Quan es parla de la Segona Guerra Mundial al Nord d’Àfrica, tothom pensa immediatament en paratges com Tobruk, El Alamein, i Bengazhi, en els Desert Rats anglesos (la mateixa unitat que ara està al port iraquià de Basora) i el seu comandant Montgomery, i sobre tot, en el llegendari Erwin Rommel i el seu no menys llegendari Afrika Korps.

Doncs bé, aquest llibre només parla d’ells lateralment. L’immens reportatge de Rick Atkinson està centrat en la invasió angloamericana del nordoest africà, és a dir, del Marroc i l’Algèria franceses (la França de Vichy) al novembre del 1.942. Ja sabeu, allà on passa Casablanca.

Amb gairebé sis-centes pàgines de text i més de dos-centes de cites, notes i referències, a ningú no li pot extranyar que el llibre sigui un estudi d’allò més exhaustiu i rigorós, i de fet li van concedir el premi Pulitzer d’Història l’any 2.003. La narració és amena i molt àgil, si bé els catorze mapes que ilustren els moviments dels diferents exèrcits són insuficients per a donar una referència geogràfica tant de les diferents batalles en concret, com de determinats aspectes estratègics, en especial en la defensa alemana de Tunísia. En canvi, a la web d’An Army at Dawn, podeu trobar un mapa interactiu molt ben fet que si ajuda molt millor a comprendre l’evolució de la campanya militar.

Com a llibre, una lectura més que recomenable si us agrada la Història, el món militar o si us van les aventures bèliques. A mi m’ha costat una mica el nivell d’anglès, perquè fa servir molts adjectius i expressions col·loquials que he hagut de buscar al diccionari. Ara anem a coses que he descobert en el llibre.

La primera idea que m’ha quedat és que, a grans trets, els aliats van guanyar la guerra per la tremenda capacitat productiva que aportaven els Estats Units. Força bruta. Els alemanys la van perdre perquè un caporal es va entestar en exercir de comandant suprem, el seu Estat Major va ser incapaç de fer-li veure el desastre que estava provocant, i també perquè alguns generals es van preocupar més de fer-se la guitza entre ells que no de fer-se-la als Aliats. Patètic.

Els americans van arribar al teatre d’operacions europeu sense experiència pràctica de combat. L’art de la guerra havia canviat decisivament des de la seva darrera experiència bèl·lica a la Primera Guerra Mundial. La lluita al Pacífic no els va aportar experiència aplicable a Àfrica ja que era sobre tot de caire aeronaval, amb ensenyaments no aplicables a les batalles terrestres i amb problemàtiques logístiques completament diferents. Això va portar molts problemes menors però generalitzats per part de la tropa tant al front com a la reraguarda, i també una sèrie d’errors dels seus generals que van ser catastròfics pels soldats. Tot plegat, a banda de la manca d’eficàcia, va provocar un sentiment de superioritat dels militars britànics i de desdeny dels seus cosins americans. Afegiu-li els llibres d’història que havien estudiat tots els comandaments americans, on els dolents eren els anglesos dels que s’havien independitzat, i ja tenim muntat un bonic sidral. El va haver.

Però, una de les coses que més m’ha sorprés del llibre ha estat descobrir que l’estratègia marc de la guerra va ser concebuda pels britànics. Els militars americans van acudir a la decisiva reunió de Casablanca sense haver pensat un plan concret, només amb algunes idees al cap. Churchill en canvi va fer anar un vaixell expressament per a transportar els mapes i plans del seu Alt Estat Major i poder argumentar i convencer els americans que fessin el que ell deia i que bàsicament consistia en primer assegurar el Mediterrani ocupant el nord d’Àfrica, després desembarcar a Itàlia, i només llavors desembarcar a França. Els americans, en canvi, volien anar per feina desembarcant directament a França, per la qual cosa no només necessitaven un nombre de divisions del que en aquell moment no disposaven, sinó que a més tot aquell contingent exigia un avituallament que exigia molts més vaixells dels que tenien tots els països aliats conjuntament.

