Arxiu d'etiquetes: jazz

Funked Up and Chilled Out

Un molt bon disc de jazz mestís.

Candy Dulfer - Funked Up and Chilled Out

Segur que molts de vosaltres recordeu l’acaramelat i ara passat de moda Kenny G. O també un duet britànic que es deien Shakatak. Música pop instrumental amb pretensions de qualitat, prou animat per a atreure el sector més jove, prou dolç com per no espantar el més correcte, música ambiental apropiada per a gairebé qualsevol ambient.

Doncs la Candy Dulfer emplena aquest espai però a més li afegeix unes saboroses dosis d’adrenalina i ritme. És com un Maceo Parker però sense les referències llatines, per entrendre’ns. El mestissatge aquí és d’influències (pop, jazz, funky, una mica de bossa) i sobretot per la barreja entre instruments electrònics i el saxo solista de la Candy Dulfer.

I això pot estar bé? Doncs si. Les balades tenen pocs moments cursis i els talls més rítmics de debó que et fan bellugar-te. La relació entre la saxofonista i el seu acompanyament (bàsicament teclats i la secció rítmica) és equilibrada i això fa que el conjunt tingui trempera en tot moment. Funked Up and Chilled Out no és ni una succesió inacabable de solos ni un àlbum orquestral a l’ús i el seu llarg nom descriu perfectament els dos ànims en que us submergirà successivament.

Adient per acompanyar-vos des del darrera. Contraindicat per a puristes del jazz acústic.

Salut i sort,
Ivan.


Bare Bones

Amb Bare Bones la Madeleine Peyroux es desempallega de la pesada càrrega de ser la nova Billie Holiday i comença a explorar nous territoris musicals.

Madeleine Peyroux - Bare Bones

Les catorze cançons que interpreta Madeleine Peyroux a Bare Bones són balades, que van del jazz i el blues a un pop dolç i pausat gens allunyat dels preceptes estètics que fins ara ha conreat aquesta cantant canadenca afincada a Paris. Hi ha una mínima evolució, que no es qüestió ni de perdre ni de cremar el mercat, no cap sorpresa i perfeccionament d’un segell que ja és reconeixible i popular.

Escoltar Bare Bones submergeix en sensacions tant càlides i agradables com quedar-se al llit ben tapat un matí d’hivern. Tant la veu com els arranjaments de la música són el que un pot esperar d’un àlbum de Madeleine Peyroux i la qualitat és sempre molt alta. Curiosament, el parell de peces que sonen més jazz són les dues versions de Leonard Cohen. A banda, les dues cançons estil Holiday, un remanent del passat, encara perfecte, ja molt vist.

Adient pels que busquen música chill out i qualitat alhora. Contraindicat si patiu hipotensió.

Salut i sort,
Ivan.


TriEZ al Luz de Gas

Gràcies a la Carme vaig poder gaudir d’un magnífic concert allà on d’altres només saben banyar-se en xampany.

TriEZ en directe al Luz de Gas
I és que els TriEZ (Agustí Fernández al piano, Baldo Martínez al contrabaix i Ramon López a la bateria) desenvolupen una proposta que parteix del bon humor i l’amor a la música i transporta al paradís sonor de la improvisació jazzística. Al més pur estil del Keith Jarrett Trio, aquests tres virtuosos s’acoblen perfectament en les seves interpretacions, tant de temes propis com d’estàndards, i captiven l’audiència amb imaginació, intensitat i talent. Totes tres coses, a dojo.

L’única pega que li podem posar a un concert sensacional és la seva curta durada, ja que els TriEZ ben just si van estar hora i mitja sobre l’escenari.

Busqueu el seu enregistrament, totalment recomanable, però sapigueu que el seu directe és moltíssim millor.

Salut i sort,
Ivan.


Chick Corea al Palau de la Música

Chick Corea va oferir al Palau un d’aquells concerts que recordes tota la vida.

La promoció del concert es va basar en que per primera vegada actuava Chick Corea a Barcelona en format solo, acompanyat només del piano, i no envoltat d’una banda. Però això només va ser veritat a mitges.

La primera hora del concert va consistir en la interpretació per part de Chick Corea d’alguns clàssics del seu repertori, tant propis com préstecs de Thelenious Monk o Bill Evans. Va ser una hora d’interpretació tècnicament perfecta, però molt continguda emocionalment. A l’acomiadar-se al descans ja va anunciar que la segona part seria “something completely different“.

A la represa va interpretar música clàssica russa que sonava jazz clàssic i els seus Children Portraits, on si que es va soltar més el pianista. Estem parlant en qualsevol cas d’una tècnica i brillantesa magistrals, però d’una emoció allunyada de la del Keith Jarrett. I fins aquí va durar el magnífic concert que tots esperàvem.

