Malauradament aquest any tampoc no he pogut veure tots els partits, però si la majoria, i em dóna per fer un resum del que he vist, fent un comentari breu dels equips.

Itàlia: cumplidors. Van guanyar a Escòcia i posar en moltíssimes dificultats a Anglaterra. Però amb els tres equips més potents, tot i fer un paper digne, encara no tenen res a pelar, i més sense poder comptar amb el seu capità Parisse, lesionat. M’amoïna no veure cares joves a l’equip. Tinc la impressió que les baixes a mig termini de Marco Bergamasco i Castrogiovanni poden esfonsar el nivell.

Escòcia: frustrants. Ahir van fer un partidàs a Croke Park, però ni contra França ni a Roma van donar el seu nivell, i contra Anglaterra només van aportar coratge, mai clarividència. El partit que els retrata és el de Cardiff: molt bon joc, però una feblesa mental impròpia de l’esport d’elit. Dan Parks s’ha consagrat com la nova referència de l’equip i un dels millors apertures del món. Han de trobar la manera de treure’s complexos de sobre i rendir més.

Gal·les: desesperants. No es pot sortir al camp quaranta minuts després que el contrari, i menys al màxim nivell de competició. Contra Escòcia només una expulsió i una jugada de llegenda els van donar la victòria, però ni Anglaterra ni França li van perdonar aquesta rucada. Talent desaprofitat i moment que s’ha perdut, però queden anys de grans possibilitats. Han protagonitzat els moments més espectaculars del torneig.

Anglaterra: persistents. És un equip pla que no sorprén gairebé mai, però tenen la capacitat de lluita i la determinació que necessitarien galesos i escocesos. El debat sobre si Jonny Wilkinson ha de ser titular o no continua obert. Els cal amb urgència trobar ales capaces de trencar la defensa rival.

Irlanda: a un pam de la glòria. Necessiten rendir al seu màxim nivell per a guanyar els partits, cosa sorprenent quan tenen probablement el millor quinze del torneig, amb el permís de Gal·les, i la veterania apropiada per a sortir amb determinació concentració en tots els partits. Si aconsegueixen concentrar la determinació i claredat mental de tothom, poden donar la campanada a la Copa del Món, abans d’anar cedint protagonisme a la nova generació. Ronan O’Gara ja té substitut en el encara un pèl tendre Jonnathan Sexton, i tant Brian O’Driscoll com D’Arcy tenen encara corda per estona.

França: implacables. Jugant malament, guanyen a Anglaterra. Jugant sense esforçar-se, guanyen a Escòcia i a Itàlia. Van patir la segona part a Cardiff i els primers vint minuts contra Irlanda, però són els únics que saben a què juguen i què han de fer per conseguir-ho. I això que el seu seleccionador Lievremont portava anys donant voltes a la idea de joc i a l’alineació. En el Sis Nacions 2.010 Parra i Trin-Dhuc han condemnat a l’ostracisme Elissalde i tant Chabal com Szarzewsky han tingut un rol secundari. Són un equip fet per a no perdre i que pot guanyar a qualsevol.Justos guanyadors del Grand Slam

Com a curiositat, la porra del bloc Patada a Seguir demostra que els resultats, sense ser cap sorpresa, tampoc no els esperava ningú.

Salut i sort,
Ivan.

Itàlia va guanyar el seu primer partit al darrer minut, gràcies a un drop de Marcato. Si fem cas de la wikipedia, això no els va lliurar de la cullera de fusta, però si del whitewash (perdre tots els partits). Premi a un equip entusiasta, amb una davantera que no té res a envejar a les de les altres nacions, però que veu com la seva línia de tres quarts no dóna el nivell. Canale desaprofita actuacions molt meritòries tot cometent errades bàsiques en moments decisius. En progressió.

Escòcia va mostrar una indolència insultant pels seus seguidors. O no tenien ganes de guanyar a Roma, o pensaven que ho podrien fer només amb el nom. I això que Itàlia els va escombrar l’any passat a Murrayfield, podiem esperar ànsia de revenja. Però s’ha confirmat que els del card no tenen l’esperit i l’empenta necessaris per a competir. Sembla que l’avantatge que suposa disposar d’un patejador tant implacable com Paterson més aviat els fa tornar mandrosos i no intenten aconseguir tries. En decadència.

Anglaterra va guanyar i va apallissar Irlànda. No va jugar tant bé com diu el resultat, però si que va disposar d’alguns contracops com no havia tingut a la resta del torneig i va descobrir que hi ha vida més enllà de Wilkinson. Cipriani també és solvent tirant a pals i té més influència en la seva tres quarts. Inglaterra està estancada.

Irlanda va enlluernar en els primers deu minuts i després es va esfonçar. Deixant de banda les absències d’O’Driscoll i D’Arcy, es va confirmar que l’extraordinari obertura que és Ronan O’Gara es troba massa sol dins un quinze molt irregular i que mai no cumpleix amb les seves expectatives. Em quedo amb el dubte de si Reddan o Stringer, però en qualsevol cas m’esperava més de gent com Jackman. Un equip perdut.

Abans del començament, tots els comentaristes donàven a França com a favorita: quan no hi ha un favorit clar, tothom mira cap a París. Les bleus han ofert un conjunt jove dirigit per un seleccionador igualment jove que ha canviat totalment el seu joc respecte dels darrers anys. Elissalde i Skrela aporten la veterania que els cal en moments puntuals, i Trin-dhuc serà un nom que tothom sabrà deletrejar al proper mundial. Joc vistós, amplitud de recursos i empenta durant 80 minuts. En alça.

Els flaixos van cap a Shane Williams, però bé podrien anar cap a James Hook, Martyn Williams, Lee Byrne, Ryan Jones, Mike Phillips,o Jenkins. Un equip tant jove com el francès però amb encara més jugadors determinants i que han mostrat una ambició i una fe cega en el triomf. La seva davantera no està al nivell d’altres, però ho compensen amb una entrega total durant tot el partit. Han estat els millors del torneig i són l’enemic a batre a l’edició del 2009. Igual que França, apunta molt alt pel proper mundial.

