Malauradament aquest any tampoc no he pogut veure tots els partits, però si la majoria, i em dóna per fer un resum del que he vist, fent un comentari breu dels equips.

Itàlia: cumplidors. Van guanyar a Escòcia i posar en moltíssimes dificultats a Anglaterra. Però amb els tres equips més potents, tot i fer un paper digne, encara no tenen res a pelar, i més sense poder comptar amb el seu capità Parisse, lesionat. M’amoïna no veure cares joves a l’equip. Tinc la impressió que les baixes a mig termini de Marco Bergamasco i Castrogiovanni poden esfonsar el nivell.

Escòcia: frustrants. Ahir van fer un partidàs a Croke Park, però ni contra França ni a Roma van donar el seu nivell, i contra Anglaterra només van aportar coratge, mai clarividència. El partit que els retrata és el de Cardiff: molt bon joc, però una feblesa mental impròpia de l’esport d’elit. Dan Parks s’ha consagrat com la nova referència de l’equip i un dels millors apertures del món. Han de trobar la manera de treure’s complexos de sobre i rendir més.

Gal·les: desesperants. No es pot sortir al camp quaranta minuts després que el contrari, i menys al màxim nivell de competició. Contra Escòcia només una expulsió i una jugada de llegenda els van donar la victòria, però ni Anglaterra ni França li van perdonar aquesta rucada. Talent desaprofitat i moment que s’ha perdut, però queden anys de grans possibilitats. Han protagonitzat els moments més espectaculars del torneig.

Anglaterra: persistents. És un equip pla que no sorprén gairebé mai, però tenen la capacitat de lluita i la determinació que necessitarien galesos i escocesos. El debat sobre si Jonny Wilkinson ha de ser titular o no continua obert. Els cal amb urgència trobar ales capaces de trencar la defensa rival.

Irlanda: a un pam de la glòria. Necessiten rendir al seu màxim nivell per a guanyar els partits, cosa sorprenent quan tenen probablement el millor quinze del torneig, amb el permís de Gal·les, i la veterania apropiada per a sortir amb determinació concentració en tots els partits. Si aconsegueixen concentrar la determinació i claredat mental de tothom, poden donar la campanada a la Copa del Món, abans d’anar cedint protagonisme a la nova generació. Ronan O’Gara ja té substitut en el encara un pèl tendre Jonnathan Sexton, i tant Brian O’Driscoll com D’Arcy tenen encara corda per estona.

França: implacables. Jugant malament, guanyen a Anglaterra. Jugant sense esforçar-se, guanyen a Escòcia i a Itàlia. Van patir la segona part a Cardiff i els primers vint minuts contra Irlanda, però són els únics que saben a què juguen i què han de fer per conseguir-ho. I això que el seu seleccionador Lievremont portava anys donant voltes a la idea de joc i a l’alineació. En el Sis Nacions 2.010 Parra i Trin-Dhuc han condemnat a l’ostracisme Elissalde i tant Chabal com Szarzewsky han tingut un rol secundari. Són un equip fet per a no perdre i que pot guanyar a qualsevol.Justos guanyadors del Grand Slam

Com a curiositat, la porra del bloc Patada a Seguir demostra que els resultats, sense ser cap sorpresa, tampoc no els esperava ningú.

Salut i sort,
Ivan.

Itàlia va guanyar el seu primer partit al darrer minut, gràcies a un drop de Marcato. Si fem cas de la wikipedia, això no els va lliurar de la cullera de fusta, però si del whitewash (perdre tots els partits). Premi a un equip entusiasta, amb una davantera que no té res a envejar a les de les altres nacions, però que veu com la seva línia de tres quarts no dóna el nivell. Canale desaprofita actuacions molt meritòries tot cometent errades bàsiques en moments decisius. En progressió.

Escòcia va mostrar una indolència insultant pels seus seguidors. O no tenien ganes de guanyar a Roma, o pensaven que ho podrien fer només amb el nom. I això que Itàlia els va escombrar l’any passat a Murrayfield, podiem esperar ànsia de revenja. Però s’ha confirmat que els del card no tenen l’esperit i l’empenta necessaris per a competir. Sembla que l’avantatge que suposa disposar d’un patejador tant implacable com Paterson més aviat els fa tornar mandrosos i no intenten aconseguir tries. En decadència.

Anglaterra va guanyar i va apallissar Irlànda. No va jugar tant bé com diu el resultat, però si que va disposar d’alguns contracops com no havia tingut a la resta del torneig i va descobrir que hi ha vida més enllà de Wilkinson. Cipriani també és solvent tirant a pals i té més influència en la seva tres quarts. Inglaterra està estancada.

