Arxiu d'etiquetes: Història

Rutes d’Aràbia

Recomano l’exposició que hi ha fins a començaments de febrer al CaixaForum.

Trobareu tres coses: un munt d’objectes, des de l’Edat de Pedra fins a l’Edat Mitjana, que ajuden a ilustrar el text dels planells explicatius; els planells, que expliquen la vitalitat històrica i la riquesa cultural d’una terra que s’ha estructurat històricament al voltant de comerciar amb les seves matèries primeres; i unes fantàstiques fotografies en gran format i blanc i negre de paissatges d’Aràbia.

Rutes d’Aràbia no té cap objecte concret que sigui extraordinari, però si que col·loca el territori en el context històric que li pertoca, trencant el tòpic que li assignava un paper gairebé irrellevant abans de la comercialització del petroli, envoltada de civilitzacions tant gegantines com la persa i l’egípcia.

El que recordaré de Rutes d’Aràbia és que parla de xarxes comercials i intercanvis comercials entre civilitzacions allunyades milers de kilòmetres al segle VIIè abans de Crist.

Adient si us agraden les joies d’alabastre. Contraindicada si ceràmica vol dir La Bisbal i punt.


La revolució del 1.848

Cada cop que passo per la Plaça de la Revolució d’Octubre del 1.848 em demano què va passar aleshores.

Per a obtenir la resposta, res millor que recordar aquesta qüestió quan ets a casa i posar-te a buscar per internet: la Viquipèdia, el Racó Català, i Octubre Roig ens ofereixen breus visions dels fets, que de manera encara més breu es poden resumir en: havia una crisi molt forta, molta gent es va emprenyar prou i va haver sidral, i al final els de sempre van continuar manant, amb poques excepcions.

Això de la Història és apassionant, però hem de recòneixer que hi ha un munt de pàgines repetides. Clar que això encara la fa més apassionant.

Salut i sort,
Ivan.


Salvador

Salvador és un film militant, un d’aquells que tens ganes de veure, però que vas deixant per més endavant perquè saps que et posaràs de mala llet.

Salvador

Resulta complicat valorar aquesta mena d’obres. Per a fer-ho bé cal saber exactament on para la frontera entre la reconstrucció històrica i l’aportació dramàtica. El personatge del carceller interpretat per Leonardo Sbaraglia és real? La Margalida i la Cuca, responen a com eren les reals? Les reunions del MIL, eren com es mostren? Salvador retrata fidelment a Salvador Puig i Antich? A mi m’és impossible saber-ho; a les germanes Puig i Antich el film els ha agradat.

Potser és millor prendre una mica de distància. Deixar que els aspectes més íntims (tot i que a Salvador n’hi ha un grapat que són verídics) formin part de la peli, i que la descripció de l’ambient històric sigui la protagonista.

Des d’aquest punt de vista, Salvador és un film molt bo. Retrata l’ambient psicològic de la dictadura molt millor que qualsevol estudi històric. Fixa no només l’estètica sinó també la música del moment, i permet entendre com podien passar moltes coses.

La pel·lícula és tant entretinguda com pot ser-ho el retrat optimista d’un anarquista (terrorista, atracador … busqueu la polèmica en els comentaris, o si voleu, a la web en contra del film) condemnat a mort. Si a més ja saps com acaba, entens el risc de plantejar el film d’aquesta manera. Però jo crec que Manuel Huerga se’n surt molt bé. Salvador en cap moment no es fa cansina, i fins i ni tant sols defalleix en el darrer tram, el més dur i complicat d’explicar.

Excel·lents totes les interpretacions, començant per la de Daniel Brühl però comptant també les de les germanes, la Leonor Watling i la Ingrid Rúbio (el talent d’ambdues mereix més minuts i millors escenes), el convincent Leonardo Sbaraglia i molt especialment un impressionant Tristán Ulloa que em va convèncer que era advocat, que se sentia implicat en el cas, i que era català de tota la vida.

Adient si no us fan res les històries colpidores. Contraindicat si ja en teniu prou de Memòria Històrica.

Salut i sort,
Ivan.


Setmana blogueril (II)

Salut i sort,
Ivan.


Playing The Enemy

El periodista John Carlin ha escrit un llibre entretingut, instructiu i profundament humà sobre el final de l’apartheid.

John Carlin - Playing The Enemy

Tot i que la promoció del llibre es centra en l’ús ideològic del rugbi, aquest ni és un llibre sobre l’esport, ni està centrat en la Copa del Món que van guanyar els Springboks el 95. Però si que destaca la importància que li va donar Mandela els símbols dels afrikaner; el rol que van jugar els boicots als Springboks primer i el permís a poder competir internacionalment després; i com aquella Copa del Món 1995 va canvir actituds i estats d’ànim.

Playing The Enemy es centra en com Nelson Mandela va seduir els seus rivals polítics, començant pels líders del National Party i per funcionaris estratègics i acabant pels caps de l’extrema dreta boer. El llibre explica un munt d’anécdotes i petites històries que donen una idea de l’enorme dificultat que suposa un canvi de mentalitat a tot un país. John Carlin posa l’èmfasi a les relacions personals, directes i properes, com a motor del canvi. És per això que crec que el nom que li donarà Clint Eastwood a l’adaptació cinematogràfica, The Human Factor, és molt més adient.

Playing The Enemy no explica ni tant sols superificialment, i això és una mancança greu, els termes dels acords que es van assolir i com es va resoldre tant políticament com jurídicament l’apartheid. John Carlin ha volgut donar la visió humana, del carrer, i en això es pot dir que ha fet una bona feina. El llibre és tant emocionant com fàcil de seguir i dona la mesura de l’enormitat del que ha aconseguit Mandela.

El que més m’ha agradat llegir és com el govern sudafricà va començar amb molt de temps per endavant la tasca de preparar Mandela i el Congrés Nacional Africà per a governar el país. Mostra una visió i un lideratge excepcionals, que m’han recordat de seguida la relació entre Lord Mountbatten i Nerhu, explicada per Dominique Lapierre i Larry Collins a Tonight, Freedom.

En aquesta entrevista a TV3, el mateix John Carlin comenta durant una mica més de mig hora el llibre.

Adient per ensorrar prejudicis i esbrinar quines són les preguntes a fer. Contraindicat pels qui cerquen respostes senzilles.

Salut i sort,
Ivan.


Hitler: Nemesis (1936-1945)

Segon volum de la monumental biografia d’Adolf Hitler, de Sir Ian Kershaw.

Hitler, 1936-1945: Nemesis

En aquest segon volum Ian Kershaw centra la seva atenció en dos objectius tant obvis com enigmàtics: la barbàrie del Tercer Reich, principalment la Solució Final, però també d’altres aspectes no menys horrorosos; i el devenir militar del Reich. Tanmateix, aquesta obra continua sent una biografia de l’inspirador principal d’aquests fets, no un assaig sobre cap d’ambdós temes.

Sempre m’havia intrigat perquè l’alt comandament alemany havia obeït les ordres d’un caporal fins al punt que els va portar a la més absoluta destrucció. La teoria de Kershaw és complexa, i es basa en la coincidència de diversos factors: uns generals que no van donar la talla; un servei d’intel·ligència que tampoc no va ajudar; moltes ganes de medrar dins del sistema i d’agradar al Führer; i un sorprenent rati d’encert del mateix Hitler en les seves primeres decisions, just quan es disposava de gran superioritat sobre l’enemic i condicions polítiques favorables.

També queda clar que dins tant de l’exèrcit com dels serveis secrets va haver un munt d’alts càrrecs que estaven més aviat en contra de moltes coses que es feien. Uns van intentar la fracassada i ara famosa Operació Valquíria, d’altres van expressar les seves objeccions però sense gosar desobeir; d’altres van mirar cap altra banda; i encara d’altres eren simplement incapaços de portar-li la contrària al Führer.

Kershaw expressa la seva tesi sobre com va anar tot plegat dient que a l’Alemanya nazi tothom estava working towards the Führer, treballant per agradar Hitler, fent el que calgués per a implementar els desitjos de Hitler, expressats ja fos com una ordre formal o mitjançant un comentari casual o una línea interpretada dins d’un discurs de tres hores. Acomplir els desitjos del Führer era la manera d’escalar econòmicament, socialment, jeràrquicament, a aquella (i a qualsevol altra) dictadura.

I aquest working towards the Führer explica també en part perquè no s’han trobat proves escrites que Hitler donés l’ordre d’exterminar tants jueus com fos possible. Perquè només que ell digués que els jueus havien de desaparèixer d’Europa, i ho va dir manta vegades, apareixien un munt de funcionaris servils oferint idees per a acomplir tots els plans que es van fer per a aconseguir aquest objectiu: deportar-los a Madagascar; a camps de treball a les estepes àrtiques russes; i quan la guerra va impedir aquest plan, a camps d’extermini a la més propera Polònia.

Per altra banda, Adolf Hitler era perfectament conscient de la barbaritat que això representava. Per això va cuidar-se molt bé que no hagués cap prova escrita de les seves indicacions i ni tant sol que cap memoràndum que li arribés a ell fos massa expícit.

Hitler, 1936-1945: Nemesis ofereix una visió global sobre el patiment que es va sofrir en aquells temps. La barbàrie nazi va caure també sobre tots aquells que eren racialment inferiors (segons la seva paranòica ideologia): la població eslava ocupada, primer els polonesos i després i més durament els russos, els malalts psíquics o incurables (el primer genocidi nazi va ser dels propis alemanys), o de qualsevol que no mostrés prou entusiasme per la seva lluita.

Adient si voleu aprendre un munt de coses. Contraindicat si teniu el cor sensible.

Salut i sort,
Ivan.


Hitler: Hubris (1889-1936)

Acabo de llegir la monumental biografia d’Adolf Hitler, escrita per Ian Kershaw.

Hitler, 1889-1936: Hubris

Sempre m’havia intrigat saber com s’ho havia fet Hitler per a fascinar, no només grans masses de població, sinó també les elits alemanyes: els empresaris, els polítics, els militars que van col·laborar amb ell i el partit nazi.

El primer volum de la biografia escrita per Sir Ian Kershaw dóna resposta a aquesta pregunta. Es va donar una extraordinària conjunció de fets, que separadament eren dolents però que al coincidir tots plegats eren pitjors; i sota l’habilitat manipuladora d’Adolf Hitler, els efectes van ser catastròfics.

Entre les causes, a cop de memòria, cito l’escassa qualitat de tota la classe política de la República de Weimar; l’esfondrament moral alemany després de la Primera Guerra Mundial; l’ànim de revenja d’una part important de les forces armades alemanyes; la pèrdua de valors després de la derrota bèlica i l’esfonçament de la monarquia; el cataclisme econòmic de la Gran Depressió; i, per sobre de totes, el geni propagandístic, l’habilitat de demagog i l’habilitat social d’Adolf Hitler.

Com va ser possible que un país civilitzat que acabava de lliurar-se d’una dictadura escollís lliurement un feixista que portaria una dictadura molt pitjor? Francament, no havia practicament ningú que defensés la República de Weimar. Començant pel partit comunista i continuant per tot l’espectre polític fins els conservadors, tots aspiraven a alguna altra forma de govern diferent d’una democràcia com la britànica. Els nazis no eren tant diferents al capdavall.

Es veu que aquest era un pensament força estés a l’época. A The Remains of the Day (tant a la novel·la com a la pel·lícula) hi ha una escena molt reveladora al respecte. Els italians també van caure en el mateix parany. Els espanyols, per partida doble.

Hitler, 1889-1936, Hubris és un relat extraordinàriament ben escrit, didàctic i elegant, apassionantment revelador, i aterridorament real. I sense voler caure en el catastrofisme, una lliçó ben vigent. No és tant un recull de vivències concretes i de registre de l’activitat personal del Führer, que també, sinó una explicació raonada i justificada, de perquè va passar el que va passar.

Adient per aprendre els perills de pensar amb els collons. Contraindicat si busqueu lectura d’evasió.

Salut i sort,
Ivan.


La reina de Saba

Nicholas Clapp ha escrit un llibre molt interessant (Editorial Grijalbo, traducció de Ricard Martínez i Muntada) sobre un dels mites més vius i alhora desconeguts de la nostra cultura.

Nicholas Clapp

Nicholas Clapp és director de documentals (té alguns premis Emmy i nominacions als Oscars) i arqueòleg aficionat. Quan té temps i diners, es dedica a aquesta afició i després guanya uns calers escrivint un llibre sobre el que ha fet a les seves vacances. Vaja, que és un home al que envejo moltíssim.

Explica ell que ja de jovenet el personatge el va fascinar. Personatge del qual seguim en el llibre el seu rastre llegendari i cultural. De fet, tot el que hi ha a la Bíblia és una menció molt curta d’una reina "de Saba", quan enlloc (ni a la Bíblia mateixa ni a cap altra font documental) figura cap país anomenat Saba. A l’Alcorà hi ha també un passatge on es narra la trobada de la Reina de Saba i el Rei Salomó. Però, cap de les dues cites ha estat confirmada per les troballes arqueològiques.

Iemen és un país que degut a la llunyania i a la seva situació política inestable és pràcticament verge en recerca arqueològica. Les investigacions que s’han portat a terme suggereixen una civilització molt més avançada que la israelita cap al voltant del segle X a.C., quan el mític encontre hauria succeït, però no hi ha rastres fiables ni dels reis sabeus, ni dels seus possibles palaus, ni de les seves tombes. Ni molt menys, d’aquella reina. I realitzar excavacions a Jerusalem, enmig del sidral polític, militar i religiós que tenen muntat, no crec que sigui la feina més fàcil del món.

Però el senyor Clapp, acompanyat d’amics i familiars, ha viatjat en diverses ocasions pels llocs on podia haver viscut la mítica Reina de Saba. El llibre que ha escrit és un reportatge sobre arqueologia, Història, sobre les escriptures bíbliques i coràniques, i és també un entretingut llibre de viatges, amb algunes anécdotes realment memorables.

La reina de Saba - Nicholas ClappLa Reina de Saba menciona (de passada) algunes obres que han estat inspirada per la dona que no sabem si va existir i fa un breu estudi de la interpretació (sovint contradictòria i sempre exagerada) que s’ha fet de la seva figura. Parla amb amabilitat de gents i paissatges on ara hi ha pobresa i conflicte, mentre que fa tres-mil anys havia riquesa i prosperitat. I a mi el que m’ha agradat més de la seva lectura ha estat la reflexió sobre com la Història real deriva en històries contades i més tard en històries i personatges interpretats. El nostre record serà un miratge de la nostra vida.

Adient si teniu curiositat per les punyetetes històrico-religioses. Contraindicat si busqueu una lectura trepidant.

Salut i sort,
Ivan.


L’òmnibus de la mort: parada Falset

Mira que m’agrada la Història i estic a favor de tot el que sigui recuperar la memòria (a la qual no cal donar-li el cognom d’històrica; ja s’entén que no parlo de curar els amnèsics) però els embolics politics i judicials fa que molta gent comencem a estar-ne tips d’aquesta història.

parada Falset

Fóra una llàstima que aquest excel·lent llibre passés desapercebut enmig de tanta cridòria per a manipular la memòria del que va passar. I seria una llàstima per dues raons.

La primera perquè el Toni Orensanz ha escrit un llibre apassionant, molt fàcil de llegir i molt complex de païr. L’autor ens fa viatjar per la reraguarda republicana aquella tardor del 1.938 en que uns creien que donaven un cop d’estat per salvar la pàtria, d’altres engegaven una revolució per a canviar el país, i la majoria patia el començament d’una guerra. Una historia mig coneguda, amb final trist que ja sabem, però plena de matisos que ens descobreix la ploma àgil d’Orensanz. Apassionant.

I també ens fa voltar per la seva pròpia peripècia d’investigació. Seguint un rumor apassionant però infundat, descobrint cadàvers a l’armari familiar i pors i rancúnies inconfessades que han sobreviscut dues generacions. Doblement apassionant.