Salut i sort,
Ivan.

El partit no ha tingut gaire història, perquè la diferència entre tots dos quinzes encara és massa ampla com per a que el resultat estigui en qüestió i perquè el primer assaig francès no ha trigat massa en arribar, però encara i així ha tingut prou interès.

Destaco dues jugades paradigmàtiques. De banda francesa, la del primer assaig. La seva davantera ha format un maul que ha aconseguit avançar uns vint metres fins a quedar-se a només 10 de la línia de marca transalpina. Han alliberat l’oval i a la velocitat del llamp han arribat fins a la mateixa línia de marca on en una combinació que de tant perfecta ha semblat assajada, han assolit l’assaig. Tècnica, velocitat, precisió, empenta i determinació. Són un equip guanyador.

De banda italiana, cinc minuts després d’aquest assaig han aconseguit lligar una jugada fantàstica, on primer han avançat de davantera, progressant en diverses fases i, un cop fixada la defensa francesa, jugant a la mà amb velocitat creuant tot l’ample del camp i servint-lo a Canale, que amb una mala recepció malmet una gran oportunitat a només dos metres de la marca gal·la. Progrés en el joc, valentia, il·lusió, però també nervis i imprecisions, que combinat amb una tècnica menys depurada que la dels anfitrions.

En qualsevol cas, Itàlia tindrà una darrera oportunitat per a guanyar un partit i demostrar la millora del seu joc davant Escòcia a Roma. Progressen adequadament i ja no són escombrats del camp per les grans potències, però continuen estant clarament un esglaó per sota.

I a França poden estar eufòrics. Ho tenen molt negre per a revalidar el torneig (haurien de guanyar Gal·les de més de 20 punts), però han demostrat que disposen d’una nova generació plenament competitiva i que des de ja mateix, comptant amb el guany d’experiència que han d’experimentar, poden considerar-se favorits pel torneig del 2009 i, molt especialment, candidats a fer-la grossa a Nova Zelanda’2011.

Salut i sort,
Ivan.

Anglaterra va jugar com sempre, però a diferència d’altres vegades el seu joc obert va ser punyent. Vainiloko va ser una procupació constant pels gals, Noon va ser molt incisiu i Balshaw continua intervenint poc però fallant absolutament no res. Per la seva banda, Jonny Wilkinson va fallar tres patades a pals, en el que deu haver estat la seva pitjor nit en molt de temps.

França va jugar bé, es pot dir el mateix dels sis equips d’ahir, i va demostrar tres coses. La primera, que és un equip en formació. El seu gran objectiu és el mundial del 2011 a Nova Zelanda. Això fa que els falti solidesa en aspectes clau del joc, però els dóna una serenitat i una claredat d’idees molt perilloses pels rivals.

La segona, que la seva aposta és el joc obert. Han optat per una davantera més mòbil i dinàmica, però menys potent. La potència la guanyaran amb l’experiència, però de moment no poden competir en el joc estàtic amb els braus anglesos. Ahir van perdre el partit perquè la defensa anglesa no els va permetre obrir el joc i va imposar sempre el xoc de davanteres.

La tercera, que França està completant de manera modèlica el traspàs generacional. Ahir va faltar Elissalde, per mi el fly-scrum de referència a l’hemisferi nord, i Parra va cumplir perfectament. El veterà Skrela va aparèixer només al final com a mesura d’emergència i el jove Trinh-Duc va cumplir més que bé a l’obertura.

És el somni de qualsevol entrenador: fer crèixer l’equip i continuar sent competitius alhora.

Salut i sort,
Ivan.

I això que els deu primers minuts d’Escòcia van ser brillants: joc molt ràpid, potència en el desplegament, un drop i el joc permanentment a la vint-i-dos gala. Escòcia apareixia renovada, amb força debutants al torneig i fins i tot en la internacionalitat, i amb Chris Paterson a la banqueta.

Però al minut onze els francesos han començat a jugar. I avui els ha sortit tot bé: han tingut les idees clares en atac, els errors els han comés lluny de la seva pròpia marca, han tingut un parell de moments de sort, han gestionat molt bé el joc estàtic on en principi Escòcia tenia més força i, sobretot, han exhibit una defensa com a mínim impressionant. També profundament renovats, de la vella guàrdia al XV inicial només reconeixia el nom d’Elissalde, que continua a molt bon nivell. Skrela ha aparegut a la segona part. Rafael Ibáñez estava fent de comentarista a Sky Sports i no l’han enyorat gaire.

Podria extendre’m en els detalls però es tot resumeix en una paraula: ofici. Els francesos van sobrats en ofici. Els seus debutants han cuallat un partit excel·lent (Clerc ha aconseguit dos assajos) mentre que els que debutaven per Escòcia han tremolat i comés errors que no sospitaven que podien fer. En errors no forçats l’estadística diu que han estat força igualats, però Escòcia ha malmés oportunitats clares d’assaig i França les ha aprofitades totes. Hi ha llocs on els errors es paguen de manera especialment cruel.

Després de la primera jornada encara és massa aviat per a treure conclusions sòlides, però la primera impressió apunta a que Itàlia i Escòcia lluitaran per eludir la cullera de fusta. França ha estat l’únic equip capaç de jugar els vuitanta minuts a bon nivell. Anglaterra i Gal·les poden oferir molt, però són batibles. I Irlanda encara no s’ha decidit a jugar tant bé com pot.

Salut i sort,
Ivan.

Anglaterra hauria de ser la favorita del torneig, donada la seva condició de finalista mundial. Res més lluny de la realitat: per a mi són els tercers a la llista de favorits, especialment depenents de la seva estrella Jonny Wilkinson. Els joves Hodgson i Narraway poden aportar sàbia nova a un equip que la necessita, i sembla que el darrer, que juga de tercera línia, debutarà dissabte.