Irlanda va enlluernar en els primers deu minuts i després es va esfonçar. Deixant de banda les absències d’O’Driscoll i D’Arcy, es va confirmar que l’extraordinari obertura que és Ronan O’Gara es troba massa sol dins un quinze molt irregular i que mai no cumpleix amb les seves expectatives. Em quedo amb el dubte de si Reddan o Stringer, però en qualsevol cas m’esperava més de gent com Jackman. Un equip perdut.

Abans del començament, tots els comentaristes donàven a França com a favorita: quan no hi ha un favorit clar, tothom mira cap a París. Les bleus han ofert un conjunt jove dirigit per un seleccionador igualment jove que ha canviat totalment el seu joc respecte dels darrers anys. Elissalde i Skrela aporten la veterania que els cal en moments puntuals, i Trin-dhuc serà un nom que tothom sabrà deletrejar al proper mundial. Joc vistós, amplitud de recursos i empenta durant 80 minuts. En alça.

Els flaixos van cap a Shane Williams, però bé podrien anar cap a James Hook, Martyn Williams, Lee Byrne, Ryan Jones, Mike Phillips,o Jenkins. Un equip tant jove com el francès però amb encara més jugadors determinants i que han mostrat una ambició i una fe cega en el triomf. La seva davantera no està al nivell d’altres, però ho compensen amb una entrega total durant tot el partit. Han estat els millors del torneig i són l’enemic a batre a l’edició del 2009. Igual que França, apunta molt alt pel proper mundial.

Salut i sort,
Ivan.

El partit que es va disputar ahir a Dublin va ser emocionant i força igualat. Va començar apretant Irlanda, enrabietada per no poder mai demostrar el seu autèntic nivell de joc, i va aconseguir un avantatge temporal de sis punts gràcies a dos cops de càstig de Ronan O’Gara. El cim del seu joc va arribar quan en una magnífica internada de Shane Horgan es va quedar a una polzada (literal) de la línia de marca galesa. Aquella jugada va donar-li moral als dracs vermells i li va treure empenta al XV del trèbol.

A partir d’aquell moment Gal·les va ser molt més incisiva i punyent. Va anar retallant la distància gràcies també a la conversió de penalties i va anotar l’assaig que li permet a Shane Williams igualar els 40 tries en partits internacionals amb la seva selecció, récord que fins ara pertanyia al mític Gareth Thomas.

Però, els nervis del partit van fer cometre errors estúpids a diversos jugadors. Mike Phillips i després Martyn Williams van passar pel sin bin per fer dues entrades tant lletges com innecessàries. Irlanda s’acostava a només un punt.

Malauradament per Irlanda, el seu talent no només no sortia a la superfícies sinó que a més va despareixer del camp: O’Driscoll es va lesionar i Jackman se’n va anar també al sin bin durant 10 minuts decissius, en que Gal·les va anotar dos penalties més i va certificar la seva victòria.

Segons El País Gal·les acaricia el Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

Irlanda va lluir la sòlida defensa que no va tenir davant de França, i això va ser clau en un partit molt igualat. Irlanda va ensenyar un joc compacte, on Reddan sembla que s’estableix de manera definitiva al mig de melée en detriment de Stringer, O’Driscoll és només una peça important i no un coll d’ampolla per on ha de passar tot el joc, i Heaslip va imposar-se a totes les baralles on es decidia el matx.

Escòcia està un esglaó per sota tant en defensa com en la línia de tres quarts, on sembla que no hagi ningú capaç de sorprendre el rival. Paterson ahir va jugar de mig d’obertura i no puc dir que ho fes malament, però no va ser prou punyent, prou lúcid com per igualar les prestacions d’O’Gara a la banda contrària. A més, O’Gara mai no perd pilotes de manera absurda.

Irlanda rebrà Gal·les i visitarà Twickenham. Si guanya tots dos partits, ho té difícil però no pas impossible, tornarà a guanyar la Triple Corona, però depén de la diferència global de punts per endur-se el Torneig. Escòcia es jugarà la darrera posició amb Itàlia a Roma, a la darrera jornada, si no és que conquereixen la Calcutta Cup a la propera jornada en el que seria una sorpresa extraordinària.

Salut i sort,
Ivan.

Irlanda, 16 – Itàlia, 11

En el partit inaugural, Irlanda va tenir un to displicent i va fer servir la llei del mínim esforç per a obtenir una victòria menys cómoda del que s’esperava contra Itàlia. El seu mig de melée Eoin Reddan va jugar de maravella el seu primer partit al torneig, fins que va ser substituit per Peter Stringer, l’habitual en aquesta posició. Malauradament, el dinamisme celta no va durar més que uns pocs minuts de la primera part, en que van aprofitar per a fer un assaig, i el començament de la segona part. Van demostrar que quan juguen ràpid a la mà són temibles, però van lluir molt poca determinació per exhibir-se davant del seu públic.

