Ara, ningú no ha escrit (encara) una llei prohibint que a un bloc jo escrigui que hi ha coses que em semblen massa ridícules per a ser veritat. Si en el món del futbol trobem disbarats com aquests, pateixo de pensar què podriem arribar a descobrir dins les lleis de debó.

Resulta que Messi va aixecar-se la samarreta per exhibir una felicitació a sa mare. Això està prohibit, perquè algú ha decidit que si els jugadors comencen a fer propaganda cadascú del que li sembla, això anirà en contra del negoci, o del decòrum, o de ves a saber què. No ho discuteixo. Però es veu que això és “falta grave“. Tot això ho descobreixo gràcies a El País, per cert.

Si mostrar algun dibuix, text, etc., és “falta greu”, ¿què no hauria de ser el comportament que veiem cada diumenge d’alguna gent a la vora del camp? Per no parlar de segons quines actuacions dins del camp … Llicenciats en Dret, ajudeu-me!

Salut i sort,

Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

I a partir d’avui, Pep Guardiola és l’entrenador del Barça B. Que tingui sort, perquè crec que la necessitarà.

Hi ha una certa coincidència en pensar que tot i el descens de categoria protagonitzat per l’equip en aquesta temporada, els jugadors tenien prou qualitat tècnica. Els problemes han vingut més aviat donats per la seva manca d’experiència i el que podriem anomenar manca de contundència. De competitivitat. I no sé jo si Pep Guardiola és la persona més indicada per a readreçar aquest rumb.

No és que cregui que Guardiola no té mentalitat competitiva. Però si crec que li va mancar ambició (o potser característiques físiques, no ho sé) per a progressar més en la seva carrera. Crec que es va conformar en ser el jugador que ja era i no va voler (o poder) pujar a rematar més sovint, tirar ell les faltes, governar l’entramat defensiu i ser, en definitiva, molt millor del que va ser.

Penso que els jugadors del planter han d’imbuir-se d’una voluntat de ferro per a millorar. Han de ser molt conscients que si volen arribar al primer equip no els val ser bons futbolistes: han de ser dels millors del món, perquè el Barça juga contra Milan, Chelsea, Madrid i altres equips d’èlit, i s’exigeix nivell màxim.

Penso que també han de veure clar, i més ara fixant-se en el que ha passat, que amb saber tocar-la no n’hi ha prou, que s’ha de tenir una certa mentalitat i fer que aquesta mentalitat governi el cos i el comportament durant tota la temporada.

I em demano si Pep els podrà transmetre tot això. Estic convençut que els ensenyarà no només a tocar-la de primera, sinó també a saber fer el millor en cada cas, i que els jugadors disfrutaran entrenant i jugant en el seu equip, però dubto si trobarem noves figures per aquest camí.

I he de reconèixer que m’agrada molt la humiltat amb que ha assumit el càrrec.

Per altra banda, també m’ha agradat llegir el reconeixement de la figura de Quique Costas que va fer el Txiki. No sempre la responsabilitat del mal resultat és atribuible a l’entrenador, que ha fet el millor que es podia fer amb allò que tenia a la seva disposició.

Salut i sort,

Un futbolista irlandès, que s’ha guanyat la vida sent el capità del Manchester United (parlem dels anys vint) marxa cap Espanya per entrenar el Racing de Santander. Fa carrera: entrena també el Betis i el Barça. Quan esclata la Guerra Civil ell és a Irlanda, de vacances, però torna a Barcelona i és l’entrenador que fa la històrica gira mexicana amb el Barça. Un cop acabada la guerra, tot i haver recolzat la República, s’instal·la a Sevilla, mentre la seva família, dona i fills, queden a Irlanda. La història barreja elements sentimentals, futbolístics, polítics … la vida no és mai la suma de compartiments estancs, tot està relacionat.

Mai no he cregut que algú pugui ser una determinada mena de persona en el treball i completament diferent a la vida privada. Per exemple, si arribes tard quan quedes amb els amics, també arribaràs tard a la feina. Per això no m’extranya gens que aquest tal O’Connell tingués una vida de pel·lícula no solament com a futbolista, sinó també personalment. La capacitat de comprometres és transversal: si ets capaç de fer-ho o no, ho ets vitalment, tant professionalment com sentimenalment com personalment.