D’Escòcia ningú no espera res de bo i això pot jugar al seu favor, asserenant l’ambient. Paterson i companyia porten un registre insuperable de més del noranta per cent de conversions en tirs a pals en els darrers setanta partits internacionals, i això els permet confiar en sumar uns quants punts a poc que forcin les defenses contràries. Cal veure si aprenen a jugar del primer moment tal com ho fan quan ja ho tenen tot perdut.

França tornarà a optar a una victòria internacional després de la decepció del seu quart lloc (nogensmenys, tot un èxit) a la RWC 2007. Cal veure si la marxa del seu carismàtic seleccionador Laporte (ara secretari d’estat per l’esport amb el seu amic Sarkozy) relaxarà l’ambient i tornarem a veure rugbi xampany.

País de Gal·les viu temps convulsos. El seu seleccionador Gatland ha declarat públicament que els jugadors que fitxin per clubs no galesos ho tindran magre per continuar o entrar a la selecció. Ja veurem quin ambient es respirarà, però un XV que no destacava per altra cosa que el seu esperit d’equip i concentració pot trobar-se en serioses dificultats. D’entrada, fa vint anys que no guanyen a Twickenham, on debutaran dissabte. Però a un mal auguri també li correspon un detall de fortalesa: tretze jugadors convocats d’un mateix equip (els Ospreys): molt difícil que el drac roig no sigui un equip ben compacte.

Irlanda és per mi la gran favorita. Juguen millor que cap altre, van ser els principals damnificats per l’actuació argentina al darrer mundial de França i el seu capità O’Driscoll ha declarat que amb haver guanyat tres Triples Corones no n’hi ha prou, que volen guanyar el torneig. Tenen força, tenen talent, i tenen l’estadi de Croke Park, apte per a més de vuitanta mil expectadors, mítica seu dels esports tradicionals gaèlics. El llegendari Lansdowne Road està sent remodelat per a convertir-se en el segon estadi més gran d’Europa després del Camp Nou.

Itàlia encara està en un nivell en que evitar la cullera de fusta és un èxit. Si aconsegueixen guanyar un altre cop fora de casa, aleshores estarem parlant ja d’un gran èxit.

I la setena nació, l’ombra de la qual planarà sobre el torneig, serà Argentina. El gran paper dels Pumas en el darrer mundial va disparar els rumors sobre la seva inclusió al torneig. Les sis nacions actuals necessiten deixar clar amb el seu joc que no els cal que arribi ningú altre a pujar el nivell del torneig, especialment les tres (França, dos cops, Irlanda i Escòcia) que van caure derrotats davant els albicelestes.

Em sap greu pels que no us interessa el rugbi, però em penso constituir en enviat especial de Lo Bloc al Michael Collins per a seguir en directe les retransmissions.

Salut i sort,
Ivan.

Va començar avantçant-se França mijançant un cop de càstig, però el quinze dels anfitrionsen en cap moment va donar la impressió de poder guanyar el partit. Els va mancar profunditat, rapidesa i, segurament, el punt d’agressivitat que dóna la il·lusió. Ho van intentar tot, però no els va sortir gairebé res. La decepció de perdre contra Anglatera els va passar factura.

En canvi Argentina va fer un partit que recordaran durant anys i que els dóna força moral per a demanar la seva entrada al Sis Nacions. Si durant el campeonat ja havien acreditat una de les millors defenses del món, divendres van donar una autèntica lliçó. Per ells, arribar a la semifinal ja havia estat un èxit; perdre contra els Springboks va ser normal; i guanyar per segon cop França al seu terreny era un repte massa llaminer per a deixar-lo passar.

Va destacar sobre els seus companys Felipe Contemponi, un dels millors jugadors del torneig i autor de dos assajos, quin més meritori, al darrer matx. El seu germà Manuel, Senillosa, Agulla i els germans Hernández Lobbe han estat altres destacats. No volia esmentar el mig de melée Agustín Pichot perquè, encara que participa moltíssim en el joc i de manera sempre positiva, el que més fa durant el partit és queixar-se a l’àrbitre.

A la formació del gall em va agradar especialment Elissalde, que li va donar molt dinamisme al joc del seu equip, però poca cosa més. Sebastien Chebal és més mediàtic que no extraordinari jugador i gent com Ibañez, Beauxis, Skrela o Michalak, divendres no van tenir el seu dia.

Salut i sort,

Com molt bé ha dit Michael Robinson durant la retransmissió del partit, tots dos equips van jugar el seu gran partit a la ronda anterior, eliminant a Nova Zelanda i Austràlia. Després de l’esforç heroic que això va suposar, el partit jugat dissabte la nit l’afrontaven des de la baixada física i anímica, i la por a perdre i enviar a norris tot el que havien aconseguit. Això s’ha traduit durant els vuitanta minuts en molta por, errades a l’hora de jugar a la mà i errades gravíssimes a quan s’encarava la línia de marca adversària.

França ha mostrat un joc combinatiu acceptable i una davantera prou hàbil com per a competir amb la molt més forta davantera anglesa, però no han sabut materialitzar en punts la seva superioritat tècnica i tàctica. Han tingut empenta fins el darrer moment, però els ha mancat aquella fe indestructible en la victòria que els ha portat tantes vegades a remuntades tant increïbles com memorables.

Anglaterra ha aconseguit un assaig quan encara no es portaven ni dos minuts de joc, ha fet servir una davantera pesant i voluntariosa però poc eficaç en guanyar metres, i ha demostrat perquè tot i tenir alguns jugadors interessants ha perdut tants partits en els darrers quatre anys. Però tenen a Jonny Wilkinson.

El partit de Wilco ha estat una metàfora dels seus darrers quatre anys. Desaparegut durant la major part del matx, ha fallat els seus tres primers intents a pals. Però a la segona part ha aparegut i ell solet ha fet els nou punts del seu equip en aquest periode.

