Arxiu d'etiquetes: fotografia

Habemus lomo

Pels que encara no ho sabeu, una lomo és una càmera fotogràfica. No és digital, sinó de les de tota la vida.

Mireu l'ocell!

Lomo és una empresa d’òptica russa. Són els que van fabricar la primera càmera soviètica (1930) i tenen força acceptació amb telescòpis per aficionats, pel que es veu. La qüestió és que un dels seus models de càmera, la Lomo Kompakt (1982) ha esdevingut un model de culte. Des que el 1991 un parell d’austríacs van adonar-se per casualitat de les seves sorprenents possibilitats, pel món no han deixat de florir aficionats que es diverteixen fent fotografies amb aquesta càmera. És el moviment anomenat lomografia, que la Wikipedia explica molt bé i del que podeu veure el seu vigor a Espanya visitant la seva web oficial espanyola.

Somriu!

Clar, a la que l’empresa ha vist l’èxit comercial, ha fomentat l’afició, el contacte entre els fans i ha ampliat l’oferta. Jo volia regalar aquest Nadal una Lomo però m’ha estat impossible: a la botiga em van dir a finals de novembre que estaven exhaurides, que havia llista d’espera però que no comptés en tenir-la abans de març. Però, hi havia els altres models.

Yellow Is Beautiful

I entre els altres models a mi em va cridar especial atenció la FishEye 2. Bàsicament, es distingeix perquè la lent és un ull de peix i perquè pots posar-li un filtre de color al flaix. Si voleu veure una mostra del que es pot fer amb aquest aparell, podeu visitar la web del seu club de fans. Com us podeu imaginar, un cop la vaig haver comprada, pagada i portada a casa els meus sogres, vaig veure una Lomo Kompakt a l’aparador de Boada (la botiga de fotografia; no confongueu amb la cocteleria) al carrer Tallers. Com diria Don Federico, ¡manda huevos!.

Et sents vigilat?

Vam quedar amb Nunuki per anar a veure l’exposició de Hashem Al Madani i aprofitant l’avinentesa vam gaudir d’unes tapes sensacionals a un gallec del Paral·lel i vam estrenar la càmera diabòlica. Perquè una cosa tant divertida, que no engreixa i que hem comprat legalment, ha de ser pecat. Segur.

Autofoto

No sé si sortiran gaire fotos maques, però us prometo que pecarem molt.

Salut i sort,
Ivan.


Hashem el Madani

Fins l’onze de febrer teniu temps de passar-vos pel CaixaForum i visitar l’exposició d’aquest fotógraf libanès.

Nena posant

Es mostren principalment dos conjunts de fotografies. El primer és format per imatges recollides al carrer; el segon és una selecció de retrats d’estudi. A més, hi ha unes quantes fotos que mostren composicions una mica més creatives amb objectes quotidians i un parell de pel·lícules familiars rodades al marc incomparable del castell de Beit Edine, que ajuden a mostrar la vida normal libanesa, quan aquesta no era gens anormal i no sortia a les notícies.

A tots els pobles on no hi ha ni cinema, ni teatre, ni ball, la diversió ha estat sempre sortir a passejar o anar de picnic. A molts llocs d’Orient Mitjà la gent encara es distreu així, ho he vist tant a Síria com a Jordània. Al Líban tenen de tot en matèria d’entreteniment, però durant els anys 50 i 60 sembla que la passejada dominical donava per a molt. Hashem El Madani sortia al carrer armat amb la seva càmera i demanava els transeunts si els podia retratar, nens i joves especialment. Totes les fotografies són de posats i en blanc i negre.

Algun cop ma mare m’ha ensenyat fotos antigues de rapitencs, també d’aquesta època, en que anaven a la Foradada o sortien per la Ràpita. Són exactament iguals. Alguna cara la veus més exòtica que altra, però no trobes diferències en els vestits o les actituds a ambdues vores del Mediterrani. Si de cas, els rapitencs somreien més. Però les dones grans vestien de negre, els nois vestien americana i corbata els diumenges, i les noies lluien vestits estampats amb flors.

Nois jugant a nuvis

Les fotografies d’estudi estan dividides en dos grups. Les oficials (de casaments, comunions i tal) són calcades a les que podeu trobar al vostre bagul familiar. Les més interessants, però, són les de grups d’amics disfressant-se, jugant i alliberant-se dels prejudicis i la repressió moral a que els sotmetia la societat de l’època. Una parella d’amigues besant-se com a les pel·lícules (una feia el rol d’home), un parell d’amics disfressats de parella a punt de casar-se, colles senceres de joves i nens gaudint d’un oasi de llibertat i espontaneitat dins les quatre parets de l’estudi. I l’esfereidora història de la dona que es va cremar per escapar-se del seu gelós marit, el qual només va poder conservar aquells negatius que ell mateix havia fet esgarrar, furiós perquè ella s’havia fet retratar sense el seu consentiment.

