Trobareu tres coses: un munt d’objectes, des de l’Edat de Pedra fins a l’Edat Mitjana, que ajuden a ilustrar el text dels planells explicatius; els planells, que expliquen la vitalitat històrica i la riquesa cultural d’una terra que s’ha estructurat històricament al voltant de comerciar amb les seves matèries primeres; i unes fantàstiques fotografies en gran format i blanc i negre de paissatges d’Aràbia.

Rutes d’Aràbia no té cap objecte concret que sigui extraordinari, però si que col·loca el territori en el context històric que li pertoca, trencant el tòpic que li assignava un paper gairebé irrellevant abans de la comercialització del petroli, envoltada de civilitzacions tant gegantines com la persa i l’egípcia.

El que recordaré de Rutes d’Aràbia és que parla de xarxes comercials i intercanvis comercials entre civilitzacions allunyades milers de kilòmetres al segle VIIè abans de Crist.

Adient si us agraden les joies d’alabastre. Contraindicada si ceràmica vol dir La Bisbal i punt.

Per a obtenir la resposta, res millor que recordar aquesta qüestió quan ets a casa i posar-te a buscar per internet: la Viquipèdia, el Racó Català, i Octubre Roig ens ofereixen breus visions dels fets, que de manera encara més breu es poden resumir en: havia una crisi molt forta, molta gent es va emprenyar prou i va haver sidral, i al final els de sempre van continuar manant, amb poques excepcions.

Això de la Història és apassionant, però hem de recòneixer que hi ha un munt de pàgines repetides. Clar que això encara la fa més apassionant.

Salut i sort,
Ivan.

Resulta complicat valorar aquesta mena d’obres. Per a fer-ho bé cal saber exactament on para la frontera entre la reconstrucció històrica i l’aportació dramàtica. El personatge del carceller interpretat per Leonardo Sbaraglia és real? La Margalida i la Cuca, responen a com eren les reals? Les reunions del MIL, eren com es mostren? Salvador retrata fidelment a Salvador Puig i Antich? A mi m’és impossible saber-ho; a les germanes Puig i Antich el film els ha agradat.

Potser és millor prendre una mica de distància. Deixar que els aspectes més íntims (tot i que a Salvador n’hi ha un grapat que són verídics) formin part de la peli, i que la descripció de l’ambient històric sigui la protagonista.

Des d’aquest punt de vista, Salvador és un film molt bo. Retrata l’ambient psicològic de la dictadura molt millor que qualsevol estudi històric. Fixa no només l’estètica sinó també la música del moment, i permet entendre com podien passar moltes coses.

La pel·lícula és tant entretinguda com pot ser-ho el retrat optimista d’un anarquista (terrorista, atracador … busqueu la polèmica en els comentaris, o si voleu, a la web en contra del film) condemnat a mort. Si a més ja saps com acaba, entens el risc de plantejar el film d’aquesta manera. Però jo crec que Manuel Huerga se’n surt molt bé. Salvador en cap moment no es fa cansina, i fins i ni tant sols defalleix en el darrer tram, el més dur i complicat d’explicar.

Excel·lents totes les interpretacions, començant per la de Daniel Brühl però comptant també les de les germanes, la Leonor Watling i la Ingrid Rúbio (el talent d’ambdues mereix més minuts i millors escenes), el convincent Leonardo Sbaraglia i molt especialment un impressionant Tristán Ulloa que em va convèncer que era advocat, que se sentia implicat en el cas, i que era català de tota la vida.

Adient si no us fan res les històries colpidores. Contraindicat si ja en teniu prou de Memòria Històrica.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

Tot i que la promoció del llibre es centra en l’ús ideològic del rugbi, aquest ni és un llibre sobre l’esport, ni està centrat en la Copa del Món que van guanyar els Springboks el 95. Però si que destaca la importància que li va donar Mandela els símbols dels afrikaner; el rol que van jugar els boicots als Springboks primer i el permís a poder competir internacionalment després; i com aquella Copa del Món 1995 va canvir actituds i estats d’ànim.

Playing The Enemy es centra en com Nelson Mandela va seduir els seus rivals polítics, començant pels líders del National Party i per funcionaris estratègics i acabant pels caps de l’extrema dreta boer. El llibre explica un munt d’anécdotes i petites històries que donen una idea de l’enorme dificultat que suposa un canvi de mentalitat a tot un país. John Carlin posa l’èmfasi a les relacions personals, directes i properes, com a motor del canvi. És per això que crec que el nom que li donarà Clint Eastwood a l’adaptació cinematogràfica, The Human Factor, és molt més adient.

Playing The Enemy no explica ni tant sols superificialment, i això és una mancança greu, els termes dels acords que es van assolir i com es va resoldre tant políticament com jurídicament l’apartheid. John Carlin ha volgut donar la visió humana, del carrer, i en això es pot dir que ha fet una bona feina. El llibre és tant emocionant com fàcil de seguir i dona la mesura de l’enormitat del que ha aconseguit Mandela.

El que més m’ha agradat llegir és com el govern sudafricà va començar amb molt de temps per endavant la tasca de preparar Mandela i el Congrés Nacional Africà per a governar el país. Mostra una visió i un lideratge excepcionals, que m’han recordat de seguida la relació entre Lord Mountbatten i Nerhu, explicada per Dominique Lapierre i Larry Collins a Tonight, Freedom.

En aquesta entrevista a TV3, el mateix John Carlin comenta durant una mica més de mig hora el llibre.

Adient per ensorrar prejudicis i esbrinar quines són les preguntes a fer. Contraindicat pels qui cerquen respostes senzilles.

Salut i sort,
Ivan.

En aquest segon volum Ian Kershaw centra la seva atenció en dos objectius tant obvis com enigmàtics: la barbàrie del Tercer Reich, principalment la Solució Final, però també d’altres aspectes no menys horrorosos; i el devenir militar del Reich. Tanmateix, aquesta obra continua sent una biografia de l’inspirador principal d’aquests fets, no un assaig sobre cap d’ambdós temes.