La segona raó és l’ètica. Toni Orensanz podia haver caigut a la temptació de brodar una magnífica novel·la i tirar de ficció per a fer més bonic el relat. O podia haver fet com tants d’altres, interpretant els esdeveniments històrics que anava descobrint, gràcies a documents i entrevistes, de la manera que més li convenia als seus lligams ideològics, familiars o polítics. Però ha escollit fer de fotógraf: va passar això, ens explica, i es queda assegut davant nostre, donant-nos els detalls, mentre deixa per nosaltres la desasosegadora tasca de jutjar. Triplement apassionant.

Adient per a consumir unes quantes hores en que no sabeu què fer. Contraindicat si ja ho sabeu tot.

Salut i sort,
Ivan.


Enigma. The Battle for the Code

A hores d’ara, Enigma, la màquina amb que els alemanys codificaven la major part dels seus missatges durant la Segona Guerra Mundial, és un aparell ben popular. La novel·la de Robert Harris, la seva adaptació cinematogràfica, altres films com U-571 i força articles de premsa han aconseguit que a tots ens soni el tema. Però amb les obres de ficció passa que sempre et quedes amb el dubte de quina part està basada en els fets històrics i quina és ficció.

Enigma. The Battle for the Code - Hugh Sebag-Montefiore

L’interès d’aquest llibre és que només descriu fets històrics, i cita profusament les fonts. Hugh Sebag-Montefiore és el nét del darrer propietari privat de Bletchley Park, la mítica propietat a Buckinghamshire on el servei secret britànic va instal·lar el seu equip de desxifratge de missatges enemics. I a més és un historiador i escriptor competent, com ho demostra aquest llibre.

Enigma. The Battle for the Code està centrat en el desxifratge del codi emprat pels submarins alemanys durant la Batalla de l’Atlàntic, una tasca que van iniciar els polonesos abans de l’ascens d’Adolf Hitler al poder, quan un cop de sort va fer que una màquina Enigma estigués en poder del seu servei de contra-espionatge durant unes hores. El llibre conclou amb el desembarcament de Normandia, quan l’activitat naval alemanya va passar a ser residual, el codi ja era suficientment conegut i els Aliats ja disposaven de un munt de màquines dedicades a desxifrar les comunicacions enemigues.

El llibre està molt ben escrit, implicant personatges concrets als que es descriu de manera personal i es posa en context, amb ritme viu pels que busquen la narració dels fets bèlics, i alhora amb precisió suficient per a satisfer els que demanen l’explicació del problema criptogràfic i informàtic. De manera molt encertada, la major part de l’explicació tècnica s’ha situat als apèndixs del final del llibre.

Alguns detalls m’han agradat especialment. El primer, la reivindicació de la figura d’Alan Turing, figura tràgica i capdal no només en l’esforç militar sinó en el naixement de la Informàtica. El segon, l’encertada exposició dels diversos factors que van portar a la derrota de la màquina Enigma: l’esforç dels matemàtics, l’heroisme dels que van capturar submarins de la Kriegsmarine, i la inversió en màquines absolutament pioneres en el seu moment i que ara serien anomenades ordenadors especialitzats.

El tercer detall que no convé perdres d’aquest llibre és la revelació (si més no per a mi) del poc que confiaven els Aliats entre si. Els francesos tenien un espia a Alemanya que els passava informació sobre la màquina Enigma, però no sabien desxifrar el codi. Per tant li van passar la informació als polonesos, que si en sabien prou. Però els polonesos van estar sis anys desxifrant l’Enigma i amagant-s’ho als francesos. Quan va començar la guerra, francesos i polonesos van dir el que sabien als anglesos, que es van negar a donar als francesos transcripcions dels missatges desxifrats que els haguessin estat molt útils. Els americans van estar construint un munt de màquines per a calcular com desxifrar el codi, però rebien la informació (no només sobre el codi, també sobre els moviments dels submarins que atacaven vaixells americans!) amb comptagotes dels britànics, que desconfiaven del contra-espionatge americà. Però tot i així van guanyar la guerra.

En definitiva, una lectura interessantíssima.

Ah, i pels que heu vist les pel·lícules, tant el que expliquen Enigma com U-571 és substancialment cert. Però amb afegits que adornen la realitat, és clar.

Salut i sort,
Ivan.