Tot i que La gran ona de Kanagawa d’Hokusai sigui potser l’estampa més coneguda de l’ukiyo-e, n’hi ha moltes més que també es presenten a La Pedrera, que són tant o més interessants i que tenen molt poc a veure temàticament.

Bàsicament el nom d’ukiyo-e es refereix a un conjunt de tècniques per a realitzar estampes sobre fusta de cirerer, un art que es va desenvolupar al Japó dels segles XVII i XVIII i que va fascinar els cercles artístics europeus del XIX, particularment gent com Van Gogh.

Són estampes delicades i de gran força visual. Amb molt poques linies i menys colors aconsegueixen expressar i transmetre sentiments amb gran intensitat. Tant se val si estem parlant de retrats, de paissatges o de la vida quotidiana. L’interès dels artistes i la moda va anar passant per diferents objectes d’atenció, potser els que aquí han esdevingut més tòpics és el de les estampes eròtiques i les imatges del mont Fuji, però paga la pena veure les altres sèries.

A internet podeu trobar un munt de websites dedicades a l’ukiyo-e. Per una brevíssima introducció al concepte, l’entrada de la wikipedia, ja va prou bé. Si preferiu empapar-vos de les imatges, us recomano aquesta galeria.

El que a mi m’atrau de l’ukiyo-e és la simplicitat del dibuix, la suavitat en la forma. Ni el dibuix ni els colors són agressius. El que em m’agrada és la rotunditat del missatge, el colpidor que arriba a ser la visió de les estampes. Quan veig l’ona d’Hokusai gairebé sento la força amb que impactarà més endavant; quan veig el Fujiyama a les seves estampes, respiro l’aire dels boscos japonesos. Contemplant les escenes de la vida quotidiana d’Hiroshige pots escoltar les seves converses i el soroll del seu treball.

I el que em resulta més fascinant és que els retrats són més aviat caricatures. Fixeu-vos a les cares. Pocs traços realistes, abundància d’estilització, corbes suaus impossibles a fisonomies reals. Però el resultat és un retrat: veus la persona que hi ha al davant. I entens com és. Semblant a les màscares del kabuki.

En comparació, la majoria d’estampes eròtiques, les trobo simplement correctes. Però tot i així, recomano que no us les perdeu.

Adient per a desconnectar durant una bona estona. Contraindicat si l’estiu us obliga a estar a l’aire lliure.

Salut i sort,
Ivan.

Afortunadament, Héctor García en el seu magnífic bloc Kirai.net publica una imatge satelital on es compara clarament la mida de Tokyo respecte les de Madrid i Barcelona.

Alló que diuen de la imatge i les mil paraules és totalment cert.

Salut i sort,

Heu llegit bé, he dit el silenci.

La petita ciutat on visc genera un nivell de decibelis qué és realment molest. Si no em creieu, proveu un dia de passejar una estona amb el iPod a un volum que no sigui el màxim. Pot ser proper al màxim, això si. Veureu que no hi ha manera d’escoltar cap cançó complerta sense que interfereixin obres, motocicletes, discoteques sobre quatre rodes, nens, senyores que en una vida anterior han estat peixateres, i senyors que no ho són perquè parlen a crits amb algú que és a l’altra banda del carrer.

En canvi, a la megàpolis asiàtica, vint-i-un cops més extensa i gairebé déu cops més poblada, el soroll es manté a un nivell raonable. Els sons que recordo de Tòquio són els corbs i els semàfors, com ja us vaig comentar.

Quina diferència hi ha? D’entrada, a Barcelona hi ha moltíssimes motocicletes. A Tòquio el que veus són moltíssimes bicicletes. Hi ha motos, però excepte les Harley Davidson no n’hem vist cap de sorollosa (no crec que moto chicharrilla tingui traducció al japonès). El trànsit és dens, però no arriba als nivells barcelonins. A més, es distribueix entre els carrers i la xarxa d’autovies que recorren la ciutat a alçada, de manera que el soroll s’escapa cap els núvols. I, molt important, quan hi ha una retenció els conductors que esperen no s’entretenen amb l’instrument musical del seu automòbil (el clàxon) sino que esperen estòicament (o, millor dit, amb paciència budista).

La gent no crida pel carrer. Ni parla amb un to de veu elevat. Això inclou també la canalla. Coincidir amb una excursió escolar i comprovar que les bromes i les empentes es realitzen a nivells acústics que aquí considerem d’oficina tranquila és un xoc cultural de primer ordre.