Sempre m’havia intrigat perquè l’alt comandament alemany havia obeït les ordres d’un caporal fins al punt que els va portar a la més absoluta destrucció. La teoria de Kershaw és complexa, i es basa en la coincidència de diversos factors: uns generals que no van donar la talla; un servei d’intel·ligència que tampoc no va ajudar; moltes ganes de medrar dins del sistema i d’agradar al Führer; i un sorprenent rati d’encert del mateix Hitler en les seves primeres decisions, just quan es disposava de gran superioritat sobre l’enemic i condicions polítiques favorables.

També queda clar que dins tant de l’exèrcit com dels serveis secrets va haver un munt d’alts càrrecs que estaven més aviat en contra de moltes coses que es feien. Uns van intentar la fracassada i ara famosa Operació Valquíria, d’altres van expressar les seves objeccions però sense gosar desobeir; d’altres van mirar cap altra banda; i encara d’altres eren simplement incapaços de portar-li la contrària al Führer.

Kershaw expressa la seva tesi sobre com va anar tot plegat dient que a l’Alemanya nazi tothom estava working towards the Führer, treballant per agradar Hitler, fent el que calgués per a implementar els desitjos de Hitler, expressats ja fos com una ordre formal o mitjançant un comentari casual o una línea interpretada dins d’un discurs de tres hores. Acomplir els desitjos del Führer era la manera d’escalar econòmicament, socialment, jeràrquicament, a aquella (i a qualsevol altra) dictadura.

I aquest working towards the Führer explica també en part perquè no s’han trobat proves escrites que Hitler donés l’ordre d’exterminar tants jueus com fos possible. Perquè només que ell digués que els jueus havien de desaparèixer d’Europa, i ho va dir manta vegades, apareixien un munt de funcionaris servils oferint idees per a acomplir tots els plans que es van fer per a aconseguir aquest objectiu: deportar-los a Madagascar; a camps de treball a les estepes àrtiques russes; i quan la guerra va impedir aquest plan, a camps d’extermini a la més propera Polònia.

Per altra banda, Adolf Hitler era perfectament conscient de la barbaritat que això representava. Per això va cuidar-se molt bé que no hagués cap prova escrita de les seves indicacions i ni tant sol que cap memoràndum que li arribés a ell fos massa expícit.

Hitler, 1936-1945: Nemesis ofereix una visió global sobre el patiment que es va sofrir en aquells temps. La barbàrie nazi va caure també sobre tots aquells que eren racialment inferiors (segons la seva paranòica ideologia): la població eslava ocupada, primer els polonesos i després i més durament els russos, els malalts psíquics o incurables (el primer genocidi nazi va ser dels propis alemanys), o de qualsevol que no mostrés prou entusiasme per la seva lluita.

Adient si voleu aprendre un munt de coses. Contraindicat si teniu el cor sensible.

Salut i sort,
Ivan.

Sempre m’havia intrigat saber com s’ho havia fet Hitler per a fascinar, no només grans masses de població, sinó també les elits alemanyes: els empresaris, els polítics, els militars que van col·laborar amb ell i el partit nazi.

El primer volum de la biografia escrita per Sir Ian Kershaw dóna resposta a aquesta pregunta. Es va donar una extraordinària conjunció de fets, que separadament eren dolents però que al coincidir tots plegats eren pitjors; i sota l’habilitat manipuladora d’Adolf Hitler, els efectes van ser catastròfics.

Entre les causes, a cop de memòria, cito l’escassa qualitat de tota la classe política de la República de Weimar; l’esfondrament moral alemany després de la Primera Guerra Mundial; l’ànim de revenja d’una part important de les forces armades alemanyes; la pèrdua de valors després de la derrota bèlica i l’esfonçament de la monarquia; el cataclisme econòmic de la Gran Depressió; i, per sobre de totes, el geni propagandístic, l’habilitat de demagog i l’habilitat social d’Adolf Hitler.

Com va ser possible que un país civilitzat que acabava de lliurar-se d’una dictadura escollís lliurement un feixista que portaria una dictadura molt pitjor? Francament, no havia practicament ningú que defensés la República de Weimar. Començant pel partit comunista i continuant per tot l’espectre polític fins els conservadors, tots aspiraven a alguna altra forma de govern diferent d’una democràcia com la britànica. Els nazis no eren tant diferents al capdavall.

Es veu que aquest era un pensament força estés a l’época. A The Remains of the Day (tant a la novel·la com a la pel·lícula) hi ha una escena molt reveladora al respecte. Els italians també van caure en el mateix parany. Els espanyols, per partida doble.

Hitler, 1889-1936, Hubris és un relat extraordinàriament ben escrit, didàctic i elegant, apassionantment revelador, i aterridorament real. I sense voler caure en el catastrofisme, una lliçó ben vigent. No és tant un recull de vivències concretes i de registre de l’activitat personal del Führer, que també, sinó una explicació raonada i justificada, de perquè va passar el que va passar.

Adient per aprendre els perills de pensar amb els collons. Contraindicat si busqueu lectura d’evasió.

Salut i sort,
Ivan.

Nicholas Clapp és director de documentals (té alguns premis Emmy i nominacions als Oscars) i arqueòleg aficionat. Quan té temps i diners, es dedica a aquesta afició i després guanya uns calers escrivint un llibre sobre el que ha fet a les seves vacances. Vaja, que és un home al que envejo moltíssim.

Explica ell que ja de jovenet el personatge el va fascinar. Personatge del qual seguim en el llibre el seu rastre llegendari i cultural. De fet, tot el que hi ha a la Bíblia és una menció molt curta d’una reina "de Saba", quan enlloc (ni a la Bíblia mateixa ni a cap altra font documental) figura cap país anomenat Saba. A l’Alcorà hi ha també un passatge on es narra la trobada de la Reina de Saba i el Rei Salomó. Però, cap de les dues cites ha estat confirmada per les troballes arqueològiques.

Iemen és un país que degut a la llunyania i a la seva situació política inestable és pràcticament verge en recerca arqueològica. Les investigacions que s’han portat a terme suggereixen una civilització molt més avançada que la israelita cap al voltant del segle X a.C., quan el mític encontre hauria succeït, però no hi ha rastres fiables ni dels reis sabeus, ni dels seus possibles palaus, ni de les seves tombes. Ni molt menys, d’aquella reina. I realitzar excavacions a Jerusalem, enmig del sidral polític, militar i religiós que tenen muntat, no crec que sigui la feina més fàcil del món.