Itàlia va lluitar moltíssim, del primer al darrer minut, i va ensenyar caràcter i força. El seu progrés des que s’ha unit al torneig és evident. El seu pack de davanters és poderós (van aconseguir un sensacional assaig empenyent el maul) i juguen molt bé les touches. Però la seva línia de tres quarts té poc a oferir, no intimida. I tampoc no disposen d’un jugador capaç de convertir amb seguretat els tirs a pals. En aquestes condicions, han de ser molt superiors al rival per a poder guanyar.

Anglaterra, 19 – País del Gal·les, 26

A Twickenham van poder gaudir d’un partit memorable amb dues parts ben diferenciades. La primera part, que podriem dir que va durar fins el minut tres de la segona meitat, va ser pels anglesos. El XV de la rosa no feia gairebé res i s’emportava un munt de punts de distància respecte del seu rival. A banda de dos rapidíssims contracops que van tallar com mantega la defensa galesa, l’únic que es va veure de l’equip local van ser les ja habituals patades de Wilkinson, que va igualar ahir el récord de drops en partits internacionals. Ja en té 29. Això sí, dos assajos pesen molt més que la sensació d’un joc pobre.

Durant aquesta primera part, el XV del llorer va jugar de manera apocada, amb patades a touche poc profundes i sense fluidesa en el joc a la mà. La possessió va ser eminentment anglesa, i es va jugar majoritàriament en camp gal·lès.

Quan al minut dos de la represa Jonny Wilkinson va fer pujar el 19-6, es mascava la pallissa. No sé què va passar pel camp dels gal·lesos, ni que els va dir el seu entrenador al descans, però va funcionar. País de Gal·les va començar a combinar a la mà, es van oblidar de les patades a seguir i al lateral (allà els anglesos eren superiors) i van jugar amb un dinamisme i una determinació que van primer sorprendre i després aplastar els anglesos. Només dir-vos que Vio va arribar en aquest moment al Michael Collins i quan li vaig dir que jugava Wilkinson d’apertura em va contestar: Ah, si? Doncs no se’l veu per enlloc.

Primer, James Hook va convertir dos cops de càstig que reduien la diferència a un assaig i una conversió. El segon va ser des de la vint-i-dos anglesa i es podia pensar en manca d’ambició, però el rugbi ha canviat molt: El darrer penalty a favor d’Anglaterra va ser comés a cinc metres de la línia de marca i Vickery, el capità de la rosa, va dir de tirar a pals.

El que va venir després va ser una allau de joc combinatiu i d’agressivitat en les recuperacions que va fer trontollar Twickenham. Gal·les va primer empatar amb un assaig amb la línia de tres quarts desbocada, i després amb un altre aconseguit gràcies a placar una patada al full-back anglès. Quedaven més de deu minuts i tothom esperava la reacció anglesa.

Però el que vam veure va ser un XV gal·lès molt compacte i que va acorralar Anglaterra un altre cop a la seva vint-i-dos. A punt van estar de fer un tercer assaig. Anglaterra no va poder sortir de la 22 pròpia fins els moments del descompte, ja a la desesperada.

Avui Escòcia rebrà la vigent campeona França a Murrayfield. Aquest any Escòcia encara un calendari favorable, rebent a casa els dos equips grans, i tot i que els seus darrers tornejos han estat decebedors, té una oportunitat per assolir la glòria.

Us deixo enllaços a la classificació del torneig, a l’anàlisi que fa el Marca, i a la web oficial del 6 Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

Anglaterra hauria de ser la favorita del torneig, donada la seva condició de finalista mundial. Res més lluny de la realitat: per a mi són els tercers a la llista de favorits, especialment depenents de la seva estrella Jonny Wilkinson. Els joves Hodgson i Narraway poden aportar sàbia nova a un equip que la necessita, i sembla que el darrer, que juga de tercera línia, debutarà dissabte.

D’Escòcia ningú no espera res de bo i això pot jugar al seu favor, asserenant l’ambient. Paterson i companyia porten un registre insuperable de més del noranta per cent de conversions en tirs a pals en els darrers setanta partits internacionals, i això els permet confiar en sumar uns quants punts a poc que forcin les defenses contràries. Cal veure si aprenen a jugar del primer moment tal com ho fan quan ja ho tenen tot perdut.

França tornarà a optar a una victòria internacional després de la decepció del seu quart lloc (nogensmenys, tot un èxit) a la RWC 2007. Cal veure si la marxa del seu carismàtic seleccionador Laporte (ara secretari d’estat per l’esport amb el seu amic Sarkozy) relaxarà l’ambient i tornarem a veure rugbi xampany.