Perquè a continuació va entrar el Niño Josele i el duo va interpretar una altra peça de Bill Evans barrejant el jazz amb el flamenco, una mescla que ja no és nova però que van executar perfectament, amb convicció i duende.

Però quan va ensorrar-se el Palau va ser quan va sortir a escena el gran Carles Benavent i ja en format de trio es va llençar el que Chick Corea va qualificar de jam session però que el públic vam veure que estava ben preparada, tot i que ens va saber a glòria. La festa va ser incontenible i el púbic va acabar dempeus aplaudint a rabiar un tema de més de mig hora que va partir del Concierto de Aranjuez i que va passejar pel jazz més modern i el flamenc més lliure.

No vaig veure ningú que no sortís del Palau de la Música amb un somriure d’orella a orella. Senzillament, memorable.

Salut i sort,
Ivan.


Michael Bublé Meets Madison Square Garden

Tornen els crooners. Avui parlem de Michael Buble.

Gent com Harry Connick Jr. van rellançar un génere que hom pensava que amb l’envelliment (que mai decadència) de Frank Sinatra i Tony Bennett estava condemnat a desaparèixer. Es va colar alguna ganga (Michael Bolton) enmig de la veta, però hem pogut descobrir noves veus i noves maneres de gaudir d’estàndards immortals.

Aquest enregistrament en directe, originalment publicat com a DVD, és un magnífic exemple. Des del respecte cap als clàssics s’executa una fòrmula tant vella com infalible: un bon cantant amb bon timbre de veu i habilitat per donar-li caliu a la interpretació; una banda d’acompanyament que toqui senzillament bé les partitures; uns arrenjaments que en moments concrets semblin improvisats o agoserats; i deixeu que la màgia de Me And Mrs. Jones, Call Me Irresponsible o I’ve Got The World On A String faci l’efecte.

Michael Buble Meets Madison Square Garden

Michael Buble interpreta amb elegància i convenciment un repertori guanyador (apunteu I’m Your Man o Crazy Little Thing Called Love) que ens entreté i ens canvia l’ànim a millor. Si els crooners clàssics bevien les fonts del jazz vocal, Buble i companyia han ampliat l’espectre al pop i rock més accessible, sense ensorrar els originals en muntanyes de sucre i arribant a audiències massives.

Adient per a acompanyar qualsevol estona. Contraindicat si espereu una excusa per saltar o ballar.

Salut i sort,
Ivan.


Marlango, al Liceu

El concert va començar amb la inesperada actuació d’Aaron Thomas, australià que viu aquí i que armat només amb la seva veu, una guitarra acústica i la veu acompanyant de Rebeca va deixar ganes de tornar a escoltar-lo, que ja és molt quan vas a un concert per escoltar algú altre.

El concert, ara sí, de Marlango, va començar a trompicons, amb la banda interpretant temes ràpids i intercalant pauses silencioses entre les cançons. Això ja els va passar al Palau de la Música i aleshores vaig pensar que era manca d’experiència, que en algun moment aprendrien a gestionar millor el ritme dels concerts. La qüestió és que la primera part dels concerts de Marlango és més tranquila que les cançons que proposen.

Però a partir d’algun moment l’encant de la seva música agafa el protagonisme, captura el públic i els músics s’adonen. És aleshores quan (o potser és a l’inrevés, ves a saber) l’Alejandro Pelayo i la Leonor Watling comencen a improvisar monòlegs i diàlegs a l’escenari, conreen la complicitat amb el públic, i se’l fan totalment seu. La qüestió ara és que hem passat a tenir un concert més calent que les cançons.

I quan la cosa està així Marlango sap aprofitar-ho i monta una festa grossa sense importar-li l’alcúrnia del local on toca. La darrera hora de concert, amb el públic aplaudint, seguint el ritme, cantant i gaudint va ser poc menys que apoteòsica. I aquí si, es va notar que saben com portar el públic de la mà cap el seu territori.

Si teniu temps i interès, proveu de buscar videos a la xarxa on interpretin en directe Shake the Moon, You Won’t Have Me, Take Me, It’s Allright. Quan vaig parlar sobre Life in the Treehouse ja us en vaig deixar uns quants. Paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Bis: no vaig poder parlar amb ells després del concert, però diria que a Miss Mole li va agradar moltíssim, i que Mr. Mole que anava arrastrat al concert s’ho va passar molt bé i va descobrir el grup.


Soldier of Love

Sade ha tornat.

I tot el temps que ha passat des d’aquell Lovers Rock, que ja era tornada després d’una llarguíssima absència, sembla que no hagi passat. La seva música actual manté les mateixes característiques de la passada: interpretació, tonades, emocions, instrumentació, tot. L’anquilosament o la perennitat dels clàssics?