A més, quan el XV de la rosa s’ha posat les piles ha estat als 10 darrers minuts de partit, quan fa mal, quan ja no queda temps a remuntar. La incertesa en el resultat ha durat fins el darrer segon de partit, però al final els anglesos han pogut cel·lebrar un èxit que ni ells mateixos es deuen de creure. Després d’haver encadenat setze derrotes consecutives i haver encaixat a la fase de grups un dolorós 0-43 davant els Springboks, ara jugaran la gran final.

Per la seva banda, el seleccionador francès Bernard Laporte es convertirà en Ministre d’Esports del seu amic Sarkozy, però no ho podrà fer com a campió del món.

Salut i sort,

Fotos: http://www.rugbyworldcup.com i Reuters.

I això que el partit no podia començar millor pels novazelandesos, que es van posar per davant amb un clar 13-0 i durant déu minuts van ballar el XV del gall. Però, durant la resta del partit el legendari quinze kiwi va tenir una actitud molt ràcana, massa prudent, i no va desplegar el seu famós joc a la mà amb el que ha arrassat tots els rivals de la primera fase i va enlluernar en el passat TriNations.

França mai no es dóna per vençuda i menys quan no té altra sortida que atacar a la desesperada. Els encertats canvis del sel·leccionador francès van introduir cames fresques al seu XV i les bleus van aconseguir primer empatar i després capgirar el marcador.

Al començament de la segona part, l’expulsió durant 10 minuts de Luke McAlister va ser la palanca de la remuntada. Va tallar el ritme als All Blacks, que nogensmenys es van passar vuit dels 10 minuts que eren en inferioritat a la zona de vint-i-dos francesa. Però els jugadors acabats d’entrar van enllaçar un contraatac a velocitat diabòlica i el partit va haver de tornar a començar, empatat a 13.

Avui tothom parla (un cop acabat el partit) de si el canvi tàctic o els jugadors de refresc van ser factors decisius que van capgirar el partit. Bestieses. El gall va tenir la sort de cara i la por al fracàs en el Mundial que ells organitzen els va impulsar i els va donar l’encert a l’hora de contraatacar.

En tot moment els All Blacks van dominar totes les fases estàtiques, la seva davantera va ser una piconadora brutal (van avançar dos cops la zona de 22 francesa sencera) i els seus tres quarts van jugar un partit molt sòlid … i massa poc imaginatiu. Fins el darrer segon vaig creure possible la remuntada, però les dues ocasions claríssimes que van tenir els All Blacks es van frustrar per imprecisions en la darrera passada.

A més, es van lesionar successivament el mig d’apertura Dan Carter i el seu substitut Nick Evans. Tot i així els All Blacks van acabar el partit amb el 70% de possessió, i prop d’un 75% de domini territorial. Això no ho tenia pensat el modest Bernard Laporte, preparador francès i Ministre d’Esports in pectore.

Al final França es va trobar un triomf tant inesperat com el del seu arxirrival Anglaterra, que a la tarda havia tornat a aturar Austràlia en el seu camí cap el tricampeonat (12-10), armada exclusivament amb les conversions de Johnny Wilkinson.

Per cert, que gràcies a aquest partit Wilkinson ha ultrapassat Gavin Hastings, un dels meus ídols de l’adolescència, com a màxim anotador en la història de la Copa del Món.

L’Hemisferi Nord tindrà així un representant a la gran final del campeonat, però cap dels dos sembla prou bo com per a mereixer la corona, i no en parlem ja d’aturar els Springboks. Si no es dóna l’enèssima sorpresa, és clar.

Salut i sort,

Doncs bé, aquest llibre només parla d’ells lateralment. L’immens reportatge de Rick Atkinson està centrat en la invasió angloamericana del nordoest africà, és a dir, del Marroc i l’Algèria franceses (la França de Vichy) al novembre del 1.942. Ja sabeu, allà on passa Casablanca.

Amb gairebé sis-centes pàgines de text i més de dos-centes de cites, notes i referències, a ningú no li pot extranyar que el llibre sigui un estudi d’allò més exhaustiu i rigorós, i de fet li van concedir el premi Pulitzer d’Història l’any 2.003. La narració és amena i molt àgil, si bé els catorze mapes que ilustren els moviments dels diferents exèrcits són insuficients per a donar una referència geogràfica tant de les diferents batalles en concret, com de determinats aspectes estratègics, en especial en la defensa alemana de Tunísia. En canvi, a la web d’An Army at Dawn, podeu trobar un mapa interactiu molt ben fet que si ajuda molt millor a comprendre l’evolució de la campanya militar.

Com a llibre, una lectura més que recomenable si us agrada la Història, el món militar o si us van les aventures bèliques. A mi m’ha costat una mica el nivell d’anglès, perquè fa servir molts adjectius i expressions col·loquials que he hagut de buscar al diccionari. Ara anem a coses que he descobert en el llibre.

La primera idea que m’ha quedat és que, a grans trets, els aliats van guanyar la guerra per la tremenda capacitat productiva que aportaven els Estats Units. Força bruta. Els alemanys la van perdre perquè un caporal es va entestar en exercir de comandant suprem, el seu Estat Major va ser incapaç de fer-li veure el desastre que estava provocant, i també perquè alguns generals es van preocupar més de fer-se la guitza entre ells que no de fer-se-la als Aliats. Patètic.

Els americans van arribar al teatre d’operacions europeu sense experiència pràctica de combat. L’art de la guerra havia canviat decisivament des de la seva darrera experiència bèl·lica a la Primera Guerra Mundial. La lluita al Pacífic no els va aportar experiència aplicable a Àfrica ja que era sobre tot de caire aeronaval, amb ensenyaments no aplicables a les batalles terrestres i amb problemàtiques logístiques completament diferents. Això va portar molts problemes menors però generalitzats per part de la tropa tant al front com a la reraguarda, i també una sèrie d’errors dels seus generals que van ser catastròfics pels soldats. Tot plegat, a banda de la manca d’eficàcia, va provocar un sentiment de superioritat dels militars britànics i de desdeny dels seus cosins americans. Afegiu-li els llibres d’història que havien estudiat tots els comandaments americans, on els dolents eren els anglesos dels que s’havien independitzat, i ja tenim muntat un bonic sidral. El va haver.