Però el senyor Clapp, acompanyat d’amics i familiars, ha viatjat en diverses ocasions pels llocs on podia haver viscut la mítica Reina de Saba. El llibre que ha escrit és un reportatge sobre arqueologia, Història, sobre les escriptures bíbliques i coràniques, i és també un entretingut llibre de viatges, amb algunes anécdotes realment memorables.

La Reina de Saba menciona (de passada) algunes obres que han estat inspirada per la dona que no sabem si va existir i fa un breu estudi de la interpretació (sovint contradictòria i sempre exagerada) que s’ha fet de la seva figura. Parla amb amabilitat de gents i paissatges on ara hi ha pobresa i conflicte, mentre que fa tres-mil anys havia riquesa i prosperitat. I a mi el que m’ha agradat més de la seva lectura ha estat la reflexió sobre com la Història real deriva en històries contades i més tard en històries i personatges interpretats. El nostre record serà un miratge de la nostra vida.

Adient si teniu curiositat per les punyetetes històrico-religioses. Contraindicat si busqueu una lectura trepidant.

Salut i sort,
Ivan.

Fóra una llàstima que aquest excel·lent llibre passés desapercebut enmig de tanta cridòria per a manipular la memòria del que va passar. I seria una llàstima per dues raons.

La primera perquè el Toni Orensanz ha escrit un llibre apassionant, molt fàcil de llegir i molt complex de païr. L’autor ens fa viatjar per la reraguarda republicana aquella tardor del 1.938 en que uns creien que donaven un cop d’estat per salvar la pàtria, d’altres engegaven una revolució per a canviar el país, i la majoria patia el començament d’una guerra. Una historia mig coneguda, amb final trist que ja sabem, però plena de matisos que ens descobreix la ploma àgil d’Orensanz. Apassionant.

I també ens fa voltar per la seva pròpia peripècia d’investigació. Seguint un rumor apassionant però infundat, descobrint cadàvers a l’armari familiar i pors i rancúnies inconfessades que han sobreviscut dues generacions. Doblement apassionant.

La segona raó és l’ètica. Toni Orensanz podia haver caigut a la temptació de brodar una magnífica novel·la i tirar de ficció per a fer més bonic el relat. O podia haver fet com tants d’altres, interpretant els esdeveniments històrics que anava descobrint, gràcies a documents i entrevistes, de la manera que més li convenia als seus lligams ideològics, familiars o polítics. Però ha escollit fer de fotógraf: va passar això, ens explica, i es queda assegut davant nostre, donant-nos els detalls, mentre deixa per nosaltres la desasosegadora tasca de jutjar. Triplement apassionant.

Adient per a consumir unes quantes hores en que no sabeu què fer. Contraindicat si ja ho sabeu tot.

Salut i sort,
Ivan.

L’interès d’aquest llibre és que només descriu fets històrics, i cita profusament les fonts. Hugh Sebag-Montefiore és el nét del darrer propietari privat de Bletchley Park, la mítica propietat a Buckinghamshire on el servei secret britànic va instal·lar el seu equip de desxifratge de missatges enemics. I a més és un historiador i escriptor competent, com ho demostra aquest llibre.

Enigma. The Battle for the Code està centrat en el desxifratge del codi emprat pels submarins alemanys durant la Batalla de l’Atlàntic, una tasca que van iniciar els polonesos abans de l’ascens d’Adolf Hitler al poder, quan un cop de sort va fer que una màquina Enigma estigués en poder del seu servei de contra-espionatge durant unes hores. El llibre conclou amb el desembarcament de Normandia, quan l’activitat naval alemanya va passar a ser residual, el codi ja era suficientment conegut i els Aliats ja disposaven de un munt de màquines dedicades a desxifrar les comunicacions enemigues.

El llibre està molt ben escrit, implicant personatges concrets als que es descriu de manera personal i es posa en context, amb ritme viu pels que busquen la narració dels fets bèlics, i alhora amb precisió suficient per a satisfer els que demanen l’explicació del problema criptogràfic i informàtic. De manera molt encertada, la major part de l’explicació tècnica s’ha situat als apèndixs del final del llibre.

Alguns detalls m’han agradat especialment. El primer, la reivindicació de la figura d’Alan Turing, figura tràgica i capdal no només en l’esforç militar sinó en el naixement de la Informàtica. El segon, l’encertada exposició dels diversos factors que van portar a la derrota de la màquina Enigma: l’esforç dels matemàtics, l’heroisme dels que van capturar submarins de la Kriegsmarine, i la inversió en màquines absolutament pioneres en el seu moment i que ara serien anomenades ordenadors especialitzats.

El tercer detall que no convé perdres d’aquest llibre és la revelació (si més no per a mi) del poc que confiaven els Aliats entre si. Els francesos tenien un espia a Alemanya que els passava informació sobre la màquina Enigma, però no sabien desxifrar el codi. Per tant li van passar la informació als polonesos, que si en sabien prou. Però els polonesos van estar sis anys desxifrant l’Enigma i amagant-s’ho als francesos. Quan va començar la guerra, francesos i polonesos van dir el que sabien als anglesos, que es van negar a donar als francesos transcripcions dels missatges desxifrats que els haguessin estat molt útils. Els americans van estar construint un munt de màquines per a calcular com desxifrar el codi, però rebien la informació (no només sobre el codi, també sobre els moviments dels submarins que atacaven vaixells americans!) amb comptagotes dels britànics, que desconfiaven del contra-espionatge americà. Però tot i així van guanyar la guerra.

En definitiva, una lectura interessantíssima.

Ah, i pels que heu vist les pel·lícules, tant el que expliquen Enigma com U-571 és substancialment cert. Però amb afegits que adornen la realitat, és clar.

Salut i sort,
Ivan.

Com és que han deixat de visitar-nos els extraterrestres? Probablement és que han entrat en recessió i ara visiten planetes més barats i amb menys contaminació, no creieu? Bromes a banda, és un article molt interessant, tant sociològicament com antropològicament.

