Sade ha tornat.

I tot el temps que ha passat des d’aquell Lovers Rock, que ja era tornada després d’una llarguíssima absència, sembla que no hagi passat. La seva música actual manté les mateixes característiques de la passada: interpretació, tonades, emocions, instrumentació, tot. L’anquilosament o la perennitat dels clàssics?

Perquè l’anglonigeriana Sade Adu es pot considerar ja un clàssic del pop (existeix l’etiqueta pop-jazz?). Els seus àlbums de tornada reben els honors de la premsa generalista i els pressupostos de màrketing destinats a les grans novetats. La gent en parla quan fa el cafè i les televisions li concedeixen un tall d’un minut als telenotícies. Les seves imitadores, capitanejades per Norah Jones, ja tenen èxit indiscutible. I les ràdios continuen emetent els seus èxits de fa gairebé trenta anys.

I malauradament continuaran fent-ho, perquè Soldier of Love no millora el material pretèrit. La desena de cançons de Soldier of Love és digna de Sade: caliu, romanticisme, melangia, passió i elegància. Però no hi ha arestes. Manca un punt de trempera, alguna cançó que convidi a ballar (hi ha algun lloc on gent que encara sigui en edat laboral balli lentes?) i manca alguna cançó prou rotunda, prou rodona, com per discutir-li a Smooth Operator o Sweetest Taboo la primacia en el repertori de la diva Sade.

Seria injust destacar alguna cançó dins d’un àlbum molt homogeni, però a mi The Safest Place m’ha semblat realment bona.

Nogensmenys Soldier of Love és un àlbum molt més que acceptable. Exquisit i totalment recomenable i que a mi m’ha retrobat amb una amiga que m’havia donat molts moments memorables.

Adient per quan la cosa ja està feta i només cal consumar. Contraindicat si encara l’heu de convèncer.

Salut i sort,
Ivan.

Bonus track: posats a recordar temps passats, el meu descobriment de Sade va ser al concert que va organitzar el Bob Geldof. Palplantat davant el televisor esperant veure l’actuació conjunta de David Bowie i Mick Jagger, i gent més canyera, em vaig quedar bocabadat mirant una negra que no tenia res a veure amb el que m’agradava en aquell moment.