Però, una de les coses que més m’ha sorprés del llibre ha estat descobrir que l’estratègia marc de la guerra va ser concebuda pels britànics. Els militars americans van acudir a la decisiva reunió de Casablanca sense haver pensat un plan concret, només amb algunes idees al cap. Churchill en canvi va fer anar un vaixell expressament per a transportar els mapes i plans del seu Alt Estat Major i poder argumentar i convencer els americans que fessin el que ell deia i que bàsicament consistia en primer assegurar el Mediterrani ocupant el nord d’Àfrica, després desembarcar a Itàlia, i només llavors desembarcar a França. Els americans, en canvi, volien anar per feina desembarcant directament a França, per la qual cosa no només necessitaven un nombre de divisions del que en aquell moment no disposaven, sinó que a més tot aquell contingent exigia un avituallament que exigia molts més vaixells dels que tenien tots els països aliats conjuntament.

També s’ha de dir que Roosevelt si que portava el seu pla polític molt ben pensat. Aquest és un tema que apareix només tangencialment, però la invasió nord-americana d’Àfrica marca el punt d’inflexió a la política internacional. Fins aleshores, les grans potències eren l’Imperi Britànic (encara es deien així i el Rei era the King Emperor, Rei d’Anglaterra i Emperador de la Índia) i França. A partir de novembre del 1.942 queda palés que els EUA són no només el país que pot derrotar la major potència militar del moment (Alemanya) sinó també l’únic que pot salvar de la derrota tots els altres que junts estaven perdent la guerra contra Hitler.

Molt interessant també el paper dels francesos. Aquella part del Marroc, Algèria i Tunísia eren colònies de la França de Vichy. Tot i els esforços sota mà dels americans, els francesos els van rebre a trets i els van causar unes tres mil baixes. En canvi, els alemanys van poder portar a Tunisia més de cent mil homes i tot el material i avituallament necessari sense rebre un sol tret en contra. Però, al cap de tres dies del desembarcament aliat, les tropes franceses es posen sota el comandament d’Eisenhower (inicialment el general francès Giraud demanava no només el comandament de les tropes franceses, sinó també de les angloamericanes!) i es posen a combatre els alemanys. Parlem-ne, de canvis de jaqueta …

Per qüestió de temps i espai renuncio a comentar en aquest petitíssim resum molts punts interessants, com les anàlisis de les personalitats dels diferents generals, moltes anècdotes de soldats anònims, els regals que van rebre per Nadal o alguns episodis de brutalitat de soldats americans contra la població àrab, que llegits ara ajuden a explicar prejudicis i malfiances per una banda i actituds arrogants per l’altra. I també, tota la discussió sobre la necessitat que els soldats americans aprenguessin a odiar l’enemic i s’alliberessin de l’escrúpol de matar. Però, per acabar bé, és imprescindible que us expliqui un parell d’anècdotes de les batalles a El Guettar i Maknassy, que tenen molt de suc.

La primera és la trucada que va fer-li el General Patton al seu subordinat el també general Ward. Quan Ward li va comentar Patton que aquell dia havien tingut molta sort de no sofrir la baixa de cap oficial, Patton li va contestar que “that’s bad for the morale of the enlisted men; I want more officers killed.”. Davant la sorpresa de Ward, Patton va aclarir-li el que volia: “I want you to put some officers out as observers well up front and keep them there until a couple gets killed”. (que s’ho fes com vulgués, però que matessin alguns oficials americans per a augmentar la moral dels soldats reclutats a la força; Pàgina 446 del llibre, les cites són textuals).

La segona és més divertida i també intervé Patton (pàgina 442). A les tres de la tarda, el seu servei d’intel·ligència intercepta un missatge dels alemanys: sis batallons atacaran a les quatre en un determinat punt. Per anar ràpid, Patton avisa en missatges sense codificar els seus comandants d’aquest atac. A tres quarts de quatre, intercepten un altre missatge: per a donar temps a que l’artilleria agafi bones posicions, l’atac es retarda fins a les 16:40. Però es veu que no tothom rep el segon avís (que atacaran més tard) i a les 16:15, el general Terry Allen, cap de la Primera Divisió Cuirassada Americana, envia el següent missatge sense codificar en una freqüència de ràdio que saben que fa servir la divisió panzer que els atacarà: “What the hell are you guys waiting for? We have been ready since 3:45 PM. Signed, First Division.” (on sou? fa mig hora que us estem esperant). Naturalment, els alemanys van cancel·lar l’atac i van canviar els seus codis secrets. Patton va comentar: “Terry, when are you going to learn to take this damned war seriously?” (quan dimoni et prendràs aquesta guerra seriosament?).

Aquesta darrera, ni Gila.

Salut i sort,
Ivan.

La primera part va ser molt disputada i emocionant, amb l’equip local volent assolir la històrica fita d’una tercera victòria i Irlanda lluitant pel torneig. Els azzurri van destacar en el joc de davantera i en les sacades de lateral, guanyant-ne vàries als irlandesos, Destacar també el parell de drops de Ramiro Pez. Malgrat els seus esforços, el superior talent de l’equip d’Irlanda els va portar a aconseguir tres assajos que deixaven el partit molt ben encarat (12-20) i la porta oberta a aconseguir un marge de punts que obligués França a apallissar Escòcia.

La segona part va ser un cant al rugby. Joc purament ofensiu per totes dues bandes: uns que volien marcar quants més punts millor (i la millor manera de sumar és mitjançant assajos), els altres volent assajar per així agradar la seva entusiasta afició. Irlanda en va sumar cinc i Itàlia, afavorida pel joc obert dels verds, un parell (per mi el segon era il·legal, però que hi farem). Ningú va xutar cap falta a pals. Visca el rugby.