País de Gal·les viu temps convulsos. El seu seleccionador Gatland ha declarat públicament que els jugadors que fitxin per clubs no galesos ho tindran magre per continuar o entrar a la selecció. Ja veurem quin ambient es respirarà, però un XV que no destacava per altra cosa que el seu esperit d’equip i concentració pot trobar-se en serioses dificultats. D’entrada, fa vint anys que no guanyen a Twickenham, on debutaran dissabte. Però a un mal auguri també li correspon un detall de fortalesa: tretze jugadors convocats d’un mateix equip (els Ospreys): molt difícil que el drac roig no sigui un equip ben compacte.

Irlanda és per mi la gran favorita. Juguen millor que cap altre, van ser els principals damnificats per l’actuació argentina al darrer mundial de França i el seu capità O’Driscoll ha declarat que amb haver guanyat tres Triples Corones no n’hi ha prou, que volen guanyar el torneig. Tenen força, tenen talent, i tenen l’estadi de Croke Park, apte per a més de vuitanta mil expectadors, mítica seu dels esports tradicionals gaèlics. El llegendari Lansdowne Road està sent remodelat per a convertir-se en el segon estadi més gran d’Europa després del Camp Nou.

Itàlia encara està en un nivell en que evitar la cullera de fusta és un èxit. Si aconsegueixen guanyar un altre cop fora de casa, aleshores estarem parlant ja d’un gran èxit.

I la setena nació, l’ombra de la qual planarà sobre el torneig, serà Argentina. El gran paper dels Pumas en el darrer mundial va disparar els rumors sobre la seva inclusió al torneig. Les sis nacions actuals necessiten deixar clar amb el seu joc que no els cal que arribi ningú altre a pujar el nivell del torneig, especialment les tres (França, dos cops, Irlanda i Escòcia) que van caure derrotats davant els albicelestes.

Em sap greu pels que no us interessa el rugbi, però em penso constituir en enviat especial de Lo Bloc al Michael Collins per a seguir en directe les retransmissions.

Salut i sort,
Ivan.

La meva generació ja ha vist alguns moment històrics. No anecdòtics, vull dir Històrics. Una anécdota va ser veure al telenotícies com esclatava el Discovery. Història va ser veure com Nelson Mandela sortia de presó, en directe i davant les càmeres de tot el món. O veure l’encaixada de mans entre Arafat i Rabin al davant de la Casa Blanca. Sóc massa jove per a recordar com va dimitir Nixon, però recordo perfectament haver-me quedat amb la boca oberta mirant com Willy Brandt s’emocionava davant la gent creuant el mur Aquell va ser un gran dia.

Ahir, dos que sempre han dit el pitjor l’un de l’altre van seure a una mateixa taula. Sense mirar-se i sense estar l’un al costat de l’altre. Si no hagués quedat lleig, haguessin sortit a la foto tapant-se els nassos. Però van seure, van parlar i van després fer-se una foto, per a deixar constància davant de tothom que s’havien posat d’acord per a governar plegats l’Ulster.

Ja veurem què en sortirà de tot això. No trigaran gens a matar-se verbalment i a barallar-se sobre a qui li han de donar diners i a qui han d’ignorar. A casa nostra, hi ha un govern on els dos actors principals es desprecien l’un a l’altre, i tots dos menyspreen el tercer. Ja hem vist quines escenes d’ópera bufa pot deparar aquest repartiment. A Irlanda del Nord és molt diferent, allà tots dos s’odien; hi ha morts a sobre la taula, acumulats durant molts anys de guerra civil a petita escala. Allà tenen montada una tragèdia grega de la que volen escapar.

Ian Paisley ha dit que han entés que no poden deixar que el seu odi mutu i justificat pel passat els impedeixi afrontar els problemes del futur. Res d’apenediment, però màxim realisme i coratge. Saben que el poble, aquells a qui diuen defensar, no els perdonaria no ser a l’alçada de la situació i han fet, contra tot pronòstic, l’única cosa raonable que podien fer. Em sembla molt bé, i crec que encara que el govern que formin duri només quatre dies, donarà una estabilitat democràtica de la que serà molt difícil que ningú se’n surti a partir d’ara. Han canviat les regles del joc.

Encara que jo sigui optimista de mena, no farà cap mal a ningú recordar totes les barbaritats que uns i d’altres han defensat durant aquests anys. En la meva opinió, especialment perillós és el reverend Paisley, capaç d’escridassar Joan Pau II al parlament europeu acusant-lo de ser l’Anticrist. Si critico Israel o Iran per estar pràcticament en mans de fanàtics religiosos, aquí he de fer el mateix. Adams, per la seva banda, mai no ha dit que matar, encara que sigui perseguint una finalitat política, estigui malament. No s’hauran posat d’acord només en mamar de la mamella?