Negatiu esgarrat

Records d’un país ara martiritzat que no fa gaire intentava ser feliç, igual que tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Hashem el Madani.
Retrats d’estudi i passejades fotogràfiques.
CaixaForum, Barcelona, fins l’onze de febrer.


La India, a ASMAT

La Yolanda Rivero torna a exposar.

Pushkar, India

Ja podeu visitar l’exposició, tot i que la pàgina web d’ASMAT està bastant desfasada i encara parla de l’anterior exposició i no dóna els detalls necessaris. Sembla que teniu de temps per visitar-la fins el 28 de febrer.

De fet, és la mateixa exposició que es va cel·lebrar al Café Monty, les mateixes fotografies (excepte una, que per motius d’espai no ha cabut). Resulta que el fotògraf que havia d’exposar a ASMAT va fallar, i la fotògrafa Gache Bocazzi va recomanar el treball de Yolanda. Com podeu imaginar, això ha augmentat el capital d’orgull i satisfacció a casa. Malauradament, com que tot ha anat tant ràpid, no hi ha hagut una inauguració oficial com el primer cop, que sempre és una oportunitat per a trobar-te amb gent que estimes i coneixer-ne de nova.

ASMAT, pels que no ho sabeu, és un multiespai de viatges. Hi ha la botiga, que ofereix material millor i més car que el que podeu trobar a Coronel Tapioca, el bar-restaurant, i la sala d’activitats, on a banda de xerrades i conferències, ara s’exposen les fotografies de la India. També organitzen cursos i altres activitats.

O sigui, que l’artista continua a la lliga dels amateurs, però escalant posicions.

ASMAT està al carrer Rosselló, 254, a la croïlla amb la Diagonal.

Salut i sort,
Ivan.


Qui és Lena?

L’altre dia va arribar-me l’enllaç a una pàgina on es mostren, en petit, algunes de les fotografies més famoses o més difoses que s’han fet mai. S’anomena The Most Famous Photographs i podeu trobar unes quantes imatges que recordareu i ubicareu perfectament, i d’altres que no tindreu ni punyetera idea de què representen. Tant de bo haguessin textos explicatius.

Apareixen, entre d’altres, les fotos d’Iwo Jima, del soldat soviètic al sostre del Reichtag, la de la nena nua fugint del seu poble en flames, i la de la noia afgana. Per cert, que la noia afgana no ha estat la única model que ha estat buscada vint-i-cinc anys després de ser fotografiada.

Lena

En canvi, la fotografia de Lena és probablement la imatge més estudiada de la Història, potser només després de la Mona Lisa. Durant molts anys vaig veure com companys meus que treballaven en temes de tractament d’imatges, bàsicament compressió de fitxers gràfics, utilitzaven còpies d’aquesta cara per a fer proves. És una imatge estàndar que fan servir investigadors d’arreu del món per a provar els seus algorismes i comparar la seva efectivitat amb la d’altres programes. Com que tothom fa servir les mateixes imatges de partida, la comparació és vàlida. D’això els informàtics en diem un benchmark. D’altres imatges famoses són el conill de Stanford, la tetera de Utah, la capsa de Cornell i Suzanne

Amb la mala fama que patim (injustament?) els informàtics, no és extrany que sorgís la llegenda que la foto correspon a un desplegable del Playboy. Doncs bé, la llegenda és rigurosament certa.

Segons he descobert a un número endarrerit del butlletí de la IEEE Professional Communication Society, el primer que va fer servir aquesta imatge va ser un professor de la University of Southern California anomenat Alexander Sawchuk, que va escanejar-la i incloure-la en un article per a un congrés, a començaments de l’estiu del 1.973. Perquè van escollir aquesta imatge està clar si estàs ficat en el tema: una cara humana planteja una sèrie de reptes molt específics (més encara a aquella época): superfícies llises i rugoses, colors difuminats i semblants, contrastos, etc. A més, les plomes i el barret afegien altres punts (computacionals) d’interès. Estaven buscant una foto lluent (no mate) d’una cara i van trobar aquest exemplar del Playboy.

Curiosament, aquest exemplar (novembre del 72) és el més venut de la història, amb més de set milions de còpies. A més, Woody Allen el va emprar a Sleeper, on apareix aquest mateix número a una escena.

La imatge ha estat controvertida, ja que moltes investigadores han protestat per la utilització sexista de la imatge d’una dona, i fins i tot ha estat censurada a reconegudes publicacions científiques americanes. Per altra banda, quan Playboy va descobrir una fotografia de la que ells tenien els drets era portada d’una altra revista (científica; concretament Optical Engineering) van plantejar-se la idea d’anar a judici, però la van abandonar ràpidament a l’adonar-se que mig món la feia servir, i es van mostrar encantats de ser útils a la ciència.