Hi ha també el tema dels mòbils. Ni t’enteres de les intimitats dels altres (barreres lingüístiques a banda) ni has de patir el seu mal gust a l’hora d’escollir la musiqueta que els notifica la trucada o el darrer SMS. Es que no us sé dir ni una sola musiqueta de mòbil que hagi escoltat!

En fi, que ara quan els de poble em diguin que a una gran ciutat no es pot viure pel soroll i l’estrés que provoca, els diré que el problema no és la ciutat, sinó els ciutadans.

Salut i sort,

El sabor del viatge sera el del te verd. Hem tastat dos tipus de te verd, un que no podem sofrir i un altre (oolong?) que té un gust com d’ametlles que és suau i està força bé. La cuina japonesa ofereix molts altres sabors, tots recomenables, i que tots podeu trobar a Barcelona. A casa nostra, el gust es el mateix, pero la factura es multiplica per tres.

La sensació tàctil del viatge es també la del tatami sota els peus, caminant descalç. Deixo com a finalista el metro de Tokyo en hora punta, perque la sensació no es només de tacte.

Els sons que em recordaran Japó o que recordaré d’aquest país. Medalla de bronze per la musiqueta que acompanya el temps de verd dels semafors. [Queda pendent un article sobre l'atenció als discapacitats en aquest pais.] Medalla de plata pel piular dels corbs, tant habituals a Tokyo i Kyoto. I primer premi per l’atronadora agressió acústica que rebeu quan passeu pel davant d’un Pachinko, especialment si la porta es oberta. Si entreu dins aleshores ja deixeu de sentir res: tot el vostre cap es soroll.

Finalment, el més dificil, les visions més destacades del viatge. Deixo pendent un altre article sobre fotos que no hem pogut fer, que com sempre sén les millors. Tokyo de nit ofereix almenys dues imatges imborrables: la vista des de dalt d’un dels seus gratacels, contemplant tot el món de llums al voltant, i la miríada de neons i pantalles gegants que fan que puguis passejar a plena llum del dia encara que sigui negra nit. Imborrable també la imatge del metro o el tren, a qualsevol hora del dia, amb tot de gent dormint, o la mateixa gent dormint dempeus a l’andana mentre esta esperant que arribi el proper tren. Geishes, nenes d`escola, nens petits, temples, boscos, parcs japonesos … un munt d`imatges que es queden a la retina.

Pero la millor la vam tenir anant en tren, de Takayama a Kyoto. Passavem per sobre un riu de color maragda, cobert per una poètica boira baixa i envoltat de boscos altíssims i atapeits. Impossible de descriure la impressio que em va produir.

Salut i sort,

A la Índia, però, costa molt poder escoltar Madonna o U2, perquè a tot arreu posen música índia, ja sigui tradicional, ja siguin melodies de les de Bollywood.

El mateix passa a països àrabs com Síria i Jordània, o d’Indoxina (Cambodja) on els primers dies trobes fascinant la música autóctona i al tornar a casa pregues per escoltar encara que sigui el David Bisbal.

En aquest sentit, el país mes civilitzat que he trobat es el Liban: tant pots escoltar la musica àrab (pop o tradicional) com la occidental.

Al Japó … hem de separar dues situacions. Els llocs com bars, pachinkos, centres comercials, etc., posen música occidental, ja sigui interpretada per gent que tothom coneix o per les estrelles del pop japonès.

En canvi, a tots els llocs on algú pot estar buscant un moment de tranquilitat, alli posen jazz. Això inclou restaurants, cafeteries, ciber-cafès, la sala d’estar dels ryokan … un munt de llocs.

Música tradicional japonesa? Només l’hem sentida al fil musical de l’estacio de tren de Kyoto, i amb tres minuts ja en tinc més que prou. Pel que llegeixo, aquí tenen més afició a la música clàssica europea.

I, de fet, els turistes que visiten casa nostra tampoc no ho tenen tant fàcil per escoltar sardanes o l’Enric Granados, oi?

Salut i sort,

A diferència de casa nostra, aquí els senyors no porten majoritàriament paraigües negres. Els porten de qualsevol color, tot i que el blanc i el transparent (fets de plàstic) són els més habituals.

Les senyores porten paraigües més divertits, amb estampats, colors més vius i combinacions més agoserades. Avui mateix hem vist un modelo faralaes, topos blancs sobre fons vermell i amb una vora de roba blanca. Espectacular.

