tant de si com les expectatives que ha estat capaç de generar la música que composa aquesta jove que segurament ens depararà noves i agradables sorpreses.

Salut i sort,
Ivan.

Norah Jones
Not Too Late
Blue Note, 2007.

Els convidats físics inclouen Patti Austin (una grandíssima i menys coneguda del que es mereix cantant de jazz), Paul McCartney, Herbie Hancock i Stanley Clarke, i entre els convidats virtuals, aquells que van escriure cançons que aquí es versionen, podem mentar Darryl Hall (Every Time You Go Away), Sam Cooke (Bring It on Home to Me) o Bobby Womack (Breezin’), o sigui que estem dient paraules majors.

El resultant és excel·lent, tant quan la cosa sóna més smooth (Summer Breeze), més jazz clàssic (sorprenentment Breezin’) o quan els pega pel rythm’n'blues (Every Time You Go Away, dels Hall & Oates). Barreja d’estils i homogeneitat en el tractament: guitarres dolces i veus suaus, amb acompanyaments càlids i mig temps contundents formen un disc que ens agradarà molt i igual a tots els que haguem passat la barrera dels 30 i la necessitat compulsiva de tralla/ritme perquè si. S’alternen les lentes per a ballar agarrat i les més marxosetes per a bellugar-se amb més ritme, però no és un disc per a la pista sinó més aviat per acompanyar una xerrada i una copa.

A més, tots dos protagonistes mostren un excel·lent moment interpretatiu. Al Jarreau resulta menys protagonista del que es podria esperar, especialment quan veus que ha afegit lletres a algun tema instrumental i que és l’únic dels dos que ha composat manterial per l’àlbum, però quan canta ho fa amb sentiment i convicció, sense escoltar-se a si mateix. Per la seva banda, George Benson encerta a fer alguns dels millors solos que li recordo en molt de temps. Durant anys he tingut la impressió que s’imitava a si mateix, però en aquest disc no sóna tant a impostura com a desenvolupament natural de les cançons.

Si a més haguessin convidat Kenny G l’alineació hagués estat complerta, però possiblement s’haguessin passat de sucre, però així els ha quedat rodó.

Salut i sort,
Ivan.

Al Jarreau & George Benson
Givin’ It Up
Concord, 2006.

DJs i músics brasilers, estrelles de l’electro-bossa, s’han mobilitzat per a adaptar al seu particular estil un grapat de cançons inoblidables de The Rolling Stones. Són músics competents, especialment pel que fa a les cantants. Si has llegit parant atenció, a hores d’ara ja portes dos ensurts: un DJ fotent mà als Rolling Stones? Una cantant femenina suplantant a Mick Jagger? Relaxa’t.

Perquè la proposta de Bossa’n'Stones és precisament per a això: relaxar-se tranquilament escoltant sas satàniques majestats. El resultat és melòdic, suau, dolç, divertidament naïf i molt engrescador. Els que opinen que els Stones només són una màquina de soroll descobriran la bellesa d’unes cançons que si s’han fet clàssics absoluts del segle XX és per la seva qualitat i no [només] per la inversió en màrqueting o la potència dels amplificadors. Els que estimeu els Stones però admetieu que els Beatles feien millors cançons, us emportareu una grandíssima alegria. I tots els que l’escolteu disfrutareu d’un disc magnífic.

El recull és pla, sense grans variacions d’estil ni arrenjaments i tots els talls sonen igual: a bossa nova. La gràcia està en apreciar el camí recorregut des del blues i el rock originals. De fet, tot i que en els crèdits sembla que cada cançó està interpretada per un conjunt diferent, jo juraria que la cantant és sempre la mateixa.

A hores d’ara ja han publicat la segona part de la revisió stoniana, molt inferior al primer recull, i un altre àlbum de versions de Bob Marley, o sigui que ha tingut força èxit i previsiblement atacaran altres fonts d’inspiració.

Si aquests CDs són de l’estil homenatge a un artista, el que ve ara és encara més ample: un munt de músics del jazz fan versions de cançons pop. Si jazz ja és una etiqueta massa ampla, escoltant aquest àlbum descobreixes que dins del pop caben des de Jimi Hendrix fins a Deep Purple, passant per Madonna, Nirvana i Radiohead. Però com que la música són sons i sensacions, passem pàgina.

L’invent, sorprenentment també, funciona. La majoria de peces són molt previsibles i reprodueixen amb força exactitud l’original, però el resultat són sempre a quelcom que es pot etiquetar com a jazz sense ofendre cap purista, i sóna prou bé. La versió que Martin Taylor signa del Johnny and Mary de Robert Palmer recorda Django Reinhardt i el jazz pre-bop; Cecilia Norby broda el Life On Mars de David Bowie; Bobby McFerrin fa ell sól els quatre papers dels Beatles a Drive My Car; però el millor de tot és escoltar Smoke On The Water tocada per una big band i amb un cor de veus estil Manhattan Transfer. Els agoserats es diuen Señor Coconut i des d’ara mateix tenen tota la meva admiració.

Salut i sort,
Ivan.

Bossa’n'Stones
Music Brokers, 2.005.
Bossa’n'Stones 2
Music Brokers, 2.006.
Reprise! When jazz meets pop
Reprise, 2.005.

El so és impecable, la selecció de cançons és indiscutible, els músics són excel·lents, i el disc es queda curt. Perquè? Pel que gairebé sempre li trobo a la Krall: li falta sang. Al seu directe a París, per mi el seu millor enregistrament, desbordaba passió. Al seu primer àlbum de casada, The Girl from the Other Room, desprenia romanticisme i emoció. Però la resta de la seva discografia és elegantment freda.