Ronan O’Gara, un dels millors jugadors del 6 Nacions d’enguany, va tenir la satisfacció de convertir-se en el setè jugador mundial en punts anotats de tota la història, ultrapassant l’escocès Gavin Hastings, un dels meus ídols d’aquest esport. Malauradament ahir no va tenir un dia excessivament brillant i va fallar fins a tres conversions.

França van sortir al camp savent que el resultat final del partit (24-51) els obligava a guanyar Escòcia de 24 punts o més per a adjudicar-se el campeonat. Missió complicada altres anys però assequible aquest en que Escòcia ha demostrat poc caràcter i manca de recursos ofensius. Sorprenentment, els del card van començar aconseguint un meritori assaig als sis minuts que va emmudir tot l’Stade de France. Però, els bleus són molt millor equip i ho van deixar clar: joc molt més ràpid i dinàmic, idees molt més clares sobre com atacar i una davantera que encara que era inferior en pes sabia com fer-se valdre. Un sensacional try de Sean Lamont al darrer instant de la primera part (20-14) va endolcir una mica el tràngol dels escocesos, però poca cosa més van demostrar.

A la segona part, liderats pel seu incansable capità Rafael Ibáñez, els francesos van sortir a completar la diferència. Hi ho van aconseguir de manera implacable i impecable. Mica en mica, sense arriscar més del comtpe en defensa, van anar sumant fins a tres assajos més (addicionals als dos de la primera part) i posar-se amb vint-i-cinc punts d’avantatge en el minut 24, a falta d’un quart d’hora. L’estadi cantant la marsellesa, l’equip desbocat i tota la pinta d’una pallissa històrica a Escòcia. Doncs no.

L’orgull escocès ja no dóna per a més humiliacions i el seu seleccionador Frank Hadden va decidir introduir un triple canvi per a donar més dinamisme a la seva esquadra. Paral·lelament, els francesos van relaxar-se una mica, volent assegurar la diferència de punts i van anar contemporitzant. Beauxis va fallar un cop de càstig i els escocesos van posar-se a atacar de debó. A falta de tres minuts, jugada d’aquelles que esdevenen mítiques: cop de càstig a favor d’Escòcia dins de la 22 francesa; tota Irlanda demanant que tirin a pals per a que França perdi la diferència de punts en el desempat. Paterson decideix tirar a touche i guanyar metres: a Escòcia no li va el torneig i ja fa tard pel partit, només busca l’honor d’un darrer assaig. Lluita ferotge a la línia de marca francesa i en el minut 39 i 45 segons, Scott Murray aconsegueix un assaig que els irlandesos de tot el món cel·lebren alhora. Ja en temps de descompte, Paterson envia la conversió al pal (ahir se’n van veure un munt de pals).

Només queda temps per a la darrera jugada, la que l’àrbitre concedeix per a compensar el temps que s’ha perdut en la preparació de la conversió i les altres pèrdues de temps durant el partit. Bernard Laporte entén el que cal fer i canvia dos davanters pesants per altres dos de més ràpids. Quan la pilota quedi morta el partit s’ha acabat; França ha de fer un assaig en una sola jugada. Recordeu el que va passar a Dublin?

Patada curta de França; la seva davantera guanya la pilota; avancen metre a metre fins la línia de marca d’Escòcia, que els fa fora un parell de vegades (ara s’estan defensant de maravella! Aquest equip només sap jugar d’esquena a l’abisme) però l’oval no acaba de sortir del terreny de joc, tota França empenyent, forcen un ruck a un metre de la línia de marca; un altre a mig metre; un tercer just a sobre de la línia de marca (el primer pla de la televisió és impresionant); s’agrupa tota la davantera i entre tots impulsen a Vermeulen, que creua la línia de marca amb dos escocesos penjats del coll i mig equip blau (ahir de blanc) empenyent-li el cul.

Assaig? L’àrbitre, ajagut a un metre de la pila humana resultant, és incapaç de veure la pilota (i si ha arribat a tocar terra i si era en poder d’un francès; les condicions per a concedir l’assaig). Demana consell del jutge de televisió … què és irlandès. Aquest pobre home, igual que la resta del món, no podia apreciar cap detall per televisió que impedís concedir l’assaig, amb la qual cosa el va autoritzar i el seu país no va aconseguir un torneig que porta molts anys cobejant. Al final, França 46, Escòcia 19.

El calendari es coneixia des del començament i per tant no hi ha res a dir. L’interès econòmic de permetre que un aficionat pugui seguir les retransmissions de tots tres partits ha passat pel davant de la igualtat d’oportunitats esportiva i, si tothom ho accepta, no hi ha lloc per la queixa. Però, jo crec que hagués estat molt bé una retransmissió simultània de tots tres partits finals. Quedava el duel final, on Anglaterra podia empatar a victòries, però hauria de guanyar per més de 55 punts per aspirar al Sis Nacions.

I si els dos primers partits van ser emocionants, quedava gaudir de la titànica lluita del País de Gal·les per a evitar la cullera de fusta que els amables anglesos els volien encolomar. Els dragons van fer tot el que no han fet la resta del torneig: joc ràpid, dinàmic, i contundent; patades profundes i joc a la mà inspirat, i una agressivitat defensiva impactant i un mig d’apertura, el jove de 21 anys James Hook, que val un món.

També van demostar que se’ls escapa el domini del partit en moments massa llargs, permetent els campeons del món empatar un partit que tenien molt coll avall. Però el XV de la rosa també va fer palés que no està per alegries i que a França no acudirà com a favorita. Sense Wilkinson, Anglaterra té un joc pla on només Dave Strettle aporta una mica de màgia. Mark Cueto i Toby Flood encara no tenen la suficient influència a l’equip per a ser decisius i Jason Robinson no ha estat especialment brillant en cap partit del torneig, tot i que ahir va fer un gran try.

El 27-18 final va premiar l’ambició galesa, un equip que va demostrar ser molt millor del que havia aparentat els quatre partits precedents, tot i que tampoc no havia merescut arribar a la darrera jornada en blanc. Cara a la Mundial de Rugby que es jugarà principalment a França durant setembre i octubre, els vermells presentaran un equip al que li mancarà experiència però que pot disputar partits vibrants contra Austràlia a la primera fase i Sudàfrica, previsible rival a quarts de final.

Encara no han penjat els d’ahir, però els resums d’un quart d’hora dels partits del torneig són a la web oficial del Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

Dissabte Irlanda jugava a Edimburg amb l’esperança d’assolir per tercer cop en els darrers quatre anys la Triple Corona. Escòcia per la seva part tenia la pretensió de fer oblidar els seus seguidors el desastre patit la jornada anterior al caure derrotada també a casa davant Itàlia, incloent els probablement pitjors cinc minuts inicials de la història del rugby mundial.

La primera mitja hora va oferir només joc lent de davantera i intercanvi de penalties convertits tant per O’Gara per banda irlandesa com per Paterson per l’equip del cardo. A la mitja hora, però, el mateix Paterson va engegar una petita tangana al colpejar un jugador rival i el capità irlandès O’Driscoll li va saltar a sobre amb intenció de fer-li una renovació facial. Prou com per escalfar el fins aleshores molt tranquil Murrayfield i insuflar ganes d’apallissar el rival a tots dos equips. El joc es va tornar molt més ràpid i intens. En aquest periode final de la primera part va ser quan irlanda, mitjançant el mateix O’Gara, va aconseguir l’únic assaig del partit.

La segona part va incrementar el compte anotador dels dos mateixos jugadors (únics puntuadors dels seus respectius equips) i per a generar taquicàrdies, ja que a falta d’un quart d’hora l’empenta escocesa va aconseguir posar l’equip per davant. Aquest cop però, Irlanda va apretar de valent i va tornar a convertir un darrer penalty que els manté en la lluita del títol d’aquest any i els atorga una nova Triple Crown. Irlanda ha demostrat tenir el millor joc del torneig fins ara, però també ha demostrat que no té l’ambició, la contundència, l’instint assassí per a guanyar els partits amb tota l’autoritat que el seu joc li hauria de donar. Davant França se’ls va escapar la victòria al darrer segon (literalment) i dissabte van estar mig hora perdent el temps davant una Escòcia que patia per a plantar cara.

Itàlia, per primer cop des que s’ha incorporat al torneig, ha sumat una segona victòria consecutiva al derrotar País de Gal·les 23-20 a Roma, amb polèmica arbitral inclosa al darrer instant de partit. A la darrera jornada es convertiran en àrbitres del torneig a l’enfrontar-se també a casa amb els irlandesos, mentre a Cardiff Gal·les farà el possible davant d’Anglaterra per a evitar la cullera de fusta.

Al partit dominical, Anglaterra ha aconseguit una sorprenent victòria per 26-18 davant França. Sorprenent no només perquè el joc que s’havia vist fins ara donava com favorits les bleus, sinó perquè el XV de la Rosa afrontava el matx amb baixes sensibles (Wilkinson entre elles) i el seu seleccionador Brian Ashton havia decidit cobrir-les amb gent jove. Una aposta que ha sortit molt bé i que ens ha descobert un parell de talents novells i un parell de veterans que han tornat feliçment a l’equip nacional.

El partit ha estat més o menys igual que el cel·lebrat a Murrayfield, però els espectadors anglesos han pogut veure dos assajos locals (el darrer certament polèmic, amb un possible avant previ de Catt) i disfrutar en moltes fases del partit d’un joc combinatiu més que acceptable. Però, la quantitat d’errors en el joc a la mà, per les dues formacions, ha estat esfereidorament elevat: es notaven els nervis que patien els francesos per la possibilitat (ara, perduda) de guanyar el Grand Slam, i els anglesos per recuperar-se de la pallissa patida a Dublin la jornada anterior.

Per part anglesa, l’arrierre Toby Flood ha fet un partit molt complert fins que s’ha lesionat el genoll i ha hagut de plegar. No només ha aconseguit el primer assaig del seu equip, sinó que ha estat molt efectiu en els xuts a porta i ha controlat en tot moment el perill dels francesos, que ben just si han tingut un parell d’ocasions al voltant de la línia de marca anglesa. Shane Geraghty i l’ala Dave Strettle han estat també dels destacats, mentre que Jason Robinson només ha pogut deixar un parell de pinzellades de la seva gran velocitat. La primera part ha estat una successió molt poruga de conversions de penalties, generalment amb un lleuger avantatge francès, però sense cap equip dominant clarament l’altre. Ha extranyat moltíssim la manca d’ambició i determinació dels francesos, que han deixat passar una gran oportunitat no només de guanyar ja el torneig sinó d’aspirar al Grand Slam.

A la segona part Anglaterra s’ha posat les piles i França, que mai no ha deixat de lluitar, no ha pogut aconseguir cap assaig mentre que ha vist com el seu rival n’aconseguia un parell, a més a més tots dos magnífics. Quan s’han adonat que tenien el partit costa amunt, quedava ja molt poc temps per a remuntar.

Dissabte vinent ens espera una jornada apassionant on tres seleccions (Irlanda, Anglaterra i França) poden aconseguir la victòria final i les tres es presenten empatades a punts. Segurament serà la diferència de puntuació i d’assajos la que decideixi qui s’emporta aquesta edició del Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

El Regne Unit havia deixat de ser formalment imperi l’any 1.948, quan de manera prou intel·ligent va resignar-se a atorgar la independència a la Índia i el Pakistan. D’aquesta manera van poder mantenir uns llaços, dins l’aleshores naixent Commonwealth, que altres potències colonials no han sabut mantenir. Dos anys més tard era prou evident que les colònies franceses d’Indoxina també assolirien la independència, però com que el parlament francès només va aprovar-la dins la unitat francesa, era també prou clar que no seguirien el mateix camí. Norman Lewis va decidir donar-se una volta per allà per retratar-ho amb la seva ploma abans que desaparegués per sempre.