En un pais on la netedat es la norma esencial de convivència, què fas amb un paraigua moll quan entres a una botiga, bar o supermercat? El deixes a la porta. Al davant de cada establiment veus uns recipients on pots deixar el teu paraigua mentre ets dins i, quant surts, el reculls.

Els que hi ha a l’entrada dels museus són del tipus locker: a canvi d’una moneda que després recuperes, el pots deixar tancat amb clau. Els altres són del tipus cistell. I pel que sembla ningú no s’emporta el paraigua d’altri.

I en els grans magatzems, on entra tanta gent i caldrien uns paraigüeros gegantins? Allà hi ha dispensadors de bosses de plàstic, que s’adapten al paraigua i recullen tota l’aigua que va gotejant. Quan tornes a sortir al carrer, llences la bossa a la paperera que trobes al costat de la porta.

Japó és un país eminentment amable, pràctic i molt net. Tota la resta d’adjectius van al darrera.

Salut i sort,

A Gal·les, durant tot l’any, aquesta pregunta no té sentit. És clar que plourà! El què cal saber és quants cops ho farà i a quines hores.

Cap d’ambdues preguntes té sentit durant el mes de juliol al Japó. El que cal saber és durant quants dies seguits estarà plovent a tot el país. Portem una setmana i podem comptar amb els dits d’una mà les estones no assolellades, simplement amb núvols pero sense descarregar, que ha hagut.

Bé, nosaltres només hem estat dues setmanes i potser no és una mostra prou significativa. Especialment perquè mentre érem a Kyoto ens va afectar la cua d’un tifó, el que va provocar inundacions a Okinawa. Pero pel verd que es el país i el ben muntat que esta el tema dels paraigües (ara us explicaré), sembla que aquest és un país molt plujós.

En el País del Sol Naixent, el Sol també s’agafa vacances.

Salut i sort,

Resposta: ho prohibeixes. Movent-vos per Europa podreu veure catells on s’avisa que “No es permés fumar“, “Prohibido fumar“, “Rauchen Verboten” o “No Smoking. Offenders will be prosecuted“.

Estareu d’acord amb en que no són gaire amistosos.

Els japonesos no prohibeixen. Demanen si us plau que controleu les vostres ganes de fer-ho. Ignoro quina es la fòrmula original, pero la traducció a l’anglès és “Please refrain from smoking“, o bé “Please refrain from taking photographies“, molt popular als temples budistes.

Salut i sort,

Quan dic tots, vull dir que l’empresa és tant important que fins i tot té el seu propi showroom, igual que les més importants del país (Sony, Toyota, Pilot) al barri de Ginza, a Tokyo, on es pot contemplar i admirar tot el seu catàleg de productes.

A l’hotel on estavem a Ueno teniem un model electrònic. No vam fer servir totes les opcions, pero la de rentat automàtic us asseguro que és espectacular.

A una cafeteria vaig fer servir un model que tenia calefacció incorporada a la tassa.

I avui he fet servir el model tradicional japonès. Es tracta d’una mena d’otomana pero més estreta. Imagineu-vos un lavabo de senyors a un bar, pero en lloc de pujar per la paret tirat al terra, i mes allargat. Doncs també és de la marca Toto.

Val a dir que la majoria de W.C. son occidentals.

Salut i sort,

Tots els que hagueu contestat estacions de tren, de metro o edificis publics, heu perdut.

Els que hagueu dit bars i restaurants, heu encertat. En els que són grans, hi ha area de fumadors. En els petits, no hem vist prohibició pero tampoc hem vist fumadors.

Si algú ha contestat enmig del carrer, aleshores ha guanyat el premi extra.

Efectivament, pels carrers de Tokyo no veus la gent fumar. I hi ha cartells i retols enterra que recorden la prohibició de fer-ho. De tant en tant et trobes algun racó on hi ha el cartell de Smoking Area i un cendrer on els quatre viciosos que s’hi apleguen deixen les burilles.

Aquesta és una societat que va mes avançada que la nostra, no només en l’ús de les tecnologies.

Salut i sort,

Però, si que hem vist molts dies que ha hagut un terratrèmol que no hem notat. I és que als vagons del tren que agafem per moure’ns per Tokyo hi ha pantalles d’informació. Et van donant la previsió del temps, la ruta que segueix el tren (en japonès i en anglès), i les connexions que pots fer a cada estació. A banda d’un munt de publicitat, que són els que paguen l’invent.