Podeu llegir la notícia a La Vanguardia o a El Periódico.

Malauradament, a Espanya encara no hem arribat a aquests nivells de racionalitat.

Salut i sort,
Ivan.

La primera part va ser molt disputada i emocionant, amb l’equip local volent assolir la històrica fita d’una tercera victòria i Irlanda lluitant pel torneig. Els azzurri van destacar en el joc de davantera i en les sacades de lateral, guanyant-ne vàries als irlandesos, Destacar també el parell de drops de Ramiro Pez. Malgrat els seus esforços, el superior talent de l’equip d’Irlanda els va portar a aconseguir tres assajos que deixaven el partit molt ben encarat (12-20) i la porta oberta a aconseguir un marge de punts que obligués França a apallissar Escòcia.

La segona part va ser un cant al rugby. Joc purament ofensiu per totes dues bandes: uns que volien marcar quants més punts millor (i la millor manera de sumar és mitjançant assajos), els altres volent assajar per així agradar la seva entusiasta afició. Irlanda en va sumar cinc i Itàlia, afavorida pel joc obert dels verds, un parell (per mi el segon era il·legal, però que hi farem). Ningú va xutar cap falta a pals. Visca el rugby.

Ronan O’Gara, un dels millors jugadors del 6 Nacions d’enguany, va tenir la satisfacció de convertir-se en el setè jugador mundial en punts anotats de tota la història, ultrapassant l’escocès Gavin Hastings, un dels meus ídols d’aquest esport. Malauradament ahir no va tenir un dia excessivament brillant i va fallar fins a tres conversions.

França van sortir al camp savent que el resultat final del partit (24-51) els obligava a guanyar Escòcia de 24 punts o més per a adjudicar-se el campeonat. Missió complicada altres anys però assequible aquest en que Escòcia ha demostrat poc caràcter i manca de recursos ofensius. Sorprenentment, els del card van començar aconseguint un meritori assaig als sis minuts que va emmudir tot l’Stade de France. Però, els bleus són molt millor equip i ho van deixar clar: joc molt més ràpid i dinàmic, idees molt més clares sobre com atacar i una davantera que encara que era inferior en pes sabia com fer-se valdre. Un sensacional try de Sean Lamont al darrer instant de la primera part (20-14) va endolcir una mica el tràngol dels escocesos, però poca cosa més van demostrar.

A la segona part, liderats pel seu incansable capità Rafael Ibáñez, els francesos van sortir a completar la diferència. Hi ho van aconseguir de manera implacable i impecable. Mica en mica, sense arriscar més del comtpe en defensa, van anar sumant fins a tres assajos més (addicionals als dos de la primera part) i posar-se amb vint-i-cinc punts d’avantatge en el minut 24, a falta d’un quart d’hora. L’estadi cantant la marsellesa, l’equip desbocat i tota la pinta d’una pallissa històrica a Escòcia. Doncs no.

L’orgull escocès ja no dóna per a més humiliacions i el seu seleccionador Frank Hadden va decidir introduir un triple canvi per a donar més dinamisme a la seva esquadra. Paral·lelament, els francesos van relaxar-se una mica, volent assegurar la diferència de punts i van anar contemporitzant. Beauxis va fallar un cop de càstig i els escocesos van posar-se a atacar de debó. A falta de tres minuts, jugada d’aquelles que esdevenen mítiques: cop de càstig a favor d’Escòcia dins de la 22 francesa; tota Irlanda demanant que tirin a pals per a que França perdi la diferència de punts en el desempat. Paterson decideix tirar a touche i guanyar metres: a Escòcia no li va el torneig i ja fa tard pel partit, només busca l’honor d’un darrer assaig. Lluita ferotge a la línia de marca francesa i en el minut 39 i 45 segons, Scott Murray aconsegueix un assaig que els irlandesos de tot el món cel·lebren alhora. Ja en temps de descompte, Paterson envia la conversió al pal (ahir se’n van veure un munt de pals).

Només queda temps per a la darrera jugada, la que l’àrbitre concedeix per a compensar el temps que s’ha perdut en la preparació de la conversió i les altres pèrdues de temps durant el partit. Bernard Laporte entén el que cal fer i canvia dos davanters pesants per altres dos de més ràpids. Quan la pilota quedi morta el partit s’ha acabat; França ha de fer un assaig en una sola jugada. Recordeu el que va passar a Dublin?