També s’ha de dir que Roosevelt si que portava el seu pla polític molt ben pensat. Aquest és un tema que apareix només tangencialment, però la invasió nord-americana d’Àfrica marca el punt d’inflexió a la política internacional. Fins aleshores, les grans potències eren l’Imperi Britànic (encara es deien així i el Rei era the King Emperor, Rei d’Anglaterra i Emperador de la Índia) i França. A partir de novembre del 1.942 queda palés que els EUA són no només el país que pot derrotar la major potència militar del moment (Alemanya) sinó també l’únic que pot salvar de la derrota tots els altres que junts estaven perdent la guerra contra Hitler.

Molt interessant també el paper dels francesos. Aquella part del Marroc, Algèria i Tunísia eren colònies de la França de Vichy. Tot i els esforços sota mà dels americans, els francesos els van rebre a trets i els van causar unes tres mil baixes. En canvi, els alemanys van poder portar a Tunisia més de cent mil homes i tot el material i avituallament necessari sense rebre un sol tret en contra. Però, al cap de tres dies del desembarcament aliat, les tropes franceses es posen sota el comandament d’Eisenhower (inicialment el general francès Giraud demanava no només el comandament de les tropes franceses, sinó també de les angloamericanes!) i es posen a combatre els alemanys. Parlem-ne, de canvis de jaqueta …

Per qüestió de temps i espai renuncio a comentar en aquest petitíssim resum molts punts interessants, com les anàlisis de les personalitats dels diferents generals, moltes anècdotes de soldats anònims, els regals que van rebre per Nadal o alguns episodis de brutalitat de soldats americans contra la població àrab, que llegits ara ajuden a explicar prejudicis i malfiances per una banda i actituds arrogants per l’altra. I també, tota la discussió sobre la necessitat que els soldats americans aprenguessin a odiar l’enemic i s’alliberessin de l’escrúpol de matar. Però, per acabar bé, és imprescindible que us expliqui un parell d’anècdotes de les batalles a El Guettar i Maknassy, que tenen molt de suc.

La primera és la trucada que va fer-li el General Patton al seu subordinat el també general Ward. Quan Ward li va comentar Patton que aquell dia havien tingut molta sort de no sofrir la baixa de cap oficial, Patton li va contestar que “that’s bad for the morale of the enlisted men; I want more officers killed.”. Davant la sorpresa de Ward, Patton va aclarir-li el que volia: “I want you to put some officers out as observers well up front and keep them there until a couple gets killed”. (que s’ho fes com vulgués, però que matessin alguns oficials americans per a augmentar la moral dels soldats reclutats a la força; Pàgina 446 del llibre, les cites són textuals).

La segona és més divertida i també intervé Patton (pàgina 442). A les tres de la tarda, el seu servei d’intel·ligència intercepta un missatge dels alemanys: sis batallons atacaran a les quatre en un determinat punt. Per anar ràpid, Patton avisa en missatges sense codificar els seus comandants d’aquest atac. A tres quarts de quatre, intercepten un altre missatge: per a donar temps a que l’artilleria agafi bones posicions, l’atac es retarda fins a les 16:40. Però es veu que no tothom rep el segon avís (que atacaran més tard) i a les 16:15, el general Terry Allen, cap de la Primera Divisió Cuirassada Americana, envia el següent missatge sense codificar en una freqüència de ràdio que saben que fa servir la divisió panzer que els atacarà: “What the hell are you guys waiting for? We have been ready since 3:45 PM. Signed, First Division.” (on sou? fa mig hora que us estem esperant). Naturalment, els alemanys van cancel·lar l’atac i van canviar els seus codis secrets. Patton va comentar: “Terry, when are you going to learn to take this damned war seriously?” (quan dimoni et prendràs aquesta guerra seriosament?).

Aquesta darrera, ni Gila.

Salut i sort,
Ivan.