I quan informen de les connexions, avisen dels retards que hi ha. Diuen quina línia, quin és el tram afectat, si el servei està aturat o hi ha retard (i de quants minuts) i la causa.

I cada dia hi ha alguna linia que　 pateix　”delay” degut a “earthquake“. Insisteixo: “delay“, no servei interromput. Un terratrèmol no atura els trens. Al Japó.

Salut i sort,

Fins aqui els fets. Ara passem als detalls.

El policia s’adreça a mi: em fa una reverència, dos cops.

El policia em demana que m’aparti. Com que ell s’expressa en japonès, el que entenc és el gest que fa amb el braç però el to i el volum de la seva veu es totalment amable. La seva expressió facial no és pas ni tensa ni agressiva.

Despres de fer-li cas, el saludo. Bé, no es cert.

Despres de fer-li cas, em quedo a quadres quan sento que em diu arigato (gràcies) i em torna a saludar (la reverència), i jo el saludo a ell també inclinant el cap i donant-li les gràcies.

Qui vulgui, que compari.

Salut i sort,

L’habitació acostuma a ser molt austera. Un armari empotrat, el televisor, i una tauleta baixa és tot el mobiliari. En el millors riokans, teniu a mes un espai amb cadires i taula per a llegir, alguna perxa i alguna decoració addicional, però poca cosa més.

Tradicionalment, no hi ha bany a l’habitació, però s’estan adaptant a les peticions dels occidentals.

El terra de fusta de l’habitació està cobert pel tatami, l’estora de bambú amb vores de seda que no s’ha de trepitjar calçat. És per això que deixes les sabates a la porta. A molts llocs et deixen unes espardenyes per moure’t per dins.

Però no per entrar al bany, on hi ha unes espardenyes específiques que no pots treure d’allí.

Salut i sort,

Pel carrer no n’hem vist gaires. Normalment el vesteixen senyores d’edat ja molt avançada, tot i que tambe hem vist alguna jove. El que si que veus són moltes depenentes de botigues cares que en vesteixen.

I també ens hem creuat amb uns quants turistes occidentals que no han dubtat a posar-se’l.

Si dormiu a un ryokan (ja va sent hora que expliqui el que es) us deixaran una mena especial de kimono (si no m’equivoco, takioto) que serveix tant de bata com de pijama. Aquest està fet de coto i és lleuger i barat.

Un altre tema és que durant les festes sembla que aixo de vestir kimono esta mes de moda. Durant la cel.lebracio del Gion Matsuri, moltíssimes noies i molts nois també anaven vestits amb aquesta prenda, que acompanyaven amb xancles o esclops tradicionals i amb els bolsos també tradicionals. Tot plegat, molt elegant.

I és que el kimono no fa més guapa la noia (de nois ja en parlara la Vio) però si la fa mes elegant.

Salut i sort,

Estàs perdut enmig del caos. No pots entendre res de cap cartell. El teu mapa no serveix de res. La teva única esperança és posar cara de xai desvalgut i que un o una local s’apiadi de tu i s’esforci en explicar-te cap on has d’anar.

Ara cal dir dues coses.

1. hem trobat molts pocs japonesos que parlin l’anglès.
2. els japonesos i les japoneses no saben indicar-te on has d’anar.

Els japonesos i les japoneses, t’acompanyen fins allà on vols anar.

Ens ha passat ja quatre vegades. La primera va ser un guàrdia de seguretat a una estació de tren i vam pensar que estava cumplint la seva obligació. Però despres ja no ha colat.

Les anécdotes inclouen una depenenta que va deixar la nena petita amb l’àvia mentre ens acompanyava fins el ryokan (que estava mes amagat del que mostrava el mapa); una senyora que no contenta amb indicar-ho amb el seu limitat anglès va emperrar-se en acompanyar-nos fins a un temple (tot i que despres va haver de tornar enrera i que havia de carregar en braços el seu gosset); i una noia amb pinta d’oficinista elegant que al veure que la descripció que feia dels passadissos de l’estació del metro no era prou clara, va acompanyar-nos fins gairebé l’andana.

I tot això acompanyat de somriures i reverències.

Insisteixo: qui critiqui o es foti dels japonesos té un problema amb mi.

Salut i sort,

De fet, a molts espais públics (per exemple els vagons de tren) hi ha advertiments demanant que la gent no parli pel mòbil.