Lena Sjööblom, la model sueca que a finals dels seixanta vivia a Chicago, és ara mare de tres fills i treballa ajudant discapacitats a emprar equips informàtics. Va atendre una invitació de la Society for Imaging Science and Engineering (amb el patrocini de Playboy, és clar) per a assistir com a convidada d’honor a la conferència on es commemorava el cinquantè aniversari d’aquesta organització, el 1.997 a Boston. Lena es va mostrar molt sorpresa i divertida per la seva popularitat.

Lena Sjööblom

Podeu veure més fotografies de Lena a la conferència aquí, un article en castellà sobre aquesta història aquí, un altre en anglès aquí, i la foto original del Playboy, sencera, aquí. El que cap d’aquestes referències aclara és què feia aquell exemplar de Playboy en un laboratori d’enginyeria.

Salut i sort,
Ivan.

Jamie Hutchinson.
IEEE Professional Communication Society Newsletter
May/June, 2001. Volume 45, Number 3.
http://www.cs.cmu.edu/~chuck/lennapg/pcs_mirror/may_june01.pdf


Pilgrimage

Steve McCurry exposa algunes de les fotografies que ha fet durant els seus viatges per Àsia a La Illa Diagonal.

És una exposició que s’anomena Pilgrimage, no sé si perquè ell s’ha pres el seu periple asiàtic com una revelació o perquè s’ha dedicat a fotografiar gent que viatja per raons religioses, però en qualsevol cas és un recull d’imatges que paga la pena el desplaçament. Barcelona Photobloggers l’ha comentada. També podeu trobar arreu d’internet un munt de fotos i comentaris tant sobre aquestes imatges com sobre la resta d’obra d’aquest artista. Us recomano que li feu un cop d’ull a la seva web oficial, a l’apartat que sobre ell tenen la mítica Agència Magnum o la PDN Gallery, tot i que el millor recull en la meva opinió és el d’Art Department.

La foto que li va canviar la vida és naturalment la celebèrrima imatge de la nena afgana que han emprat pel póster de l’exposició, gairebé trenta anys després de ser portada de National Geographic, on podeu veure i escoltar McCurry explicant com la va fer. No contents amb això, quan el 2002 Bush va decidir invair l’Afganisthan, allà va tornar McCurry per trobar què s’havia fet de la nena. A Fotolia us en fan un breu resum i Tal dia farà un any en parla i mostra les imatges de la nena i la dona.

Com de tots els grans fotògrafs, d’ell és diu que és un mestre de la llum. Proves en podem trobar vàries a Pilgrimage, i aquí us deixo unes quantes que a més per mi són molt especials perquè acabo d’estar al lloc on les van fer. Ta Prohm, Bayon i Angkor Wat són llocs que no s’obliden mai, encara que tinguis dificultat en recordar els seus noms. Hi ha fotos en les que no saps si fa servir filtres, si el revelat és especial o si va subornar el sol.

Però si McCurry és tant reconegut, no és per una sola raó; reuneix diversos mestratges. Un, és que sap captar contrastos de llum realment espectaculars. Per exemple, aquests monjos que descansen a un altre temple d’Angkor, són cacascun d’ells a un costat del contrallum. A Angkor Wat, domina un contrallum aliat amb pluja que hagués amargat la tarda a molts aficionats. En altres fotos, com aquesta també davant d’Angkor Wat a escassos metres de l’escenari anterior, hi ha una part més iluminada que l’altra però sembla la cosa més natural del món, no trobes que capturar l’escena hagi de ser tant difícil. El mateix passa quan retrata monjos que passegen sota la pluja.

Un altre mèrit que té és capturar les emocions dels retratats. A banda del retrat de Sharbat Gula, que és com es diu l’afganesa, a Pilgrimage apareix aquesta fotografia d’una noia que es sotmet a una cerimònia budista de purificació, aquesta d’una anciana, i d’altres que podeu veure als enllaços que he posat. Aquest és un talent que té més d’una vessant: has de saber retratar, has de saber veure la bellesa física de la persona, has de tenir l’habilitat d’estar en el lloc adient en el moment oportú (o la de crear l’ambient) i també, i això potser és el més important, la intuició de saber a quina cara enfocar, qui farà el gest més expressiu d’entre una munió de peregrins al Ganges. O, simplement, aconseguir imatges molt boniques combinant perfectament llum i color.

La meva preferida de Pilgrimage no és aquesta, on es pot veure perfectament el recolliment dels que resen, sinó una altra d’una celebració religiosa al Ganges que malauradament no he pogut trobar a internet.

I, naturalment, la seva habilitat per capturar impecablement paisatges inoblidables, com el temple partit per un terratrèmol.