Perquè l’anglonigeriana Sade Adu es pot considerar ja un clàssic del pop (existeix l’etiqueta pop-jazz?). Els seus àlbums de tornada reben els honors de la premsa generalista i els pressupostos de màrketing destinats a les grans novetats. La gent en parla quan fa el cafè i les televisions li concedeixen un tall d’un minut als telenotícies. Les seves imitadores, capitanejades per Norah Jones, ja tenen èxit indiscutible. I les ràdios continuen emetent els seus èxits de fa gairebé trenta anys.

I malauradament continuaran fent-ho, perquè Soldier of Love no millora el material pretèrit. La desena de cançons de Soldier of Love és digna de Sade: caliu, romanticisme, melangia, passió i elegància. Però no hi ha arestes. Manca un punt de trempera, alguna cançó que convidi a ballar (hi ha algun lloc on gent que encara sigui en edat laboral balli lentes?) i manca alguna cançó prou rotunda, prou rodona, com per discutir-li a Smooth Operator o Sweetest Taboo la primacia en el repertori de la diva Sade.

Seria injust destacar alguna cançó dins d’un àlbum molt homogeni, però a mi The Safest Place m’ha semblat realment bona.

Sade - Soldier of Love

Nogensmenys Soldier of Love és un àlbum molt més que acceptable. Exquisit i totalment recomenable i que a mi m’ha retrobat amb una amiga que m’havia donat molts moments memorables.

Adient per quan la cosa ja està feta i només cal consumar. Contraindicat si encara l’heu de convèncer.

Salut i sort,
Ivan.

Bonus track: posats a recordar temps passats, el meu descobriment de Sade va ser al concert que va organitzar el Bob Geldof. Palplantat davant el televisor esperant veure l’actuació conjunta de David Bowie i Mick Jagger, i gent més canyera, em vaig quedar bocabadat mirant una negra que no tenia res a veure amb el que m’agradava en aquell moment.


Yesterdays

Yesterdays és el darrer enregistrament en directe del trio format per Keith Jarrett, Jack DeJohnette, i Gary Peacock.

Keith Jarrett - Yesterdays

Si ja heu escoltat algun enregistrament d’aquest trio, no cal que continueu llegint: torna a ser el de sempre, partitures de primera interpretades de manera magistral i traspuant emoció a cada nota. De perfectes que són ja gairebé avorreixen. Hi ha qui diu que es miren el melic i que han caigut en l’autocomplaença. A mi em continuen fascinant com el primer cop que els vaig escoltar.

Si no heu escoltat mai aquests tres músics superlatius, Yesterdays és tant bona ocasió com una altra, i una excel·lent motivació pel proper cop que visitin casa nostra.

Adient per a meditar mentre la música s’emporta les nostres preocupacions, com llàgrimes a la pluja. Contraindicat si sou alèrgics a les improvisacions vocals, el piano o la música instrumental.

Salut i sort,

Ivan.


Piety Street

John Scofield ha publicat un sensacional àlbum de blues i jazz.

Piety Street agrupa tretze temes de cànon clàssic: slide guitar, veu queixosa, piano agut i molt de sentiment. El conjunt és homogeni, que vol dir tant coherent com monóton, depenent de si l’estil us agrada o no. Predomina el blues seriós sobre el divertit, però és un treball ben accessible pels que no sigueu fanàtics del génere.

John Scofield - Piety Street

Adient per a descobrir un dels grans actuals del jazz. Contraindicat pels fans de la llista d’èxits de quaranta cançons promocionades.

Salut i sort,
Ivan.


Dreamland

La Madeleine Peyroux s’ha guanyat una merescuda reputació com a excel·lent intérpret de jazz, i a més de la manera més difícil, sent comparada amb una patum de la talla de Billie Holiday. Dreamland va ser el seu espectacular debut.

Madeleine Peyroux - Dreamland

A Dreamland la Peyroux aborda diversos registres de jazz vocal. Principalment els mateixos blues que li van donar fama a la Holiday, però també fa incursions en el pop i en el jazz mestís de l’estil Django Reinhardt. I tot ho fa maravellosament bé. El to de Dreamland va des de la languidesa melangiosa fins a l’eufòrica alegria, i mai no decep.

Dreamland sembla un àlbum enregistrat fa cinquanta anys. Això pot ser una gran virtut o un gran defecte, segons el que demaneu, però a mi m’agrada molt escoltar aquests clàssics contemporanis que no desmereixen en res els seus referents.

En definitiva, un disc de l’alçada d’un campanar.

Adient per a fer-li un regal a qualsevol persona amb bon gust. Contraindicat si busqueu una banda que animi a ballar.

Salut i sort,
Ivan.