Patada curta de França; la seva davantera guanya la pilota; avancen metre a metre fins la línia de marca d’Escòcia, que els fa fora un parell de vegades (ara s’estan defensant de maravella! Aquest equip només sap jugar d’esquena a l’abisme) però l’oval no acaba de sortir del terreny de joc, tota França empenyent, forcen un ruck a un metre de la línia de marca; un altre a mig metre; un tercer just a sobre de la línia de marca (el primer pla de la televisió és impresionant); s’agrupa tota la davantera i entre tots impulsen a Vermeulen, que creua la línia de marca amb dos escocesos penjats del coll i mig equip blau (ahir de blanc) empenyent-li el cul.

Assaig? L’àrbitre, ajagut a un metre de la pila humana resultant, és incapaç de veure la pilota (i si ha arribat a tocar terra i si era en poder d’un francès; les condicions per a concedir l’assaig). Demana consell del jutge de televisió … què és irlandès. Aquest pobre home, igual que la resta del món, no podia apreciar cap detall per televisió que impedís concedir l’assaig, amb la qual cosa el va autoritzar i el seu país no va aconseguir un torneig que porta molts anys cobejant. Al final, França 46, Escòcia 19.

El calendari es coneixia des del començament i per tant no hi ha res a dir. L’interès econòmic de permetre que un aficionat pugui seguir les retransmissions de tots tres partits ha passat pel davant de la igualtat d’oportunitats esportiva i, si tothom ho accepta, no hi ha lloc per la queixa. Però, jo crec que hagués estat molt bé una retransmissió simultània de tots tres partits finals. Quedava el duel final, on Anglaterra podia empatar a victòries, però hauria de guanyar per més de 55 punts per aspirar al Sis Nacions.

I si els dos primers partits van ser emocionants, quedava gaudir de la titànica lluita del País de Gal·les per a evitar la cullera de fusta que els amables anglesos els volien encolomar. Els dragons van fer tot el que no han fet la resta del torneig: joc ràpid, dinàmic, i contundent; patades profundes i joc a la mà inspirat, i una agressivitat defensiva impactant i un mig d’apertura, el jove de 21 anys James Hook, que val un món.

També van demostar que se’ls escapa el domini del partit en moments massa llargs, permetent els campeons del món empatar un partit que tenien molt coll avall. Però el XV de la rosa també va fer palés que no està per alegries i que a França no acudirà com a favorita. Sense Wilkinson, Anglaterra té un joc pla on només Dave Strettle aporta una mica de màgia. Mark Cueto i Toby Flood encara no tenen la suficient influència a l’equip per a ser decisius i Jason Robinson no ha estat especialment brillant en cap partit del torneig, tot i que ahir va fer un gran try.

El 27-18 final va premiar l’ambició galesa, un equip que va demostrar ser molt millor del que havia aparentat els quatre partits precedents, tot i que tampoc no havia merescut arribar a la darrera jornada en blanc. Cara a la Mundial de Rugby que es jugarà principalment a França durant setembre i octubre, els vermells presentaran un equip al que li mancarà experiència però que pot disputar partits vibrants contra Austràlia a la primera fase i Sudàfrica, previsible rival a quarts de final.

Encara no han penjat els d’ahir, però els resums d’un quart d’hora dels partits del torneig són a la web oficial del Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

Dissabte Irlanda jugava a Edimburg amb l’esperança d’assolir per tercer cop en els darrers quatre anys la Triple Corona. Escòcia per la seva part tenia la pretensió de fer oblidar els seus seguidors el desastre patit la jornada anterior al caure derrotada també a casa davant Itàlia, incloent els probablement pitjors cinc minuts inicials de la història del rugby mundial.

La primera mitja hora va oferir només joc lent de davantera i intercanvi de penalties convertits tant per O’Gara per banda irlandesa com per Paterson per l’equip del cardo. A la mitja hora, però, el mateix Paterson va engegar una petita tangana al colpejar un jugador rival i el capità irlandès O’Driscoll li va saltar a sobre amb intenció de fer-li una renovació facial. Prou com per escalfar el fins aleshores molt tranquil Murrayfield i insuflar ganes d’apallissar el rival a tots dos equips. El joc es va tornar molt més ràpid i intens. En aquest periode final de la primera part va ser quan irlanda, mitjançant el mateix O’Gara, va aconseguir l’únic assaig del partit.