Mentre buscava una imatge per ilustrar el tema m’he trobat amb aquest article, crític amb l’actitud crèdula i irreflexiva de la gent, també molt interessant.

Em quedo amb la idea que l’home necessita escapar-se de la realitat que no li agrada, inventar-se un ordre diferent de coses que li proporcioni una explicació tranquilitzadora, una esperança que la racionalitat li nega. Igual que fan els nens.

És que ser adult a temps complert és molt dur.

Salut i sort,

Gairebé tant famoses com la pròpia Guerra del Vietnam van ser les protestes que van esdevenir per aquella época als Estats Units. Una de grossa va passar quan la Guàrdia Nacional d’Ohio va disparar al campus de la Kent State University i va matar quatre estudiants. És un fet que va commocionar els EUA i va quedar immortalitzat per la cançó que Neil Young va composar i Crosby, Stills & Nash van interpretar amb ell.

Tin soldiers and Nixon coming,
We’re finally on our own.
This summer I hear the drumming,
Four dead in Ohio.

Gotta get down to it
Soldiers are cutting us down
Should have been done long ago.
What if you knew her
And found her dead on the ground
How can you run when you know?

Publica El País que un dels ferits ha localitzat una cinta que demostraria que l’atac va ser premeditat i no fruit dels nervis dels soldats.

Tinc molts dubtes de la qualitat d’una cinta magnètica al cap de trenta-set anys. No entro ja en el tema de l’autenticitat. I també queda fora de discusió el fet que de poc servirà ja a les víctimes. Però reconforta veure que hi ha gent que es pren la Justícia com una cosa prou important com per no deixar-ho còrrer al cap de tant de temps. I també que hi ha mitjans de comunicació que li’n fan cas.

La cançó és de les que apareixen al recent Live At The Massey Hall, del que ja vaig escriure. A YouTube han penjat el video.

Salut i sort,

Fins ara, buscar vida extraterrestre estava molt bé, però trobar-la no era una possibilitat plausible. Hi ha massa baules pendents d’encadenar per a que hagi un lloc amb vida, no diguem ja intel·ligent. Lloc detectable, relativament proper (sinó, és impossible determinar les condicions ambientals), que es donin certes condicions d’ambient físic i químic, etc. Els científics que es guanyen la vida buscant llocs on pugui haver vida es divideixen, a grans trets, entre els que busquen establir contacte amb formes de vida intel·ligent (recordeu Contact, tant el llibre com la pel·lícula) i els que simplement busquen planetes candidats. Aquests darrers acaben de marcar un gol històric.

Ja veurem si dintre de vint anys aquesta detecció (que no descobriment, perquè el planeta encara no ha estat localitzat) porta a res. Però de moment hi haurà un augment de la il·lusió en una indústria capdal pel futur de la Humanitat. El nostre planeta no dóna per a més, i nosaltres no deixem de ser més. O conquerim nous territoris (el que els diferents pobles han fet al llarg de la Història) o aprenem a viure d’una manera diferent a com ho hem fet fins ara.

El planeta en qüestió es diu de moment Gliese 581 b.

Ai, si Carl Sagan pogués avui escriure un comentari!

Salut i sort,
Ivan.

Tal dia com avui, el 1653, l’Oliver Cromwell va disoldre el parlament. Si bé la història anglesa s’ha caracteritzat per l’estabilitat, la monarquia i el parlamentarisme, no sempre ha estat així i aquí en tenim un punt culminant.

La vida política anglesa va patir una altra sotragada el mateix dia que jo vaig nàixer, quan el polític conservador Enoch Powell va fer un discurs molt alarmista on avisava que la creixent immigració portaria un munt de problemes. Ja veieu que hi ha debats que sembla que no s’acabin mai. Edward Heath el va fer fora immediatament del seu govern a l’ombra, però va haver-hi manifestacions i molta polèmica.

Per a compensar aquesta nota negativa, podem dir que gairebé un segle abans, el 1871, els Estats Units van aprovar la Civil Rights Act, que entre d’altres coses prohibia el Ku Klux Klan.

Dins de la política més propera, el 20 d’abril del 1.897 va entrar en vigor el decret d’agregació pel qual la vil·la de Sants va entrar a formar part de Barcelona juntament amb altres cinc pobles, ara barris: Les Corts, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar i Sant Gervasi de Cassoles. Jo recordo encara haver vist pel meu barri senyals de tràfic que indicaven la direcció cap a Barcelona.

Per a fet trascendent, però, cal parlar de la primera pasteurització, que van aconseguir el 1862 el Louis Pasteur i el seu col·laborador Claude Bernard.

Una altra gran fita va ser la inauguració de la ciutat de Brasilia, el 1960.

Nombrosos fets d’armes han esdevingut un vint d’abril. El més greu, la declaració de guerra de França a Àustria, que va engegar les Guerres Revolucionàries Franceses. Això va passar el 1792. Un fet molt més anecdòtic però alhora més legendari van ser les darreres victòries de Manfred von Richthofen, el cél·lebre Baró Vermell, que el dia següent de l’any 1918 va morir en circumstàncies que els historiadors encara no han acabat d’aclarir. Però indiscutiblement el més conegut de tots és la fracassada Invasió a la Bahía de Cochinos, quan Kennedy va provar de fer fora Castro de Cuba. Doncs va ser el 20 d’abril del 1961 quan ho van deixar còrrer.

No una guerra però si una tragèdia que va involucrar les forces aèries soviètica i americana va ser quan l’aviació soviètica va abatre un Jumbo matant tot el passatge i la tripulació, en circumstàncies que encara no s’han aclarit.

Però per a tragèdia, sense cap mena de dubte la que va passar el 20 d’abril del 1999 a l’institut de Columbine. Els que heu vist el documental de Michael Moore Bowling for Columbine o el film de Gus Van Sant Elephant, no necessiteu saber-ne més.

Passem a bones notícies, si us plau. Just un any abans, la Fracció de l’Exèrcit Roig anunciava la seva disolució i abandonament de la lluita armada que havia portat a terme durant vint-i-vuit anys.