Què fan, llavors? Envien SMS. Constantment. A cada croïlla i cada semàfor. I fan fotos. I algun també el veus que parla amb el mòbil, pero el més normal sembla que marxin a algun lloc discret.

Els models que veiem no són gens espectaculars. N’hi ha molts que mes que mòbils semblen joguines.

El que si que hi ha es tota una indústria de la personalització d’aquests aparells: ninots, cadenes, enganxines, serigrafies, fundes i tot el que us pogueu imaginar i més per a fer que el vostre terminal sigui únic.

Salut i sort,

I què hi ha a Kyoto? Molt d’encant. París, Londres o Roma estan plenes de museus i monuments, un munt de llocs per visitar i on cal invertir moltes hores al llarg de diversos dies. I a més, hi ha barris que són pintorescs, bonics o interessants per alguna raó.

Kyoto té tot el mateix i a més està plagada de racons encisadors. Vas caminant per una avinguda qualsevol i et trobes amb una casa ajardinada que és molt maca. Li vols fer la foto i quan estàs preparant l’encuadre t’adones que girant-te una mica entra tambe l’altre arbre, que també es maco; et gires i aleshores vols que càpiga la porta del darrera, que té un gravat; si entra la porta ja no entra el porxo, que te un fanalet; … i així un lloc darrera de l`altre.

Que portes cinc minuts sense que hagi res destacable? Cap problema. Resulta que estas a punt de creuar un rierol, un dels tants afluents del riu Kamo-Gawa que creuen la ciutat, i allí es genera una altra foto amb arbres, vegetació, casetes molt bufones i ocells cantaires.

El que més s’assembla d’Europa és Florència, però no és ni la meitat de gran que Kyoto.

I despres hi ha el palau i les villes imperials. I els altars xintoistes. I els temples budistes. I el barri de Gion.

I, a més, nosaltres hem coincidit (aquí si que ha anat be planificar) amb el Gion Matsuri, un dels tres festivals més importants del Japó.

O sigui, que hem deixat de banda la visita a Osaka. Ara ja som un altre cop a Tokyo. Seguirem informant.

Salut i sort,

Imagineu-vos un enorme loft amb parets blanques. A sobre d’alguns punts a les parets hi ha un número que t’indica de quina peça es tracta. Et dirigeixes allà i només veus una flor, una planta o una fulla d’arbre.

I penses: art contemporani. Fins i tot a la Vio, entusiasta de l’avanguarda artística, li va semblar una presa de pèl.

Després vaig llegir al catàleg de l’exposició (es veu que jo soc entusiasta de l’autoflagelació) que les obres estaven pintades a mà sobre fusta. O sigui que la cosa tenia el seu mèrit, des del punt de vista artesanal, pero d’art allà no n’havia per enlloc. Sia et fa el mateix en plàstic i molt més barat.

Salut i sort,

Fins ara, haviem vist l’entorn urbà de Tokyo i ambients més relaxats a Kyoto i Takayama, pero el que es diu monuments, encara no. Avui hem complert.

Todai-ji és un Buda enorme, de quinze metres d’alçada, situat a la que és la casa de fusta mes gran del món. Està situat en un parc on hi ha altres temples tambe molt recomenables.

Parc que és habitat per un miler de cérvols que ja estan completament habituats a la presència humana, i s’apropen sense cap mena de recança als turistes.

Hi ha més coses, pero ja us les explicaré amb un cafè al davant.

Salut i sort,

Mentre la Vio es pren el seu suc de taronja, anem preparant el recorregut per Kyoto. Al cap d’una estona, les dues cambreres s’han adonat que no he tocat la beguda i, sense que jo m’ho esperi, es presenten a la nostra taula, comencen a fer les habituals reverències de salutació i, tot somrient, admeten que el malentés es culpa seva, que els sap molt greu la mala estona que estic passant i em demanen si vull un cafè calent.

Quan aconsegueixo tancar la boca de la sorpresa que tinc (és que a més, s’han esforc,at a trobar les quatre paraules necessàries en anglès per a poder-nos comunicar), els dono les gràcies i els dic que si, que voldria un cafè calent.

Me’l porten, i mentre me’l prenc continuu al·lucinant amb el detall que han tingut.

Al cap d’un minut torna a venir la cambrera i un altre cop les reverències. Ara, què?

Deixa una moneda de 50 iens a sobre la taula. És clar, el cafè costa menys que el cafè amb llet gelat!

Igual que als bars de casa nostra, oi?

Salut i sort,