La segona part va incrementar el compte anotador dels dos mateixos jugadors (únics puntuadors dels seus respectius equips) i per a generar taquicàrdies, ja que a falta d’un quart d’hora l’empenta escocesa va aconseguir posar l’equip per davant. Aquest cop però, Irlanda va apretar de valent i va tornar a convertir un darrer penalty que els manté en la lluita del títol d’aquest any i els atorga una nova Triple Crown. Irlanda ha demostrat tenir el millor joc del torneig fins ara, però també ha demostrat que no té l’ambició, la contundència, l’instint assassí per a guanyar els partits amb tota l’autoritat que el seu joc li hauria de donar. Davant França se’ls va escapar la victòria al darrer segon (literalment) i dissabte van estar mig hora perdent el temps davant una Escòcia que patia per a plantar cara.

Itàlia, per primer cop des que s’ha incorporat al torneig, ha sumat una segona victòria consecutiva al derrotar País de Gal·les 23-20 a Roma, amb polèmica arbitral inclosa al darrer instant de partit. A la darrera jornada es convertiran en àrbitres del torneig a l’enfrontar-se també a casa amb els irlandesos, mentre a Cardiff Gal·les farà el possible davant d’Anglaterra per a evitar la cullera de fusta.

Al partit dominical, Anglaterra ha aconseguit una sorprenent victòria per 26-18 davant França. Sorprenent no només perquè el joc que s’havia vist fins ara donava com favorits les bleus, sinó perquè el XV de la Rosa afrontava el matx amb baixes sensibles (Wilkinson entre elles) i el seu seleccionador Brian Ashton havia decidit cobrir-les amb gent jove. Una aposta que ha sortit molt bé i que ens ha descobert un parell de talents novells i un parell de veterans que han tornat feliçment a l’equip nacional.

El partit ha estat més o menys igual que el cel·lebrat a Murrayfield, però els espectadors anglesos han pogut veure dos assajos locals (el darrer certament polèmic, amb un possible avant previ de Catt) i disfrutar en moltes fases del partit d’un joc combinatiu més que acceptable. Però, la quantitat d’errors en el joc a la mà, per les dues formacions, ha estat esfereidorament elevat: es notaven els nervis que patien els francesos per la possibilitat (ara, perduda) de guanyar el Grand Slam, i els anglesos per recuperar-se de la pallissa patida a Dublin la jornada anterior.

Per part anglesa, l’arrierre Toby Flood ha fet un partit molt complert fins que s’ha lesionat el genoll i ha hagut de plegar. No només ha aconseguit el primer assaig del seu equip, sinó que ha estat molt efectiu en els xuts a porta i ha controlat en tot moment el perill dels francesos, que ben just si han tingut un parell d’ocasions al voltant de la línia de marca anglesa. Shane Geraghty i l’ala Dave Strettle han estat també dels destacats, mentre que Jason Robinson només ha pogut deixar un parell de pinzellades de la seva gran velocitat. La primera part ha estat una successió molt poruga de conversions de penalties, generalment amb un lleuger avantatge francès, però sense cap equip dominant clarament l’altre. Ha extranyat moltíssim la manca d’ambició i determinació dels francesos, que han deixat passar una gran oportunitat no només de guanyar ja el torneig sinó d’aspirar al Grand Slam.

A la segona part Anglaterra s’ha posat les piles i França, que mai no ha deixat de lluitar, no ha pogut aconseguir cap assaig mentre que ha vist com el seu rival n’aconseguia un parell, a més a més tots dos magnífics. Quan s’han adonat que tenien el partit costa amunt, quedava ja molt poc temps per a remuntar.

Dissabte vinent ens espera una jornada apassionant on tres seleccions (Irlanda, Anglaterra i França) poden aconseguir la victòria final i les tres es presenten empatades a punts. Segurament serà la diferència de puntuació i d’assajos la que decideixi qui s’emporta aquesta edició del Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

La primera mig hora del matx es va resoldre amb un intercanvi de cops de càstig que, donat que els anglesos es veien més exigits, donava més oportunitats a Ronan O’Gara que no a Jonie Wilkinson. El 9-3 reflectia això i donava tranquilitat als del trèbol. El joc havia començat com seria durant tot el partit: ràpid, viu, alternant joc de davantera, joc a la mà i, a la banda irlandesa, patades profundes i mesurades que guanyaven molts metres. Ahir la defensa irlandesa va estar esplèndida des del primer moment; l’anglesa va aguantar durant aquesta mig hora.

Gràcies a dues poderoses jugades de davantera, primer Dempsey i després Wallace van aconseguir en deu minuts dos assajos que O’Gara va poder arrodonir per a un 23-3 que al descans deixava les coses molt de cara al conjunt de casa. En la primera, a més, Irlanda va donar una lliçó sobre com aprofitar una touche a cinc metres, fixant primer la davantera rival i després movent ràpidament la pilota de banda a banda del camp.

Quan a la mitja part et trobes vint punts avall, només et queda l’opció d’atacar amb tot i aconseguir un assaig ràpidament. Això és el que va fer Anglaterra, que gràcies al debutant Strettle (a banda de l’assaig va fer un bon partit) i a la conversió i un cop de càstig de Wilkinson es va acostar fins el 23-13. I aleshores, a falta de vint minuts, arriben les dues jugades que comencen a decidir el partit: primer, O’Gara transforma una altra falta, després, Wilkinson en falla una, tot en tres minuts. El vent havia canviat de direcció.

Els darrers vint minuts van ser un calvari pels anglesos. Primer Shane Horgan va culminar el seu extraordinari partit amb un assaig. Després, la línia de tres quarts va començar a a moure ràpid la pilota i a generar mauls i rucks que no feien més que posar en evidència la ja castigada davantera anglesa. Tom Darcy va estar especialment actiu durant tot el partit. Quan Irlanda va fer sortir del camp per a rebre els aplaudiments del públic tant el capità O’Driscoll com el propi O’Gara, tothom sabia ja com acabaria el matx. Només quedava que Isaac Boss executés un contraatac fulminant per a assajar entre pals al darrer minut.

La jornada del Sis Nacions havia començat amb la sorpresa del torneig. A Murrayfield Itàlia aconseguia la seva primera victòria a domicili des que va incorporar-se al torneig l’any 2000. Ha derrotat Escòcia amb un contundent 17-37 després d’haver-se posat pel davant amb un definitiu 0-21 als cinc minuts de partit, tot aprofitant tres errades en el joc a la mà dels desastrosos anfitrions.

A París, França va imposar-se al País de Gal·les (32-21) i es converteix així en la única selecció invicta i en la gran favorita a revalidar el títol aconseguit l’any passat.

Salut i sort,
Ivan.

Al Millenium Stadium de Cardiff França no ha fet avui cap bon partit. Gal·les, liderada pel mig de mèlée Michael Phillios i l’apertura Martin Williams, ha exhibit un joc de gran escola: dinàmic, ofensiu i dominant totes les facetes del joc. L’única cosa atractiva dels francesos eren els seus uniformes de disseny; el rugby champagne no ha aparegut en cap moment i només aconseguia acostar-se a Gal·les amb un cop de càstig i un assaig a començament de la segona part.

A Gal·les només li ha faltat marcar un tercer assaig, del qual s’han vist privats en una polèmica decisió de l’arbitre quan, després de consultar amb el jutge televisiu, ha donat validesa a un anul·lat francès a les acaballes del partit. França, però, té una llarga tradició de remuntades al final del partit i avui l’ha fet valdre, amb un altre assaig del centre Florian Fritz que li ha acabat donant el torneig a manca de només vuit minuts pel final.

La victòria de l’equip del gall obligava Irlanda, si volia guanyar el torneig, a guanyar Anglaterra a domicili i de 34 punts. Els de la rosa, en ple debat entre penjar d’un arbre o només destituir el seu entrenador Anderson, avui han millorat molt respecte de la debacle parisenca, però està clar ja no són l’equip que va guanyar la copa del món. Wilkinson està tenint molt mala sort amb les lesions i Dallaglio, no sé perquè, és suplent i avui no ha jugat.

El partit ha començat amb un assaig anglès en el seu primer atac, gràcies a Noon, però Irlanda ha empatat al minut vuit mitjançant el seu tercera línia Hoogan. Ni Goode per Anglaterra ni O’Gara a Irlanda han tingut avui el seu dia i tots dos han fallat un munt de conversions i cops de càstig. Sense aquests punts, el torneig era clarament francès.

Irlanda ha exhibit un joc viu, ràpid i fluid, que li ha permés marxar al descans amb un important avantatge. En canvi, a la segona meitat, Anglaterra ha fet valer el seu joc de davantera, físicament molt més poderosa, i ha arribat a posar-se per davant a manca de només cinc minuts del final. Irlanda ha comés durant tot el segon temps moltes errades en el joc de mà, producte dels nervis i la precipitació per tractar de sumar punts.

Dues victòries injustes en una mateixa tarda és massa, i els Déus de l’esport ens han regalat un final emocionantíssim i han impulsat el XV del trébol a aconseguir un darrer assaig, a manca de dos minuts pel final i que també ha hagut de ser jutjat amb l’ajut de la televisió. L’assaig de Shane Morgan i la conversió (ara si) d’O’Gara han deixat al marcador el definitiu 24-28 que atorga els homes de verd la seva vuitena Triple Corona, tal com ja anuncia poques hores després del partit la seva pàgina a la Wikipedia.

En l’intrascendent tercer partit de la jornada, Escòcia ha derrotat Itàlia per un ajustat 10-13.

Salut i sort,
Ivan.