El vint d’abril de l’any olímpic 1992 és el dia que es va inaugurar oficialment l’Expo de Sevilla, que ben segur tots recordareu. Recordo que durant els mesos previs a la ràdio emetien una cunya publicitària de l’esdeveniment que feia servir la cançó 20 de abril dels Celtas Cortos.

El mateix dia, a l’antic estadi de Wembley, es va fer el concert d’homenatge a Freddie Mercury, en que es va recaptar un munt de diners per a la fundació que porta el nom del cantant i que es dedica a combatre i prevenir la SIDA. Jo vaig estar mirant estones per la televisió i guardo un grandíssim record, en especial del Somebody To Love que van interpretar els tres supervivents de Queen amb George Michael.

I també el 20 d’abril del 1992 va morir el còmic anglès Benny Hill. Amb ell comencem la inevitable secció necrològica. He trobat la següent llista de gent que va traspassar tal dia com avui: Muhammad Sharif Pasha (1887), Bram Stoker (1912), Julián Grimau (1963), Don Siegel (1991), Mario Moreno, Cantinflas (1993) i l’arbre de Gernika (2004).

Molt millor, naturalment, recordar el naixement d’ilustres personatges que, teòricament, comparteixen el meu horóscop. Agarreu-vos, que la llista també és llarga.

El que a mi m’agrada més nomenar és Joan Miró, del 1893. Molt menys conegut però molt més decisiu a les nostres vides va ser George Stibitz, un dels pioners de la informàtica, del 1904.

Tenim músics variats: el gran vibrafonista Lionel Hampton (1908 – 2002), un dels que van fer el jazz una música ben divertida; Tito Puente (1923 – 2000), percusionista bàsic de la música llatina; i John Eliot Gardiner (1943), director d’orquestra anglès especialitzat en el barroc (us recomano les seves suites londinenques de Bach, una maravella).

Actors, també uns quants: l’inefable Harold Lloyd (1893 – 1971), Ryan O’Neal (1941) i Jessica Lange (1949). També la Carmen Electra (1972), si és que la considereu actriu.

I de directors tenim al Mario Camus (1935) i la ja desapareguda Pilar Miró (1940).

L’actual entrenador del TAU, Bozidar Maljkovic, va nàixer tal dia com avui el 1952.

Per a mí, la més important és la meva amiga Blanca Ortiz de Pablo, que va nàixer el mateix dia que jo, el 1968. És la cap de sistemes del BCE, i la germana petita de Carme, la dissenyadora de joies.

Malauradament, avui els feixistes estan de festa. El personatge històric més conegut que ha nascut en vint d’abril no és altre que Adolf Hitler, el 1889. En honor seu es va batejar un polític indi que va nàixer el 1948, Adolf Lu Hitler Marak.

L’any que vaig començar a bramar, el Barça va acabar segon a la lliga, darrera del Real Madrid, i va guanyar la Copa, aleshores anomenada del Generalísimo, amb aquest equip on no havia estrangers. El Pichichi d’aquella temporada 1976-68 va ser Uriarte, del Athletic Club de Bilbao, que va marcar 22 gols. Zamora va ser un tal Junquera, porter del Real Madrid, que en 30 partits només va encaixar 18 gols. No he sabut trobar a internet què van fer aquell cap de setmana (vaig nàixer en dissabte) i no he tingut temps de visitar cap hemeroteca.

Als Estats Units triomfava un tal Bobby Goldsboro, que va tenir la seva cançó Honey al número 1 del Billboard del 13 d’abril fins l’onze de maig. Vaig tenir mala sort, perquè m’hagués fet gràcia que hagués estat alguna de les d’aquell any que si han passat a la història: (Sittin’ on) The dock of the bay, d’Otis Redding (nº1 del 16 de març al 6 d’abril), el Mrs. Robinson de Simon & Garfunkel (nº1 del 1 al 15 de juny), Hey Jude (la setmana del 28 de setembre i del 5 d’octubre fins el 23 de novembre).

Clar que musicalment, la notícia del mes d’abril va ser que després d’un afer amb drogues que va involucrar els seus membres Neil Young, Richie Furay, i Frank Messina, a més d’Eric Clapton, els Buffalo Springfield van decidir plegar i separar-se.

No és per aquest motiu que el vint d’abril és el Día internacional de la Marihuana, sinó perquè en l’argot de San Francisco fer un four twenty vol dir liar un canuto.

La BBC destaca aquests fets com els més notables d’entre els que van passar tal dia com avui. El New York Times en canvi proposa aquests altres. Podeu trobar llistes alternatives i més extenses a les edicions en anglès o castellà de la Viquipèdia.

En el que no sembla haver consens és, curiosament, en el santoral. Segons diverses fonts avui és el dia de Sant Severià, Sant Marcel·lí, Sant Víctor, la beata Oda o Sant Teòtimus.

Finalment, pels que sou aficionats a qüestions més terrenals, i per a premiar la paciència dels que heu arribat fins aquí, la playmate del mes d’abril del 68 va ser la Gaye Rennie.

Salut i sort,
Ivan.

Parla de més coses: com es va decidir matar els jueus d’aquella manera, qui eren els que ho feien, d’on venien els que van anar a parar allà, qui més havia a més de jueus, i un munt de coses que molta gent desconeix. De fet, tot i que Auschwitz ens pot semblar un nom mític, o potser per això, la realitat al darrera no és tant coneguda com hauria de ser-ho: una de les motivacions de la BBC per a filmar la sèrie va ser que es van trobar que molta gent, especialment molts joves, desconeixia el que allà havia passat.

A banda de la narració dels fets, de l’explicació d’un dels més grans assassinats en massa perpetrats a la Història, el més interessant són els testimonis de gent que ho va viure allà mateix. Apareixen jueus supervivents i també d’altres que també estaven tancats allà treballant com a esclaus (literalment) mentre esperaven hora per a morir. Hi havia presoners polítics polonesos, presoners de guerra soviètics, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehova i d’altres colectius. Dir-li genocidi, per tant, no és exactament correcte, tot i que també ho va ser. Va haver més d’un grup perseguit.