Enteneu-me bé: és un bon disc, m’agrada, no està malament, però Deu me’n guardi de recomanar-li a ningú. Perquè també el trobo un disc avorrit, adient per acompanyar-me mentre estic estudiant Psicosociologia del Consum (com fa una estona), treballant, o llegint el diari. Durant molt de temps vaig evitar tota la música que portava l’etiqueta jazz a sobre per culpa d’aquella música bonica-però-freda que sempre sóna a les pel·lícules quan hi ha l’escena de la festa a Hollywood, a la vora de la piscina, tothom ben vestit, com la que hi ha a The Player (de Altman, mort fa poc i del que no he parlat). Si escoltes una cançó (per exemple Exactly Like You, què per mi és la millor del CD) molt probablement diràs que t’agrada molt. Però si una hora després d’haver escoltat l’àlbum et demanen l’opinió, voldràs tornar-lo a escoltar per si de cas, perquè el més segur és que hagis desconnectat.

A banda de la meva crítica a l’estil vocal de la diva, cap altra objecció. Segurament s’emportarà algun Grammy, vendrà molts exemplars, el descarregaran encara més cops, i quan torni a fer concerts continuarà exhaurint les entrades. Res a dir.

La Diana i Elvis Costello esperen bessonada abans de Cap d’Any. Esperem que en lloc de pa portin alguna mica de pebre sota el braç.

Salut i sort,
Ivan.

Diana Krall
From This Moment On
Verve, 2.006.

Vaig descobrir Pat Metheny mentre estudiava Informàtica, gràcies a Anna, que creia que era el millor músic del món. Des d’aleshores és un dels meus guitarristes de referència. Construeix una música molt agradable, amb punxes agudes i planúries suaus, regalant estones dolces i moments de gran intensitat. Fa discos que tant li podria regalar a mon pare com recomanar-li als meus cosins més joves. Porta trenta anys al cim del jazz modern.

Brad Mehldau és un descobriment molt més recent, gràcies a una crítica crec que de La Vanguardia. Un pianista modern però ortodox, que desenvolupa improvisacions i temes moderns amb una aproximació clàssica. Ha fet solos, trios i ha participat en projectes més amplis. Si t’agrada el jazz, és algú a qui anar seguint, perquè tothom el dóna com el pianista més interessant d’aquesta generació i el senyala com futur hereu del mestre Jarrett.

Amb aquests antecedents, i sabent que quan una discogràfica junta dos galls al mateix estudi de gravació la cosa va de bo, les expectatives són màximes. El que aquest any hem tingut és només la primera part d’aquella col·laboració, una setmana plegats a un estudi de Nova York, al desembre del 2.005. Durant el 2.007 s’editarà un segon àlbum.

I aquest primer àlbum són tres peces de Mehldau i set de Metheny, de qualitat bona i uniforme, sense cap genialitat però tampoc sense farciments innecessaris. Tot sóna bé, seguint fidelment els estils respectius i aconseguint fer-nos creure que aquest duo ha tocat junt durant anys. El diàleg entre tots dos instruments és natural i brillant en ocasions, sense cap mena d’interferència -fet destacable en aquesta combinació d’instruments. Hi ha talls que animen i n’hi ha que emocionen, tots agraden. Un molt bon àlbum de jazz modern, amb improvisacions (hi ha un moment que Mehldau sembla que imiti Keith Jarrett), amb bon free jazz i amb tres peces del pianista que amb la guitarra guanyen molta vivacitat.

Però jo em quedo decebut. Decebut perquè els anteriors duets de Metheny, amb monstres com John Scofield o Charlie Haden van deixar obres mestres inqüestionables. La suma de talents hauria de multiplicar el resultat, i aquí només arriba al màxim de tots dos. A més, no hi ha cap mena d’innovació. Fa més de 10 anys vaig anar -amb aquella Anna- a veure Metheny al Velòdrom, on presentava Parallel Realities acompanyat de Jack DeJohnette, Herbie Hancock i Dave Holland (aquests si que eren galàctics i no uns que es vestien de blanc…) i la música que interpretaven era calcada de la que podeu escoltar en aquest àlbum. 10 anys haurien de notar-se. Quan dos genis no aprenen del pas del temps, malament.

O sigui que si prescindiu del totxo que us he fotut i escolteu el disc, us agradarà. Però no espereu una obra mestra, perquè no és el cas.

Salut i sort,
Ivan.

Pat Metheny & Brad Mehldau
Metheny Mehldau
Nonesuch, 2.006

En aquest CD escoltareu jazz vocal, elegant i passionat. Barreja composicions pròpies i de versions d’altres (Joni Mitchell, Serge Gainsbourg, Chaplin, Mercer, i l’èxit pop Everybody’s Talking) que no fan sinó confirmar que els grans músics no es deixen encorsetar en etiquetes de ferro. El grup d’acompanyament, dominant guitarres i piano, és discret i eficaç alhora. Afegiu-li òrgan i cordes allà on han volgut canviar de to i obtindreu tot el ventall de tonalitats jazzistiques.

Si a Careless Love exprimia la semblança de veu amb Billy Holiday, aquí la Peyroux amplia el seu registre vocal, sense perdre gens ni mica. Sóna més continguda però alhora transmet més sensibilitat. I amb una dicció perfecta, fins i tot en francès, que et permet entendre perfectament la lletra de totes les cançons.

Us deixo amb l’enllaç a la seva web oficial, el video de l’engrescadora I’m All Right i un avís: dimarts 21 de novembre toca a Barcelona, dins de la programació del Festival de Jazz.

Una dotzena de cançons d’aire sentimental, íntim, romàntic i una mica nostàlgic també. Més que recomanable.

Salut i sort,
Ivan.

Madeleine Peyroux
Half The Perfect World
Rounder, 2006.