L’article val els seus cinc minuts. Algú podria fer-ne un bon film.

Salut i sort,
Ivan.

Tots dos equips van començar el partit amb moltes precaucions. En el cas de l’Espanyol això semblava lògic per l’entitat del rival; pel Werder, això va ser el seu gran error. Perquè donar-li peixet a un rival és el pitjor que pots fer a l’esport. Cap dels dos equips no havien fet res destacable en els primers vint minuts, però els catalans van treure un còrner i Moisés Hurtado va ser el més hàbil a l’àrea alemanya. I amb l’un a zero l’Espanyol va mostrar que ha aprés la lliçó que li va ensenyar el Benfica i es va tirar enrere, llest per a no deixar-se prendre l’avantatge i preparat per a ampliar-lo al contracop. Nosaltres estàvem situats en línea amb la porteria que ocupaven els de Bremen, i vam passar la primera part amb el cap girat cap a l’altra banda del camp. Els més actius per part alemanya van ser Frings i Diego, incansables tot el partit i amb molt poques errades tots dos.

Aquest primer gol va ser el moment determinant del partit, perquè la davantera del Werder és molt bona quan té metres per davant, però ahir, en un camp no massa gran i amb una defensa atrinxerada al darrera, no van tenir cap oportunitat per a lluir la seva velocitat. Parem esment a la sòlida defensa de l’Espanyol. Ahir jugava Lacruz, l’únic veterà que tenen; la resta són nois tots per sota dels vint-i-cinc i molt prop dels vint. I amb una defensa construida amb joventut i en progressió, són dels equips menys golejats d’Espanya. Si no traspassen ningú i reforcen amb encert el mig camp, hi ha un projecte de futur molt interessant.

El partit va continuar exactament igual. Això inclou un dejà vu: als sis minuts de la segona part, una altre córner i aquest cop va ser Pandiani qui va avançar-se a la defensa alemanya. El dos a zero era ja un resultat molt important. L’Espanyol podia viatjar a Bremen tranquilament i en canvi els alemanys sabien que si el partit acabava així els costaria molt arribar a la final. L’equip que dirigeix Thomas Schaaf és conegut per la seva vocació ofensiva i ho vam poder comprovar: tots amunt, molt d’espai al darrera. Diego ho va intentar tot, però el creatiu migcampista brasiler mai no va trobar una bona línea de passada cap els seus davanters. A Miroslav Klose no li va arribar ni una bona pilota en tot el temps que va ser al camp. Els minuts que passen, augmenta la desesperació … ja coneixeu el final: contraatacs mortals de l’equip que es defensa. Primer expulsió del porter, per derribar Tamudo quan encarava tot sol porteria, després la puntilla del tercer gol.

Al final Almeida va donar un ensurt però Gorka va demostrar que l’Espanyol té dos porters en qui pot confiar: ell i Kameni, que no es perd cap partit de lliga. De l’Espanyol també destaco a Jarque, De la Peña i Riera.

Potser l’Espanyol va començar la competició de la UEFA aspirant només a fer un paper digne. Quan li dius als porters que un serà el titular a la lliga i l’altre a Europa, així ho dones a entendre. Però poc a poc ha anat agafant embranzida i ara mateix està a dues passes de la glòria.

Una nota també sobre les aficions periques. M’identifico amb els que van a mirar el partit més o menys tranquilaament. I m’agraden els que em reben a la porta de l’Olímpic cantant Donde están, no se ven / en Europa, los culés, però no puc sufrir els que quan està guanyant el seu equip es dediquen a cridar puta Barça, puta TV3 o els maleducats que quan la megafonia emetia missatges en alemany començava a escridassar.

Vaja, que de pericos, com de culés, n’hi ha de tota mena.

Salut i sort,
Ivan.

Al blog de Martí Perarnau podeu trobar tant una altra gravació de la mateixa jugada com la que va protagonitzar Diego Armando Maradona a aquell cel·lebèrrim partit del Mundial de Mèxic, amb narració de l’incomparable Víctor Hugo Morales. A més, Perarnau escriu sobre el que representa aquest gol molt millor del que jo ho sé fer.