També apareix un antic oficial de les SS. Un home que ara és plenament conscient que el que va fer està malament i que segons ell ofereix el seu testimoni per a lluitar contra els negacionistes o revisionistes. Tanmateix, els seus esforços per a passar desapercebut al final de la guerra indiquen clarament que aleshores també sabia perfectament que estava col·laborant en un crim a gran escala.

Aquest i altres testimonis del bàndol dels exterminadors afirmen que la propaganda nazi els va convèncer que els jueus havien causat la seva desgràcia personal (el fet de no viure millor del que ho feien), la del seu país (Alemanya, Polònia, etc.) i que encara en portarien més en el futur. També els nens?, demana l’entrevistador. El problema no eren els nens, sinó la sang jueva que portaven dins, que ho corrompia tot. Por, racisme, enveja, ràbia i una certa eròtica d’exercir un poder cruel i implacable es van unir per a perpetrar tota aquella barbaritat. Segons Hitler i Himmler, calia una solució.

I la solució va ser la més expeditiva possible. la solució final. Hi ha qui diu que la primera intenció no era matar els jueus sinó només deportar-los a tots a Madagascar, però el cert és que al desembre del 1.941 Adolf Hitler va decidir exterminar-los d’Europa i a la conferència de Wannsee (1.942) la SS va establir el mètode per aconseguir-ho. Un film protagonitzat per Kenneth Branagh recrea aquesta conferència.

Tot i així, crec que molt dels arguments que aporten aquests còmplices de la massacre, no se’ls creuen ni ells. Els cal amagar d’alguna manera la seva culpabilitat, sigui directa o indirecta, en tot allò que van estar recolzant d’alguna manera.

La investigació històrica ha estat coordinada per Sir Ian Kershaw, autor d’una de les biografies de referència del dictador. A més de la impressionant recerca de testimonis, documents i localitzacions, la BBC ha excel·lit en dos apartats més. El primer, que ha desenvolupat un munt de models infogràfics amb els quals aconseguia mostrar els edificis d’Auschwitz tal com van ser en el seu moment, abans que els nazis els destruissin intentant eliminar proves. El segon, la representació fílmica d’un munt d’escenes per a ilustrar la vida familiar dels carcellers, les reunions de nazis, l’activitat de Josef Mengele i altres moments històrics. Han fet servir actors, decorats i cotxes d’época entre d’altres recursos per a donar una imatge el més fidedigna possible d’aquells moments, i ho han brodat.

La sèrie no és gens morbosa. Si és impactant i busca commoure l’audiència, però sense emprar ni llenguatge ni imatges més explícites del compte, perquè amb l’exposició serena dels fets ja n’hi ha prou. I la sel·lecció de testimonis és prou ampla com per tenir un ventall divers de perspectives. A més, la denúncia no és tampoc cega: el govern americà i l’exèrcit britànic surten malparats en algun moment, els francesos queden retratats, i alguns pocs alemanys queden reivindicats.

Entre d’altres recursos d’internet sobre la Shoah, hi ha el United States Holocaust Memorial Museum, l’Holocaust History Project i aquí trobareu alguns enllaços més. El DVD de la sèrie el podeu trobar a Amazon.

A mi m’ha agradat molt.

Salut i sort,
Ivan.

La meva generació ja ha vist alguns moment històrics. No anecdòtics, vull dir Històrics. Una anécdota va ser veure al telenotícies com esclatava el Discovery. Història va ser veure com Nelson Mandela sortia de presó, en directe i davant les càmeres de tot el món. O veure l’encaixada de mans entre Arafat i Rabin al davant de la Casa Blanca. Sóc massa jove per a recordar com va dimitir Nixon, però recordo perfectament haver-me quedat amb la boca oberta mirant com Willy Brandt s’emocionava davant la gent creuant el mur Aquell va ser un gran dia.

Ahir, dos que sempre han dit el pitjor l’un de l’altre van seure a una mateixa taula. Sense mirar-se i sense estar l’un al costat de l’altre. Si no hagués quedat lleig, haguessin sortit a la foto tapant-se els nassos. Però van seure, van parlar i van després fer-se una foto, per a deixar constància davant de tothom que s’havien posat d’acord per a governar plegats l’Ulster.

Ja veurem què en sortirà de tot això. No trigaran gens a matar-se verbalment i a barallar-se sobre a qui li han de donar diners i a qui han d’ignorar. A casa nostra, hi ha un govern on els dos actors principals es desprecien l’un a l’altre, i tots dos menyspreen el tercer. Ja hem vist quines escenes d’ópera bufa pot deparar aquest repartiment. A Irlanda del Nord és molt diferent, allà tots dos s’odien; hi ha morts a sobre la taula, acumulats durant molts anys de guerra civil a petita escala. Allà tenen montada una tragèdia grega de la que volen escapar.

Ian Paisley ha dit que han entés que no poden deixar que el seu odi mutu i justificat pel passat els impedeixi afrontar els problemes del futur. Res d’apenediment, però màxim realisme i coratge. Saben que el poble, aquells a qui diuen defensar, no els perdonaria no ser a l’alçada de la situació i han fet, contra tot pronòstic, l’única cosa raonable que podien fer. Em sembla molt bé, i crec que encara que el govern que formin duri només quatre dies, donarà una estabilitat democràtica de la que serà molt difícil que ningú se’n surti a partir d’ara. Han canviat les regles del joc.

Encara que jo sigui optimista de mena, no farà cap mal a ningú recordar totes les barbaritats que uns i d’altres han defensat durant aquests anys. En la meva opinió, especialment perillós és el reverend Paisley, capaç d’escridassar Joan Pau II al parlament europeu acusant-lo de ser l’Anticrist. Si critico Israel o Iran per estar pràcticament en mans de fanàtics religiosos, aquí he de fer el mateix. Adams, per la seva banda, mai no ha dit que matar, encara que sigui perseguint una finalitat política, estigui malament. No s’hauran posat d’acord només en mamar de la mamella?

Podeu llegir la notícia a La Vanguardia o a El Periódico.

Malauradament, a Espanya encara no hem arribat a aquests nivells de racionalitat.

Salut i sort,
Ivan.

Doncs bé, aquest llibre només parla d’ells lateralment. L’immens reportatge de Rick Atkinson està centrat en la invasió angloamericana del nordoest africà, és a dir, del Marroc i l’Algèria franceses (la França de Vichy) al novembre del 1.942. Ja sabeu, allà on passa Casablanca.

Amb gairebé sis-centes pàgines de text i més de dos-centes de cites, notes i referències, a ningú no li pot extranyar que el llibre sigui un estudi d’allò més exhaustiu i rigorós, i de fet li van concedir el premi Pulitzer d’Història l’any 2.003. La narració és amena i molt àgil, si bé els catorze mapes que ilustren els moviments dels diferents exèrcits són insuficients per a donar una referència geogràfica tant de les diferents batalles en concret, com de determinats aspectes estratègics, en especial en la defensa alemana de Tunísia. En canvi, a la web d’An Army at Dawn, podeu trobar un mapa interactiu molt ben fet que si ajuda molt millor a comprendre l’evolució de la campanya militar.

Com a llibre, una lectura més que recomenable si us agrada la Història, el món militar o si us van les aventures bèliques. A mi m’ha costat una mica el nivell d’anglès, perquè fa servir molts adjectius i expressions col·loquials que he hagut de buscar al diccionari. Ara anem a coses que he descobert en el llibre.

La primera idea que m’ha quedat és que, a grans trets, els aliats van guanyar la guerra per la tremenda capacitat productiva que aportaven els Estats Units. Força bruta. Els alemanys la van perdre perquè un caporal es va entestar en exercir de comandant suprem, el seu Estat Major va ser incapaç de fer-li veure el desastre que estava provocant, i també perquè alguns generals es van preocupar més de fer-se la guitza entre ells que no de fer-se-la als Aliats. Patètic.

Els americans van arribar al teatre d’operacions europeu sense experiència pràctica de combat. L’art de la guerra havia canviat decisivament des de la seva darrera experiència bèl·lica a la Primera Guerra Mundial. La lluita al Pacífic no els va aportar experiència aplicable a Àfrica ja que era sobre tot de caire aeronaval, amb ensenyaments no aplicables a les batalles terrestres i amb problemàtiques logístiques completament diferents. Això va portar molts problemes menors però generalitzats per part de la tropa tant al front com a la reraguarda, i també una sèrie d’errors dels seus generals que van ser catastròfics pels soldats. Tot plegat, a banda de la manca d’eficàcia, va provocar un sentiment de superioritat dels militars britànics i de desdeny dels seus cosins americans. Afegiu-li els llibres d’història que havien estudiat tots els comandaments americans, on els dolents eren els anglesos dels que s’havien independitzat, i ja tenim muntat un bonic sidral. El va haver.

Però, una de les coses que més m’ha sorprés del llibre ha estat descobrir que l’estratègia marc de la guerra va ser concebuda pels britànics. Els militars americans van acudir a la decisiva reunió de Casablanca sense haver pensat un plan concret, només amb algunes idees al cap. Churchill en canvi va fer anar un vaixell expressament per a transportar els mapes i plans del seu Alt Estat Major i poder argumentar i convencer els americans que fessin el que ell deia i que bàsicament consistia en primer assegurar el Mediterrani ocupant el nord d’Àfrica, després desembarcar a Itàlia, i només llavors desembarcar a França. Els americans, en canvi, volien anar per feina desembarcant directament a França, per la qual cosa no només necessitaven un nombre de divisions del que en aquell moment no disposaven, sinó que a més tot aquell contingent exigia un avituallament que exigia molts més vaixells dels que tenien tots els països aliats conjuntament.

També s’ha de dir que Roosevelt si que portava el seu pla polític molt ben pensat. Aquest és un tema que apareix només tangencialment, però la invasió nord-americana d’Àfrica marca el punt d’inflexió a la política internacional. Fins aleshores, les grans potències eren l’Imperi Britànic (encara es deien així i el Rei era the King Emperor, Rei d’Anglaterra i Emperador de la Índia) i França. A partir de novembre del 1.942 queda palés que els EUA són no només el país que pot derrotar la major potència militar del moment (Alemanya) sinó també l’únic que pot salvar de la derrota tots els altres que junts estaven perdent la guerra contra Hitler.

Molt interessant també el paper dels francesos. Aquella part del Marroc, Algèria i Tunísia eren colònies de la França de Vichy. Tot i els esforços sota mà dels americans, els francesos els van rebre a trets i els van causar unes tres mil baixes. En canvi, els alemanys van poder portar a Tunisia més de cent mil homes i tot el material i avituallament necessari sense rebre un sol tret en contra. Però, al cap de tres dies del desembarcament aliat, les tropes franceses es posen sota el comandament d’Eisenhower (inicialment el general francès Giraud demanava no només el comandament de les tropes franceses, sinó també de les angloamericanes!) i es posen a combatre els alemanys. Parlem-ne, de canvis de jaqueta …

Per qüestió de temps i espai renuncio a comentar en aquest petitíssim resum molts punts interessants, com les anàlisis de les personalitats dels diferents generals, moltes anècdotes de soldats anònims, els regals que van rebre per Nadal o alguns episodis de brutalitat de soldats americans contra la població àrab, que llegits ara ajuden a explicar prejudicis i malfiances per una banda i actituds arrogants per l’altra. I també, tota la discussió sobre la necessitat que els soldats americans aprenguessin a odiar l’enemic i s’alliberessin de l’escrúpol de matar. Però, per acabar bé, és imprescindible que us expliqui un parell d’anècdotes de les batalles a El Guettar i Maknassy, que tenen molt de suc.

La primera és la trucada que va fer-li el General Patton al seu subordinat el també general Ward. Quan Ward li va comentar Patton que aquell dia havien tingut molta sort de no sofrir la baixa de cap oficial, Patton li va contestar que “that’s bad for the morale of the enlisted men; I want more officers killed.”. Davant la sorpresa de Ward, Patton va aclarir-li el que volia: “I want you to put some officers out as observers well up front and keep them there until a couple gets killed”. (que s’ho fes com vulgués, però que matessin alguns oficials americans per a augmentar la moral dels soldats reclutats a la força; Pàgina 446 del llibre, les cites són textuals).

La segona és més divertida i també intervé Patton (pàgina 442). A les tres de la tarda, el seu servei d’intel·ligència intercepta un missatge dels alemanys: sis batallons atacaran a les quatre en un determinat punt. Per anar ràpid, Patton avisa en missatges sense codificar els seus comandants d’aquest atac. A tres quarts de quatre, intercepten un altre missatge: per a donar temps a que l’artilleria agafi bones posicions, l’atac es retarda fins a les 16:40. Però es veu que no tothom rep el segon avís (que atacaran més tard) i a les 16:15, el general Terry Allen, cap de la Primera Divisió Cuirassada Americana, envia el següent missatge sense codificar en una freqüència de ràdio que saben que fa servir la divisió panzer que els atacarà: “What the hell are you guys waiting for? We have been ready since 3:45 PM. Signed, First Division.” (on sou? fa mig hora que us estem esperant). Naturalment, els alemanys van cancel·lar l’atac i van canviar els seus codis secrets. Patton va comentar: “Terry, when are you going to learn to take this damned war seriously?” (quan dimoni et prendràs aquesta guerra seriosament?).

Aquesta darrera, ni Gila.

Salut i sort,
Ivan.

Apareixen, entre d’altres, les fotos d’Iwo Jima, del soldat soviètic al sostre del Reichtag, la de la nena nua fugint del seu poble en flames, i la de la noia afgana. Per cert, que la noia afgana no ha estat la única model que ha estat buscada vint-i-cinc anys després de ser fotografiada.

En canvi, la fotografia de Lena és probablement la imatge més estudiada de la Història, potser només després de la Mona Lisa. Durant molts anys vaig veure com companys meus que treballaven en temes de tractament d’imatges, bàsicament compressió de fitxers gràfics, utilitzaven còpies d’aquesta cara per a fer proves. És una imatge estàndar que fan servir investigadors d’arreu del món per a provar els seus algorismes i comparar la seva efectivitat amb la d’altres programes. Com que tothom fa servir les mateixes imatges de partida, la comparació és vàlida. D’això els informàtics en diem un benchmark. D’altres imatges famoses són el conill de Stanford, la tetera de Utah, la capsa de Cornell i Suzanne

Amb la mala fama que patim (injustament?) els informàtics, no és extrany que sorgís la llegenda que la foto correspon a un desplegable del Playboy. Doncs bé, la llegenda és rigurosament certa.

Segons he descobert a un número endarrerit del butlletí de la IEEE Professional Communication Society, el primer que va fer servir aquesta imatge va ser un professor de la University of Southern California anomenat Alexander Sawchuk, que va escanejar-la i incloure-la en un article per a un congrés, a començaments de l’estiu del 1.973. Perquè van escollir aquesta imatge està clar si estàs ficat en el tema: una cara humana planteja una sèrie de reptes molt específics (més encara a aquella época): superfícies llises i rugoses, colors difuminats i semblants, contrastos, etc. A més, les plomes i el barret afegien altres punts (computacionals) d’interès. Estaven buscant una foto lluent (no mate) d’una cara i van trobar aquest exemplar del Playboy.

Curiosament, aquest exemplar (novembre del 72) és el més venut de la història, amb més de set milions de còpies. A més, Woody Allen el va emprar a Sleeper, on apareix aquest mateix número a una escena.

La imatge ha estat controvertida, ja que moltes investigadores han protestat per la utilització sexista de la imatge d’una dona, i fins i tot ha estat censurada a reconegudes publicacions científiques americanes. Per altra banda, quan Playboy va descobrir una fotografia de la que ells tenien els drets era portada d’una altra revista (científica; concretament Optical Engineering) van plantejar-se la idea d’anar a judici, però la van abandonar ràpidament a l’adonar-se que mig món la feia servir, i es van mostrar encantats de ser útils a la ciència.

Lena Sjööblom, la model sueca que a finals dels seixanta vivia a Chicago, és ara mare de tres fills i treballa ajudant discapacitats a emprar equips informàtics. Va atendre una invitació de la Society for Imaging Science and Engineering (amb el patrocini de Playboy, és clar) per a assistir com a convidada d’honor a la conferència on es commemorava el cinquantè aniversari d’aquesta organització, el 1.997 a Boston. Lena es va mostrar molt sorpresa i divertida per la seva popularitat.

Podeu veure més fotografies de Lena a la conferència aquí, un article en castellà sobre aquesta història aquí, un altre en anglès aquí, i la foto original del Playboy, sencera, aquí. El que cap d’aquestes referències aclara és què feia aquell exemplar de Playboy en un laboratori d’enginyeria.

Salut i sort,
Ivan.

Jamie Hutchinson.
IEEE Professional Communication Society Newsletter
May/June, 2001. Volume 45, Number 3.
http://www.cs.cmu.edu/~chuck/lennapg/pcs_mirror/may_june01.pdf

Resulta que el meu nom s’ha fet servir per a batejar tres ciclons tropicals i un tifó. No és pas per presumir-hi, però no està malament tenir alguna altra referència que no sigui la de sempre: Ivan El Terrible.

Ivan IV va ser el primer tsar de Rússia i va morir, sembla ser que enverinat, mentre jugava una partida d’escacs. Em sembla a mi que, tot i que el seu nom és molt conegut, la gent no sap perquè era “terrible”. La qual cosa ens porta a l’eterna discussió sobre què és més important, si el que fas o la reputació que tens. També anomenada tenir gràcia o caure en gràcia. Tenir talent o tenir sort, tema del Match Point de Woody Allen. Encara que hagués estat molt bo, el pobre Ivan hagués passat igualment a la Història com un personatge terrible, sense que ningú es plantegés què va fer per a merèixer aquest malnom. Us heu demanat mai quines ceremònies agradaven a Pere el Ceremoniós o què va fer Pedro III de Castilla per a ser cruel?

La Wikipedia té una entrada en anglès que en fa cinc cèntims de la tràgica vida d’aquest tsar que tenia el mateix nom que un que escriu de vegada en quant.

Salut i sort,
Ivan.