Norman Lewis era un periodista, escriptor i gentleman anglès. Armat d’una càmera en blanc i negre, cartes de recomanació del seu diari i el Foreign Office i tota la ironia i la flema que un anglès podia desplegar en públic als anys 50, es va plantar a Saigon i va viatjar tant com el pressupost i les condicions del país li van permetre. Es va interessar especialment per les tribus indígenes que llavors encara vivien en poblats enmig de la jungla, per la vida dels vietnamites urbans que habitaven Saigon (la única ciutat digna d’aquest nom), i pels colonitzadors: soldats, religiosos, granjers, la majoria francesos, que estaven de pas intentant treure el màxim profit.

L’interès del volum com a llibre de viatge ha caducat, òbviament. Però els atractius que hi podeu trobar són prou interessants. El primer és la lúcida mirada d’un senyor que retrata de manera molt tendra la vida quotidiana de la gent del país. Les descripcions de com la gent passeja per les avingudes de Saigon o fa la vida a les cases que suren al riu, escenes que fa pocs dies hem pogut veure a la Cambodja que acavem de visitar, són colpidores pel que troben de factor comú i de racionalitat entre dues cultures, la occidental i aquella, totalment diferents. Lewis li dóna un èmfasi especial a destacar la influència de la religió budista, per la que sembla fascinat, al comportament de la gent.

Un passatge especialment memorable és aquell en que explica que les petites aldees tenien un monjo budista o un home gran savi que era el que deia la quantitat d’arrós que necessitava una família per tirar endavant. És conreava allò i prou. O quants ous s’havien de prendre de les gallines, o quants arbres havia de talar un fuster. Només es consumia, es produïa, s’agafava allò que es necessitava. Aquest esperit de manca de superació era el responsable, segons un comandant francès, que les tropes natives d’indoxina fossin tant poc combatives. Ho va dir abans de Dien Bien Phu.

La seva mirada és molt més dura quan la desa sobre els colonitzadors. Retrata amb amabilitat els pocs francesos que troba pel camí interessats en el benestar dels asiàtics, però és implacable amb els altres. Quan parla de les escoles que munten els francesos, on expliquen els rius de França i les campanyes de Napoleó a jovenets que han de deixar de llaurar el camp per anar a escola; o quan qualifica de col·leccionista de conversos el predicador americà que només està interessat en les ànimes dels indígenes però no en el seu benestar material, el llibre assoleix el seu cim d’interès.

Lewis retrata gent, les seves actituds i les seves condicions de vida. Afegeix el seu judici personalíssim i ho fa des de un pla d’igualtat, sense creure’s millor que uns o altres, confessant les pròpies limitacions. Et deixa amb aquella nostàlgia per allò que mai no podràs tornar a veure, perquè ja s’ha esvaït, però també amb la dolçor del que ha tastat, encara que sigui fugaçment, la visió del paradís.

Salut i sort,
Ivan.

Norman Lewis
A Dragon Apparent: Travels in Cambodia, Laos and Vietnam
Eland, 1999.

Al Millenium Stadium de Cardiff França no ha fet avui cap bon partit. Gal·les, liderada pel mig de mèlée Michael Phillios i l’apertura Martin Williams, ha exhibit un joc de gran escola: dinàmic, ofensiu i dominant totes les facetes del joc. L’única cosa atractiva dels francesos eren els seus uniformes de disseny; el rugby champagne no ha aparegut en cap moment i només aconseguia acostar-se a Gal·les amb un cop de càstig i un assaig a començament de la segona part.

A Gal·les només li ha faltat marcar un tercer assaig, del qual s’han vist privats en una polèmica decisió de l’arbitre quan, després de consultar amb el jutge televisiu, ha donat validesa a un anul·lat francès a les acaballes del partit. França, però, té una llarga tradició de remuntades al final del partit i avui l’ha fet valdre, amb un altre assaig del centre Florian Fritz que li ha acabat donant el torneig a manca de només vuit minuts pel final.

La victòria de l’equip del gall obligava Irlanda, si volia guanyar el torneig, a guanyar Anglaterra a domicili i de 34 punts. Els de la rosa, en ple debat entre penjar d’un arbre o només destituir el seu entrenador Anderson, avui han millorat molt respecte de la debacle parisenca, però està clar ja no són l’equip que va guanyar la copa del món. Wilkinson està tenint molt mala sort amb les lesions i Dallaglio, no sé perquè, és suplent i avui no ha jugat.

El partit ha començat amb un assaig anglès en el seu primer atac, gràcies a Noon, però Irlanda ha empatat al minut vuit mitjançant el seu tercera línia Hoogan. Ni Goode per Anglaterra ni O’Gara a Irlanda han tingut avui el seu dia i tots dos han fallat un munt de conversions i cops de càstig. Sense aquests punts, el torneig era clarament francès.

Irlanda ha exhibit un joc viu, ràpid i fluid, que li ha permés marxar al descans amb un important avantatge. En canvi, a la segona meitat, Anglaterra ha fet valer el seu joc de davantera, físicament molt més poderosa, i ha arribat a posar-se per davant a manca de només cinc minuts del final. Irlanda ha comés durant tot el segon temps moltes errades en el joc de mà, producte dels nervis i la precipitació per tractar de sumar punts.

Dues victòries injustes en una mateixa tarda és massa, i els Déus de l’esport ens han regalat un final emocionantíssim i han impulsat el XV del trébol a aconseguir un darrer assaig, a manca de dos minuts pel final i que també ha hagut de ser jutjat amb l’ajut de la televisió. L’assaig de Shane Morgan i la conversió (ara si) d’O’Gara han deixat al marcador el definitiu 24-28 que atorga els homes de verd la seva vuitena Triple Corona, tal com ja anuncia poques hores després del partit la seva pàgina a la Wikipedia.

En l’intrascendent tercer partit de la jornada, Escòcia ha derrotat Itàlia per un ajustat 10-13.

Salut i sort,
Ivan.