Els més veterans recordareu que el primer article del blog va ser la crònica d’un partit del Barça. Com que ara veig partits complerts molt esporàdicament (les delícies de la vida conjugal tenen també el seu preu) he deixat d’escriure sovint sobre futbol. Si durant aquest any hagués escrit, hauria opinat que, com deia Yoda, la ira ens ha avocat al Costat Fosc. El futbol s’ha tornat físic, la intenció és defensar-te fort abans que jugar bé. Cada cop costa més veure la llum. Però anit Leo va sentir La Força i vam veure la llum.

Hi ha llibres pesadíssims, pel·lícules avorridíssimes, discos horrorosos i partits de futbol que són insufribles. Però paga la pena empassar-te’n molts per acabar trovant La fiesta del chivo, Cadena Perpetua, Harvest Moon i partits com el d’ahir.

I per a rematar la jugada, tots dos gols, un al costat de l’altre, amb la narració de Joaquim Maria Puyal del gol de Leo Messi.

Voldria dir alguna cosa més, però m’he quedat sense paraules.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: a Youtube podeu trobar un video de nou minuts que va encadenant vàries repeticions del gol, amb diferents locutors radiofònics. Impresionant.

Això em porta a que la meva memòria sentimental estigui plagada d’imatges i protagonistes mítics. El penalty de Djukic, aquell no gol de Salinas a Boston, la cistella al darrer segon de Solozábal a una final de Copa, la falta de Koeman, són moments fàcils de recordar. Estava a tal lloc, amb tal altre … batalletes d’aficionat. Però a més, queda un solatge de moltes altres retransmissions, de grans moments anònims que t’han fet gaudir de l’espectacle de l’esport simplement pel bon joc que tenies davant dels ulls.

Parlo d’això arrel de la jubilació anticipada de José Ángel de la Casa, per a mí un dels que millor han retransmés partits de futbol a aquest país, i indiscutiblement el millor en atlestisme. Al mateix ERE cau també Pere Barthe, històric líder del bàsket català i espanyol.

Del primer tothom recorda el gol de Señor en que gairebé queda afònic, però a mi em quedarà a la memòria un estil pausat i informatiu de transmetre un partit. Escoltaves el que deien ell i els seus comentaristes i aprenies alguna cosa, o com a poc et feien pensar que estaven equivocats i discurries tu el què. L’antítesi de Montes i el seu fútbol con fatatas (sic).

Pere Barthe crec que és qui més ha fet en aquest país per a promocionar el bàsket. Ha presentat sempre un esport emocionant, on compta tant tenir unes condicions físiques excepcionals (alçada, velocitat, agilitat) com la rapidesa en pensar, la imaginació o la determinació en aconseguir un objectiu. Recordo els seus diàlegs amb Albert Julbe o el desaparegut Antonio Díaz Miguel (al fútbol se juega con los pies, al balonmano con las manos, y al baloncesto con la cabeza) i els seus resums als finals de partit, on valorava no només el resultat sinó la qualitat del joc i l’actitud dels jugadors.

Ja fa més temps encara que no podem gaudir dels mestres Miguel Ángel Valdivieso i Juan José Castillo. Castillo va retransmetre de tot, especialment tennis (entró, la bola entró) però per a mi sempre serà aquella veu solemne que anunciava les alineacions a l’aleshores Cinc Nacions: primera línea, con el número 3, John O’Donnell, 29 años, metro setenta y noventa y cinco kilos de peso, agente de seguros; i així un rera un altre. Em feia molta gràcia veure que no eren jugadors de rugby, sinó el carnisser, el professor a la universitat o un guàrdia de tràfic que aquell dia es juntaven per a jugar. El va substituir el més didàctic Martí Perarnau (no vaig descubrir el seu nom fins fa molt poc) i a ell l’apassionat i apassionant Ramón Trecet. Gales llama a gritos a las puertas del Walhalla! bramava ell el darrer partit de Jonathan Davies abans de passar-se al rugby a XIII.

De moment em queden Puyal i Pere Escobar. De Pitu Abril tinc molts records, però no juga a la mateixa lliga.

Hi ha una qüestió de política de personal que avui no comentaré, però que també té miga: en un temps en que les retransmisions esportives mouen un dineral, Televisión Española es desprén d’alguns dels locutors més prestigiosos, experts i amb més contactes que pot haver no només a Espanya, a Europa.

Naturalment, el que compta de debó ho protagonitzaven Butragueño, Epi, Gavin Hastings o Abascal, però res no hagués estat igual sense la seva companyia.

Salut i sort,
Ivan.

En els darrers anys, sempre que es deia que el Barça tenia un bon equip, es destacava la seva vessant ofensiva, la capacitat de fer molts gols, però alhora es trobava a faltar solidesa defensiva. Això s’ha fet inclús quan l’equip ha estat el menys golejat de la lliga, com va passar l’any passat o també el primer any de Johan, on només el fet que Unzué jugués els darrers dos partits va impedir a Zubi guanyar el trofeu Zamora.

És més: fins ahir, Radio Macuto proclamava insistentment que l’equip estava dissenyat per a jugar a l’atac i que no sabia fer-ho de cap altra manera. Que no sabia patir. Patir, pel Barça, era que li costés guanyar un equip que renunciés a atacar i només es dediqués a tancar-se al darrera, el que Maguregui (què ha sigut d’ell?) va batejar com l’autobús.

Not anymore.

Ahir, vam veure dos Barces completament diferents al que estàvem acostumats. A la primera part, semblava que en lloc de Rikjaard l’entrenador fos Capello: l’equip atacava, però sense que es notés. La defensa, ben clavada al darrera; el mig del camp, lluitant cada pilota com si li anés la vida; els de davant, ballungant-se sempre i portant de bòlit la defensa contrària. A l’atac, si; però sense prendre cap mena de risc.

A la segona part, es va disfressar de Chelsea, de Bayern, d’Inter, de València, els grans mestres del contracop. Va cedir el control de la pilota (el primer manament de la religió cruiyffista) i va clavar-la en una contra, aprofitant no només que els seus cracks estan en plena forma física i mental, sinó també que té cracks a totes bandes del camp.

Un equip equip no es pot traïr a si mateix, ha de ser fidel al seu estil. Però si és capaç d’executar un canvi tant gran davant d’un rival tant qualificat i sortir-se’n, aleshores estem parlant d’un equipàs. I la grada nota que té un equipàs: va marxar Messi precipitadament i no va haver cap murmuri temerós.

Aquest any, si? Potser. Però segur que tenim tants números com el que més. I que cap dels altres vol que li toqui divendres la bola que porti el nostre nom.

Salut i sort,
Ivan.

La primera part va ser vibrant, vam marcar tres gols i van haver nombroses oportunitats més. Però alhora, a la defensa li costava Deu i ajuda treure la pilota de manera controlada. Just el dia que teniem el mig centre més tècnic, els defenses van haver de xutar a allunyar la bimba més que mai. Part important és mèrit de l’Udinese, un equip que em va fer una magnífica impressió, molt millor que la que em va deixar el Werder Bremen; però part també és un problema del propi equip, que moltes vegades semblava partit per la meitat.

La segona part va ser molt i molt fluixa. Els jugadors continuen fent la guerra pel seu compte, menyspreant les bandes i moltes vegades sembla que vagin de sobrats. Aquesta excessiva relaxació ahir només es va traduir en unes quantes pèrdues de pilota i el primer gol, però al davant d’un altre equip que no perdoni al davant això ens costa el partit.

Mencions especials:
Eto’o: continua sent qui fa més kilòmetres i qui té més clar com s’ha de jugar el partit. El millor.
Messi: ahir no va demostrar res, però va divertir força. Mantinguem un alt nivell d’exigència amb el noi, que si no es perdrà com algun altre de la pedrera que va cobrar un cabàs de diners abans d’hora.
Ronaldinho: la majoria de vegades va rebre la pilota d’esquena a la porteria contrària, sense poder aprofitar la seva velocitat. Aquest paper l’hauria de jugar un altre, que fos el que llencés el brasiler en carrera.
Belleti: en baixa forma mental. Des que era infantil segur que sap defensar els còrners, el d’ahir al primer gol és inexplicable.
Udinese: un equip molt ben parit. Disciplinat, fort, dur, ràpid, amb les idees molt clares i mentalment també fort. El meu favorit per a segon de grup (de moment, encara no he vist els grecs) i un temible enemic per qui se’l trobi als vuitens de final.
El president de l’Udinese: un imbècil. Deixar a casa el teu actiu més valuós el dia que més el necessites és quelcom que només fan els bojos i els genis, i els darrers resultats de l’equip no fan que sospiti de la seva genialitat …

Salut i sort,
Ivan.