Dues de les seves fotografies que més m’agraden les següents, que no surten a Pilgrimage. A la primera, sense haver de dir ni una paraula, et parla de gana, de manca de comoditats, del fart que pot estar un jove que està passant un any a un monestir de fer el paperina amb un riquissim fotògraf occidental, del lluny que està aquell món i dels molts colors i tons de llum que caben en una sola imatge. A la segona, t’explica que el concepte de pau i tranquilitat és molt diferent a Àsia i a casa nostra.

Si algú no sap que regalar-me per Nadal, podeu escollir entre Sanctuary: The Temples of Angkor, The Path to Buddha: A Tibetan Pilgrimage, South Southeast, Monsoon o qualsevol altre volum de la seva bibliografia.

Salut i sort,
Ivan.


La inauguració (2)


Ambient, una foto de Rosaura.

Tinc algunes fotos, que he penjat sense pensar-m’ho gaire a Flickr. Si algú més va fer-ne, si us plau que me les passi. Com que les dues fotògrafes estaven pel que estaven, aquesta és la única que recull una mica l’ambient general del Monty.

Tothom d’esquena i no es veu a gaire gent, però és que és ben difícil captar l’ambient general d’un local que és un llarg passadís.

Salut i sort,
Ivan.


La inauguració

En dues paraules: un èxit.

Va venir un munt de gent, gairebé tots els que haviem pogut avisar. A tots, moltes gràcies. Especialment als que vau venir des de lluny.

Vam poder compartir una bona estona amb família, amics i coneguts, tot i que malauradament no vam poder dedicar a tothom el temps que ens hagués agradat. Pos què hem de fer!

L’aigua de València i les tapes que van preparar els del Monty no eren del millor que he tastat, però això és qüestió de gustos. El millor, com ja he dit, la gent.

A hores d’ara encara no he rebut cap fotografia de les que va fer la Rosaura, però quan les tingui en penjaré alguna.

Salut i sort,
Ivan.


Pintada

No ho puc evitar, hi ha imatges i temes que em cauen simpàtiques immediatament.


Ideología mal dibujada, Una foto de mini-d.

Aquesta, per exemple, ens recorda que la intolerància acostuma a anar del bracet amb la manca de cultura i la ignorància, tot i que en el cas concret seria més encertat parlar de manca d’habilitat. Un altre assumpte és que la manca d’educació és compartida pel nazi i pel que l’esbronca, perquè pintar a les parets del altres sempre està malament, però això a finals d’agost és filar molt prim per mi.

He tingut dubtes a l’hora de descriure la pintada com un grafit, però la vikipedia ha acudit al meu rescat, deixant ben clara la diferència en un article força interessant pels enllaços que aporta, tot i que la versió en castellà proporciona més informació.

Un altre enllaç interessant és el de Barcelona Postcard, on a banda de veure una galeria dels grafits que es poden trobar a la ciutat, podeu intentar fer-ne un online, tot i que amb una eina java molt matussera.

Salut i sort,
Ivan.


Exposició de fotos de la Índia

Capvespre a Pushkar
Capvespre a Pushkar. Una foto de Yolanda Rivero.

Ja és oficial: dimecres sis de setembre a les nou del vespre, serà la inauguració de l’exposició que el bar Monty farà de les fotos que la Yolanda va fer a la Índia. Bé, una breu selecció, com la que ilustra aquesta notícia.
El Monty és un local nou al nº 29 del carrer Riera de Sant Miquel, al costat del carrer Gran de Gràcia i la Diagonal. Anys enrera l’espai l’ocupava el que aleshores era l’únic bar africà de Barcelona, el Bella Bestia. Com han canviat els temps!

Salut i sort,
Ivan.


Mig món a una foto

Foto Miles Davis Tutu

Foto Miles Davis Tutu. Publicada per Vio, la nº4.

Quants llocs poden aparèixer en un talking head?

Un talking head és com li diuen en televisió a un primeríssim pla, com el que es pot veure en el quadre penjat a la fotografia. El quadre, de fet, és una foto de Miles Davis (nascut a Illinois el 1926, mort a Santa Monica el 1991).

Aquesta foto és la que va servir de portada al seu àlbum Tutu (1986), batejat en honor a Desmond Tutu (Àfrica del Sud, 1931) i premi Nobel de la Pau al 1984 per la seva lluita pacífica contra l’apartheid.

El quadre què és una foto què és una portada està penjat a una paret del bar restaurant Dadá, a Buenos Aires. Un lloc absolutament recomenable, per cert. Bona cervesa, bona teca i bona música.

I la que va fer la foto és del barri del Clot.

I per acabar-ho d’adobar, els Talking Heads es van fer famosos a New York. He acabat comptant sis llocs ben diferents.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers